El Nobel d’Economia de 2025: la innovació, palanca de la riquesa

 Seguint la línia rupturista dels darrers anys, el premi Nobel d’Economia d’enguany ha recaigut en tres investigadors que han trencat l’ortodòxia acadèmica en estudiar la importància del canvi tecnològic per al desenvolupament econòmic. La meitat del guardó correspon a Joel Mokyr, catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Northwestern (Chicago), autor de llibres imprescindibles sobre la qüestió.

Joel Mokyr

La palanca de la riquesa és el seu text més conegut, on efectua un recorregut històric accessible per a tots els públics sobre la irrupció d’innovacions al llarg del temps, en el qual demostra que totes les societats han acollit inventors que cridaren Eureka! i aportaren enginys per al progrés dels seus veïns.

Grècia i Roma van destacar per les seves aportacions en la pesca, l’agricultura i l’enginyeria, com comprovam admirats cada vegada que contemplam l’aqüeducte de Segòvia. L’Edat Mitjana, lluny de ser una època fosca i bruta, va veure importants avenços agrícoles (la rotació triennal de conreus, noves arades) i navals, que van fer possible que els vikings descobrissin Amèrica abans de l’any 1000. Els musulmans van difondre per Occident invencions asiàtiques, com el paper xinès, teixits (cotó), la vela llatina, tan important per a la navegació i desenes de nous conreus (sucre, taronja, síndria, albergínia...). 

Durant l’Alta Edat Mitjana es van introduir la impremta i els molins de vent i es donà un impuls definitiu a la navegació, tant en les embarcacions com en els instruments marítims, sense els quals el viatge de Cristòfol Colom hagués estat impensable. Les aportacions de l’Edat Moderna van ser més modestes, però destaquen millores significatives en l’agricultura, com la implantació dels prats de farratges (alfals, trèvol...), tan importants per a la ramaderia, com saben les vaques de Menorca. Els avenços en la mineria i la metal·lúrgia van permetre el desenvolupament dels erxos de ferro i els telers mecànics.

En definitiva, no hem d’esperar a la Revolució Industrial perquè el canvi tecnològic tengui un impacte directe en el creixement econòmic i el benestar de les persones. És cert que les innovacions d’aquest període van tenir una influència molt superior a les anteriors, però açò no es deu a què fossin uns anys més prolífics, sinó al tipus d’invencions que es va produir, que van fer augmentar la productivitat del treball i impulsaren reduccions de preus que van estimular la demanda, creant un cercle virtuós de creixement i innovació.

Joel Mokyr critica la concepció de la Teoria Econòmica del canvi tècnic. Els economistes convencionals pensen que és un factor productiu més, com la terra o el capital i que no hi ha “dinars gratis”: tot té un cost, però les innovacions són un dinar gratis per a la societat i per açò tenen una naturalesa diferent a la de la resta de factors de producció.

La seva contribució és considerar el canvi tècnic com un fenomen consubstancial al gènere humà i, per açò mateix, imprevisible. La creació d’enginys és produeix per pur atzar i l’evolució posterior depèn del punt inicial, ja que un petit aparell, com la màquina de vapor, pot transformar completament la trajectòria econòmica posterior.

El nostre esperit inquisitiu esperona l’aparició d’invents. Tanmateix, perquè aquests es puguin difondre es necessita una societat oberta que accepti la diversitat i permeti l’expansió de les noves idees. Com és lògic, un entorn en què hi hagi lliure competència estimula la creativitat i la selecció de les invencions més útils. També és crucial la interrelació entre economia i innovació: l’existència de mercats grans, en incitar l’especialització, estimula l’emergència d’invencions per proveir les necessitats específiques de determinats processos productius.

Les societats conservadores, enemigues de les novetats, interrompen el canvi tècnic i acaben empobrint-se, com va passar als països musulmans a partir del segle XII. La intolerància, religiosa, social o econòmica, bloqueja el progrés. La corrupció també mena a la decadència, perquè desvia el talent de les activitats productives al saqueig de les fonts d’ingrés.

Els estats poden tenir un actitud favorable a les invencions, com durant l’època napoleònica o al Japó a partir del 1867. Tanmateix, els les nacions centralitzades tenen tendència a escapçar els canvis, per por que acabin posant en qüestió la posició de poder dels governants. Aquesta és la explicació que la Xina, que al 1500 era el país més desenvolupat del món, dos segles més tard es trobés en el mateix punt i fos fàcilment superat per Europa, on l’existència de diversos països en competència va engegar una dinàmica d’innovacions encapçalada per aquells, com Anglaterra, en què els individus tenien una àmplia llibertat de pensament i comerç.

Les idees de Mokyr són d’una gran actualitat. Les innovacions tecnològiques són el que marca la diferència entre les societats pròsperes i expansives i les depauperades i en regressió. No és casualitat que floreixin als Estats Units, el país de la tolerància i les oportunitats, on l’administració intervé de forma mínima i té un gran mercat intern, que duu dècades ampliant en promoure el lliure comerç, que permet als seus inventors col·locar els automòbils, avions, aparells electrònics, ordinadors... que inventen a tot el món. La Xina ha seguit les passes del Japó en fomentar el canvi tècnic, que es beneficia també del seu enorme mercat, però sempre correrà el perill que una involució política estronqui el procés.

L’estancament europeu és fruit d’una societat immobilista, més atenta als perills de la ciència i la tècnica que a les seves possibilitats i obsessionada per regular i controlar totes les activitats productives. També patim la inexistència d’un mercat únic per als béns i serveis amb valor afegit, on es poden vendre lliurement tomàtics i camises, però companyies telefòniques, bancs,  ferrocarrils i les indústries de Defensa són nacionals. A Europa no som menys innovadors, però bloquejam la palanca de la riquesa en fermar de mans els inventors.

La indústria de Menorca entre els feliços anys vint i el crack del 1929

Els butlletins de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens ofereixen una visió molt propera a la realitat de la indústria, en especial a partir del 1926, en què les memòries comercials s’hi refereixen amb continuïtat. Es tracta d’un període apassionant, que cobreix els darrers moments dels feliços anys vint i la severa depressió iniciada arran del crack de la borsa americana, l’octubre del 1929.

El principal sector manufacturer de l’illa era el calçat, al qual ens vam referir fa quinze dies. Una activitat relacionada era la confecció de sabates i espardenyes amb sola de goma. El 1926 experimentava un bon creixement i l’any següent continuava amb el seu moviment ascendent i guanyava posicions en el mercat nacional. Hi havia diverses fàbriques, però el 1927 quasi tota la producció (126.722  kg) es va concentrar en una sola, que va augmentar en gran mesura la seva activitat. El 1928 la seu volum de producció va experimentar un nou increment i arribà a 457.183 kg. Tanmateix, els preus obtinguts no pujaven igual, per l’existència d’una forta competència en el mercat nacional, que era pràcticament l’únic al qual es venien aquests articles.

A finals d’aquell any la Cambra va contestar un qüestionari de la Direcció General de Comerç, on assenyalava que les dues empreses dedicades a la fabricació d’espardenyes i sabates amb sola de goma produïen 200 parells diaris i tenien capacitat per fer-ne 300. Els preus mitjans eren d’una a cinc pessetes el parell i es cobraven 30, 60 o 90 dies després de l’arribada de la mercaderia a Barcelona o València. Es venia al mercat nacional, però podrien ser d’interès els de Centre i Sud-amèrica, així com Egipte, Turquia i Grècia.

El 1929 la crisi mundial va afectar la producció de calçat de goma, que  retrocedí en relació a l’any anterior i es reduí a 416.871 kg, però la minva va ser proporcionalment molt inferior a la que experimentaren les sabates de pell. Els resultats favorables d’aquesta indústria es veien mitigats per la gran competència existent en el mercat nacional, ja que gairebé no exportava a l’estranger. La casa J. Codina Villalonga despatxava el 80% de la producció. Aquell any l’empresa es va establir a França, on va constituir la societat “Le Codina Français” i implantà el seu sistema de fabricació, completament desconegut en aquell país.

El 1930 les vendes es van recuperar i van assolir els 520.460 kg., però l’any següent van patir un nou descens i només van arribar als 301.778 kg. Es tractava del punt més baix de la depressió, de la qual el sector es va recobrar amb força el 1932, en què es fabricaren 610.076 kg. Aquesta quantitat seria superada l’any següent, en què es marcà el rècord de 701.340 kg. Els dos anys següents la producció va ser inferior, el 1934 es van manufacturar 612.997 kg. i el 1935 augmentà lleument fins els 658.492 kg. Així i tot suposaven un volum considerable que la convertia en una indústria de gran importància per a l’illa. Quasi tot el gènere s’obtenia d’una fàbrica molt notable, que donava feina a centenars de treballadors dels dos sexes, el propietari de la qual (Josep Codina) rebia els elogis de la Cambra.

Existien altres activitats manufactureres dignes de ser notades. El 1926 la Cambra indicava que la que havia estat la segona indústria de Menorca, la de moneders de plata, després de veure’s beneficiada pels anys de la I Guerra Mundial, com el calçat, prest va ser fulminada pels capricis de la moda. Només havien quedat uns pocs fabricants, que es dedicaven a l’elaboració d’articles de plata i duien una vida precària. 

A finals de 1928 s’informava que quedaven restes de la indústria de la plateria que, en temps, havia tingut gran rellevància. Treballaven uns deu fabricants, que produïen per valor de 400.000 ptes, valor que es podria duplicar si hi haguessin prou comandes. Abans de la guerra s’exportava a Turquia i a nombroses nacions més, però en aquell moment els aranzels imposats a l’exportació les impedien totalment. El 1935 es destacava que el sector havia recuperat una petita part de la seva importància: la facturació de la bijuteria pujava a un milió de pessetes i la plateria a la meitat, una xifra similar a la confecció d’objectes de luxe. Aquests dos milions de pessetes multiplicaven per cinc la facturació de set anys abans.

Fàbrica de bijuteria de Joan Torrent Torres. Fotos Antiguas de Menorca

Una altra branca metal·lúrgica era el desballestament de vaixells. El 1922 es van establir a Maó diversos establiments, en els quals, segons la Cambra de Comerç, uns van encertar i altres van fracassar; anys més tard l’activitat es va estendre a Ciutadella. El 1926 es comentava que no era una indústria de futur, però encara es registrava una sortida important dels productes rescatats de les embarcacions. El 1934 l’entitat matisava les seves opinions i feia notar que la principal empresa del port de Maó havia desmuntat denou bucs des de la seva fundació, quasi tots de petit tonatge. La fusta que extreia servia per a la construcció de bouers, estables i galliners, la biga de ferro s’emprava per a la construcció d’edificis i la ferralla es venia a la Península. Recentment havia obert un altre empresa d’aquesta ram.

En relació a la mineria, el 1926 la memòria de la Cambra de Comerç indicava que s’havia començat a treballar en un jaciment de blenda de l’illa d’en Colom, el mineral de la qual tenia una gran puresa (55% de zinc i 28%-30% de sofre). L’explotació estava en un estat incipient i s’obtenien de 40 a 50 tones al mes. L’any següent prosseguia el seu aprofitament, però la producció era escassa perquè hi feien feina pocs obrers. El 1928 continuava en funcionament, amb un rendiment de 205.400 kg, que se seguia alentit per la manca de personal “i altres causes”. El 1929 les extraccions van augmentar fins als 305.410 kg de mineral, però l’any següent el concessionari va abandonar per la impossibilitat de trobar capital per emprendre els treballs a gran escala. La Cambra remarcava que al subsol de Menorca hi havia jaciments de coure i carbó, però la seva explotació s’havia hagut de retre cada vegada que s’havia intentat. El dubte era si açò es devia a què l’activitat no era rendible o a la manca de capital, com havia estat el cas de la mina de blenda de l’Illa den Colom.

Desballestament de vaixells. Fotos Antiguas de Menorca. J.C. Benejam

La Cambra de Comerç també anotava que hi havia pedreres per tota l’illa, però les més importants, per la qualitat dels seus productes, eren les d’Alcalfar, que proporcionaven un material excel·lent, encara que porós, com el de tota Menorca. Proveïen els articles necessaris per al consum intern, que determinava el seu ritme d’activitat, perquè no es feia cap extracció a l’exterior. El 1927 treballaven poc, perquè, com observava l’entitat, el sector de la construcció estava estancat, amb poques edificacions noves. El 1928 es posava de manifest que les pedreres eren explotades de forma individual pels obrers, que pagaven com a renda al propietari el deu per cent de la facturació, per la qual cosa no es podia precisar quin era el volum d’extraccions.

D’altra banda, es comptaven cinc salines en actiu. La seva producció era variable, però sempre escassa. El 1926 s’assenyalava que les de Mongofre (Maó) eren les més importants, amb 225 tones a l’any. Al port de Fornells hi havia les salines noves, d’on s’extreien 100 tones i les velles, que donaven 50 t. Les d’Addaia proporcionaven 70 tones i les d’Alcalfar 60 t. Tanmateix, aquests valors deuen tractar-se de la capacitat màxima de cada indret, ja que la producció real de l’illa, de la qual s’informa a partir de l’any següent, era bastant inferior a la suma total (505.000 kg).

Salines Noves (de la Concepció) de Fornells

En efecte, a partir del 1927 les memòries de la Cambra van passar a consignar la quantitat de sal obtinguda: aquell any 250.000 kg, 125.000 kg el 1928, 115.000 el 1929, 110.000 el 1930, 120.000 el 1931, 105.000 el 1932 i 217.031 kg el 1933. La diferència d’un any a l’altre es devia a la pluja caiguda durant l’estiu, perquè la recol·lecció de sal augmentava amb la sequera. El volum introduït a l’illa estava en proporció inversa a la producció insular i, en conjunt, suposava un xifra similar a aquell.

El sud de Polònia: la perla de l'Est

 El sud de Polònia destaca pel seu ampli patrimoni cultural i natural. Moltes de les seves poblacions i monuments han estat distingides com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Cracòvia és la ciutat més coneguda del que antigament es coneixia com Galitzia i avui es denomina Petita Polònia. La seva animada plaça del Mercat és el nucli del centre monumental.

L'Església de Santa Maria és d'una gran bellesa.

Al museu Czartoryski hi ha nombroses obres d'arts. Hi sobresurt la dama de l'ermini de Leonardo da Vinci.

A la part alta de la ciutat, el castell reial (Wavel) és un conjunt d'edificis d'una elegància subjugant.

La catedral i el palau, amb el seu fastuós pati són una meravella.

A un barri dels afores de Cracòvia es pot visitar la fàbrica de Schindler, on l'industrial salvà tants jueus durant la II Guerra Mundial. Avui és un centre de memòria de l'opressió nazi de Polònia.

Cassoles dels jueus robades pels nazis

A uns pocs quilòmetres a l'Oest, es troben les mines de sal de Wieliczka, un espai realment singular, on destaca la gran capella de Santa Kirga.

El camp de concentració d'Auschwitz tampoc és lluny. La seva visita és corprenedora. Barracons, tanques, garites, forns crematoris, objectes saquejats, tot fa reviure la tragència dels milions de jueus assassinats per la barbàrie nazi.

El camp satèlit de Birkenau ofereix una visita més despullada, amb el tristement famós tren que conduïa els presoners al sacrifici.

La regió és coneguda com la Petita Polònia. A uns pocs quilòmetres al sud de Cracòvia es troba el monestir de Kalwaria Zebrzydowska, important centre de pelegrinatge, on hi ha una bella església.

 Més al sud, a la frontera amb Eslovàquia es troba el Parc Nacional dels monts Tatres. Des del poblet de Zakopane es poden fer excursions a indrets meravellosos.

Un telefèric et puja a les muntanyes que formen la frontera, a 2.000 metres d'alçada.

El llac Czarny Staw és d'una bellesa sorprenent.

A la regió es troben diversess esglésies de fusta, reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat, la de Sant Miquel de Lebno és una de les més famoses.

La seva policromia interior és fascinant.

Uns quilòmetres més enllà es troben els monts Pieniny. La baixada en barca pel riu Dunajec permet contemplar la seva bellesa.

El castell de Dunajec a Niedzica, situat sobre el riu, avui convertit en llacuna, és una visió ben romàntica.

La relaxada visió de les aigües permet reposar l'esperit cansat per la nostra vida atrafegada.

Tornant cap a Cracòvia es troben les esglésies de fusta de Lipnica i Binarowa, uns altres exemples d'aquesta singular arquitectura popular.

L'interior de l'església de Sant Miquel de Binarowa és especialment expressiva.

Tarnow és una bella població situada a uns quants quilòmetres a l'est de Cracòvia. La bella plaça del mercat n'és el centre i tota la ciutat mereix una relaxada visita.

En direcció a la frontera ucraïnesa es troba el fantàsic palau de Lancut

Les seves sales són d'una gran elegància. 

Lublin, prop de la frontera est, és una ciutat molt senyorial. La seva plaça principal té uns edificis molt polits.

El punt principal d'atracció és la capella de la Santíssima Trinitat del castell. Els seus frescos són autènticament meravellosos.

No gaire lluny es troba la ciutat de Zamosc, d'un disseny ortogonal i una de les places centrals més airoses del país.

Està envoltada d'una muralla poligonal. A l'exterior hi ha uns parcs preciosos.

Ja tornant cap a l'oest es troba Sandomiertz. La seva catedral és una obra d'art.

Les ruïnes del castell o palau de Krzyztopor evoquen aquesta enorme construcció, que comptava amb centenars de sales i en la seva època era d'una riquesa fastuosa.

Davant les parets nues només ens queda el pensament de la vanitat d'aquella grandesa perduda...

El santuari de la verge de Czestochova és la capital espiritual de Polònia. S'hi accedeix per un seguit de portalades a qual més imponent.

El complex és un conjunt d'edificis molt bells. A la basílica es venera la Verge de Czestochova. L'interior és ple d'estàtues de materials nobles, algunes ornades amb valuoses joies.

Breslau, no gaire enfora de les fronteres amb Alemanya i Txèquia, és la capital de la Baixa Silèsia. La seva plaça, amb l'ajuntament, és estupenda.

El conjunt, típicament centreeropeu, és fascinant i ple de vida.

Al costat del riu Oder s'alça la part més antiga, amb la catedral i diverses esglésies.

L'interior de la Universitat, decorada a l'estic rococo, té diverses sales, com l'oratori marià, la sala Leopoldina i la gran escalinata, totes elles fantàstiques.

No gaire lluny de Breslau es troba el castell o palau de Ksiaz, un dels més bells de Silèsia

L'església de la Pau de Swidnica, erigida pels protestants, amb la condició que havia de ser de fusta i no tenir un disseny d'església és una meravella.

És molt sorprenent saber que tot el que es veu és de fusta

A la mateixa regió es troba l'imponent monestir de Lubiaz, avui molt malmès, però que conserva algunes sales d'estil rococo que permeten fer-se una idea de com era aquest prodigiós edifici.

No hi ha res millor per despedir-se de Polònia, un país amb un patrimoni cultural i natural magnífic.