A partir del 1926, les memòries comercials de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació valuosa de diferents aspectes de l’economia illenca a principis del segle XX.
Un d’aquests és la constitució de companyies mercantils, un bon termòmetre de la situació econòmica de l’illa. El 1926 el moviment era reduït: només es van constituir tres o quatre empreses, quasi totes del ram del calçat i es dissolgueren altres tantes, també relacionades amb aquesta indústria i a la fabricació de cuirs i pells. A banda, a Ciutadella es va fundar la societat en comandita N. Goñalons, dedicada a la banca. El 1928 només es van crear dues societats, sempre del sector sabater: una a Maó, Calzados, SA., amb un capital social de 15.000 pessetes, continuadora d’una companyia ja existent, i l’altra a Ciutadella, Enrique Florit i cia, el capital de la qual ascendia a 18.000 ptes.
Segons la Cambra, aquesta paràlisi mercantil s’explicava per l’estat estacionari en què es trobava la indústria, l’individualisme dels empresaris i el fet que el comerç i la indústria haguessin quedat monopolitzats pels fundadors de les companyies i els seus descendents, que no permetien la constitució de noves societats. Només, de tant en tant, se’n creava qualcuna per l’entrada d’un soci nou, l’emancipació d’un o més obrers avantatjats o la dissolució d’alguna empresa, algun dels components de la qual reorganitzaven la societat.
El 1929 es va deixar sentir l’impacte de la depressió: la constitució de noves companyies es restringit encara més. Aquesta es veia descoratjada per l’escàs moviment mercantil de l’illa, producte de les contínues crisis per les quals travessaven les indústries i la desaparició d’altres que havien tingut una gran importància (la Cambra es devia referir a la tèxtil Industria Mahonesa i a l’Angloespañola de Vapores), no substituïdes per altres de noves. També era un fre l’amenaça d’un augment dels impostos, fins al punt que feia anys que no es registrava cap variació del cens empresarial.
L’atonia es va mantenir els anys següents. El 1931 es va constituir una companyia a Ciutadella, dedicada a la venda de cuirs i la fabricació de calçat, amb un capital de 200.000 pessetes, de les quals 130.000 es destinaven a la primera activitat i 70.000 al calçat. L’any següent la situació es mantenia estacionària. La crisi impedia que es fundessin noves societats, però poques se dissolien, de manera que el seu nombre es mantenia quasi invariable des de feia anys. El 1934 es comentava que els industrials havien esgotat les seves reserves i els era impossible obtenir crèdit. Els capitalistes es retreien d’invertir els seus fons en empreses industrials: el capital tenia por i només cercava col·locacions segures en fons de l’estat, que donaven interessos constants. Per aquest motiu, es mantenia l’statu quo, amb una tendència baixista, perquè el capital minvava i no trobava mitjans per a la seva reposició.
A Menorca existien sis bancs, una entitat bancària i una caixa d’estalvis. La principal plaça financera era Maó, on radicaven tres bancs i la caixa d’estalvis. A Alaior hi havia un banc i una entitat bancària i a Ciutadella dos bancs.
El 1928 la situació financera es caracteritzava per una afluència de doblers més acusada que l’any anterior, però en els dos es va deixar sentir una gran mancança de metàl·lic. L’antic hàbit de l’estalvi dels menorquins s’havia anat esvaint amb el decurs del temps, en la qual cosa influïen diversos factors. Els més benestants gastaven en l’adquisició d’automòbils, encara que des del 1929 aquesta es veuria minorada constantment. El seu cost i les despeses de conservació, combustible i lubricants restaven un bon contingent anual a les llibretes d’estalvi, uns recursos que sortien de l’illa sense produir la contrapartida que generava la compra dels béns i serveis locals (comerciants, sastres, sabaters...).
El segon factor concernia també als obrers i els més humils i era el gran nombre de cinemes que hi havia a Menorca; a Maó, amb 18.000 habitants, cinc i a vegades sis sales oferien aquest espectacle. El preu de les entrades era econòmic, però la seva repetició drenava uns recursos que d’altra forma s’haguessin estalviat. Finalment, des de feia deu anys l’illa havia experimentat una sèrie d’adversitats industrials que havien afeblit la seva economia i dificultaven fer economies.
El 1929 la Cambra destacava que la crisi de la sabateria repercutia en l’activitat bancària i financera: tant els fabricants com els obrers tenien uns ingressos més irregulars i reduïen l’estalvi. El 1932 insistia sobre la qüestió, gairebé en els mateixos termes. Dos anys més tard subratllava que l’estalvi es ressentia de l’augment del cost de la vida, la manca de treball i les despeses en diversions. S’observaven dues tendències contraposades, les dues perjudicials pel desenvolupament econòmic: l’avarícia i els grans dispendis. Aquests darrers almenys tenien una certa utilitat, ja que els doblers no s’immobilitzaven, com quan es dipositaven en valors de l’estat o en caixes de cabals, sinó que circulaven entre la societat. El 1935 es reiteraven aquests arguments. L’estalvi abandonava les famílies modestes per les necessitats modernes, com el cinema i la moda. Malgrat tot, subsistien a Menorca set entitats bancàries i dues caixes d’estalvi (una més que el 1926).
El 1932 es va donar compte de la creació de l’Escola Elemental de Treball de Maó, que tenia per objecte la formació professional d’oficials obrers en els rams de la mecànica, l’electricitat i la construcció. Comptava amb quatre professors i dos mestres de taller. Estava regida per un patronat local que, al seu torn, depenia del Ministeri d’Instrucció Pública. Tenia un règim econòmic autònom i rebia subvencions de l’Estat, la Diputació, l’Ajuntament de Maó i la Cambra Oficial de Comerç. La Diputació concedia, a més, dues beques de 1.500 pessetes a dos alumnes que vivien a més de 10 km de Maó. L’Ajuntament donava sis beques de 250 ptes. als alumnes que es distingien per la seva aplicació.
 |
| Maninfestació. Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol |
Des del 1926 la Cambra consigna l’absència de conflictes socials. Posteriorment s’indica que en el trienni 1927-1929 els salaris havien experimentat poques variacions i quasi no s’havien produït conflictes obrers i, si es va iniciar qualcun, no va transcendir, per la seva escassa importància. El 1930 els salaris van experimentar un lleuger augment. També es va desvetllar algun malestar social, però no va tenir un caràcter agut. S’estaven covant els problemes de l’any següent, en què van convocar vagues els obrers que treballaven en les obres de la bateria de Favàritx i els de dues fàbriques de calçat, totes en demanda d’increments salarials, que van ser ateses pels patrons. El 1932 es va registrar una altra vaga al ram dels obrers sabaters en sol·licitud d’un augment de sous, que es va resoldre gràcies a la mediació del delegat del Govern.
El 1933 no es van produir conflictes socials, però la Cambra advertia que la indústria de l’illa patia una paràlisi que s’accentuava dia a dia, la qual cosa havia provocat una greu crisi obrera que només s’havia pogut mitigar gràcies a la intensificació de les obres militars i de la Base Naval. Quan aquestes s’acabessin, l’estat dels obrers en atur podia ser paorós. També s’havien engegat subscripcions populars de donatius.
El 1934 es van registrar dues vagues a Maó, les dues a la fàbrica d’espardenyes de goma de Josep Codina, la primera reclamant una millora de salaris i la segona en solidaritat amb els obrers acomiadats com a conseqüència d’aquella. L’aspecte social seguia essent poc falaguer. Els treballadors del calçat i la construcció se sustentaven amb dificultats amb les obres de les fortificacions militars i les carreteres i es reiterava que, quan finalitzessin, l'atur obrer tindria difícil solució.
La situació de crisi relativa tenia la seva traducció en el moviment migratori. El 1928 la Cambra donava testimoni d’un flux humà en direcció a Alger, Cuba, l’Argentina i, en menor escala, França i Uruguai. L’emigració venia d’antic, fins al punt que a Alger, l’Argentina, així com una ciutat dels Estats Units s’havien creat nuclis considerables d’emigrants menorquins, com Fort de l’Eau a la primera. El 1931 s’afegia que les traves imposades els darrers anys per aquests països (sobretot a Sud-amèrica), que també patien problemes de manca de treball, havien interromput quasi en absolut el corrent migratori.
L’emigració a la llarga era productiva, perquè l’amor a la terra feien tornar els emigrants, en especial els que havien estat afortunats en els negocis, que invertien en fiques, societats locals i deute públic i així ampliaven la vida mercantil de la seva regió d’origen.
El 1933 l’emigració seguia paralitzada i es comentava que, si bé en el seu moment havia estat criticada per la pèrdua d’actius que suposava, ara la opinió havia canviat i es pensava que alleujaria el problema de l’atur obrer. Tanmateix, l’aguda crisi que experimentava Menorca des de feia anys, principalment en les indústries de moneders de plata i sabateria, havien fet sortir a altres regions espanyoles crescuts contingents de treballadors, principalment a Barcelona i Palma de Mallorca, ciutats, particularment la primera, on vivia una nombrosa colònia menorquina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada