El Nobel d’Economia de 2025: la innovació, palanca de la riquesa

 Seguint la línia rupturista dels darrers anys, el premi Nobel d’Economia d’enguany ha recaigut en tres investigadors que han trencat l’ortodòxia acadèmica en estudiar la importància del canvi tecnològic per al desenvolupament econòmic. La meitat del guardó correspon a Joel Mokyr, catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Northwestern (Chicago), autor de llibres imprescindibles sobre la qüestió.

Joel Mokyr

La palanca de la riquesa és el seu text més conegut, on efectua un recorregut històric accessible per a tots els públics sobre la irrupció d’innovacions al llarg del temps, en el qual demostra que totes les societats han acollit inventors que cridaren Eureka! i aportaren enginys per al progrés dels seus veïns.

Grècia i Roma van destacar per les seves aportacions en la pesca, l’agricultura i l’enginyeria, com comprovam admirats cada vegada que contemplam l’aqüeducte de Segòvia. L’Edat Mitjana, lluny de ser una època fosca i bruta, va veure importants avenços agrícoles (la rotació triennal de conreus, noves arades) i navals, que van fer possible que els vikings descobrissin Amèrica abans de l’any 1000. Els musulmans van difondre per Occident invencions asiàtiques, com el paper xinès, teixits (cotó), la vela llatina, tan important per a la navegació i desenes de nous conreus (sucre, taronja, síndria, albergínia...). 

Durant l’Alta Edat Mitjana es van introduir la impremta i els molins de vent i es donà un impuls definitiu a la navegació, tant en les embarcacions com en els instruments marítims, sense els quals el viatge de Cristòfol Colom hagués estat impensable. Les aportacions de l’Edat Moderna van ser més modestes, però destaquen millores significatives en l’agricultura, com la implantació dels prats de farratges (alfals, trèvol...), tan importants per a la ramaderia, com saben les vaques de Menorca. Els avenços en la mineria i la metal·lúrgia van permetre el desenvolupament dels erxos de ferro i els telers mecànics.

En definitiva, no hem d’esperar a la Revolució Industrial perquè el canvi tecnològic tengui un impacte directe en el creixement econòmic i el benestar de les persones. És cert que les innovacions d’aquest període van tenir una influència molt superior a les anteriors, però açò no es deu a què fossin uns anys més prolífics, sinó al tipus d’invencions que es va produir, que van fer augmentar la productivitat del treball i impulsaren reduccions de preus que van estimular la demanda, creant un cercle virtuós de creixement i innovació.

Joel Mokyr critica la concepció de la Teoria Econòmica del canvi tècnic. Els economistes convencionals pensen que és un factor productiu més, com la terra o el capital i que no hi ha “dinars gratis”: tot té un cost, però les innovacions són un dinar gratis per a la societat i per açò tenen una naturalesa diferent a la de la resta de factors de producció.

La seva contribució és considerar el canvi tècnic com un fenomen consubstancial al gènere humà i, per açò mateix, imprevisible. La creació d’enginys és produeix per pur atzar i l’evolució posterior depèn del punt inicial, ja que un petit aparell, com la màquina de vapor, pot transformar completament la trajectòria econòmica posterior.

El nostre esperit inquisitiu esperona l’aparició d’invents. Tanmateix, perquè aquests es puguin difondre es necessita una societat oberta que accepti la diversitat i permeti l’expansió de les noves idees. Com és lògic, un entorn en què hi hagi lliure competència estimula la creativitat i la selecció de les invencions més útils. També és crucial la interrelació entre economia i innovació: l’existència de mercats grans, en incitar l’especialització, estimula l’emergència d’invencions per proveir les necessitats específiques de determinats processos productius.

Les societats conservadores, enemigues de les novetats, interrompen el canvi tècnic i acaben empobrint-se, com va passar als països musulmans a partir del segle XII. La intolerància, religiosa, social o econòmica, bloqueja el progrés. La corrupció també mena a la decadència, perquè desvia el talent de les activitats productives al saqueig de les fonts d’ingrés.

Els estats poden tenir un actitud favorable a les invencions, com durant l’època napoleònica o al Japó a partir del 1867. Tanmateix, els les nacions centralitzades tenen tendència a escapçar els canvis, per por que acabin posant en qüestió la posició de poder dels governants. Aquesta és la explicació que la Xina, que al 1500 era el país més desenvolupat del món, dos segles més tard es trobés en el mateix punt i fos fàcilment superat per Europa, on l’existència de diversos països en competència va engegar una dinàmica d’innovacions encapçalada per aquells, com Anglaterra, en què els individus tenien una àmplia llibertat de pensament i comerç.

Les idees de Mokyr són d’una gran actualitat. Les innovacions tecnològiques són el que marca la diferència entre les societats pròsperes i expansives i les depauperades i en regressió. No és casualitat que floreixin als Estats Units, el país de la tolerància i les oportunitats, on l’administració intervé de forma mínima i té un gran mercat intern, que duu dècades ampliant en promoure el lliure comerç, que permet als seus inventors col·locar els automòbils, avions, aparells electrònics, ordinadors... que inventen a tot el món. La Xina ha seguit les passes del Japó en fomentar el canvi tècnic, que es beneficia també del seu enorme mercat, però sempre correrà el perill que una involució política estronqui el procés.

L’estancament europeu és fruit d’una societat immobilista, més atenta als perills de la ciència i la tècnica que a les seves possibilitats i obsessionada per regular i controlar totes les activitats productives. També patim la inexistència d’un mercat únic per als béns i serveis amb valor afegit, on es poden vendre lliurement tomàtics i camises, però companyies telefòniques, bancs,  ferrocarrils i les indústries de Defensa són nacionals. A Europa no som menys innovadors, però bloquejam la palanca de la riquesa en fermar de mans els inventors.