L’activitat econòmica de la colònia grega de Menorca

 El nostre coneixement de la colònia de grecs que va haver a Menorca al segle XVIII ha millorat de forma considerable els darrers anys gràcies a la tesina de grau i la tesi doctoral de Pedro Moreno. Un dels aspectes més rellevants que ha tractat en aquests treballs és l’activitat econòmica dels seus membres.

A banda del comerç marítim, que fou l’ocupació predominant de la comunitat, i a la qual ja ens vam referir fa quinze dies, una altra de les fonts d'ingressos de força grecs era la compravenda d’embarcacions. Dues circumstàncies van esperonar aquesta casta de transaccions. La primera fou el port de Maó, a l’època punt d'encreuament de les rutes marítimes més diverses. La segona, les drassanes que els anglesos disposaven al port de Maó al servei de la Royal Navy, però que en temps de pau van treballar majoritàriament en la reparació de vaixells mercants.

La compravenda d’embarcacions revestia diferents procediments. Es podia adquirir un buc en un port forà per portar-lo a Maó, condicionar-lo a les drassanes i vendre'l aquí, on el nombre de compradors era potencialment més gran. També es podia obtenir una nau, explotar-la al màxim durant un nombre reduït d'anys i vendre-la per comprar-ne una altra en millors condicions. Finalment, hi havia les adjudicacions en pública subhasta de navilis procedents d’operacions corsàries per a la seva revenda, que foren les transaccions més rendibles.

Com s’esdevé en la primera, existeix una àmplia documentació sobre aquesta darrera activitat econòmica durant la segona dominació britànica, que recull 26 transaccions entre 1762 i 1777 (dues de preses corsàries) i 20 entre 1778 i 1781. En alguns casos, la mateixa persona primer compra i després ven la mateixa embarcació. En el període 1762-1777 hi ha quatre compravendes, amb una diferència de preu reduïda (280 – 261 peces de vuit) o negativa (1.000 – 1.220), mentre que els anys 1778-1781 trobam quatre operacions, amb diferències de preu molt més grans (1.150 – 843; 600 – 400; 600 – 180; 6.000 – 1.500). En vuit ocasions es transmet la mateixa embarcació, però no coincideixen el comprador i el venedor, per la qual cosa hi ha hagut d’haver una transacció entremig.

Una altra font d’ingressos fou el corsarisme. A partir del mes d’agost del 1778, el general Murray va donar patent de cors per a la captura de d’embarcacions franceses i des de l’abril del 1779 espanyoles, activitat que es portà a terme fins al gener del 1882 i en la qual els grecs es van involucrar de manera decidida, ja fos en el comandament dels vaixells, com a part de la marineria o en qualitat de procuradors, agents, armadors, inversors o simplement com a compradors de part de les preses. Per invertir en el noliejament de les naus corsàries es van formar vuit companyies.

En total, els grecs van intervenir en les operacions de 47 embarcacions, que van fer 69 sortides, la majoria amb diverses captures. Nicolau Alexiano participà en 27 vaixells, els quals normalment van prendre part en més d’una acció i Canà Alexiano en dues; Jorge Ládico invertí en cinc vaixells.

En darrera instància, els grecs van intervenir en operacions de crèdit, que van revestir dues formes diferents. La primera tingué per objectiu l’obtenció de capitals per a la posada en marxa de les seves activitats econòmiques després de la dominació francesa, quan es documenten més préstecs d’aquesta mena. La major part de les vegades els prestataris eren jueus de Maó. S’han localitzat nou contractes, la majoria dels quals són préstecs marítims. Els tipus d’interès més freqüents són el 4% mensual i el 10% anual i les quantitats oscil·len entre els 150 i els 960 pesos de vuit (amb una mitjana de 390).

Rals (o peces) de vuit

A part d'aquests capitals per engegar negocis, les operacions de crèdit van ser habituals dins de la colònia al llarg el període, en tots dos sentits: el de prestar i el de prendre en préstec. Aquests crèdits són de quatre tipus. El més habitual és el tradicional, amb 17 casos i una mitjana de 575 peces de vuit. L’interès mitjà era del 10,375% anual; el tipus més comú fou del 8% i s'hi aprecia una tendència a què disminueixi: les darreres transaccions redituen entre el 6% i el 8%. 

A banda, hi ha vuit préstecs amb penyora, amb un capital mitjà de 427,5 peces de vuit; vuit més de marítims, emprats principalment per capitans de vaixells mercants i a un interès més gran que el préstec tradicional: una mitjana del 5,625% mensual. Per últim, es va fer ús de la compravenda de censos, que era l’operació més habitual entre la població que posseïa béns immobles i només utilitzaren els grecs que havien adquirit terres a Menorca. Són cinc operacions, d’un capital mitjà reduït: 92,5 peces de vuit.

El 1782 els Alexiano i el seu bàndol donaren suport als britànics i es tancaren dins del fort de Sant Felip per rebutjar l’atac, amb idèntic resultat que el 1756: l’exili. D’aquesta manera, molts dels membres de la colònia hagueren d’abandonar l’illa després de la conquesta espanyola i els seus béns foren confiscats, així que el seu nombre d’efectius va retrocedir sensiblement. Amb tot, arribà algun grec nou, com Nicola Ciro, que arrelaria i faria certa fortuna. Els documents també mostren l’afluència cada vegada més freqüent de vaixells amb bandera veneciana i tripulació mixta de grecs i ragusans. 

La dominació espanyola veurà l’eclosió de la família Làdico, fins al punt que tractar del darrer període de la colònia és parlar en gran mesura d’aquesta família. Jordi Làdico provenia de Cefalònia, una les illes jòniques. Al contrari que d’altres membres de la comunitat, els seus negocis van progressar de forma pausada, sense comprometre’s políticament amb ningú. Un dels seus fills, Jordi Teodor, durant la dominació espanyola consta com a copropietari o interessat en diferents vaixells i, de forma sorprenent per a la seva curta edat, a partir del 1785 figura com a vicecònsol de Venècia a Menorca.

Amb l’última dominació britànica de Menorca, entre 1798 i 1802, no es produí el retorn dels hel·lens que havien sortit de l’illa després de la conquesta espanyola del 1782. En aquests tres anys només es pot destacar la intensa activitat corsària que van desplegar els grecs, els quals participaren en trenta vaixells, bastants amb base a Gibraltar. La seva forma d’actuar fou semblant a la de l’etapa anterior. Jordi Teodor Làdico tingué interessos en deu embarcacions, de vegades amb més d'una captura.

Amb el tractat d’Amiens, del 1802, Menorca s’incorporà de manera definitiva a la Corona espanyola. Entre aquest any i el 1823 hi ha molta documentació, aproximadament 1.200 escriptures notarials. En aquestes, es pot comprovar l’existència d’una notable continuïtat, pel fet que continuen residint a Maó un bon nombre de descendents de famílies presents els anys anteriors. 

En l’àmbit econòmic, la colònia viu un canvi significatiu: la instal·lació a Maó de grecs provinents d’Hidra, Spetses i Psara, tots ells súbdits otomans i no és casual que facin quasi la totalitat dels seus negocis amb Jordi Teodor Làdico, ja que des del 1805 aquest ocupava el càrrec de cònsol de la Gran Porta Otomana a Menorca.

Potser el començament de la seva fortuna l’hem de cercar en el corsarisme, en el qual ja s’havia destacat durant el darrer domini anglès. El 1804 es tornà a autoritzar un nou cors i Làdico apareix com a agent d’una galiota corsària, que va fer dues preses estatunidenques, que aportaren una substanciosa suma de doblers. El 1806 va finançar el noliejament d’un corsari francès amb base a Marsella. Una altra font d’ingressos fou l’activitat creditícia. Són incomptables els debitoris que figuren en la documentació notarial a favor de Jordi Teodor, atorgats per persones de qualsevol classe i condició de la societat menorquina. Gràcies a un deute no satisfet va aconseguir fer-se amb el lloc de Milà Nou, proper a Maó. Posteriorment adquiriria els llocs de Binifabini, d’Alaior, que començà des d’aleshores a ser conegut com Son Làdico, i Santa Eularieta, des Mercadal.

Teodor Làdico, fill d'en Jordi Teodor Làdico

Però segurament, els majors beneficis de Jordi Teodor provenien de la compravenda de mercaderies, sobretot blat, dels súbdits otomans de les tres al·ludides illes. Des del 1805 el veiem negociant amb capitans grecs d’aquesta procedència. A més, acumularia els consolats de Venècia, l’Imperi Otomà, els Estats Units i, paradoxalment (pel fet de ser-ho dels turcs), del nou estat grec. El 1818 va contreure matrimoni amb una maonesa d’elevada posició social, Antònia Font, i el 1821 seria elegit primer batle constitucional de Maó.