Més enllà del lawfare: la corrupció política segons Sandel

 Quan la Policia Nacional registrava el domicili de l’expresident Rodríguez Zapatero cercant documentació sobre el rescat d’una companyia, va trobar a la caixa forta joies que han estat valorades en 1,3 milions d’euros, l’origen de les quals el polític encara no ha desvetllat.

La gent està dividida entre els que consideren que Zapatero és objecte d’una cacera política i els que l’acusen de ser un delinqüent emparat pel Govern. La Justícia també enfronta els ciutadans que consideren que procedeix de manera partidista amb els que opinen que és la darrera salvaguarda de la democràcia. En un moment de tanta polarització, és bo recuperar el filòsof americà Michael Sandel, impulsor del comunitarisme i, per tant, allunyat del pensament conservador, qui, en el seu llibre «Lo que el dinero no puede comprar», defensa una redefinició del que entenem per corrupció. 

Assenyala les dificultats de restringir-la al trencament de la llei, perquè aquesta varia d’un país a un altre i d’un moment històric al següent. Les mares de lloguer, permeses als Estats Units, estan prohibides a Espanya. Per Sandel, una conducta corrupta és la que denigra la persona o l’entitat que l’executa. Encara que vendre un fill no sigui delicte, rebaixa la dignitat de l’infant i, en aquest sentit, és corrupció. Aquesta concepció té l’avantatge de desvincular les actuacions dels polítics de la seva vessant judicial i centrar-les en l’àmbit moral.

Vist així, hi ha pocs dubtes que les activitats de Zapatero són qüestionables. L’expresident ha reconegut que les joies van ser un regal de cortesia. Aquesta mena d’obsequis no són personals i el seu destí hauria d’haver estat el Patrimoni Nacional i no la seva caixa forta particular. Conduir-se de forma diferent degrada el paper de la presidència del Govern, perquè va en contra de la seva naturalesa, que no és enriquir-se, sinó servir al bé públic.

Michael Sandel

Segons el mateix raonament, si es confirmen els indicis, els ingressos derivats de la seva mediació perquè la minúscula companyia aèria Plus Ultra rebés un substanciós préstec del Govern són un acte de corrupció. És indiferent que jurídicament puguin ser considerats la retribució justa d’un assessorament. La clau és que un expresident no pot intercedir davant un organisme públic perquè un particular obtengui un resultat econòmic. La situació s’agreuja pel fet que és l’única aerolínia que, cinc anys després, no ha tornat els doblers. Els manejos de Zapatero contaminen la dignitat del lloc que ocupa, perquè no se li proporciona una pensió i un despatx per demanar ajuda per a empreses privades.

La teoria de Sandel és útil per analitzar la conducta dels governants. Així és clar que el Fiscal General de l’Estat no té com a funció actuar d’oficina de premsa que  aclareixi el contingut, verídic o fals, de les declaracions dels imputats. La seva missió és dirigir la persecució dels criminals. Procedir de forma contrària devalua el càrrec i, amb independència del que diguin els tribunals espanyols o europeus, és un comportament corrupte.

Igualment, un polític honest no pot influir en una instància oficial governada pel seu partit perquè es creï una plaça a la Diputació de Badajoz per a tasques que abans realitzaven altres funcionaris i es moguin els fils perquè l’ocupi el seu germà. Un tribunal pot apreciar que es tracta d’una maquinació fraudulenta i un altre resoldre que tot és legal, però no deixa de ser una conducta inacceptable en una persona que aspira a ser president d’Espanya.

L’acusació que Begoña Gómez va utilitzar la seva condició d’esposa de Pedro Sánchez per dirigir una càtedra de la Universitat Complutense de Madrid sense tenir la titulació pot estar instigada per una animadversió política. La instrucció del jutge ha estat desmesurada i l’Audiència Provincial l’ha corregit de forma reiterada. Malgrat tot, és inadmissible que la dona del president aconsegueixi patrocinis per al sosteniment de la càtedra. És una mala praxi que contamina una posició institucional que hauria d’estar allunyada de la carrera acadèmica i els beneficis econòmics.

S’estan investigant les gestions de Leire Díez i l’exsecretari d’organització del PSOE Santos Cerdan per intentar influir en les investigacions dels jutges i la Guàrdia Civil en relació als casos anteriors. També es jutja l’exministre Fernández Díez per la temptativa de robar proves incriminatòries contra el Govern del PP utilitzant agents de la Policia Nacional. Els dos casos es podrien resoldre amb l’absolució dels implicats, però és evident que els polítics que malden per desviar el curs de la Justícia de les seves gestions envileixen les institucions, tant si ho fan des de l’Administració com a través d’un partit polític.

José Félix Tezanos, president del CIS

No sempre intervenen els tribunals. Les enquestes del CIS atorguen al PSOE una intenció de vot significativament superior a la de la resta d’empreses demoscòpiques. Aquesta discrepància es produeix des que el presideix Tezanos, fidel aliat de Pedro Sánchez i exmembre de la Comissió Executiva Federal del PSOE. Encara que ningú l’hagi denunciat, la manipulació dels sondejos d’un organisme que abans gaudia de la màxima credibilitat atempta contra l’interès general i perverteix la seva missió d’oferir informació veraç.

La crispació política s’ha intensificat d’ençà que el Govern va aprovar la Llei d’Amnistia. Aquesta pot encaixar amb la legislació comunitària i ajustar-se o no a la Constitució Espanyola. És més, ha rebaixat la tensió acumulada des de la declaració d’independència de Catalunya. Tanmateix, no es pot obviar que Pedro Sánchez l’havia descartat abans de les eleccions del 2023. Una mesura d’aquest abast, inèdita des del 1978, exigia figurar en el programa electoral. La simple sospita que l’amnistia perseguia obtenir el vot dels partits independentistes per a la seva investidura contamina l’essència del govern representatiu i la converteix en una decisió corrupta.

La definició de Sandel deixa al descobert els múltiples casos de corrupció que hem patit els darrers anys. La seva acumulació erosiona la democràcia. Com a ciutadans no podem restar-hi indiferents.

La transformació de l’estructura productiva de Menorca (1912-1930)

 La segona dècada del segle XX va ser notablement convulsa. S’hi van conjugar adversitats interiors (la crisi causada per la fallida del Banc de Maó i l’Anglo-Española, el 1911) i exteriors (la I Guerra Mundial de 1914-1918). Com a rerefons, planava la tendència depressiva de les regions que, com Menorca, havien fet fortuna amb el comerç colonial. Pel cantó contrari, l’estímul de noves fonts d’energia (derivats del petroli) i noves branques d’activitat tendia a revitalitzar el teixit econòmic.

Les matrícules industrials són útils per copsar l’estructura productiva d’un territori. De la del 1920 no es disposa del detall per activitats, però així i tot és reveladora. El nombre global d’establiments (988) és sensiblement idèntic al de 1912 (998), el que posa de manifest una relativa manca de dinamisme i, segurament, una concentració en certs sectors, fet confirmat per l’escassa entitat de les variacions entre les diferents tarifes.

Si analitzam les variacions en el percentatge sobre el total, la tarifa 1 (comerç i la restauració) disminueix cinc punts, que són els que guanya la tarifa 3 (manufactura). Així mateix, augmenta lleument la tarifa 4 (oficis i professions liberals) a costa de la 2 (transports i serveis). La impressió és que Menorca profunditza i modernitza la seva opció industrial a costa del comerç i els serveis, la qual cosa pot ser un indicador de l’estretament dels marges industrials i d’una regressió global del nivell de vida.

La situació es va modificar de forma radical al llarg de la dècada del 1920. Malauradament, només són disponibles les dades del terme de Maó, però atès que aquest era el principal nucli manufacturer de l’illa, són prou significatives. El raquític increment del primer decenni del segle (4,3%) va donar pas a un augment ben visible (60,8%). Sense que es puguin descartar motius fiscals o diferències metodològiques, una discrepància tan acusada només pot ser atribuïda a un canvi de tendència.

Distribució sectorial de la manufactura de Maó (1912-1927)
Sector	1912	% tot.	1927	% tot.
Aliments i begudes	43	27,9%	78	30,2%
Tèxtil i cordes	14	9,1%	18	7,0%
Cuiro i calçat	21	13,6%	60	23,3%
Fusta	23	14,9%	42	16,3%
Paper i arts gràfiques	7	4,5%	6	2,3%
Metall	40	26,0%	38	14,7%
No metàl·lics	6	3,9%	16	6,2%
Suma	154	100%	258	100%

Les activitats de comerç i restauració i les de transport i serveis, que són aquelles que havien patit un major retrocés els primers anys, són les que ara creixen més (tot i que una part pot ser motivat per l’absorció de la majoria d’establiments de la tarifa 5, que desapareix). Les activitats manufactureres, que és possible que fossin les més beneficiades per la conjuntura bèl·lica de la Gran Guerra, moderen el seu avenç, que així i tot és substancial, superior al dels oficis artesanals, de manera que la ciutat segueix aprofundint en el seu caràcter industrial.

En examinar les activitats manufactureres, es constata la magnitud dels canvis. En primer lloc, es va produir un increment remarcable del nombre d’establiments, que creixen el 67,5% en relació al 1912. El principal protagonista d’aquest progrés és el sector del calçat i el cuiro, que gairebé duplica el número d’empreses i s’acosta al conjunt d’activitats relacionades amb l’alimentació i les begudes que, sempre de la mà d’un nombrós contingent de forns, fàbriques de farines i pastes, també augmenten a bon pas. El sector de la fusta, vinculat al mercat local, creix a un ritme similar a l’alimentació i les branques de transformats no metàl·lics ho fan molt més. Els tres ens mostren una demanda interna puixant, que evidencia una recuperació dels nivells de vida que únicament hauríem de matisar per la moderació de l’increment del tèxtil, orientat així mateix, a la clientela local.

En canvi, el sector del metall perd efectius per la forta crisi de la fabricació de bosses de plata i l’ensorrament de l’Anglo-Española i queda enfora del calçat, que resta com gairebé l’únic sector modern orientat a l’exterior de la indústria, a l’espera que en les dècades següents apareguin altres alternatives gràcies a noves iniciatives en els sectors del metall i l’alimentació.

Fàbrica de xocolati La Tropical. Fotos Antiguas de Menorca. Miquel Previ

A continuació, podem examinar el sector de serveis, que recordem que tradicionalment tenia una gran importància a Maó. El seu progrés (75,6%) és una mica superior al de la manufactura. Aquesta considerable expansió se sustenta en el principal subsector, el comerç d’alimentació, i en la restauració, que guanyen pes en el total i estan en la línia del creixement de la indústria alimentària. Així i tot, no són les activitats més dinàmiques, en ser superades àmpliament per la resta dels comerços i, sobretot, pels altres serveis, cosa lògica, perquè proveeixen articles amb una elasticitat-renda més alta que l’alimentació, ja que els consumidors, en millorar el seu poder adquisitiu, tendeixen a gastar en una propensió major en roba, complements personals, objectes de la llar i altres gèneres variats. 

Entre el grup d’altres serveis destaquen els comissionistes, que segurament estan lligats a la modificació dels sistemes de distribució i comercialització a mesura que passen els anys, tant en el mercat local com als mercats exteriors. Contrasta amb aquest avenç l’estancament de les professions liberals (advocats, procuradors, notaris, farmacèutics, veterinaris i altres similars), fortament regulades pel sector públic i amb una feble vinculació amb el cicle econòmic. Finalment, el sector del transport pateix un important daltabaix, que hem de relacionar més que a qüestions tributàries, amb la modernització dels mitjans de transport que es produeix en aquest període, en què es difonen els vehicles de combustió interna, que desplacen als de tracció animal i permeten un significatiu increment de la productivitat.

A partir del 1930, les memòries de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca publiquen l’estadística de la matrícula industrial. En relació als anys anteriors es produeix una major facilitat en la consulta de les dades però, en contrapartida, no és possible eliminar els establiments que contribueixen per més d’una activitat, que queden duplicats. Per tenir un punt de referència, a Maó, el 1927 en el sector secundari aquesta circumstància es donava en 35 establiments de les tarifes 3 i 4, de manera que el total de 293 quedava reduït a 254. La diferència és reduïda, però es concentra en sectors ben concrets, en especial el calçat, la fusta i algunes activitats de l’alimentació, que així resten una mica sobrerepresentades.

Malgrat aquestes reserves, les dades són prou reveladores. Es constata un fort increment del nombre d’establiments, del 73,7%, si bé una part d’aquest encobreix la duplicitat tributària a la qual ens acabam de referir. Aquest creixement, que ja hem vist el 1927 de forma indubtable a Maó, on sí que havíem eliminat les duplicitats, seria un signe que l’illa es va beneficiar dels mateixos factors que van impulsar el creixement extraordinari del qual gaudí la indústria nacional en el mateix període.

D’altra banda, són notables les variacions dels diferents sectors. El del calçat i el cuiro augmenta de forma considerable, en passar el seu pes del 12,1% al 28,5%, corroborant la superació de les dificultats que havia plantejat la independència de Cuba. En canvi, el metall baixa del 22,6% al 12,6%, per mor de la greu crisi que s’experimenta aquests anys, com acabam de veure a Maó, amb tota seguretat el nucli més afectat. 

Així mateix, també és digna de ser notada la minva de les branques manufactureres d’aliments i begudes, que passen de suposar el 33,4% del total a un discret 23,0%. L’erosió d’aquestes activitats lligades al mercat local contrasta amb la puixança de la fusta, que puja del 15,4% al 19,4% i fa pensar més en un moviment secular motivat per l’evolució econòmica que en una crisi econòmica general. Segurament, en aquest període va avançar la urbanització de les poblacions de l’illa, mentre que activitats tradicionals alimentàries quedaven arraconades per la competència exterior.

S'Arravaleta Maó. Fotos Antiguas de Menorca. Julio Vizoso

Finalment, cal subratllar les alteracions en la distribució territorial (les quals es veuen poc afectades per la duplicitat d’establiments): Maó, que el 1912 suposava el 50,5% de totes les activitats industrials, retrocedeix de forma clara i se situa  en el 42,3%. La disminució és encara superior a les viles veïnes des Castell i Sant Lluís, que passen del 9,2% al 4,9%. En conjunt, la part de Llevant de l’illa pateix una reculada prou significativa. Per contra, el major avenç es produeix a Ciutadella, que passa de representar el 19,7% al 31,5%. Al centre de l’illa, contrasta el creixement d’Alaior (del 13,4% al 14,9%) amb el descens des Mercadal i Ferreries (del 7,2% al 6,4%). 

Així i tot, sense discutir la fortalesa de Ciutadella d’aquests anys, explicable pel millor comportament del sector del calçat en relació al metall, que hauria generat un efecte arrossegament sobre la resta de sectors productius, podríem dubtar de les dades inicials, que potser patien d’un fenomen d’ocultació fiscal motivat per l’impacte de la crisi postcolonial en aquest mateix sector.