El sud de Polònia: la perla de l'Est

 El sud de Polònia destaca pel seu ampli patrimoni cultural i natural. Moltes de les seves poblacions i monuments han estat distingides com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Cracòvia és la ciutat més coneguda del que antigament es coneixia com Galitzia i avui es denomina Petita Polònia. La seva animada plaça del Mercat és el nucli del centre monumental.

L'Església de Santa Maria és d'una gran bellesa.

Al museu Czartoryski hi ha nombroses obres d'arts. Hi sobresurt la dama de l'ermini de Leonardo da Vinci.

A la part alta de la ciutat, el castell reial (Wavel) és un conjunt d'edificis d'una elegància subjugant.

La catedral i el palau, amb el seu fastuós pati són una meravella.

A un barri dels afores de Cracòvia es pot visitar la fàbrica de Schindler, on l'industrial salvà tants jueus durant la II Guerra Mundial. Avui és un centre de memòria de l'opressió nazi de Polònia.

Cassoles dels jueus robades pels nazis

A uns pocs quilòmetres a l'Oest, es troben les mines de sal de Wieliczka, un espai realment singular, on destaca la gran capella de Santa Kirga.

El camp de concentració d'Auschwitz tampoc és lluny. La seva visita és corprenedora. Barracons, tanques, garites, forns crematoris, objectes saquejats, tot fa reviure la tragència dels milions de jueus assassinats per la barbàrie nazi.

El camp satèlit de Birkenau ofereix una visita més despullada, amb el tristement famós tren que conduïa els presoners al sacrifici.

La regió és coneguda com la Petita Polònia. A uns pocs quilòmetres al sud de Cracòvia es troba el monestir de Kalwaria Zebrzydowska, important centre de pelegrinatge, on hi ha una bella església.

 Més al sud, a la frontera amb Eslovàquia es troba el Parc Nacional dels monts Tatres. Des del poblet de Zakopane es poden fer excursions a indrets meravellosos.

Un telefèric et puja a les muntanyes que formen la frontera, a 2.000 metres d'alçada.

El llac Czarny Staw és d'una bellesa sorprenent.

A la regió es troben diversess esglésies de fusta, reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat, la de Sant Miquel de Lebno és una de les més famoses.

La seva policromia interior és fascinant.

Uns quilòmetres més enllà es troben els monts Pieniny. La baixada en barca pel riu Dunajec permet contemplar la seva bellesa.

El castell de Dunajec a Niedzica, situat sobre el riu, avui convertit en llacuna, és una visió ben romàntica.

La relaxada visió de les aigües permet reposar l'esperit cansat per la nostra vida atrafegada.

Tornant cap a Cracòvia es troben les esglésies de fusta de Lipnica i Binarowa, uns altres exemples d'aquesta singular arquitectura popular.

L'interior de l'església de Sant Miquel de Binarowa és especialment expressiva.

Tarnow és una bella població situada a uns quants quilòmetres a l'est de Cracòvia. La bella plaça del mercat n'és el centre i tota la ciutat mereix una relaxada visita.

En direcció a la frontera ucraïnesa es troba el fantàsic palau de Lancut

Les seves sales són d'una gran elegància. 

Lublin, prop de la frontera est, és una ciutat molt senyorial. La seva plaça principal té uns edificis molt polits.

El punt principal d'atracció és la capella de la Santíssima Trinitat del castell. Els seus frescos són autènticament meravellosos.

No gaire lluny es troba la ciutat de Zamosc, d'un disseny ortogonal i una de les places centrals més airoses del país.

Està envoltada d'una muralla poligonal. A l'exterior hi ha uns parcs preciosos.

Ja tornant cap a l'oest es troba Sandomiertz. La seva catedral és una obra d'art.

Les ruïnes del castell o palau de Krzyztopor evoquen aquesta enorme construcció, que comptava amb centenars de sales i en la seva època era d'una riquesa fastuosa.

Davant les parets nues només ens queda el pensament de la vanitat d'aquella grandesa perduda...

El santuari de la verge de Czestochova és la capital espiritual de Polònia. S'hi accedeix per un seguit de portalades a qual més imponent.

El complex és un conjunt d'edificis molt bells. A la basílica es venera la Verge de Czestochova. L'interior és ple d'estàtues de materials nobles, algunes ornades amb valuoses joies.

Breslau, no gaire enfora de les fronteres amb Alemanya i Txèquia, és la capital de la Baixa Silèsia. La seva plaça, amb l'ajuntament, és estupenda.

El conjunt, típicament centreeropeu, és fascinant i ple de vida.

Al costat del riu Oder s'alça la part més antiga, amb la catedral i diverses esglésies.

L'interior de la Universitat, decorada a l'estic rococo, té diverses sales, com l'oratori marià, la sala Leopoldina i la gran escalinata, totes elles fantàstiques.

No gaire lluny de Breslau es troba el castell o palau de Ksiaz, un dels més bells de Silèsia

L'església de la Pau de Swidnica, erigida pels protestants, amb la condició que havia de ser de fusta i no tenir un disseny d'església és una meravella.

És molt sorprenent saber que tot el que es veu és de fusta

A la mateixa regió es troba l'imponent monestir de Lubiaz, avui molt malmès, però que conserva algunes sales d'estil rococo que permeten fer-se una idea de com era aquest prodigiós edifici.

No hi ha res millor per despedir-se de Polònia, un país amb un patrimoni cultural i natural magnífic.

L’efecte del crack del 1929 en la indústria de calçat segons la Cambra de Comerç de Menorca

 El recentment desaparegut Joan Hernández va dedicar la seva principal investigació a les repercussions de la depressió del 1929 en l’economia espanyola, demostrant que, en contra del que es pensava, va tenir un fort impacte. Les memòries de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació sistemàtica entre 1926 i 1935,  que és molt útil per conèixer l’evolució de la indústria i l’efecte devastar de la crisi sobre el sector del calçat.

La Cambra feia notar que aquesta manufactura, de més de mig segle d’antiguitat, era la més característica de l’illa. El seu radi d’acció s’havia estès a les colònies antillanes, on havia guanyat fama. La seva pèrdua va originar un sensible i progressiu descens d’aquest mercat.

El 1926 s’apuntava que, una vegada superat el període extraordinari que va suposar la I Guerra Mundial, l’auge que havia experimentat la indústria sabatera, la més important, va descendir a un nivell ordinari, superior en tot cas als anys de crisi anteriors a 1914. La situació d’aquest sector era compromesa perquè a la Península estava sotmesa a la competència del calçat fabricat de forma mecànica, que anava desplaçant la confecció manual, en la qual eren experts els fabricants menorquins. Pel que feia al mercat de Cuba, patia la competència dels Estats Units, que comptaven amb una maquinària molt més perfeccionada i gaudien d’uns aranzels inferiors. Així i tot, els presagis més pessimistes no s’havien complert i els fabricants estaven a l’expectativa de rebre noves comandes. 

El 1927 la Cambra informava que la situació de la indústria de calçat havia millorat lleugerament. El sector s’havia modernitzat, especialment pel que feia a la sabata de dona per al mercat nacional, adoptant nous models més acordes a la moda. La sabata ordinària que es duia amb falda llarga i calces de llana havia donat lloc a articles més vistosos ara que la falda s’ha escurçat i es duien calces de seda. Les sabates eren més artístiques i valien el doble que abans. Els fabricants, patronistes i obrers menorquins havien adoptat els nous models perquè el calçat fos més elegant.

En canvi, les vendes a Cuba es reduïen perquè només eren adquirides pels supervivents de la colònia, enemics de tota innovació. Les noves generacions compraven les sabates fabricades als Estats Units o a la mateixa illa de Cuba, que gaudien de grans avantatges econòmics i duaners que impossibilitaven la concurrència. Els empresaris menorquins estudiaven la manera de superar aquest entrebanc, però les seves gestions eren infructuoses i de seguir les coses per aquell camí, aquell mercat, minoritari però encara important, rebria un cop molt seriós.

El 1928 el sector del calçat va continuar amb la seva expansió durant tot l’exercici. El volum de producció, d’uns 360.585 kg, superava en 100.000 al de l’any anterior i representava uns 710.000 parells de sabates; el 75% era de dona i el 25% restant d’home. El seu valor ascendia a uns 13.500.000 ptes. En el text hi ha un error tipogràfic, perquè s’indica una facturació de 135.000 ptes., el que és impossible, atès que el preu mitjà era de 19 ptes.

La majoria de la producció es destinava al mercat nacional, però l’existència d’una forta competència feia que se cerquessin activament alternatives a l’estranger. El 1928 s’indicava que els primers resultats eren promissoris, malgrat els drets aranzelàries i la inseguretat de la cotització de la moneda i a finals de l’any següent i començament del 1930 continuava la seva milloria. En canvi, les vendes a Cuba havien retrocedit fins al darrer grau, per la competència dels Estats Units, les empreses del qual posseïen maquinària molt perfeccionada i estaven subjectes a menors aranzels.

Fàbrica de Carreras a Maó. Fotos Antiguas de Menorca. F. Dalmedo

Açò no era tot. La Cambra alertava sobre els factors que alentien el  creixement del sector. La seva situació era de crisi latent i s’alternaven períodes adversos i pròspers, en els quals es perdia tot el terreny guanyat. El problema era que, encara que el calçat era un article estacional, en què les vendes es concentraven en les dues estacions d’hivern i estiu, i la producció arribava al màxim quan es preparava la nova temporada, mai s’hauria d’arribar a una paralització total la resta de l’any, com s’experimentava en aquell moment. 

Per superar aquestes interrupcions caldria intensificar l’exportació a Cuba, per a la qual cosa feia dos anys s’havia demanat al Govern la concessió de primes a l’exportació, per compensar els drets duaners que gravaven les pells importades dels Estats Units. El 1928 s’havia reprès la qüestió i es va arribar a la conclusió que, tenint en compte tots els factors (la superioritat de la maquinària dels Estats Units, la necessitat d’importar les pells d’aquell país, que resultaven més cares, els drets de duanes per entrar al mercat cubà, més elevats, i el major cost dels nòlits i altres despeses), la prima d’exportació hauria de ser de tres a tres pessetes i mitja per parell.

Responent a un qüestionari oficial, a finals del 1928 la Cambra proporcionava dades del sector. El nombre d’industrials era d’uns 83. La producció mitjana anual s’avaluava en uns 600.000 parells de sabates, però estava limitada per l’existència de crisis periòdiques, ja que la capacitat de producció era d’un milió. Els preus mitjans eren de 20 ptes. els articles de senyora i de 18 a 20 els d’home. La venda es feia a crèdit: un 25% dels clients pagava a 30 dies i la resta a tres o quatre mesos. 

Els indrets on seria interessant enviar mercaderia eren Cuba, la sabata d’home, i Londres, Alexandria, Colòmbia i França, la de dona. A més de reiterar la demanda de primes a l’exportació, es demanava al Govern que s’enviessin viatges d’estudi per analitzar els millors mercats i informar els industrials de la seva situació comercial i financera.

L’any 1929 la producció va retrocedir fins als 572.000 de parells (290.630 kg), encara superior al 1927. La minva es va fer notar especialment el segon semestre i va sumir el sector en una veritable crisi. Un dels factors que la va precipitar fou la baixa general del tipus de canvi, ja que bastants dels materials emprats en la confecció del calçat eren de procedència estrangera.

La Cambra feia notar que, com que la capacitat productiva de l’illa era d’un milió de parells, els darrers anys la producció havia estat netament inferior de la necessària perquè els tallers i les fàbriques treballessin en plena activitat. Si no es trobava una solució, açò suposaria no només una pèrdua quantiosa d’ingressos per als fabricants, sinó l’esterilitat dels seus esforços i sacrificis.

El 1930 la depressió es va agreujar, en reduir-se la producció a 302.450 parells, un descens alarmant. La Cambra remarcava que la demanda es restringia contínuament per causes complexes, relacionades tant amb el decaïment de l’economia mundial (els efectes del crack del 1929) com l’enorme competència existent al mercat nacional i els conflictes socials. El sector del calçat experimentava una greu crisi a tota Espanya, que a Menorca repercutia més perquè la major part de la confecció era manual i no podia competir en preus amb la producció mecànica.

El 1931 la indústria va seguir amb els valors mínims de l’any anterior (299.000 parells). L’any següent la fabricació va créixer una mica (334.200 parell, amb un pes de 171.045 kg), però dins dels valors mínims dels dos anys anteriors. Aquesta evolució va fer comentar a la Cambra que la producció, que estava castigada des de feia temps, havia patit els dos anys anteriors un cop tan rude que, si no se li trobava solució, i aquesta de cada vegada es veia més llunyana, l’illa s’hauria d’acomiadar d’aquesta manufactura, ja quasi secular i que en temps pretèrits havia estat un empori de treball i prosperitat.

 

Per aquest motiu es qualificava la crisi d’endèmica. L’agreujaven la depreciació de la moneda i la terrible competència que s’havia establert entre els fabricants en el mercat nacional, la qual es va incrementar encara més perquè aquell exercici les Canàries i el domini del Marroc espanyol havien estat envaïts pel calçat txecoslovac, a l’empara del porc franc de l’arxipèlag.

Els tres anys anteriors van marcar mínims històrics, a partir dels quals el sector es va anar recuperant, ni que fos de forma moderada. El 1933 la producció assolí els 225.481 kg, superior a la de l’exercici anterior, però que no arribava a la meitat del que s’havia obtingut deu anys enrere. Es reitera la negativa influència del calçat Bata importat de Txecoeslovàquia, que havia provocat la pèrdua quasi total del mercat canari, de gran importància per als fabricants menorquins, i que es considerava summament difícil de recuperar, per no dir impossible. La enorme producció d’aquella empresa es beneficiava de la estandardització aconseguida gràcies a una maquinària model i una organització perfecta, que la feia inassequible a les vagues i demandes obreres. 

El pessimisme de la Cambra estava justificat: el 1934 la manufactura va declinar fins als 201.645 kg i el 1935 va seguir el descens (192.695 kg), amb l’únic consol que era superior als anys 1930-1932, en què la depressió havia tocat fons.

Rafal Rubí: patrimoni, seguretat i politització de la gestió pública

 El pont de Rafal Rubí duu una dècada marcant l’agenda política de Menorca. Hi conflueixen un interès compartit per millorar el trànsit de la principal carretera de l’illa amb la salvaguarda del nostre patrimoni i el paisatge, reconeguts per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Naveta de Rafal Rubí

La situació actual és una mostra de com ha degenerat la política al segle XXI. Els polítics defensen postures extremistes i no es tallen gens de denigrar les institucions amb desqualificacions de calibre gruixat. S’ha de ser molt agosarat per acusar ICOMOS, l’organisme assessor de la UNESCO en matèria de Patrimoni Cultural, que va avalar el títol de la Menorca Talaiòtica, d’haver estat manipulat pel Ministeri de Cultura. L’afirmació és irònica, perquè el govern actual del Consell Insular es sospitós, precisament, d’intentar manipular els tècnics perquè els informes avalin les seves propostes.

Els partit d’esquerra es mostren tebis a l’hora de censurar l’actuació del PP. No és d’estranyar: van governar el Consell Insular vuit anys sense ser capaços de demolir el pont que és una amenaça per a la Menorca Talaiòtica. Deuen tenir por que els recriminin que, si és tan dolent, com és que no el van eliminar.

Tant és que mirem a Pedro Sánchez, retorçant institucions com el Fiscal General de l’Estat i les enquestes del CIS per mantenir-se en el poder, o Mazón, el president com la Comunitat Autònoma de València, que pensava que podia manar una dana com si fos la seva criada. Tant és que examinem el Consell Insular, on l’equip de govern creu que pot aprovar el PTI com qui resa un parenostre o qualsevol ajuntament, el de Maó, que es renta la cara a base de tirar-li el mort dels nitrats a l’empresa d’aigües o el d’Alaior, que legalitza piscines com si s’omplissin amb aigua beneïda.

En aquestes actituds emergeix la tendència dels governants d’imposar les seves opinions per damunt de les lleis. Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics desembarquen a les institucions malalts de la síndrome de Lluís XVI: “L’Estat som jo”; confonen la legitimitat política amb la legalitat. Des de fa vint-i-cinc anys, el nombre de dedicacions exclusives no ha deixat d’augmentar i la intromissió dels polítics en la gestió diària dels afers públics s’ha fet norma. Arriben més formats, amb un grau universitari qualsevol, que els dona una falsa confiança que els fa pensar que saben més que el tècnic amb més experiència i formació de la casa. 

La darrera martingala és la d’encarregar els informes tècnics a professionals externs a l’administració. Ningú mossega la mà que li dona de menjar: és inconcebible que siguin contraris a qui els encarrega. Els documents que el Consell Insular addueix al seu favor estan contaminats i n’és una prova definitiva que el gerent de l’Agència de la Menorca Talaiòtica s’estimés més renunciar a la seva feina i sou que acceptar que es manipulés el seu dictamen, que no avalava la postura de l’equip del PP. Cipriano Marín, la persona que va dur a bon port la candidatura a Patrimoni de la Humanitat després del primer fracàs, s’ha manifestat contrari al pont de Rafal Rubí. La catedràtica d’Arqueologia Margarita Orfila també és rotunda en el seu rebuig al projecte.

Tots els professionals que han donat la seva opinió sobre la base dels seus coneixements i reputació són contraris al manteniment del pont. L’equip de govern del Consell Insular només té al seu favor un informe mercenari i sobre aquest fonamenta acusacions temeràries contra ICOMOS. Si no ho haguéssim vist fer al president americà Donald Trump, no ens ho creuríem.

El gran argument del PP és la seguretat. Que vagin amb compte. Si es construeix el pont, facilitarà el trànsit cap a les dues vies secundàries que hi conflueixen: la que comunica amb Sant Climent i la que va al camí d’en Kane. Són camins asfaltats, ben estrets, i la intensificació de la circulació pot provocar més d’un accident.

Als trams de la carretera general on ja s’han fet obres de millora s’han adoptat altres solucions, com incorporacions eixamplades; és incomprensible que aquestes no es puguin aplicar aquí, on el trànsit és similar. A més, les incorporacions són una de les característiques de la carretera, en especial entre Maó i Alaior, i no s’entén que només es vulgui fer un pont elevat en aquest punt. 

Recomanaria a Adolf Vilafranca que vagi a Eivissa, on un govern del PP va construir la carretera que comunica la capital amb Sant Antoni, un vial amb un trànsit molt superior, sense cap pont elevat, amb vuit rotondes a nivell i alguns trams eixamplats i encara planegen fer-ne de noves.

Rotonda a la carretera Eivissa-Sant Antoni

Un pont no és més segur que una rotonda en superfície. L’únic que fa és augmentar la velocitat de pas, fins al punt que els ramals d’entrada i sortida són utilitzats per alguns conductors per fer avançaments. La seguretat de la carretera general només es pot abordar amb una reducció de la velocitat mitjana. Fa poc he visitat Polònia. Les carreteres nacionals són plenes d’indicacions de reducció de la velocitat de 90 Km/h a 50 km/h cada vegada que travessen una cruïlla o a 30 km/h si passen per qualsevol lloc habitat, ni que només hi hagi dos habitatges. Els conductors ho respecten; la velocitat és lenta; la sensació de seguretat, gran.

La política actual és “el somni d’un boig, narrat per idiota, ple de soroll i de fúria i sense cap sentit”. Els polítics podran construir el seu pont, però que no ens vulguin fer creure que és pel nostre bé.