La població activa de Menorca en temps de canvis (1891-1924)

 La indústria de Menorca es va haver d’enfrontar a grans reptes des de finals del segle XIX. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1895, suposà l’inici d’un període de dificultats creixents que tingué el seu punt culminant amb la independència del país, tres anys més tard. Diverses activitats, com el calçat i el tèxtil, es van haver de reconvertir en un procés que no fou ni fàcil ni curt. Una de les alternatives productives, la confecció de moneders de plata, va experimentar un cicle brutal d’auge i caiguda que va fer trontollar l’estructura de la manufactura illenca. Per sort, disposam d’un conjunt notable de dades per analitzar els canvis esdevinguts durant aquest període.

Fàbrica de moneders de plata de Joan Gomila Riudavets

La matricula industrial té algunes limitacions a l’hora de copsar l’estructura econòmica, en especial per quantificar el pes econòmic de les diferents branques productives. Una altra font disponible són els padrons municipals d’habitants que, malgrat els problemes metodològics i les mancances que presenten, són útils com una aproximació de la població activa. No hem tingut en compte el recompte de les companyies rurals, les dades de les quals són les que ofereixen més problemes.

Entre 1891 i 1924 la població ocupada urbana de Menorca (Maó, Ciutadella i Alaior) va experimentar un moderat creixement (10,7%). Tanmateix, aquesta expansió va distar de ser uniforme. Els actius agraris retrocediren el 8,7%, possiblement per les millores que van beneficiar el aquestes activitats durant el període, que suposaren les primeres passes cap a la seva modernització. El nombre de treballadors de la resta de les branques productives va augmentar, però a ritmes molt contrastats: els serveis encapçalaren de forma destacada aquesta progressió (36,1%), mentre la manufactura seguia el pas, amb un creixement del 9,9% i la construcció només s’incrementava un discret 4%.

Aquests canvis són el resultat de la dinàmica de les diferents activitats productius. Al sector primari disminueixen sobretot els treballadors de l’agricultura. Els jornalers, un concepte vague i difícilment enquadrable en una sol epígraf, van perdre pes, resultat segurament d’una major especialització productiva del treball. A la manufactura, és digne de ser subratllat la resistència de la indústria del calçat que, malgrat les conjuntures adverses, manté la seva importància en el conjunt. En canvi, les ocupacions més tradicionals, com aliments i begudes, el tèxtil, la fusta i la ceràmica, erosionades per la competència exterior, van prosseguir la seva decadència. El metall, ben al contrari, va mostrar una gran capacitat de reinventar-se i, a pesar del daltabaix de diferents empreses (Anglo-Española) i productes (moneders de plata), doblà la seva participació en el total, prolegomen de la seva expansió en els anys següents.

Finalment, les activitats de serveis, tot i que presenten una dinàmica generalment positiva, van experimentar notables contrastos. Només unes poques ocupacions van retrocedir. La principal fou la marineria, que profunditza una dinàmica secular; també es contrauen els criats i, encara que sigui de forma mínima, els serveis personals. L’expansió més notable fou la dels empleats, escrivents, viatjants i altres ocupats a les empreses, evidenciant la modernització i professionalització de l’estructura de les companyies de l’illa, de la qual en parlen les fonts coetànies. El creixement de comerciants, professions liberals i el transport ens indica que, malgrat les proclames de la premsa i la Cambra de Comerç, el to econòmic general fou alcista. També apunta en aquest sentit l’apartat d’altres que, a més, assenyala una diversificació que és una prova de la modernització econòmica i social de Menorca; l’avenç dels funcionaris es un signe de l’avenç de l’Estat a principis de segle. Finalment, l’increment dels militars i forces de seguretat mostren com l’illa, i en especial Maó, recuperen, ni que sigui de forma limitada, la importància que havia tingut en èpoques anteriors.

La dinàmica divergent de les diferents branques productives també va tenir una dimensió geogràfica. El conjunt d’activitats del sector primari van retrocedir a Maó i, encara més, a Alaior, mentre que a Ciutadella s’expandien amb força, de manera que el total no va variar excessivament.

A la manufactura és molt remarcable el fort creixement que van tenir els ocupats a Ciutadella (82,8%) mentre que, pel cantó contrari, Alaior, i sobretot Maó, pateixen la crisi amb prou intensitat per veure retrocedir els seus actius (-4,1% i -21,3%, respectivament). Aquest moviment fou especialment marcat en el calçat, la principal branca econòmica. Entre 1891 i 1924 el nombre de treballadors de la població de Ponent va augmentar el 80,9 %, passant de 810 a 1.565 i, d’aquesta manera, superava per primera vegada Maó, on  retrocediren el 22 %, baixant de 1.291 a 1.004. A Alaior van patir una minva, però fou de poca consideració (6,9 %), en descendir de 680 a 633. 

Població ocupada urbana de Menorca
Branca productiva	1891	1924
Agrícola	14,7%	13,3%
Pesquer i altres	1,8%	1,7%
Suma Primari	16,5%	15,0%
Jornalers	9,0%	6,0%
Aliments i begudes	2,4%	2,0%
Tèxtil i confecció	3,2%	2,9%
Calçat i cuiro	34,3%	34,6%
Fusta	4,6%	3,3%
Ceràmica i pedra	1,7%	0,9%
Metall	2,1%	4,0%
Altres	0,8%	1,3%
Suma Manufactura	49,3%	48,9%
Construcció	3,4%	3,2%
Comerciants	4,9%	6,1%
Professions liberals	0,8%	1,0%
Empleats i altres simil.	1,4%	4,3%
Criats	4,6%	4,1%
Serveis personals	1,0%	0,9%
Marineria	3,7%	2,0%
Transports	1,7%	1,9%
Funcionaris i ensenyament	1,1%	1,7%
Militars i forces seguretat	1,6%	3,0%
Altres	1,1%	1,7%
Suma Serveis	21,9%	26,9%
Total	100,0%	100,0%

Pel que fa a la resta, és notable que a Maó l’única branca productiva que mostrà un comportament positiu va ser el metall, que cresqué el 122,3 % i passà de 112 actius a 249. Les altres van declinar, de forma marcada el tèxtil i la confecció (51,9 %) i la fusta (40,9 %). És clar que les activitats industrials de la ciutat van patir un veritable daltabaix. Pel cantó contrari, a Ciutadella tots els sectors van créixer, amb l’única excepció de la ceràmica i la pedra, que tenia poc pes en el total. A banda del calçat, van augmentar amb força el tèxtil i confecció, que pujà de 27 a 154 ocupats i el metall, que passà de 31 a 58. A Alaior, les activitats diferents del calçat estaven poc representades i en general van declinar, amb excepció de la ceràmica i la pedra, que pujà de 14 a 19 treballadors.

L’evolució del subsector de la construcció fou semblant a la de la manufactura: destaca l’increment de Ciutadella (57,7 %), Alaior també exhibeix un comportament positiu (18,5 %), mentre Maó s’anota un sensible descens (17,5 %).

Pel que fa als serveis, l’increment general que experimentaren a l’illa es va deure a l’impuls de Ciutadella (83,3 %) i Alaior (68,8 %), ja que a Maó van créixer un minso 14,4 % i aportaren poc al total. L’activitat més nombrosa, el comerç i la restauració, es va expandir amb força a la ciutat de Ponent (145,8 %), que contrasta amb el discret 26,4 % de Maó. El nombre d’empleats es va incrementar de forma sensible a les dues poblacions, però molt més a Ciutadella, on el 1891 estaven molt poc representats i en l’interval pujaren de 4 a 131; a Maó passaren de 110 a 242, un creixement proporcionalment inferior. El nombre d’ocupats a una altra activitat rellevant, la dels criats, a Ciutadella es més que doblà, en passar de 94 a 190, mentre a Maó cauen quasi a la meitat (de 269 a 126) i a Alaior adquireixen una certa presència, en augmentar de 9 a 55. La marineria, que finalitza el seu llarg declivi, cau a Maó el 54,4 %, més que a Ciutadella, on el descens es limita al 35 %. Un dels pocs sectors que a Maó té una evolució positiva són els transports, que creixen el 19,7 %, quan a la ciutat de Ponent cauen el 9,8 %. Aquests també prenen alguna importància a Alaior, on augmenten el 70,6 %.

Finalment, un conjunt d’activitats van tenir una dinàmica similar a les tres poblacions. Són els funcionaris, els militars i les forces de seguretat i els altres, que van augmentar de forma considerable, mostra del creixent paper de l’Estat i, en especial la seva militarització, en els dos primers casos, i de la diversificació d’una societat moderna, en el darrer. L’evolució dels serveis evidencia que Ciutadella va gaudir en aquest període d’una etapa de prosperitat general, mentre Maó, i en certa mesura també Alaior, patia una època difícil.