La indústria de Menorca entre els feliços anys vint i el crack del 1929

Els butlletins de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens ofereixen una visió molt propera a la realitat de la indústria, en especial a partir del 1926, en què les memòries comercials s’hi refereixen amb continuïtat. Es tracta d’un període apassionant, que cobreix els darrers moments dels feliços anys vint i la severa depressió iniciada arran del crack de la borsa americana, l’octubre del 1929.

El principal sector manufacturer de l’illa era el calçat, al qual ens vam referir fa quinze dies. Una activitat relacionada era la confecció de sabates i espardenyes amb sola de goma. El 1926 experimentava un bon creixement i l’any següent continuava amb el seu moviment ascendent i guanyava posicions en el mercat nacional. Hi havia diverses fàbriques, però el 1927 quasi tota la producció (126.722  kg) es va concentrar en una sola, que va augmentar en gran mesura la seva activitat. El 1928 la seu volum de producció va experimentar un nou increment i arribà a 457.183 kg. Tanmateix, els preus obtinguts no pujaven igual, per l’existència d’una forta competència en el mercat nacional, que era pràcticament l’únic al qual es venien aquests articles.

A finals d’aquell any la Cambra va contestar un qüestionari de la Direcció General de Comerç, on assenyalava que les dues empreses dedicades a la fabricació d’espardenyes i sabates amb sola de goma produïen 200 parells diaris i tenien capacitat per fer-ne 300. Els preus mitjans eren d’una a cinc pessetes el parell i es cobraven 30, 60 o 90 dies després de l’arribada de la mercaderia a Barcelona o València. Es venia al mercat nacional, però podrien ser d’interès els de Centre i Sud-amèrica, així com Egipte, Turquia i Grècia.

El 1929 la crisi mundial va afectar la producció de calçat de goma, que  retrocedí en relació a l’any anterior i es reduí a 416.871 kg, però la minva va ser proporcionalment molt inferior a la que experimentaren les sabates de pell. Els resultats favorables d’aquesta indústria es veien mitigats per la gran competència existent en el mercat nacional, ja que gairebé no exportava a l’estranger. La casa J. Codina Villalonga despatxava el 80% de la producció. Aquell any l’empresa es va establir a França, on va constituir la societat “Le Codina Français” i implantà el seu sistema de fabricació, completament desconegut en aquell país.

El 1930 les vendes es van recuperar i van assolir els 520.460 kg., però l’any següent van patir un nou descens i només van arribar als 301.778 kg. Es tractava del punt més baix de la depressió, de la qual el sector es va recobrar amb força el 1932, en què es fabricaren 610.076 kg. Aquesta quantitat seria superada l’any següent, en què es marcà el rècord de 701.340 kg. Els dos anys següents la producció va ser inferior, el 1934 es van manufacturar 612.997 kg. i el 1935 augmentà lleument fins els 658.492 kg. Així i tot suposaven un volum considerable que la convertia en una indústria de gran importància per a l’illa. Quasi tot el gènere s’obtenia d’una fàbrica molt notable, que donava feina a centenars de treballadors dels dos sexes, el propietari de la qual (Josep Codina) rebia els elogis de la Cambra.

Existien altres activitats manufactureres dignes de ser notades. El 1926 la Cambra indicava que la que havia estat la segona indústria de Menorca, la de moneders de plata, després de veure’s beneficiada pels anys de la I Guerra Mundial, com el calçat, prest va ser fulminada pels capricis de la moda. Només havien quedat uns pocs fabricants, que es dedicaven a l’elaboració d’articles de plata i duien una vida precària. 

A finals de 1928 s’informava que quedaven restes de la indústria de la plateria que, en temps, havia tingut gran rellevància. Treballaven uns deu fabricants, que produïen per valor de 400.000 ptes, valor que es podria duplicar si hi haguessin prou comandes. Abans de la guerra s’exportava a Turquia i a nombroses nacions més, però en aquell moment els aranzels imposats a l’exportació les impedien totalment. El 1935 es destacava que el sector havia recuperat una petita part de la seva importància: la facturació de la bijuteria pujava a un milió de pessetes i la plateria a la meitat, una xifra similar a la confecció d’objectes de luxe. Aquests dos milions de pessetes multiplicaven per cinc la facturació de set anys abans.

Fàbrica de bijuteria de Joan Torrent Torres. Fotos Antiguas de Menorca

Una altra branca metal·lúrgica era el desballestament de vaixells. El 1922 es van establir a Maó diversos establiments, en els quals, segons la Cambra de Comerç, uns van encertar i altres van fracassar; anys més tard l’activitat es va estendre a Ciutadella. El 1926 es comentava que no era una indústria de futur, però encara es registrava una sortida important dels productes rescatats de les embarcacions. El 1934 l’entitat matisava les seves opinions i feia notar que la principal empresa del port de Maó havia desmuntat denou bucs des de la seva fundació, quasi tots de petit tonatge. La fusta que extreia servia per a la construcció de bouers, estables i galliners, la biga de ferro s’emprava per a la construcció d’edificis i la ferralla es venia a la Península. Recentment havia obert un altre empresa d’aquesta ram.

En relació a la mineria, el 1926 la memòria de la Cambra de Comerç indicava que s’havia començat a treballar en un jaciment de blenda de l’illa d’en Colom, el mineral de la qual tenia una gran puresa (55% de zinc i 28%-30% de sofre). L’explotació estava en un estat incipient i s’obtenien de 40 a 50 tones al mes. L’any següent prosseguia el seu aprofitament, però la producció era escassa perquè hi feien feina pocs obrers. El 1928 continuava en funcionament, amb un rendiment de 205.400 kg, que se seguia alentit per la manca de personal “i altres causes”. El 1929 les extraccions van augmentar fins als 305.410 kg de mineral, però l’any següent el concessionari va abandonar per la impossibilitat de trobar capital per emprendre els treballs a gran escala. La Cambra remarcava que al subsol de Menorca hi havia jaciments de coure i carbó, però la seva explotació s’havia hagut de retre cada vegada que s’havia intentat. El dubte era si açò es devia a què l’activitat no era rendible o a la manca de capital, com havia estat el cas de la mina de blenda de l’Illa den Colom.

Desballestament de vaixells. Fotos Antiguas de Menorca. J.C. Benejam

La Cambra de Comerç també anotava que hi havia pedreres per tota l’illa, però les més importants, per la qualitat dels seus productes, eren les d’Alcalfar, que proporcionaven un material excel·lent, encara que porós, com el de tota Menorca. Proveïen els articles necessaris per al consum intern, que determinava el seu ritme d’activitat, perquè no es feia cap extracció a l’exterior. El 1927 treballaven poc, perquè, com observava l’entitat, el sector de la construcció estava estancat, amb poques edificacions noves. El 1928 es posava de manifest que les pedreres eren explotades de forma individual pels obrers, que pagaven com a renda al propietari el deu per cent de la facturació, per la qual cosa no es podia precisar quin era el volum d’extraccions.

D’altra banda, es comptaven cinc salines en actiu. La seva producció era variable, però sempre escassa. El 1926 s’assenyalava que les de Mongofre (Maó) eren les més importants, amb 225 tones a l’any. Al port de Fornells hi havia les salines noves, d’on s’extreien 100 tones i les velles, que donaven 50 t. Les d’Addaia proporcionaven 70 tones i les d’Alcalfar 60 t. Tanmateix, aquests valors deuen tractar-se de la capacitat màxima de cada indret, ja que la producció real de l’illa, de la qual s’informa a partir de l’any següent, era bastant inferior a la suma total (505.000 kg).

Salines Noves (de la Concepció) de Fornells

En efecte, a partir del 1927 les memòries de la Cambra van passar a consignar la quantitat de sal obtinguda: aquell any 250.000 kg, 125.000 kg el 1928, 115.000 el 1929, 110.000 el 1930, 120.000 el 1931, 105.000 el 1932 i 217.031 kg el 1933. La diferència d’un any a l’altre es devia a la pluja caiguda durant l’estiu, perquè la recol·lecció de sal augmentava amb la sequera. El volum introduït a l’illa estava en proporció inversa a la producció insular i, en conjunt, suposava un xifra similar a aquell.

El sud de Polònia: la perla de l'Est

 El sud de Polònia destaca pel seu ampli patrimoni cultural i natural. Moltes de les seves poblacions i monuments han estat distingides com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Cracòvia és la ciutat més coneguda del que antigament es coneixia com Galitzia i avui es denomina Petita Polònia. La seva animada plaça del Mercat és el nucli del centre monumental.

L'Església de Santa Maria és d'una gran bellesa.

Al museu Czartoryski hi ha nombroses obres d'arts. Hi sobresurt la dama de l'ermini de Leonardo da Vinci.

A la part alta de la ciutat, el castell reial (Wavel) és un conjunt d'edificis d'una elegància subjugant.

La catedral i el palau, amb el seu fastuós pati són una meravella.

A un barri dels afores de Cracòvia es pot visitar la fàbrica de Schindler, on l'industrial salvà tants jueus durant la II Guerra Mundial. Avui és un centre de memòria de l'opressió nazi de Polònia.

Cassoles dels jueus robades pels nazis

A uns pocs quilòmetres a l'Oest, es troben les mines de sal de Wieliczka, un espai realment singular, on destaca la gran capella de Santa Kirga.

El camp de concentració d'Auschwitz tampoc és lluny. La seva visita és corprenedora. Barracons, tanques, garites, forns crematoris, objectes saquejats, tot fa reviure la tragència dels milions de jueus assassinats per la barbàrie nazi.

El camp satèlit de Birkenau ofereix una visita més despullada, amb el tristement famós tren que conduïa els presoners al sacrifici.

La regió és coneguda com la Petita Polònia. A uns pocs quilòmetres al sud de Cracòvia es troba el monestir de Kalwaria Zebrzydowska, important centre de pelegrinatge, on hi ha una bella església.

 Més al sud, a la frontera amb Eslovàquia es troba el Parc Nacional dels monts Tatres. Des del poblet de Zakopane es poden fer excursions a indrets meravellosos.

Un telefèric et puja a les muntanyes que formen la frontera, a 2.000 metres d'alçada.

El llac Czarny Staw és d'una bellesa sorprenent.

A la regió es troben diversess esglésies de fusta, reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat, la de Sant Miquel de Lebno és una de les més famoses.

La seva policromia interior és fascinant.

Uns quilòmetres més enllà es troben els monts Pieniny. La baixada en barca pel riu Dunajec permet contemplar la seva bellesa.

El castell de Dunajec a Niedzica, situat sobre el riu, avui convertit en llacuna, és una visió ben romàntica.

La relaxada visió de les aigües permet reposar l'esperit cansat per la nostra vida atrafegada.

Tornant cap a Cracòvia es troben les esglésies de fusta de Lipnica i Binarowa, uns altres exemples d'aquesta singular arquitectura popular.

L'interior de l'església de Sant Miquel de Binarowa és especialment expressiva.

Tarnow és una bella població situada a uns quants quilòmetres a l'est de Cracòvia. La bella plaça del mercat n'és el centre i tota la ciutat mereix una relaxada visita.

En direcció a la frontera ucraïnesa es troba el fantàsic palau de Lancut

Les seves sales són d'una gran elegància. 

Lublin, prop de la frontera est, és una ciutat molt senyorial. La seva plaça principal té uns edificis molt polits.

El punt principal d'atracció és la capella de la Santíssima Trinitat del castell. Els seus frescos són autènticament meravellosos.

No gaire lluny es troba la ciutat de Zamosc, d'un disseny ortogonal i una de les places centrals més airoses del país.

Està envoltada d'una muralla poligonal. A l'exterior hi ha uns parcs preciosos.

Ja tornant cap a l'oest es troba Sandomiertz. La seva catedral és una obra d'art.

Les ruïnes del castell o palau de Krzyztopor evoquen aquesta enorme construcció, que comptava amb centenars de sales i en la seva època era d'una riquesa fastuosa.

Davant les parets nues només ens queda el pensament de la vanitat d'aquella grandesa perduda...

El santuari de la verge de Czestochova és la capital espiritual de Polònia. S'hi accedeix per un seguit de portalades a qual més imponent.

El complex és un conjunt d'edificis molt bells. A la basílica es venera la Verge de Czestochova. L'interior és ple d'estàtues de materials nobles, algunes ornades amb valuoses joies.

Breslau, no gaire enfora de les fronteres amb Alemanya i Txèquia, és la capital de la Baixa Silèsia. La seva plaça, amb l'ajuntament, és estupenda.

El conjunt, típicament centreeropeu, és fascinant i ple de vida.

Al costat del riu Oder s'alça la part més antiga, amb la catedral i diverses esglésies.

L'interior de la Universitat, decorada a l'estic rococo, té diverses sales, com l'oratori marià, la sala Leopoldina i la gran escalinata, totes elles fantàstiques.

No gaire lluny de Breslau es troba el castell o palau de Ksiaz, un dels més bells de Silèsia

L'església de la Pau de Swidnica, erigida pels protestants, amb la condició que havia de ser de fusta i no tenir un disseny d'església és una meravella.

És molt sorprenent saber que tot el que es veu és de fusta

A la mateixa regió es troba l'imponent monestir de Lubiaz, avui molt malmès, però que conserva algunes sales d'estil rococo que permeten fer-se una idea de com era aquest prodigiós edifici.

No hi ha res millor per despedir-se de Polònia, un país amb un patrimoni cultural i natural magnífic.

L’efecte del crack del 1929 en la indústria de calçat segons la Cambra de Comerç de Menorca

 El recentment desaparegut Joan Hernández va dedicar la seva principal investigació a les repercussions de la depressió del 1929 en l’economia espanyola, demostrant que, en contra del que es pensava, va tenir un fort impacte. Les memòries de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació sistemàtica entre 1926 i 1935,  que és molt útil per conèixer l’evolució de la indústria i l’efecte devastar de la crisi sobre el sector del calçat.

La Cambra feia notar que aquesta manufactura, de més de mig segle d’antiguitat, era la més característica de l’illa. El seu radi d’acció s’havia estès a les colònies antillanes, on havia guanyat fama. La seva pèrdua va originar un sensible i progressiu descens d’aquest mercat.

El 1926 s’apuntava que, una vegada superat el període extraordinari que va suposar la I Guerra Mundial, l’auge que havia experimentat la indústria sabatera, la més important, va descendir a un nivell ordinari, superior en tot cas als anys de crisi anteriors a 1914. La situació d’aquest sector era compromesa perquè a la Península estava sotmesa a la competència del calçat fabricat de forma mecànica, que anava desplaçant la confecció manual, en la qual eren experts els fabricants menorquins. Pel que feia al mercat de Cuba, patia la competència dels Estats Units, que comptaven amb una maquinària molt més perfeccionada i gaudien d’uns aranzels inferiors. Així i tot, els presagis més pessimistes no s’havien complert i els fabricants estaven a l’expectativa de rebre noves comandes. 

El 1927 la Cambra informava que la situació de la indústria de calçat havia millorat lleugerament. El sector s’havia modernitzat, especialment pel que feia a la sabata de dona per al mercat nacional, adoptant nous models més acordes a la moda. La sabata ordinària que es duia amb falda llarga i calces de llana havia donat lloc a articles més vistosos ara que la falda s’ha escurçat i es duien calces de seda. Les sabates eren més artístiques i valien el doble que abans. Els fabricants, patronistes i obrers menorquins havien adoptat els nous models perquè el calçat fos més elegant.

En canvi, les vendes a Cuba es reduïen perquè només eren adquirides pels supervivents de la colònia, enemics de tota innovació. Les noves generacions compraven les sabates fabricades als Estats Units o a la mateixa illa de Cuba, que gaudien de grans avantatges econòmics i duaners que impossibilitaven la concurrència. Els empresaris menorquins estudiaven la manera de superar aquest entrebanc, però les seves gestions eren infructuoses i de seguir les coses per aquell camí, aquell mercat, minoritari però encara important, rebria un cop molt seriós.

El 1928 el sector del calçat va continuar amb la seva expansió durant tot l’exercici. El volum de producció, d’uns 360.585 kg, superava en 100.000 al de l’any anterior i representava uns 710.000 parells de sabates; el 75% era de dona i el 25% restant d’home. El seu valor ascendia a uns 13.500.000 ptes. En el text hi ha un error tipogràfic, perquè s’indica una facturació de 135.000 ptes., el que és impossible, atès que el preu mitjà era de 19 ptes.

La majoria de la producció es destinava al mercat nacional, però l’existència d’una forta competència feia que se cerquessin activament alternatives a l’estranger. El 1928 s’indicava que els primers resultats eren promissoris, malgrat els drets aranzelàries i la inseguretat de la cotització de la moneda i a finals de l’any següent i començament del 1930 continuava la seva milloria. En canvi, les vendes a Cuba havien retrocedit fins al darrer grau, per la competència dels Estats Units, les empreses del qual posseïen maquinària molt perfeccionada i estaven subjectes a menors aranzels.

Fàbrica de Carreras a Maó. Fotos Antiguas de Menorca. F. Dalmedo

Açò no era tot. La Cambra alertava sobre els factors que alentien el  creixement del sector. La seva situació era de crisi latent i s’alternaven períodes adversos i pròspers, en els quals es perdia tot el terreny guanyat. El problema era que, encara que el calçat era un article estacional, en què les vendes es concentraven en les dues estacions d’hivern i estiu, i la producció arribava al màxim quan es preparava la nova temporada, mai s’hauria d’arribar a una paralització total la resta de l’any, com s’experimentava en aquell moment. 

Per superar aquestes interrupcions caldria intensificar l’exportació a Cuba, per a la qual cosa feia dos anys s’havia demanat al Govern la concessió de primes a l’exportació, per compensar els drets duaners que gravaven les pells importades dels Estats Units. El 1928 s’havia reprès la qüestió i es va arribar a la conclusió que, tenint en compte tots els factors (la superioritat de la maquinària dels Estats Units, la necessitat d’importar les pells d’aquell país, que resultaven més cares, els drets de duanes per entrar al mercat cubà, més elevats, i el major cost dels nòlits i altres despeses), la prima d’exportació hauria de ser de tres a tres pessetes i mitja per parell.

Responent a un qüestionari oficial, a finals del 1928 la Cambra proporcionava dades del sector. El nombre d’industrials era d’uns 83. La producció mitjana anual s’avaluava en uns 600.000 parells de sabates, però estava limitada per l’existència de crisis periòdiques, ja que la capacitat de producció era d’un milió. Els preus mitjans eren de 20 ptes. els articles de senyora i de 18 a 20 els d’home. La venda es feia a crèdit: un 25% dels clients pagava a 30 dies i la resta a tres o quatre mesos. 

Els indrets on seria interessant enviar mercaderia eren Cuba, la sabata d’home, i Londres, Alexandria, Colòmbia i França, la de dona. A més de reiterar la demanda de primes a l’exportació, es demanava al Govern que s’enviessin viatges d’estudi per analitzar els millors mercats i informar els industrials de la seva situació comercial i financera.

L’any 1929 la producció va retrocedir fins als 572.000 de parells (290.630 kg), encara superior al 1927. La minva es va fer notar especialment el segon semestre i va sumir el sector en una veritable crisi. Un dels factors que la va precipitar fou la baixa general del tipus de canvi, ja que bastants dels materials emprats en la confecció del calçat eren de procedència estrangera.

La Cambra feia notar que, com que la capacitat productiva de l’illa era d’un milió de parells, els darrers anys la producció havia estat netament inferior de la necessària perquè els tallers i les fàbriques treballessin en plena activitat. Si no es trobava una solució, açò suposaria no només una pèrdua quantiosa d’ingressos per als fabricants, sinó l’esterilitat dels seus esforços i sacrificis.

El 1930 la depressió es va agreujar, en reduir-se la producció a 302.450 parells, un descens alarmant. La Cambra remarcava que la demanda es restringia contínuament per causes complexes, relacionades tant amb el decaïment de l’economia mundial (els efectes del crack del 1929) com l’enorme competència existent al mercat nacional i els conflictes socials. El sector del calçat experimentava una greu crisi a tota Espanya, que a Menorca repercutia més perquè la major part de la confecció era manual i no podia competir en preus amb la producció mecànica.

El 1931 la indústria va seguir amb els valors mínims de l’any anterior (299.000 parells). L’any següent la fabricació va créixer una mica (334.200 parell, amb un pes de 171.045 kg), però dins dels valors mínims dels dos anys anteriors. Aquesta evolució va fer comentar a la Cambra que la producció, que estava castigada des de feia temps, havia patit els dos anys anteriors un cop tan rude que, si no se li trobava solució, i aquesta de cada vegada es veia més llunyana, l’illa s’hauria d’acomiadar d’aquesta manufactura, ja quasi secular i que en temps pretèrits havia estat un empori de treball i prosperitat.

 

Per aquest motiu es qualificava la crisi d’endèmica. L’agreujaven la depreciació de la moneda i la terrible competència que s’havia establert entre els fabricants en el mercat nacional, la qual es va incrementar encara més perquè aquell exercici les Canàries i el domini del Marroc espanyol havien estat envaïts pel calçat txecoslovac, a l’empara del porc franc de l’arxipèlag.

Els tres anys anteriors van marcar mínims històrics, a partir dels quals el sector es va anar recuperant, ni que fos de forma moderada. El 1933 la producció assolí els 225.481 kg, superior a la de l’exercici anterior, però que no arribava a la meitat del que s’havia obtingut deu anys enrere. Es reitera la negativa influència del calçat Bata importat de Txecoeslovàquia, que havia provocat la pèrdua quasi total del mercat canari, de gran importància per als fabricants menorquins, i que es considerava summament difícil de recuperar, per no dir impossible. La enorme producció d’aquella empresa es beneficiava de la estandardització aconseguida gràcies a una maquinària model i una organització perfecta, que la feia inassequible a les vagues i demandes obreres. 

El pessimisme de la Cambra estava justificat: el 1934 la manufactura va declinar fins als 201.645 kg i el 1935 va seguir el descens (192.695 kg), amb l’únic consol que era superior als anys 1930-1932, en què la depressió havia tocat fons.