La indústria de Menorca entre els feliços anys vint i el crack del 1929

Els butlletins de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens ofereixen una visió molt propera a la realitat de la indústria, en especial a partir del 1926, en què les memòries comercials s’hi refereixen amb continuïtat. Es tracta d’un període apassionant, que cobreix els darrers moments dels feliços anys vint i la severa depressió iniciada arran del crack de la borsa americana, l’octubre del 1929.

El principal sector manufacturer de l’illa era el calçat, al qual ens vam referir fa quinze dies. Una activitat relacionada era la confecció de sabates i espardenyes amb sola de goma. El 1926 experimentava un bon creixement i l’any següent continuava amb el seu moviment ascendent i guanyava posicions en el mercat nacional. Hi havia diverses fàbriques, però el 1927 quasi tota la producció (126.722  kg) es va concentrar en una sola, que va augmentar en gran mesura la seva activitat. El 1928 la seu volum de producció va experimentar un nou increment i arribà a 457.183 kg. Tanmateix, els preus obtinguts no pujaven igual, per l’existència d’una forta competència en el mercat nacional, que era pràcticament l’únic al qual es venien aquests articles.

A finals d’aquell any la Cambra va contestar un qüestionari de la Direcció General de Comerç, on assenyalava que les dues empreses dedicades a la fabricació d’espardenyes i sabates amb sola de goma produïen 200 parells diaris i tenien capacitat per fer-ne 300. Els preus mitjans eren d’una a cinc pessetes el parell i es cobraven 30, 60 o 90 dies després de l’arribada de la mercaderia a Barcelona o València. Es venia al mercat nacional, però podrien ser d’interès els de Centre i Sud-amèrica, així com Egipte, Turquia i Grècia.

El 1929 la crisi mundial va afectar la producció de calçat de goma, que  retrocedí en relació a l’any anterior i es reduí a 416.871 kg, però la minva va ser proporcionalment molt inferior a la que experimentaren les sabates de pell. Els resultats favorables d’aquesta indústria es veien mitigats per la gran competència existent en el mercat nacional, ja que gairebé no exportava a l’estranger. La casa J. Codina Villalonga despatxava el 80% de la producció. Aquell any l’empresa es va establir a França, on va constituir la societat “Le Codina Français” i implantà el seu sistema de fabricació, completament desconegut en aquell país.

El 1930 les vendes es van recuperar i van assolir els 520.460 kg., però l’any següent van patir un nou descens i només van arribar als 301.778 kg. Es tractava del punt més baix de la depressió, de la qual el sector es va recobrar amb força el 1932, en què es fabricaren 610.076 kg. Aquesta quantitat seria superada l’any següent, en què es marcà el rècord de 701.340 kg. Els dos anys següents la producció va ser inferior, el 1934 es van manufacturar 612.997 kg. i el 1935 augmentà lleument fins els 658.492 kg. Així i tot suposaven un volum considerable que la convertia en una indústria de gran importància per a l’illa. Quasi tot el gènere s’obtenia d’una fàbrica molt notable, que donava feina a centenars de treballadors dels dos sexes, el propietari de la qual (Josep Codina) rebia els elogis de la Cambra.

Existien altres activitats manufactureres dignes de ser notades. El 1926 la Cambra indicava que la que havia estat la segona indústria de Menorca, la de moneders de plata, després de veure’s beneficiada pels anys de la I Guerra Mundial, com el calçat, prest va ser fulminada pels capricis de la moda. Només havien quedat uns pocs fabricants, que es dedicaven a l’elaboració d’articles de plata i duien una vida precària. 

A finals de 1928 s’informava que quedaven restes de la indústria de la plateria que, en temps, havia tingut gran rellevància. Treballaven uns deu fabricants, que produïen per valor de 400.000 ptes, valor que es podria duplicar si hi haguessin prou comandes. Abans de la guerra s’exportava a Turquia i a nombroses nacions més, però en aquell moment els aranzels imposats a l’exportació les impedien totalment. El 1935 es destacava que el sector havia recuperat una petita part de la seva importància: la facturació de la bijuteria pujava a un milió de pessetes i la plateria a la meitat, una xifra similar a la confecció d’objectes de luxe. Aquests dos milions de pessetes multiplicaven per cinc la facturació de set anys abans.

Fàbrica de bijuteria de Joan Torrent Torres. Fotos Antiguas de Menorca

Una altra branca metal·lúrgica era el desballestament de vaixells. El 1922 es van establir a Maó diversos establiments, en els quals, segons la Cambra de Comerç, uns van encertar i altres van fracassar; anys més tard l’activitat es va estendre a Ciutadella. El 1926 es comentava que no era una indústria de futur, però encara es registrava una sortida important dels productes rescatats de les embarcacions. El 1934 l’entitat matisava les seves opinions i feia notar que la principal empresa del port de Maó havia desmuntat denou bucs des de la seva fundació, quasi tots de petit tonatge. La fusta que extreia servia per a la construcció de bouers, estables i galliners, la biga de ferro s’emprava per a la construcció d’edificis i la ferralla es venia a la Península. Recentment havia obert un altre empresa d’aquesta ram.

En relació a la mineria, el 1926 la memòria de la Cambra de Comerç indicava que s’havia començat a treballar en un jaciment de blenda de l’illa d’en Colom, el mineral de la qual tenia una gran puresa (55% de zinc i 28%-30% de sofre). L’explotació estava en un estat incipient i s’obtenien de 40 a 50 tones al mes. L’any següent prosseguia el seu aprofitament, però la producció era escassa perquè hi feien feina pocs obrers. El 1928 continuava en funcionament, amb un rendiment de 205.400 kg, que se seguia alentit per la manca de personal “i altres causes”. El 1929 les extraccions van augmentar fins als 305.410 kg de mineral, però l’any següent el concessionari va abandonar per la impossibilitat de trobar capital per emprendre els treballs a gran escala. La Cambra remarcava que al subsol de Menorca hi havia jaciments de coure i carbó, però la seva explotació s’havia hagut de retre cada vegada que s’havia intentat. El dubte era si açò es devia a què l’activitat no era rendible o a la manca de capital, com havia estat el cas de la mina de blenda de l’Illa den Colom.

Desballestament de vaixells. Fotos Antiguas de Menorca. J.C. Benejam

La Cambra de Comerç també anotava que hi havia pedreres per tota l’illa, però les més importants, per la qualitat dels seus productes, eren les d’Alcalfar, que proporcionaven un material excel·lent, encara que porós, com el de tota Menorca. Proveïen els articles necessaris per al consum intern, que determinava el seu ritme d’activitat, perquè no es feia cap extracció a l’exterior. El 1927 treballaven poc, perquè, com observava l’entitat, el sector de la construcció estava estancat, amb poques edificacions noves. El 1928 es posava de manifest que les pedreres eren explotades de forma individual pels obrers, que pagaven com a renda al propietari el deu per cent de la facturació, per la qual cosa no es podia precisar quin era el volum d’extraccions.

D’altra banda, es comptaven cinc salines en actiu. La seva producció era variable, però sempre escassa. El 1926 s’assenyalava que les de Mongofre (Maó) eren les més importants, amb 225 tones a l’any. Al port de Fornells hi havia les salines noves, d’on s’extreien 100 tones i les velles, que donaven 50 t. Les d’Addaia proporcionaven 70 tones i les d’Alcalfar 60 t. Tanmateix, aquests valors deuen tractar-se de la capacitat màxima de cada indret, ja que la producció real de l’illa, de la qual s’informa a partir de l’any següent, era bastant inferior a la suma total (505.000 kg).

Salines Noves (de la Concepció) de Fornells

En efecte, a partir del 1927 les memòries de la Cambra van passar a consignar la quantitat de sal obtinguda: aquell any 250.000 kg, 125.000 kg el 1928, 115.000 el 1929, 110.000 el 1930, 120.000 el 1931, 105.000 el 1932 i 217.031 kg el 1933. La diferència d’un any a l’altre es devia a la pluja caiguda durant l’estiu, perquè la recol·lecció de sal augmentava amb la sequera. El volum introduït a l’illa estava en proporció inversa a la producció insular i, en conjunt, suposava un xifra similar a aquell.