Rafal Rubí: patrimoni, seguretat i politització de la gestió pública

 El pont de Rafal Rubí duu una dècada marcant l’agenda política de Menorca. Hi conflueixen un interès compartit per millorar el trànsit de la principal carretera de l’illa amb la salvaguarda del nostre patrimoni i el paisatge, reconeguts per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Naveta de Rafal Rubí

La situació actual és una mostra de com ha degenerat la política al segle XXI. Els polítics defensen postures extremistes i no es tallen gens de denigrar les institucions amb desqualificacions de calibre gruixat. S’ha de ser molt agosarat per acusar ICOMOS, l’organisme assessor de la UNESCO en matèria de Patrimoni Cultural, que va avalar el títol de la Menorca Talaiòtica, d’haver estat manipulat pel Ministeri de Cultura. L’afirmació és irònica, perquè el govern actual del Consell Insular es sospitós, precisament, d’intentar manipular els tècnics perquè els informes avalin les seves propostes.

Els partit d’esquerra es mostren tebis a l’hora de censurar l’actuació del PP. No és d’estranyar: van governar el Consell Insular vuit anys sense ser capaços de demolir el pont que és una amenaça per a la Menorca Talaiòtica. Deuen tenir por que els recriminin que, si és tan dolent, com és que no el van eliminar.

Tant és que mirem a Pedro Sánchez, retorçant institucions com el Fiscal General de l’Estat i les enquestes del CIS per mantenir-se en el poder, o Mazón, el president com la Comunitat Autònoma de València, que pensava que podia manar una dana com si fos la seva criada. Tant és que examinem el Consell Insular, on l’equip de govern creu que pot aprovar el PTI com qui resa un parenostre o qualsevol ajuntament, el de Maó, que es renta la cara a base de tirar-li el mort dels nitrats a l’empresa d’aigües o el d’Alaior, que legalitza piscines com si s’omplissin amb aigua beneïda.

En aquestes actituds emergeix la tendència dels governants d’imposar les seves opinions per damunt de les lleis. Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics desembarquen a les institucions malalts de la síndrome de Lluís XVI: “L’Estat som jo”; confonen la legitimitat política amb la legalitat. Des de fa vint-i-cinc anys, el nombre de dedicacions exclusives no ha deixat d’augmentar i la intromissió dels polítics en la gestió diària dels afers públics s’ha fet norma. Arriben més formats, amb un grau universitari qualsevol, que els dona una falsa confiança que els fa pensar que saben més que el tècnic amb més experiència i formació de la casa. 

La darrera martingala és la d’encarregar els informes tècnics a professionals externs a l’administració. Ningú mossega la mà que li dona de menjar: és inconcebible que siguin contraris a qui els encarrega. Els documents que el Consell Insular addueix al seu favor estan contaminats i n’és una prova definitiva que el gerent de l’Agència de la Menorca Talaiòtica s’estimés més renunciar a la seva feina i sou que acceptar que es manipulés el seu dictamen, que no avalava la postura de l’equip del PP. Cipriano Marín, la persona que va dur a bon port la candidatura a Patrimoni de la Humanitat després del primer fracàs, s’ha manifestat contrari al pont de Rafal Rubí. La catedràtica d’Arqueologia Margarita Orfila també és rotunda en el seu rebuig al projecte.

Tots els professionals que han donat la seva opinió sobre la base dels seus coneixements i reputació són contraris al manteniment del pont. L’equip de govern del Consell Insular només té al seu favor un informe mercenari i sobre aquest fonamenta acusacions temeràries contra ICOMOS. Si no ho haguéssim vist fer al president americà Donald Trump, no ens ho creuríem.

El gran argument del PP és la seguretat. Que vagin amb compte. Si es construeix el pont, facilitarà el trànsit cap a les dues vies secundàries que hi conflueixen: la que comunica amb Sant Climent i la que va al camí d’en Kane. Són camins asfaltats, ben estrets, i la intensificació de la circulació pot provocar més d’un accident.

Als trams de la carretera general on ja s’han fet obres de millora s’han adoptat altres solucions, com incorporacions eixamplades; és incomprensible que aquestes no es puguin aplicar aquí, on el trànsit és similar. A més, les incorporacions són una de les característiques de la carretera, en especial entre Maó i Alaior, i no s’entén que només es vulgui fer un pont elevat en aquest punt. 

Recomanaria a Adolf Vilafranca que vagi a Eivissa, on un govern del PP va construir la carretera que comunica la capital amb Sant Antoni, un vial amb un trànsit molt superior, sense cap pont elevat, amb vuit rotondes a nivell i alguns trams eixamplats i encara planegen fer-ne de noves.

Rotonda a la carretera Eivissa-Sant Antoni

Un pont no és més segur que una rotonda en superfície. L’únic que fa és augmentar la velocitat de pas, fins al punt que els ramals d’entrada i sortida són utilitzats per alguns conductors per fer avançaments. La seguretat de la carretera general només es pot abordar amb una reducció de la velocitat mitjana. Fa poc he visitat Polònia. Les carreteres nacionals són plenes d’indicacions de reducció de la velocitat de 90 Km/h a 50 km/h cada vegada que travessen una cruïlla o a 30 km/h si passen per qualsevol lloc habitat, ni que només hi hagi dos habitatges. Els conductors ho respecten; la velocitat és lenta; la sensació de seguretat, gran.

La política actual és “el somni d’un boig, narrat per idiota, ple de soroll i de fúria i sense cap sentit”. Els polítics podran construir el seu pont, però que no ens vulguin fer creure que és pel nostre bé.

L’evolució de la indústria de calçat a principis del segle XX segons la Cambra de Comerç de Menorca

 Les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació són unes entitats creades per vetlar pels interessos de l’activitat mercantil. Van ser instaurades a partir del 1886, any que es fundà la de Palma de Mallorca, però no van aixecar el vol fins a la independència de Cuba, que suposà un daltabaix econòmic per a algunes regions.

A Menorca, on el cop va ser realment dur, també va sorgir la inquietud per comptar amb una corporació d’aquesta mena, que es va accentuar quan es constituí la d’Eivissa, el 1903. L’any següent, el diari El Liberal feia notar que al congrés realitzat a Barcelona hi havien assistit les cambres de Palma de Mallorca i Eivissa i demanava que es fundés una a Menorca. L’Ateneu de Maó agafà el guant i, sota el seu impuls, la Cambra Oficial de Comerç es va constituir a Maó el 6 de gener del 1906 i fou aprovada per Reial Ordre de 19 d’abril. 

Els seus butlletins ens ofereixen una mirada interessant sobre l’evolució econòmica durant els primers anys del segle XX. Des del començament van prestar una atenció especial a la indústria, que aquests anys experimentava fortes convulsions. Els menorquins eren molt sensibles a la conjuntura i rebien les dificultats amb pessimisme, vaticinant crisis i depressions que en ocasions no s’arribaven a concretar, perquè els problemes eren superats en pocs mesos, o no tenien la dimensió que se’ls havia atribuït en un primer moment. També és cert que la inexistència de sistemes de  protecció social feia que l’impacte dels entrebancs fou immediat i de gran dimensions, encara que, pel mateix motiu, es remuntaven amb rapidesa.

El 1908 el Butlletí de la Cambra feia notar que, des de la pèrdua de Cuba la indústria patia una forta crisi, fins al punt d’afirmar que “es troba avui poc menys que aniquilada”. En aquell moment gairebé l’únic mercat era el de la Península. S’exportava una mica de calçat a Cuba i Mèxic, però en quantitats reduïdes. El que s’enviava a Espanya assolia uns preus baixos per l’existència d’una gran competència, la qual cosa feia perillar la continuïtat de les empreses i reduïa considerablement la retribució dels treballadors.

Cuba va començar a produir calçat arran de la Indepedència

Segons la seva opinió, per millorar les perspectives del sector seria necessari realitzar inversions que permetessin fabricar com es feia a Alemanya, Anglaterra i els Estats Units, per a les quals no es trobaven capitals. També  calia perfeccionar la comercialització, reclutant viatjants o representants amb coneixements dels mercats.

A manca d’aquestes transformacions estructurals, la Cambra de Comerç, a requeriment dels fabricants, intentava recuperar els mercats americans. El mes de maig va enviar una instància al Govern, pregant que es concertessin tractats comercials amb Cuba, Mèxic i altres repúbliques hispanoamericanes, per obtenir avantatges aranzelaris que permetessin entrar en aquells països en igualtat de condicions. Un segle més tard, els aranzels imposats per Trump evidencien la importància d’un comerç internacional sense traves per als sectors exportadors. Els menorquins també estaven començant a vendre a França; pels mateixos dies, la Cambra, a demanda d’un fabricant de Ciutadella, feia altres gestions per agilitzar els enviaments postals en aquest país.

El 1912 la situació s’havia capgirat del tot. El mes de desembre es van reunir als locals de la Cambra quinze fabricants de calçat de Maó i nou d’Alaior i van acordar que, davant l’alça que havien experimentat els preus de les primeres matèries necessàries per a la confecció de les sabates, apujarien els preus dels seus articles un quinze per cent. Convidaven la resta d’industrials de l’illa a adoptar aquesta resolució, que comunicarien a les cases compradores de calçat.

Afavoria aquest acord la situació dels sectors del calçat i les bosses de plata, que el butlletí de gener del 1913 qualificava com de “veritablement pròspers”, perquè, tant a Maó com a Ciutadella i Alaior, tot el que es produïa es venia i es podrien ocupar més treballadors, si n’hi hagués. En canvi, certificava la fi de la indústria tèxtil, ja que la fàbrica de Calafiguera havia estat liquidada i els compradors havien enviat personal per desmuntar les màquines i enviar-les a Barcelona.

L’agost del 1918 la Cambra informava sobre l’evolució de la indústria durant la I Guerra Mundial. En aquell moment, l’Estat volia incrementar un 30 per cent la contribució de la Matrícula Industrial i els menorquins adduïen que, a diferència d’altres regions, que havien vist augmentar els seus beneficis, havien estat perjudicats per la contesa i eren comptats els industrials i comercials que se n’havien vist afavorits 

El principal problema era que els dos principals sectors, el calçat i les bosses de plata, s’abastien de les primeres matèries de l’exterior. La guerra havia provocat l’encariment dels nòlits fins a l’exageració i el cost dels materials s’havia duplicat o triplicat, el que havia obligat a incrementar en la mateixa proporció el capital circulant, amb la dificultat que els ingressos no havien crescut d’aquesta manera, sinó que les dificultats de proveïment s’havien traduït en pèrdues de temps i treball, que havien provocat el seu estancament.

Menorca exportava quasi tots els gèneres industrials a l’estranger. Durant la contesa, els moneders de plata van ser declarats en uns països article de luxe i en altres contraban de guerra; d’altra banda, la guerra submarina va dificultar de cada vegada més el seu transport, la qual cosa va implicar el tancament dels seus punts de venda. El calçat va trobar mercats alternatius a la Península, però aquests no compensaven, ni de bon tros, els de l’estranger. La crisi provocà el malestar de la classe treballadora, que els empresaris van combatre traslladant la producció als pobles on la crisi no era tan aguda.

Tropes desmobilitzades a la fi de la I Guerra Mundial

Un any més tard, la Cambra resumia la situació durant aquest període assenyalant que l’illa havia hagut de concentrar-se en el mercat peninsular on, mal que bé, va cobrir les seves necessitats. Finalitzada la Guerra, les dificultats es van agreujar, perquè moltes províncies van dificultar la importació dels articles amb diverses prohibicions i subsistien taxes que havien encarit i fet més escassos els gèneres, la qual cosa havia enrarit el clima social.

Als països bel·ligerants, en canvi, va sorgir una demanda enorme de calçat i bosses de plata, la qual cosa va generar una època de gran prosperitat a Menorca. Tanmateix, alhora el cost de la vida va encetar una puja que es va anar accelerant, la qual cosa contrarestà els beneficis de la demanda exterior.

L’economia de Menorca se sustentava sobre les indústries del calçat i els moneders de plata, que mantenien unes 7.500 persones, la majoria caps de família, el que suposava quasi la meitat de la població de l’illa. Les vendes a l’exterior d’aquests productes pujaven de 25 a 30 milions de pessetes. En un any s’havien constituït sis societats: quatre de calçat (dos a Ciutadella, una a Maó i l’altra a Alaior) i dues de moneders de plata (una Maó i l’altra a Ciutadella).

Protestes pel decret Cañal. 1919. Fotos Antiguas de Menorca. Pompilio Piris

El 1920, amb motiu de la prohibició de l’exportació del calçat, la Cambra de Comerç va publicar una comparativa dels preus entre 1914 i 1919, en la qual s’observava que la sola s’havia encarit un 113%, les pells de vedell el 275% i els jornals una mitjana del 110%. En conjunt, l’increment era similar al de les sabates, que havien pujat una mitjana del 140%, amb un augment superior les de pells fines. Per superar el problema de l’augment dels preus, recollia la proposta de fabricar un calçat tipus a preu fixat, amb unes condicions determinades i contrapartides per als exportadors de pells i calçat.

La creació de la Cambra de Comerç de Menorca i les seves gestions en pro de la indústria

 Les cambres de comerç neixen durant la Restauració, sota l’impuls del nou Codi de Comerç del 1885. L’any següent es publicava el reial decret fundacional, que seguia el model organitzatiu de França. Tenien per objecte el desenvolupament dels interessos locals del comerç, la indústria i la navegació a llocs on aquestes activitats tinguessin especial rellevància, per la qual cosa al principi van actuar com una mena de patronals sota la tutela pública. El mes de setembre, per iniciativa del governador civil, es van constituir les de Madrid i Palma. Tanmateix, la vida de les primeres cambres fou difícil i no van alçar el vol fins al moviment regeneracionista promogut pel desastre de 1898.

L’illa d’Eivissa es va avançar a Menorca en la creació d’una cambra de comerç. Els seus artífexs van ser naviliers de la ciutat, encapçalats pel capità del Port, José Pidal, que fou nomenat president honorari. Constituïda l’11 d’octubre del 1903, el 4 de novembre fou aprovada per Reial Ordre. La presidia l’empresari Abel Matutes Torres i a la Junta Directiva figuraven tots els naviliers d’Eivissa i quasi tots els comerciants majoristes que exportaven productes locals o importaven queviures. L’eix de la seva activitat fou la millora del port de la ciutat i l’establiment d’una línia marítima que unís l’illa amb Barcelona. També s’interessà per la promoció turística d’Eivissa, que llavors es començava a desvetllar. Assolí la seva màxima incidència social els anys 1907-1908, però aviat entrà en declivi i a partir del 1912 les seves activitats pràcticament es van paralitzar, fins a ser absorbida per la de Palma el 1922.

A partir de la independència de Cuba s’havien agreujat els reptes que enfrontava la indústria menorquina. D'altra banda, l'augment de l'intervencionisme de l'Estat, en especial a través de la política comercial i aranzelària, incrementava l’interès del sector empresarial per tenir un interlocutor davant les autoritats. Els menorquins estaven atents a les gestions que feien les principals cambres de comerç, de les quals informava la premsa local.

Per tots aquests motius va emergir la consciència de la necessitat de comptar amb una entitat d’aquest mena. El mes de novembre de 1904, el diari El Liberal feia notar que, al congrés realitzat a Barcelona per les cambres de comerç, hi havien assistit representants de les de Palma i Eivissa. El periodista qüestionava perquè no s’havia creat aquest organisme a Maó i subratllava la seva utilitat per defensar els interessos comercials i industrials de l’illa davant els poders públics.

La iniciativa per fer-ho va provenir d’una altra entitat acabada de fundar, el juny de 1905: l’Ateneu de Maó. Quan estava en procés de creació, el juliol del 1904, la premsa ja li atribuïa la funció de “suplir l’acció d’una cambra de comerç, la falta de la qual es deixa sentir”. La seva constitució va ser una de les primeres iniciatives de l’Ateneu. Al primer nombre del seu òrgan, la Revista de Menorca, s’atribuïa de forma explícita que havia estat creada sota els seus auspicis, adduint que era de “perentoria necesidad en los críticos actuales momentos”. Les dificultats a les quals feia referència eren la crisi del sector del calçat, la principal indústria de l’illa, pels problemes que experimentaven les exportacions a Cuba, que era quasi el seu únic mercat.

La Junta Directiva de l’Ateneu va nomenar una comissió organitzadora, formada per tres figures de relleu de l’empresariat maonès: el banquer Bartomeu Escudero Manent, l’empresari Jordi Teodor Ladico, amb interessos en multitud de camps (comerç exterior, blat, fusta, banca) i el comerciant i fabricant de calçat Francesc Terrés. Aquesta va convocar una reunió, celebrada el 19 de novembre del 1905, en la qual s’acordà la constitució de l’entitat i s’obrí una llista de fundadors.

La creació de la Cambra de Comerç va aixecar grans expectatives. El Bien Público assenyalà que s’atracaven temps de crisi perquè, des de la independència de Cuba, la competència dels fabricants de calçat d’Estats Units era de cada cop més aferrissada, per la qual cosa l’entitat hauria d’estudiar com es podria accedir a altres mercats. 

A la reunió constitutiva, que tingué lloc el 6 de gener del 1906, es va aprovar el reglament i es formaren tres seccions: Comerç, Indústria (presidida per l’important fabricant de calçat Damián Bagur) i Navegació. Es van elegir els membres de la Junta Directiva, que mantenia una certa continuïtat amb la comissió organitzadora: foren nomenats com a president Bartomeu Escudero, vicepresident Jordi T. Ladico, comptador Francesc Ruiz Vert i secretari Francesc Terrés. Aquests dos darrers eren empresaris de gran volada dels sectors del metall i el calçat.

Botiga de calçat de París

La Cambra va demostrar la seva utilitat tot d’una. Coincidint amb la seva constitució, va arribar a Maó el representant d’una important casa de calçat de París, qui va fer compres d’un volum considerable, que havien de ser entregades el mes de febrer i serien pagades a les 48 hores de la seva recepció. Alguns fabricants, estranyats per l’encàrrec, es van adreçar al president de la Cambra, qui demanà informes per telègraf a la ciutat francesa. De resultes, convocà els empresaris del sector a una reunió el dia 31 de gener, els quals, davant les referències rebudes, es van abstenir d’enviar la mercaderia, evitant possibles pèrdues econòmiques.

El 19 de febrer el secretari de la Secció d’Indústria, Joan T. Vidal, va anunciar al Ple de l’Ajuntament de Maó, del qual era regidor, que, davant la revalorització de la pesseta de les darreres setmanes, s’havien rebut telegrames de Cuba anul·lant comandes, el que creava el perill que es desencadenés “una crisi espantosa”. Va proposar que se sol·licités al Govern la concessió d’una prima que compensés l’efecte del canvi de moneda sobre el gènere exportat. L’Ajuntament acordà constituir una comissió mixta amb la Cambra de Comerç per estudiar l’afer.

D’altra banda, recollint una inquietud del sector, la Cambra va organitzar un viatge a la capital francesa per estudiar les possibilitats d’exportar-hi calçat. El 9 de març sortien de Maó el fabricant de calçat Gabriel Coll Riudavets i el professor d’idiomes Pau Kugelmann. Al seu retorn, el dia 26, van donar esperances als fabricants, informant-los que era possible col·locar a París gran quantitat de calçat de les classes fines a preus remuneradors, sense més que adoptar les formes al gust francès i tenir cura de certs detalls, fàcilment superables, ja que la confecció de Menorca no tenia res a envejar a la francesa.

Immediatament, es va suscitar un altre entrebanc. El 31 de març la Gaceta de Madrid publicava el projecte de modificació dels aranzels, que encaria de forma molt notable el gravamen de les pells destinades a la confecció de calçat, obrint un termini de dos mesos per presentar-hi al·legacions. La Cambra de Comerç el 13 d’abril remetia una instància al ministre d’Hisenda, sol·licitant el manteniment dels drets vigents i l’admissió temporal (exempció del pagament de drets) de les dóngoles (un tipus de pells de cabrit), que no es produïen a Espanya. També van trametre escrits en el mateix sentit els ajuntaments de Maó, Ciutadella i Alaior, reunits as Mercadal el 17 d’abril.

La iniciativa va rebre suport de la Cambra de Comerç de Palma, l’Associació de Fabricants de calçat de Barcelona i el Fomento de la Zapatería de la ciutat comtal. A finals d’abril, el diputat a Corts de Menorca, Ferran Weyler, va entregar la petició al ministre. Angel Ruiz i Pablo i Santiago Maspoch van ser comissionats a Madrid, on van presentar una memòria sobre la qüestió a Antoni Maura, diputat per Mallorca i expresident del Govern, el qual va contactar amb la Junta d’Aranzels i Valoracions, l’organisme encarregat de resoldre les al·legacions. No hem d’oblidar que els interessos dels fabricants de Mallorca eren coincidents amb els menorquins. Finalment, el mes de juny l’assumpte es resolia de forma favorable: els drets de les pells quedaven pràcticament igual com abans.

Durant aquestes gestions, la Reial Ordre de 19 d’abril va aprovar oficialment la Cambra de Comerç. El dia 27 tenia lloc la inauguració, a la qual assistí el governador de la Província. El president, Bartomeu Escudero, en el seu discurs es va referir a la depressió que experimentava el sector del calçat i suggerí mesures per facilitar l’exportació a mercats alternatius, com l’agilització de la remissió de paquets postals. També feu referència a la crisi que arrossegava la navegació maonesa des de feia dècades, per la qual cosa reclamà l’establiment d’una franquícia comercial. Finalment, demanà la creació d’un institut d’ensenyament per millorar la formació mercantil.

Fàbrica de calçat 1910. Fotos Antiguas de Menorca. PompilioPiris

La Cambra va seguir involucrada en la qüestió del calçat. El mes d’agost enviava una instància al ministre d’Estat exposant la crisi que patia el sector, del qual depenien tantes famílies, des de la independència de l’illa de Cuba i la baixa dels canvis i demanava que se celebressin tractats comercials amb Cuba, Mèxic i altres repúbliques hispanoamericanes. Al llarg dels anys, l’entitat mantindria el seu interès per la indústria de l’illa i actuà en el seu favor en les nombroses conjuntures desfavorables que es van viure les primeres dècades del segle XX.

Angel Ruiz i Pablo i les dificultats de la indústria de calçat a principis del segle XX

 La indústria del calçat és una activitat madura, sotmesa a una forta competència i amb uns condicionants de moda, proveïment de pells i temporalitat que plantegen un repte permanent per als empresaris. Aquestes circumstàncies no són noves. Té un cert interès conèixer les dificultats que afrontava aquesta manufactura els primers compassos del segle XX segons Àngel Ruiz i Pablo, persona polifacètica que combinava la seva vessant literària i periodística amb activitats professionals en la banca que el feien bon coneixedor de la realitat empresarial de l’illa.

Àngel Ruiz i Pablo

Ruiz i Pablo va redactar una memòria dirigida al ministre d’Hisenda per donar suport a les gestions dels sabaters menorquins contra la proposta de reforma aranzelària del 1906. Ha estat un text molt consultat. És la principal font de les pàgines dedicades al tema al Compendio de Geografía e Historia de la isla de Menorca, publicat el 1908 per Joan Hernández i a la Guía de Menorca, editada el 1911 per l’Ateneu de Maó, així com de diversos historiadors contemporanis.

Comença explicant la importància del sector per a Menorca. En aquell moment l’illa tenia 38.000 habitants, dels quals més de 2.200 eren oficials sabaters (1.000 a Maó, 800 a Ciutadella, 400 a Alaior i un nombre indeterminat a la resta de pobles), així com 1.500 aprenents i 1.200 cosidores de pells. Aquestes darreres eren viudes o fadrines; tan sols es podia trobar una dotzena de dones casades, perquè l’obrer menorquí es casava relativament jove i no permetia que la seva muller s’ocupés de res més que les tasques de la llar.

Per tant, 4.900 persones treballaven en l’elaboració del calçat. Si hi sumam les seves famílies (unes 3.800 persones), el 23% dels menorquins vivien d’aquesta activitat. A aquestes s’havien d’afegir les que en depenien de forma indirecta, en especial a les indústries annexes: cinc o sis fàbriques de formes de llenya, altres tantes de capses de cartró, diversos tallers de fabricació de tacons i molts altres de brodats (algunes botines en duien). Així mateix donava feina a nombrosos fusters en la construcció de les caixes de fusta on es ficaven les sabates per embarcar-les en els vaixells, a impremtes i litografies i a moltes altres professions i oficis.

Sabaters. Fotos antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

Finalment, tenia un efecte d’arrossegament en altres sectors: els mitjans de transport, el moviment de viatgers, les transaccions comercials, els girs i transaccions bancàries... Per aquest motiu, si aquesta indústria entrés en crisi la vida econòmica de Menorca patiria una paralització general que suposaria la ruïna de molts que aparentment no hi tenien res a veure, com la banca o les empreses navilieres. També provocaria una baixa enorme de la recaptació de tributs de l’estat i de la riquesa menorquina, en afectar la propietat rústica, i encara més a la urbana, que experimentarien una gran depreciació.

Ruiz i Pablo subratlla que la indústria de calçat de Menorca era gairebé tota d'exportació, excepte una petita part destinada a la península i al consum de l’illa. S’exportava molt a Cuba, i quasi el mateix a Mèxic; alguna cosa a altres repúbliques hispanoamericanes i a França. Aquesta circumstància, per un costat havia donat a conèixer la nostra indústria als països estrangers i havia fet entrar a Espanya molts capitals forans i, per l’altre, contribuïa a augmentar els ingressos de la Hisenda amb els tributs que pagaven els articles importats necessaris per a l’elaboració de calçat.

Pel port de Maó sortia la producció de calçat de Maó, Alaior i una petita part de Ciutadella. La mitjana del que s’extreia d’aquest pujava, entre caixes i paquets postals, a prop de sis milions de pessetes a l'any. Les del port de Ciutadella eren d’uns tres milions, de manera que, en total, les exportacions sumaven uns nou milions.

Sabaters. Fotos antiguas de Menorca. Nando Genestar

D’aquest valor, prop de dos milions de pessetes corresponien al cost de les importacions de l’estranger, tres milions i mig als articles de producció nacional i altres tant es repartien entre la mà d'obra (oficials i cosidores), el benefici del fabricant, així com el gir i el transport. Com que gairebé tota la fabricació es feia a mà, ja que només hi havia una fàbrica de calçat a màquina a Maó i una altra acabada de fundar a Ciutadella, la mà d’obra s’enduia quasi tota aquesta suma i el marge de benefici per al fabricant era escàs.

Pel que fa a les pells nacionals, la sola es fabricava sobretot a Catalunya (Olot, Banyoles, Barcelona i altres llocs) i a Palma de Mallorca. Les badanes llises i xarolades eren de poc valor; també s'empraven badanes per als folres de certs calçats i camusses per a les plantilles. S'utilitzaven igualment xagrenes, calcutes i badanes per a xancles i diferents calçats d'inferior qualitat, dels quals s'exportava poca cosa. Per a folres de calçat s’adquirien diverses classes de teixits de cotó de producció nacional. Finalment, es compraven a Espanya els ullets, ganxos, tirants, teixits de ras, teixits elàstics i altres articles.

Ruiz i Pablo continua informant que la indústria de calçat de Menorca que, gràcies a la protecció aranzelària i en lluita contínua amb els nord-americans, havia dominat el mercat de Cuba fins al 1898, va patir una crisi amb la seva independència. La protecció que li havien conferit els aranzels espanyols va passar a ser concedida per l'antiga colònia als americans. Per sort, aquest episodi va coincidir amb la depreciació de la pesseta, que proporcionà un marge protector que neutralitzà aquest desavantatge. 

Fàbrica de calçat de Maine (Estats Units)

Alhora, els industrials menorquins, tement que, prest o tard, es podria perdre el mercat cubà, van explorar els d’altres indrets, com els de Mèxic i França. Tanmateix, com el que mana en les relacions comercials no és la conveniència de l'exportador, sinó la del consumidor, els fabricants de calçat van haver d'oferir als seus clients productes similars als de la indústria nord-americana. El gust dels compradors es manifestava des de feia més de dotze anys a favor de les pells adobades al crom: dóngoles (de cabra) i oscares, box-calf i rússies (de vedell). Cap d'aquestes es fabricava a Espanya; s'havia intentat fer-ne algunes amb nuls resultats. Per açò els sabaters es veien constrets a comprar-les a l’estranger, a França, Alemanya i sobretot els Estats Units, molt superiors en qualitat i preu a les dels altres.

En aquest context, es va produir una ràpida apreciació de la pesseta, desitjada per molta gent a Espanya i temuda a Menorca. Aquesta alça dels canvis va fer perdre l’escut que protegia la indústria de calçat de la competència aferrissada dels nord-americans, no només a Cuba sinó a Mèxic i altres repúbliques americanes i també era un gran inconvenient per introduir les sabates de l’illa a França.

Es deia que els preus dels subministraments necessaris per a la fabricació de calçat (pells, cotons, xarols, badanes i soles) baixarien al compàs dels canvis, però encara no ho havien fet, ans al contrari, s’havien encarit. L’augment de valor de la moneda retreia els importadors de Cuba i Mèxic, que sol·licitaven una reducció dels preus. Com el fabricant obtindria, si açò s’arribava a produir, una rebaixa del 15% del cost de les pells i altres articles de fabricació estrangera i se li exigia un descompte del 15% del valor total de les sabates, resultava que, si un parell es venia, per exemple, a 15 pessetes, aconseguiria una reducció de costos de 0,70 ptes. i en canvi hauria de rebaixar el preu de venda en 2,25 pessetes, amb la qual cosa s’enfrontaria a una pèrdua de 1,55.

La severitat de la crisi havia obligat l'Ajuntament de Maó a donar ocupació a més de 200 treballadors en obres municipals, per la qual cosa va haver de concertar un emprèstit de 50.000 pessetes. Davant d'aquesta situació, els Ajuntaments de Maó, Ciutadella i Alaior van convocar a una reunió als industrials i a Cambra de Comerç de Menorca, on es va prendre l'acord de demanar al Govern que, en la reforma aranzelària que s’estava discutint, es rebaixessin els drets amb què eren gravats els articles necessaris per a l'elaboració del calçat, o millor encara, que se'ls concedís una franquícia a la seva introducció a Espanya.

Publicació de l'aranzel del 1906 al Butlletí Oficial

Sense donar temps a res, el 31 de març de 1906 es van publicar al BOE els nous aranzels i els menorquins van comprovar que els drets de les pells per a les quals pretenien sol·licitar una rebaixa veien augmentat el seu gravamen en un 150 per cent. Com a reacció es van enviar diverses instàncies al ministre d'Hisenda, pregant que els aranzels es deixessin com estaven abans i es concedís una franquícia o almenys l'admissió temporal de les pells anomenades dóngoles i altres adobades al crom que no es fabricaven a Espanya.

Pere Ballester, crític de la situació de la indústria a principis del segle XX

 Pere Ballester fou un advocat maonès, molt actiu en el camp polític i social. Intervingué intensament en l’Ateneu de Maó, on manifestà un gran interès per la qüestió social. Entre 1911 i 1920 va escriure diversos articles sobre la indústria de Menorca, en els quals es mostrava bastant crític sobre la seva orientació general.

Pere Ballester

Segons comenta, les manufactures menorquines devers 1911 gaudien d’un estat favorable, encara que no existia seguretat respecte als mercats. A les empreses els mancava uniformitat en la producció, un estudi encertat dels negocis i solidesa financera, de manera que la indústria no tenia una base ferma i no produïa prou per remunerar la mà d'obra, com ho posava de manifest la persistent emigració.

Un altre entrebanc era la progressiva desaparició del comerç d'importació a l'engròs, que abans s’abastia directament dels centres productors i servia des del port de Maó les primeres matèries del calçat, la construcció naval i altres indústries. Per aquest motiu, els fabricants depenien de cada cop més dels intermediaris que tenien magatzems a Barcelona

Els menorquins demostraven aptituds per al comerç i la indústria, però la seva educació tècnica no estava a l’altura de les necessitats de les empreses modernes. Els seus estudis es limitaven al batxillerat, prou deficient per a l’activitat mercantil. Hi mancava una base teòrica: les nocions de geografia comercial eren molt imperfectes, es fluixejava en matemàtiques elementals, no es dominaven els idiomes, es desconeixia la legislació mercantil i industrial i s'ignorava del tot l'Economia i l'Estadística.

Aquest fet provocava errors de càlcul, deficiències en la comptabilitat, desatenció a la lectura de revistes professionals, desencerts en els pocs viatges que s'emprenen i sorpreses infantils de caràcter jurídic. El resultat eren dificultats gairebé insuperables en l'obtenció de mercats, la rutina per norma i una competència ruïnosa entre els fabricants. No era d’estranyar que es produïssin fracassos repetits que destruïen els capitals i enviaven els treballadors a l'emigració. 

Els industrials, comerciants i banquers de l’illa no es podien comparar als de regions on reben una educació tècnica acurada en la qual es complementaven els ensenyaments teòrics i els pràctics. Així i tot, la situació econòmica seria més falaguera si els articles s’haguessin elaborat de forma honrada i els negocis s’haguessin estudiat amb prudència i en proporció als fons disponibles.

A continuació, Ballester analitza l’evolució de les principals branques industrials de Menorca. Anota que la primera manifestació de la gran indústria manufacturera va ser la creació de la fàbrica de teixits Industria Mahonesa, cap a l'any 1856. Els menorquins de l’època que van destinar els seus estalvis a l'adquisició d'accions es pensaven que obtindrien guanys a curt termini. Ben al contrari: gràcies a la protecció aranzelària, alguns anys la societat va donar beneficis, però la seva vida, penosa i accidentada, ni tan sols aconseguí retribuir de forma digna els treballadors. Quan escriu, la companyia està acabada, els capitals (1.500.000 pessetes) perduts i els seus creditors no havien pogut recuperar del tot els seus préstecs.

Segons Ballester, el capital invertit probablement hauria estat de més profit aplicat al foment de les drassanes, que la segona part del segle XIX encara construïen embarcacions de gran port. El 1862 va ser avarada la fragata “Pedro Plandolit”, la de major tonatge de la matrícula de Barcelona.

Una altra opció era la indústria metal·lúrgica, que hauria estat, per diverses raons, la més convenient per a illa. La societat Anglo-Espanyola pagava  jornals més elevats que la tèxtil, però no va fer ningú ric; al contrari, en pocs anys es va perdre un capital de milions de pessetes. El seu enorme fracàs havia destruït tota esperança i no era probable que ningú s'aventurés a reobrir els seus enormes tallers. Aquesta fallida, provocada per errors de càlcul i que va arrossegar el Banc de Maó, va tenir un fort impacte. No es podia aspirar a cap millora industrial sense comptar amb els coneixements indispensables, que no s'improvisaven i només s'adquirien a través de l'estudi metòdic i l'observació conscient.

Ballester subratlla que aquests naufragis havien provocat que molts capitals defugissin la constitució de societats i reitera que, malgrat tot, calia associar-se per redreçar les indústries existents i crear-ne d'altres que obrissin nous horitzons. Les societats podien resistir els embats de les crisis periòdiques i treballar per assegurar-se els mercats, com ho exigia la gran competència mundial.

Calzados Serra. Ciutadella

A l’altura de 1912, la sabateria i l’elaboració de malla de plata eren gairebé les úniques indústries útils de l'illa. Sostenien un considerable nombre de fabricants i quasi tota la classe obrera. Però, a pesar de disposar d’una mà d’obra molt barata, pocs empresaris havien guanyat doblers (i els que ho van fer no era perquè paguessin menys als seus treballadors que els altres) i alguns van trobar la ruïna després de molt de treballs i mal-de-caps. Tal com estaven muntades no remuneraven l'empresari i arruïnaven la salut dels empleats. 

Abans de la I Guerra Mundial, els treballadors de Menorca, en termes generals, no estaven retribuïts de forma escaient, tant els oficis ciutadans (mestres de casa, fusters i altres cobraven mig duro i feien feina de sol a sol) com els obrers: les operàries de la fàbrica tèxtil, els sabaters i les bosseres que feien malla de plata cobraven uns jornals que no els permetien estar ben alimentats i, a més, donaven preferència a la roba damunt del menjar. L’excés de producció feia que els obrers sempre estiguessin amenaçats per l’atur. A més, abundava el treball (els fillets com a sabaters i les filletes fent malla de plata) a una edat en què els infants haurien d’haver anat a l’escola.

Els obrers feien massa hores de feina i cobraven uns salaris insuficients. L’any 1917, durant la I Guerra Mundial, una senyora francesa, propietària d’una indústria que feia malla de plata a màquina, vingué de Paris per denunciar un taller de Maó que produïa malla a un preu pel qual no creia que fos possible treballar-la a mà. Després de visitar-lo se’n va anar a les poques hores, declarant que havia comprovat que, malgrat els seus anys d’experiència en l’ofici, les màquines de Paris no podien competir amb la mà d’obra de les dones maoneses. Ballester deixa que el lector tregui les conseqüències de l’anècdota.

Devers 1920, l’autor apreciava senyals de canvi. Els darrers anys es notava una notable milloria en l’administració de les empreses. Abans, el que duia els comptes habitualment era considerat com un escrivent d’inferior categoria. En aquell moment hi havia gran quantitat de joves instruïts en teoria i pràctica comercial, coneixedors d’idiomes i amb bona voluntat per al treball d’oficina. Les seves retribucions s’allunyaven de la misèria que imperava abans. També s’havia perfeccionat la comercialització: joves intel·ligents amb i aptitud sortien a l’estranger en cerca de mercats per als productes menorquins.

La I Guerra Mundial va ser beneficiosa per a Menorca, ja que milions de treballadors van haver de deixar de produir articles d’ús comú. Al 1920 molts encara no havien tornat i les vagues tenien constantment aturades gran nombre d’indústries. La contesa va fer que els països europeus tinguessin una gran necessitat de sabates i bosses d’or i plata, el que va augmentar la demanda dels articles de Menorca com mai s’havia vist. Alguns, sobretot al començament, van voler vendre’ls a un preu superior al que valien, una falta de probitat en els negocis que havia tingut nefastes conseqüències. 

Aquesta bonança va permetre que els empresaris augmentessin els seus guanys i, sense greus conflictes, van incrementar els salaris, jornals i escarades. Ballester reclama prudència, en especial en les vagues per reclamar augments salarials quan els empresaris ja han acceptat comandes a un preu fix. També aconsella d’aplicar la divisió del treball, que alguns sabaters havien utilitzat amb resultats remarcables en el sistema de la roda.

Les dues principals indústries de Menorca eren la del calçat i la de les bosses de plata, que mantenien gairebé tota la població obrera ciutadana de l’illa. El 1920 les dues anaven bé, en particular darrera, la bona marxa de la qual feia que tothom en volgués fer, igual com havia passat amb el calçat quan s’enviava a Cuba. Ballester alerta del risc que suposa centrar-se en un sol sector.

En canvi, la sabateria en aquells dies flaquejava per la prohibició d’exportar del Govern, tot i que podia haver altres raons de fons. A moltes empreses que estaven ben orientades, els havia bastat un petit contratemps per patir la falta de capital; per açò, reiterava que era necessari que els empresaris s’associessin. També calia superar la dependència dels intermediaris, que s’enriquien amb poca feina i sense cap risc, mentre els industrials s’empobrien després de treballar tota la vida. L’Associació de Fabricants de Calçat de Menorca, recentment creada, era un pas encertat en aquesta direcció.

Una activitat promissòria era la fàbrica de rajoles de Miquel Adrover, un notable exemple de l’aplicació del ciment a la manufactura de materials de construcció.

Fins aquí hem arribat: cal posar límits al turisme

 Els darrers mesos estan saltant les alarmes davant del fet inqüestionable que la massificació turística posa en tensió la capacitat d’acollida de la nostra illa. Una setmana és la notícia que el municipi de Maó no té garantit el subministrament d’aigua; una altra, la saturació dels serveis d’urgències; la següent, situacions límit en l’accés a l’habitatge;  la congestió de la carretera general, les platges... 

L’assumpte ha provocat la convocatòria de protestes reclamant que es posi fre al turisme. Ara bé, encara que el diagnòstic sembla clar, hi ha diverses propostes sobre què s’ha de limitar i com fer-ho.

N’hi ha qui posen el focus en la mobilitat i volen restringir l’entrada de vehicles, incloent-hi la reducció dels de lloguer. La idea és copiar l’experiència de Formentera i aprofitar que a Eivissa i Mallorca hi ha projectes avançats en aquest sentit. No hi ha cap dubte que, si es refrena el nombre de cotxes que circulen per l’illa, el tràfic millorarà. Tanmateix, malgrat el que alguns defensen, açò no significa que disminueixi l’afluència de turistes i la mobilitat de la nostra illa requereix una reflexió profunda que consideri tots els aspectes en joc.

Els que duen el cotxe propi no ho podran fer, però disposen d’alternatives: llogar-ne un, emprar més el transport públic i el taxi, concentrar-se en els llocs amb un accés més fàcil i desplaçar-se a peu o en barca... Un punt important és la intensificació en l’ús dels vehicles. Si hi ha menys cotxes de lloguer, augmentarà el preu, amb la qual cosa es llogaran per menys dies, però s’utilitzaran sense aturar. A més, s’ha de tenir en compte que totes les restriccions tenen llacunes o excepcions, que seran explotades al màxim. Finalment, pot haver un canvi en el perfil dels turistes: els que venguin no tindran cotxe, però seguiran dutxant-se, menjant, anant a urgències, etc.

Una altra idea és destorbar les compres d’habitatges dels estrangers, sobretot quan s’adquireixen per dedicar-los a l’arrendament turístic. Aquesta mesura tindria un efecte positiu sobre el preu de l’habitatge, però la qüestió és saber a quin col·lectiu es pot obstaculitzar la compra. Les normes de la Unió Europea recelen de les discriminacions als ciutadans i empreses comunitàries. Per exemple, tots els membres de la UE poden tenir descompte de resident. Aquesta iniciativa tampoc té en compte que existeix una gran oferta d’habitatge i de sòl edificable per ampliar-lo.

També són bastant populars els límits del turisme al camp. És clar que és una qüestió extremament delicada i que la proliferació d’hotels rurals i agroturismes, sovint amb una activitat agrària testimonial, poden alterar el model territorial del qual els menorquins estem orgullosos, amb raó. L’ús residencial intensiu en el món rural també crea problemes d’abastament i tractament d’aigües i de gestió de residus. Ara bé, la quantitat de persones que utilitzen aquests cases és reduïda i, si es limita a les edificacions existents, aquestes molts cops estan obsoletes i s’abandonen, ja que als propietaris els és més econòmic que els pagesos visquin al poble i fer construccions agràries noves que reformar les antigues.

El problema de fons és que, des de la fi de la Covid, els fluxos turístics s’han accelerat a tots els destins del planeta. El repte és embridar aquesta demanda desfermada i l’opció més directa és controlar l’oferta, en especial els habitatges vacacionals. Si els turistes no tenen on dormir, no vindran, tenguin o no cotxe. Si reduïm el nombre de cases que es lloguen als turistes, n’hi haurà més per a l’habitatge dels residents i minvaran les tensions del mercat immobiliari.

L’eclosió d’aquesta oferta ha tingut un impacte demolidor sobre la planificació urbanística. Fins fa una dècada, les places turístiques estaven clares i es limitaven a la capacitat dels hotels, apartaments i altres allotjament oficials, tots sota el control de l’administració. Encara que sempre va haver turistes en cases particulars, es tractava de segones residències o de situacions marginals. 

Amb l’aparició d’airbnb i altres plataformes, tota l’illa és susceptible d’allotjar turistes, el que suposa multiplicar el número de places i fa inútils els càlculs històrics en matèria d’aigua i altres infraestructures. Encara que els xalets sempre s’han emprat per estiuejar, el destí turístic provoca un ús més intensiu: enlloc d’un parell de setmanes, es poden ocupar tota la temporada i normalment s’instal·len més persones, que gasten aigua i fan desplaçaments en vehicle.

L’avantatge és que els instruments que tenim per regular l’oferta tenen una base legal sòlida. Comptam amb una experiència de gairebé quaranta anys de restriccions urbanístiques. Quan es van aprovar les ANEI, el PTI i altres figures que retallaven expectatives urbanístiques, moltes veus van augurar indemnitzacions milionàries, però, sempre que s’han fet les coses bé, els jutges han avalat aquestes normes. Les limitacions de l’ús turístic decretades per algunes ciutats espanyoles també han triomfat davant els tribunals. Aquesta via és factible i eficaç. Es tracta d’una pura qüestió de voluntat política.

La millor fórmula per mitigar la saturació turística són els límits quantitatius i el control de les il·legalitats. Part del problema dels habitatges vacacionals és l’abús, perquè un conjunt no negligible d’allotjaments no tenen llicència. Basta crear un bon departament de disciplina, amb suficients inspectors, mitjans, bons especialistes en dret i prioritats en la persecució de les activitats més professionalitzades per establir una barrera difícil de superar. Aquesta actuació està en mans del Consell Insular i dels Ajuntaments, a diferència dels impostos i les regulacions, que depenen del Govern Balear i sempre s’acaben fent en clau mallorquina.

Menorca ha arribat al límit. És necessari concentrar els esforços en restringir l’oferta d’allotjaments vacacionals. Els enemics són tant la manca de decisió com la dispersió, que ens aboquen a la queixa estèril.

L’evolució de la indústria a principis del segle XX segons Lucas Carreras i Pere Ballester

 L’economia de Menorca va experimentar una evolució tortuosa durant els inicis del segle XX, fet que motivà que diversos estudiosos de l’illa tractessin sobre el tema. Entre ells s’hi troben Lucas Carreras i Frederic Llansó. El primer va escriure a la Revista de Menorca dos interessants articles sobre la situació de la indústria de l’illa. En el de 1911 resumia la seva evolució al llarg de la primera dècada del segle, detallant l’estat de cadascun dels sectors productius.

Després de parlar amb deteniment sobre la sabateria, l’autor es refereix a la indústria del metall, representada sobretot per una empresa, que al principi duia el nom de La Maquinista Naval i des de feia uns anys s'anomenava Societat Anglo-Espanyola de motors, gasògens i maquinària general. Es dedicava a la construcció i reparació de tota mena d’aparells, la instal·lació de motors i centrals d'electricitat i la construcció d'embarcacions a vapor i canoes automòbils. La seva situació era bona, com ho mostrava el nombre d'operaris (uns quatre-cents), que treballaven als espaiosos tallers del Cos nou. 

Els seus articles es venien a la Península. Segons les dades de Carreres, la producció havia anat en augment: d’una mitjana de 351.400 kg el 1901-1905 a 425.000 kg el 1906-1910. Les darrers vendes havien estat una grua flotant per a pesos de 25 tones i diverses embarcacions: una llanxa golondrina per a 70 passatgers amb màquina de vapor; una embarcació de 16 metres d'eslora i cas de ferro, amb dos motors de benzina; un balandre de 15 m; un buc a vapor de 18 m i casc de ferro, de 50 tones cabuda i dues embarcacions de luxe i casc de fusta. 

En aquell moment tenia en construcció un considerable nombre vaixells amb casc de ferro: un vapor de 22,50 metres d'eslora, un remolcador de 19 m, dos vapors pesquers de 24 m, així com un automòbil i diverses canoes i bots.

Una altra indústria que havia adquirit un desenvolupament notable en aquells anys era la de confecció de moneders de plata. Si a començaments de segle els fabricants no arribaven a la dotzena i ocupaven unes 400 operàries, al 1911 eren quaranta, que tenien 3.000 empleades. La seva progressió havia estat realment espectacular: les vendes fora de Menorca pujaren d’una mitjana de 2.000 kg anuals, entre 1901 i 1905 a 7.660 kg el 1906-1910. El 1910 les extraccions ascendiren a 15.400 kg, sensiblement iguals a la importació de plata (16.000 kg). Gran part de la producció s'exportava a l'estranger.

La creu de la moneda era la indústria tèxtil, representada durant molt d’anys per la fàbrica Industrial Mahonesa, instal·lada en un magnífic edifici situat al fons de Cala Figuera, al port de Maó, que donava feina a més de tres-centes famílies. Des de la pèrdua de Cuba la fabricació va patir contínues interrupcions, fins que el 1904 es va aturar completament i l’empresa va entrar en liquidació. Al febrer de 1905 es va constituir una societat anomenada La Fabril Mahonesa, que va arrendar les instal·lacions per un termini de tres anys. Els resultats no van ser positius a causa de l'enorme alça que van experimentar els preus del cotó i la baixada dels teixits que produïa, per la qual cosa el 1909 va interrompre l’activitat, sense perspectives de reprendre-la. Tal com intuïa Carreras, la companyia ja no es va recuperar: les seves vendes fora de l’illa, que entre 1901 i 1909 havien pujat a una mitjana anual de 271.700 kg, quedaren reduïdes a 57.000 kg el 1910.

Frederic Llansó, per la seva part, fou un metge maonès, molt actiu en el camp polític, essent diputat a Corts Generals en diverses ocasions entre 1910 i 1919. El 1915 va publicar l’opuscle Estudios acerca de la crisis industrial en Menorca, un dels treballs millors informats per conèixer l’estat de la manufactura de l’illa en aquella època, que ens permet saber com va continuar la seva marxa després de l’article de Carreras.

Llansó comença el seu text defensant l’existència a Menorca d’esperit associatiu, com ho mostren la constitució de grans societats capitalistes: Industrial Mahonesa, La Menorquina, La Maquinista Naval i l'Anglo-Espanyola. Tanmateix, totes van fer fallida i arrossegaren amb elles la major part del sistema creditici: el Banc de Maó, el Banc de Ciutadella, el Foment Agrícola i el Banc del Comerç. Així es van perdre els capitals i el crèdit comercial, un actiu que, com l’autor remarca, només es pot obtenir amb molt d’anys de treball. 

Aquestes desfetes explicaven que el capital de l’illa es retragués. Açò, i no l’individualisme, era el que havia menat a què cada industrial prosseguís els negocis només amb el seus recursos, en competència permanent amb els seus col·legues, amb el resultat que les empreses duien una vida lànguida i queien en la ruïna a la menor contrarietat.

La principal indústria era la del calçat. En el passat havia tingut la seva edat d’or, però al moment que escrivia Llansó havia estat superada per altres regions, com Sitges, Olot, Mollet, Almansa, Valladolid..., que havien sabut resistir les crisis gràcies a la millora i engrandiment dels seus establiments, tant d'elaboració de calçat com d'adobat de pells, soles, etc. En canvi, a Menorca només hi havia petits tallers que se sustentaven a força de sacrificis. Les fàbriques que s’havien creat darrerament no estaven adaptades a les necessitats de la indústria i el comerç i sortien malparades en la competència mundial, de manera que només sobrevivien gràcies a l’abnegació dels fundadors.

Fotos Antiguas de Menorca. Joan Bagur Truyol

A continuació, l’autor passa a explicar les circumstàncies que havien afectat la indústria durant l’inici de la I Guerra Mundial, tot comentant que era d’esperar que les nacions que, com Espanya, van romandre neutrals, augmentessin les seves vendes. Anglaterra assegurava la llibertat dels mars i, tenint en compte la proximitat de les fronteres de França, van ser molts els que van creure que els productes menorquins, i en especial el calçat, hi trobarien una fàcil sortida. S’esperava una temporada de feina que contrarestés la crisi en què estava sumida la indústria de moneders i aixequés l’esperit comercial i mercantil de l’illa, decaigut després d'una sèrie d'anys de penúries i lluita per sostenir amb mitjan èxit els mercats de la Península i Cuba.

Tanmateix, els més experts van constatar tot d’una que la indústria nacional de pells i soles no estava a l’alçada de les necessitats, per la qual cosa els productors de calçat estaven en males condicions per competir amb altres països. Les matèries primeres arribaven a preus exorbitants o eren d’una qualitat ínfima. La manca d’oferta nacional va permetre als venedors augmentar els preus i els fabricants de calçat que s’havien compromès a entregar el gènere es van veure obligats a renunciar-hi, amb grans pèrdues, o a servir-lo amb una minva en la qualitat. A més, davant la pressió del moment, van enviar els articles sense la preparació indispensable. 

Confiaven que existiria una tolerància que no es va donar o que l’elevat volum de producció compensaria les pèrdues patides pels primers embarcaments. Ben al contrari, la mercaderia va ser rebutjada per deficiències en la seva elaboració i les comandes van ser anul·lades. El resultat va ser funest per Menorca: el descrèdit de la fabricació i la pèrdua del mercat. La majoria dels sabaters es va arruïnar, en haver de quedar-se amb un romanent de gènere que van haver de rematar a preus inferiors al de cost.

El declivi de la indústria del calçat s’havia pogut esmorteït gràcies a l’auge de la indústria dels moneders de plata, que, en estar descentralitzada, repartia jornals per tots els pobles de l’illa i aportava uns recursos que, malgrat la seva  migradesa, ajudaven al sosteniment de les famílies obreres.

La indústria de moneders de plata havia tingut la seva època de floriment abans de la Guerra, però aquesta la va reduir gairebé a la mínima expressió. Un comerciant explicava a Llansó que els industrials havien portat la competència fins a tal punt que havien malmès un negoci esplèndid i de grans vols. Menorca exportava tones de plata manufacturada a un preu tan baix que sembla inversemblant i la lliurava a intermediaris, especialment alemanys, que la venien a tots els mercats com si fos de producció pròpia i així obtenien una comissió que no baixava del 15 o el 20 per cent i els consumidors sortien perjudicats, en haver de pagar un preu elevat.

L’extinció de la indústria es devia a la rutina: les empreses es limitaven a vendre grans quantitats de malla sense instal·lar la maquinària necessària per muntar els tancaments, adorns, pedres i altres complements i fabricar els sacs i moneders acabats, de manera que els beneficis anaven a parar a l’estranger. Encara que es tractava d’una exageració, aquest relat oferia un ensenyament profitós en aquell moment en què el sector estava gairebé paralitzat a conseqüències de la guerra.

Ascensió a l'Olimp, la muntanya dels déus

El mont Olimp és la muntanya mítica, on els grecs situaven la morada dels seus déus: Zeus, Apol·lo, Afrodita, Atenea... En realitat és un massís amb mitja dotzena de cims que superen els 2.800 metres. La cúspide és el Mitikas, la muntanya més alta de Grècia, que té 2.918 m.

1a etapa. De Litochoros al refugi Agapitos

La ruta comença al poble de Litochoros, situat prop del mar, a 300 m d'altura i va ascendint per la gorja del riu Epinees. El caminoi, voltat d'arbres i el riuet al costat es fa agradable.

 Pel camí trobam fils d'aigua en nombrosos punts.

La majoria dels ponts s'han romput i hem de travessar els guals a peu.

Ens trobam arbres impressionants: fajos, pins negres...

Arribam a la cova de Sant Dioni, amb una font d'aigua sagrada.

Al cap de poc s'arriba al monestir de Sant Dionisi, un gran centre espiritual que els nazis van bombardejar, perquè s'havien refugiat els guerrillers i que està al peu de l'Olimp.

Seguint una estona més ens creuam amb més cascades fins arribar a Prionia, a 1.100 m. És el darrer punt accessible i hi ha un petit restaurant on dinam. Molts comencen la ruta des d'aquí.

A partir de Prionia, el riu està sec. El massís de l'Olimp és de cada cop més visible fins que arribam al refugi Agapitos, a 2.100 m d'altura. Des d'aquí la vista és impressionant.

2a etapa. Pujada al Mitikas des del refugi Agapitos

Sortint del refugi, després d'un petit tram amb els darrers arbres, caminam per un corriol polsós, de cada vegada més empinat.

A mesura que guanyam altura hi ha més geleres. Algunes són al mig del camí i les hem de travessar.

Arribam al cim o coll de l'Skala, de 2.866 m. Al davant ja tenim el Mitikas, però per arribar s'ha de passar per un coll bastant rocós i exposat, per açò la meitat de la gent es queda aquí.

El pas és molt panoràmic, però el dia, que fins ara havia estat molt clar, es comença a nuvolar.

El cim del Mitikas és bastant petit. Una bandera grega i una fita geogràfica marquen aquest punt mític. 

Des de dalt tenim una vista impressionant de diversos cims de l'Olimp. També es veurien les valls de la comarca, però els núvols ens han rodejat i només veiem petits bocins quan s'obre un forat. De tornada, els déus es van cansar de la nostra visita. A partir de l'Skala es va posar a pedregar fort i vam haver de baixar corrents fins al refugi, on vam arribar ben xops.

3a etapa. Del refugi Agapitos al refugi Petrostrouga

A la sortida del refugi trobam arbres torturats pel dur clima del massís de l'Olimp.

Caminam al peu del Mitikas, travessant geleres que encara es conserven a les portes de l'estiu, a finals de juny.

Arribam a l'altiplà de les musses, al peu del tro de Zeus (mont Stefani). La vista és corprenedora. El déu dels déus se'ns figura com un gegant inabastable.

El camí travessa l'altiplà de les musses. Al caire, hi ha el refugi Apostolidis, en un paratge fantàstic, on vam fer una aturada per dinar.

Des d'una altura de 2.700 m contemplam la mar Mediterrània, no gaire llunyana, malgrat l'elevació.

Des d'aquí és fàcil arribar a la capella del profeta Elies, al cim del mateix nom (2.803 m). A partir d'aquí tot es baixada fins al refugi Petrostrouga, a 1.950 m.

4a etapa. Del refugi Petrostrouga a Dion

Sortint del refugi, ens trobam amb un bosc que va canviant i ens mostra algunes espècies ben curioses, com aquest arbre de tronc vermell.

Ja prop de la plana trobam l'espectacular cascada d'Orlia, on feim un merescut bany en les seves aigües gelades.

A la sortida del bosc, la plana ens va allunyant del massís de l'Olimp fins arribar al poblet de Dion, a tan sols 100 m d'altura sobre el nivell del mar.

Dion, situat als peus de l'Olimp, era el principal santuari macedoni de l'antiguitat. Les ruïnes mostren  intessants restes gregues i romanes.

En aquest santuari els reis macedonis feien les seves ofrenes. Alexandre Magne va fer una hecatombe de cent bous abans d'emprendre la conquesta del seu imperi. Un bon lloc per acomiadar-nos d'aquesta fabulosa ascensió a l'Olimp. 

Tesalònica

Vam completar la ruta amb una visita a Tesalònica, on hi ha l'aeroport, i que és important pel seu port.

A la ciutat abunden les esglésies bizantines, com la de Sant Demetri.

Dalt de la ciutat hi ha el recinte amurallat.

A l'interior es troba la ciutadella, anomenada castell d'Eptapyrgio.

El monument més remarcable de la ciutat és la rotonda de Galerio, on els romans adoraven a tots els déus, com al Panteó de Roma. Després, ortodoxos i turcs ho van adaptar al seu culte.

L'amplitud del seu interior i la decoració que hi resta la fan una visita impossible d'oblidar.

L'Arc de triomf de Galeri no té res a envejar als monuments del seu gènere de Roma i altres ciutats de l'anitiguitat.

La torre blanca, edificada en època otomana, és un dels monuments més característics de Tesalònica. Amb ella ens despedim d'aquest fabulós viatge per Grècia.