La industrialització és el fenomen a través del qual els avenços tècnics sorgits durant la Revolució industrial es van difonent i impulsen el progrés econòmic. Un dels seus punts crucials va ser la introducció dels enginys mecànics, signe distintiu dels nous temps, amb la màquina de vapor com a punta de llança, darrera de la qual vindrien aparells fabulosos com el tren o els telers mecànics.
A Menorca, aquests avanços van fer acte de presència en primer lloc a Maó, pionera de la industrialització de l’illa. El 1855 dos sectors van aplicar els enginys a vapor: el tèxtil, amb la fàbrica de teixits Industria Mahonesa, instal·lada a Calafiguera, i el transport marítim, amb el vaixell Vapor Mahonés, que deixava obsolets els bucs a la vela que fins llavors comunicaven l’illa amb l’exterior. La resta del segle altres indústries van fer ús d’aquesta revolucionària font d’energia. Ara bé, es tractava de projectes singulars, de gran impacte, però limitats a unes poques companyies.
La situació canviaria radicalment el segle XX, en què s’introduirien aparells mecànics que estaven a l’abast de qualsevol empresari. Els primers van ser els motors de gas, no els grans dispositius del segle anterior, com els que movien la central elèctrica des del 1892, sinó uns altres més manejables, que van fer la seva aparició el 1901, any en què s’instal·laren a cinc establiments, els quals ens permeten fer-nos una idea de quin era el pols industrial de la població.
Tres motors, d’una potència d’un cavall cadascun, impulsaven petits tallers del ram alimentari: una fàbrica de farines, una altra de dolços i la tercera de xocolata. En aquella època, la indústria nacional de consum encara estava poc desenvolupada i la seva absència deixava espai per a multitud d’obradors locals que elaboraven els seus articles amb les noves tècniques, d’aquí que la major part d’aquestes màquines anés a aquest segment, allunyat del que avui en dia pensam en parlar d’indústria. Un altre motor, de tres cavalls, fou instal·lat a una foneria de metalls, una altra manufactura que floria a llocs amb iniciativa empresarial com Menorca. Finalment, un motor de dos cavalls es destinà a un taller de calçat, que, no debades, era la principal indústria de Maó, on hi havia desenes de tallers que donaven feina a bona part de la població fent sabates per exportar a Cuba.
El 1903 va continuar la instal·lació de motors de gas, amb tres nous aparells, dels quals dos presenten característiques similars als anteriors (una màquina de xocolata i una altra de gel) i la tercera, la fàbrica de farines de Teodor Làdico al moll de Llevant, encaixa més en el model de grans establiments.
El gran canvi es produiria l’any següent, el 1904, quan aparegueren els primers motors elèctrics, que aprofitaven les possibilitats d’aquesta nova font d’energia i tingueren una notable penetració al teixit econòmic de l’illa. Fins llavors, el corrent elèctric només servia per a l’enllumenament, per la qual cosa el seu creixement havia estat bastant limitat i la competència que li feia el gas, que també es podia utilitzar per alimentar la calefacció, ferotge, fins al punt que a Maó hi havia una fàbrica de cada i la sort era incerta. La introducció del motor elèctric decantaria definitivament la balança cap a l’Electrica Mahonesa de Francesc Andreu. En pocs anys (1908-1912) es van instal·lar centrals elèctriques a tots els pobles de l’illa. Tan brillant es preveia el futur que el 1911 li va sortir competència, amb una nova fàbrica d’electricitat a Maó, a la qual aconseguiria batre el 1926, absorbint les seves instal·lacions.
La instal·lació de motors ens dona una gran quantitat d’informació sobre l’evolució econòmica fins a la Guerra Civil. A grans trets, es poden detectar tres grans etapes: fins el 1911 el ritme era baix; es muntaven uns quatre aparells cada any. A partir del 1910 s’enceta una dinàmica ascendent, que es consolida el 1912; entre aquesta data i el 1927 cada any es posaven en funcionament una mitjana de tretze motors. És revelador que la crisi bancària del 1911 no afectés en absolut a aquesta tendència, que tingué un dels seus punts culminant el 1913, amb l’extraordinària xifra de devuit aparells. En canvi, la I Guerra Mundial sí que va provocar un decandiment; són els anys més fluxos del període, amb poc més de deu aparells per any. A la seva fi, el 1919, s’experimentà una recuperació vigorosa, que s’allargà fins el 1922, ja que el 1923 i 1924 tornen a ser bastant dolents, segurament per l’efecte de la fallida de la indústria de bosses de plata.
Finalment, a partir del 1928 arranca un moviment a la baixa, amb una mitjana de vuit motors per any, però amb una notable irregularitat, ja que alguns exercicis (1927, 1930) encara es muntaran desset motors. Són moments crítics per a l’illa: el sector del calçat experimentà greus problemes i la bijuteria encara cercava el seu camí. El context general era depressiu: el crac del 1929 enfonsà l’economia mundial i els països encetaren una guerra aranzelària que empobrí tothom, de manera que la recuperació tardaria en arribar.
En tot cas, la tendència general va ser la d’augmentar la potència dels motors instal·lats: fins el 1920 la mitjana quasi no superava els dos cavalls i a partir d’aquesta data aquest valor gairebé es doblà. Més del noranta per cent eren noves instal·lacions i la resta ampliacions, però aquestes eren significatives en les indústries que venien la seva producció fora de l’illa (calçat, bosses de plata i productes de goma), en què arribaven al 25% del total. A partir del 1924 es va produir un nou canvi tecnològic, amb l’aparició dels motors moguts per hidrocarburs (olis pesants, gasoil i gasolina).
També és interessant conèixer quines eren les activitats a les quals es destinaven aquests enginys. Sobresurt, per damunt de totes, la del calçat: 40 tallers, que sumaven un total de 231 CV, el 25% del total, una proporció doble a la del número d’establiments. Tanmateix, aquesta realitat està distorsionada per uns pocs grans establiments: Esteve, Pons y Guerrero; Orfila y Pons; Gabriel Coll Riudavets passaven dels 30 CV, i Joan Carreras Bagur, Antoni Sintes i La Anónima del Calzado superaven els 5 CV. Els motors de la resta tenien una mitjana de dos cavalls.
 |
| Fotos Antiguas de Menorca.Antonio Vadell |
La segona gran branca industrial de la població, la de les bosses de plata, va muntar 21 motors, però es va eclipsar el 1923, condemnada pels capritxos de la moda. De fet, des del 1917 pràcticament no es van instal·lar cap. La potència d’aquests aparells era bastant baixa (37 CV), amb una mitjana de menys de dos cavalls per establiment, la qual cosa corrobora les afirmacions dels autors de l’època, que la descriuen com un sector intensiu en mà d’obra femenina, amb una escassa mecanització.
Altres indústries amb vocació exportadora eren la de
teixits i la de productes de goma. Les dues són representades per unes poques
factories que instal·laren motors potents: en el primer cas, quatre
establiments van muntar 72 CV (gairebé el doble de la suma de les de bosses de
plata), mentre l’única registrada d’objectes de goma, de Josep Codina, arribà a
tenir 74,5 CV. En els dos casos, totes són posteriors al 1920 i demostren que
els menorquins van utilitzar els progressos tècnics per ampliar i diversificar
les seves indústries.
Quant als tallers locals, només destaquen les fàbriques
de farines, un article de primera necessitat i de gran volum: nou fàbriques
d’aquesta mena comptaven amb un total de 91 CV. En aquest cas, a partir del
1920 augmenta de forma significativa la potència de les màquines. La resta eren
petits obradors amb maquinària senzilla: vint-i-dos forns de pa van muntar 25
CV, bàsicament pastadores d’un cavall; onze obradors de xocolata instal·laren
21 CV, segurament per molturar el cacau, i vuit es dedicaven a l’elaboració de
dolços. No tot era alimentació. La fusteria també es va mecanitzar: deu
establiments van posar motors, amb un total de 33 CV.
|
Principals activitats amb motors
de Maó (1901-1935) |
||||
|
Activitat |
Establiments |
Núm. Motors |
Potència |
Mitjana |
|
Calçat |
33 |
40 |
227,8 |
6,9 |
|
Bosses de plata |
16 |
21 |
36,5 |
2,3 |
|
Teixits i goma |
4 |
13 |
146,5 |
36,6 |
|
Molta de farina |
9 |
9 |
91,0 |
11,4 |
|
Forn de pa |
22 |
22 |
25,0 |
1,1 |
|
Elaboració aliments |
19 |
19 |
29,0 |
1,5 |
|
Fusteria |
11 |
11 |
33,0 |
3,7 |
|
Indústria |
27 |
27 |
29,0 |
1,2 |
|
Agrícola |
30 |
29 |
46,8 |
1,7 |
|
Comercial |
21 |
27 |
51,0 |
2,6 |
|
Domèstic |
21 |
21 |
18,6 |
1,0 |
|
Suma |
213 |
239 |
734,1 |
3,7 |
|
Font: Arxiu de l'Ajuntament de Maó i premsa local |
||||
El sector agrícola mereix un comentari a part. Bàsicament
es tractava de bombes per extreure aigua a les nombroses sínies de la població.
Un total de 30 explotacions van muntar 47 CV. La seva aplicació va ser massiva
entre 1912 i 1916, quan es van instal·lar vint-i-tres, segurament per
l’aparició d’un motor adaptat per aquests usos. Val a dir que al principi eren
elèctrics, ja que, com hem indicat, els de gasoil van arribar la dècada del
1920, quan es detecta la substitució d’uns pels altres.
Finalment, cal parlar dels comerços de la població (de
fotògrafs a tallers mecànics, passant per magatzems i tintoreries),
responsables de l’aplicació de 21 motors, tots petits, ja que només sumaven 46
CV. Fins i tot els particulars es van animar a emprar aquests enginys,
normalment per bombar l’aigua de les cisternes: 21 domicilis, amb un potència
molt minsa (19 CV).
Els motors permetien augmentar la producció i feien la feina més lleugera: en tres dècades la modernitat havia arribat a Maó.
