La vinya a Sant Lluís entre el 1773 i el 1818. La multiplicació de la vinya.

En els cinquanta anys que van del 1723 al 1773 la vinya de Sant Lluís es va expandir de forma accelerada, de manera que el 1773 ocupava 130,6 has, és a dir que s’havia multiplicat per sis, el que suposa que cada any la superfície plantada de ceps havia crescut 2,2 has. Seguien dominant les vinyes normals, però ara ja apareix un 11% de vinyes velles, la qual cosa demostra que el conreu de la vinya començava a tenir una certa tradició. Com que les vinyes noves continuaven suposant una part important del total (31%), l’expansió vitícola prosseguia.

Pel que fa a la distribució de les vinyes dins del districte de Sant Lluís, i deixant de banda 59 petites parcel·les que no sabem on es situaven, s’observa una apreciable continuïtat respecte al 1723, ja que els dos punts amb més superfície ocupada pels ceps seguien essent Binifadet i Biniparell, els dos amb una superfície similar, el 24% del total. A una certa distància es trobaven Pou Nou i Torret, amb el 9,8% cadascun i Biniarroca i Rafalet, amb el 8,7%. Aquests sis indrets acaparaven el 85,2% del total de la vinya del terme.

Distribució de la vinya de Sant Lluís (1773)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	21	9,9	8,7%	0,47
Lloc Nou i Binixiquet	3	1,83	1,6%	0,61
Binifadet i Barraques	52	27,85	24,5%	0,54
Pou Nou	28	11,17	9,8%	0,40
Biniparrell i Biniati	57	26,81	23,6%	0,47
Barqueres i Biniali	4	1,50	1,3%	0,38
Binibéquer i Binissafúller	5	3,42	3,0%	0,68
S’Ullastrar	18	5,48	4,8%	0,30
Torret	29	11,18	9,8%	0,39
Biniancóller	8	4,58	4,0%	0,57
Rafalet	15	9,90	8,7%	0,66
Suma	240	113,61	100,0%	0,47
Sense determinar	59	16,99		0,29
Total	299	130,59		0,44

La superfície mitjana de les parcel·les era de 0,44 has, un poc menor a les 0,53 del 1723 i existien diferències territorials, ja que les vinyes de Binifadet i Rafalet tenien una superfície mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de Torret i s’Ullastrar eren molt més petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya de Sant Lluís (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	22	10,56	5,8%	0,48
Lloc Nou	9	4,45	2,4%	0,49
Binifadet i poble	48	17,39	9,5%	0,36
Pou Nou i Consell	42	11,84	6,4%	0,28
Biniparrell i Biniati	59	28,89	15,7%	0,49
Barqueres i Biniali	6	1,61	0,9%	0,27
Binibéquer i Binissafúller	15	14,11	7,7%	0,94
S’Ullastrar	41	9,91	5,4%	0,24
Torret	122	41,55	22,6%	0,34
Biniancóller	78	32,12	17,5%	0,41
Rafalet i Camp Sarch	20	11,25	6,1%	0,56
Suma	462	183,67	100,0%	0,40
Sense determinar	15	7,28		0,49
Total	477	190,95		0,40

Segons aquestes dades, la vinya de Sant Lluís va créixer entre el 1773 i el 1818 un 46,4%, el que suposa 1,35 ha per any. Com es pot comprovar el ritme de creixement anual va ser un 39% inferior al del període anterior. Així i tot, aquesta darrera expansió va permetre que la vinya de Sant Lluís arribés a ocupar més de 190 has. de terreny. L’extensió mitjana de les parcel·les va continuar disminuint, és a dir que les parcel·les noves eren de cada cop més petites, malgrat la tendència a la resta de l’illa durant aquest període fou a augmentar les dimensions de les vinyes.

En aquest darrer període es van experimentar canvis en el repartiment territorial de les vinyes: allà on va créixer més fou a Torret, que va multiplicar per quatre l’extensió plantada i va arribar a ser l’indret amb més vinya del terme. Un altre paratge on la vinya es va expandir fou a Biniancóller, on la vinya es va multiplicar per set i es convertí en el segon punt en importància. Els ceps de la zona al voltant de Biniparrell quasi no van créixer i per açò va retrocedir fins al tercer lloc en importància. En canvi, a Binifadet, ses Barraques i zones properes al poble la superfície plantada va disminuir un 34%, tot i que era la quarta zona més important de vinya. A continuació hi havia la zona de Binibéquer i Binissafúller, la vinya de la qual es va multiplicar per quatre.

Aquest darrer creixement es va fer amb vinyes molt grosses, ja que la superfície mitjana de les parcel·les era la més alta de Sant Lluís. A la zona de Rafalet continuava havent vinyes grans, mentre que les de Binifadet s’havien subdividit considerablement. En tot cas, les vinyes més petites continuaven estant a Torret i s’Ullastrar. L’extensió ocupada per la vinya dels cinc paratges amb més superfície suposava el 72,5% del total. Com es veu el 1818 els ceps no estaven tan concentrats en pocs indrets com el 1773.

El 1818 només feia quatre anys que havia acabat la Guerra de la Independència, amb la qual es tancava un període turbulent que s’havia encetat el 1793 amb la guerra d’Espanya contra França. Aquests vint-i-cinc anys havien estat plens de conflictes però no van ser dolents per a Menorca que es va beneficiar de les activitats del cors i de la seva condició de lloc de refugi durant la Guerra del Francès. Passada aquesta, el 1820 la Corona Espanyola imposava el proteccionisme amb la prohibició d’importar blats estrangers, la qual cosa seria nefasta per a les activitats marítimes dels menorquins. Amb la crisi general, la vinya va minvar molt i Sant Lluís no fou cap excepció. Per això la imponent extensió de vinya del 1818 fou com el cant del cigne de la vinya. A partir d’aquest moment la superfície ocupada pels ceps no va fer sinó retrocedir, però açò ja és una altra història.

Amb aquestes línies només he volgut indicar com a Sant Lluís el conreu de la vinya, que fins llavors era molt minoritari, durant bona part del segle XVIII i primeres dues dècades del XIX es va multiplicar. La causa d’aquest creixement primer fou l’estímul d’un important contingent militar estranger, però aquest es va mantenir molt més enllà del final de la segona dominació britànica (1788). Així, tot i que a partir d’aquest anys els anglesos només serien a Menorca de forma fugaç entre el  1798 i el 1802, el creixement de la població i de l’activitat econòmica va mantenir aquest impuls que no es va frenar fins a la crisi econòmica i social que patí l’illa a partir del 1820.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Efervescència licorera a principis del segle XIX

Un dels moments amb més documentació sobre els licors de Menorca és l’inici del segle XIX, fins a l’època de la Guerra de la Independència. El 1806 es va produir una queixa sobre la venda d’aiguardent a menor preu de l’establert. La regulació de l’estanc per a l’any 1807 és important perquè, a més de mantenir l’obligació de rebre els vins agres i l’autorització d’importar licors, inclou la relació de les begudes alcohòliques que es venien; de fet a partir d’aquest moment es parla d’”estanc de l’aiguardent i licors”.

En aquesta disposició es declara que l’aiguardent ha de ser “bo i suficient” i s’ha de vendre a 18 doblers la lliura. El preu del brandi, prova d’Holanda (19º), es fixa en 23 doblers i el prova d’oli (24º) en 27. Hi ha tres qualitats de rosolis, amb uns preus de 24, 36 i 50 doblers. Aquest licor, d’origen italià (rosolio), és una maceració d’aiguardent amb sucre, que s’aromatitza amb diversos ingredients. A Itàlia és conegut el de rosa i a Espanya, on és propi de comarques del Llevant i el sud, amb cafè, però també es pot afegir anís, canyella o vainilla.

És bo observar com els licors tenien un grau alcohòlic inferior al que és comú actualment, ja que les antigues tècniques de destil·lació eren rudimentàries i poc eficients energèticament, de manera que costava molt obtenir begudes fortes. El cost del combustible feia que el preu del licor augmentés en incrementar el nombre de graus.

La tècnica moderna de destil·lació va néixer amb la rectificació dels licors, a partir de l’alambí d’Adam, del 1801, perfeccionat després per Bérard, i especialment per Blumenthal, el 1813, que permeteren d’obtenir espirituosos de major grau i puresa amb una menor despesa de combustible. A Catalunya aquests aparells ja eren coneguts entre el 1815 i 1817. El 1832 es va introduir la doble columna de destil·lació (columna Coffey), que va transformar la manera d’elaborar la ginebra, donant lloc al dry gin, que ja no ha canviat fins a l’actualitat.

L’arrendatari quedava obligat a vendre alcohols a tothom i si no en disposava n’havia de comprar. S’exceptuava d’aquesta obligació el rom i el rac, que qualsevol persona podia posar a la venda. Veiem que apareix una nova beguda, el rac. Aquest és el raki, una mena d’aiguardent similar a la grappa, que actualment es beu a Turquia i els països balcànics, com Bulgària, Romania i Grècia. A Turquia és la beguda nacional, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre la diversitat de les societats musulmanes.

El món dels licors sempre s’ha mogut per modes, i sembla que aquests anys li va tocar al raki. El seu consum a l’illa podria haver estat importat pels grecs establerts a Menorca durant el domini anglès o simplement ser una tendència de la Mediterrània de l’època. El cas és que l’agost del 1809 la Universitat de Maó va autoritzar a Joan Pola de Medina “per establir una fàbrica de rack, sempre que sigui el mateix licor que està permès de vendre a l’estanc de l’aiguardent”. Cal remarcar que es tracta del primer fabricant d’espirituosos documentat a l’illa.

D’altra banda, a unes notes de l’estanc de l’aiguardent del poble des Castell,  es detallen els licors que es venien els mesos de gener i febrer del 1807. L’aiguardent era el de més sortida amb molta diferència, un 96,77% del total; el segon era el gin, amb un 2,6%, mentre que rosolis i brandi prova d’Holanda només suposaven el 0,4% i el 0,3%, respectivament. L’aiguardent i el brandi eren les begudes més econòmiques (3 i 4 doblers la lliura), i el gin i els rosolis les més cares (8 doblers la lliura).

Així mateix, al text s’apunta que la venda d’aquests licors es veia afectada per l’estada de més de dos mil soldats en la guarnició, “que eran los que hacían más de mitad de dicho consumo”. Aquesta constitueix la primera referència al gin de la història. El fet que no es trobi aquest espirituós en els estancs de l’aiguardent dels altres pobles de l’illa sembla indicar que es tractava d’un producte d’importació destinat a les tropes del castell de Sant Felip.

En una obreta de Joan Ramis del 1815 sobre les mesures emprades a Menorca, la part dedicada als líquids conté apartats relatius al vi, l’aiguardent i el rom i una breu referència al gin i els rodolis, que es venen al major per lliures i a la menuda per tasses.

En uns llistats amb tots els gèneres sortits del port de Maó entre 1805 i 1809, les úniques begudes alcohòliques que figuren són el vi, en ocasions especificant que és negre, el vinagre, l’arrop i el xarop, però no apareix ni tan sols l’aiguardent, evidenciant que l’illa sempre n’havia d’importar i mai n’exportava. En tot cas, aquests productes tenen un pes molt minso en les extraccions totals.

  

Extraccions del port de Maó (mitjana 1805-09). Valors en reials
Articles	Viatges	%	Import	%
vi	7,2	2,6%	1.101	0,4%
vinagre	2,6	0,9%	1.695	0,6%
arrop	1,2	0,4%	100	0,0%
xarop	0,7	0,2%	456	0,2%
Suma	11,7	4,2%	3.351	1,2%
Total extraccions	280	100%	271.115	100%
Font: Elaboració pròpia a partir de AHM, U-866 i U-867.

Val a dir que durant la guerra de la Independència (1808-1814), Menorca va rebre una allau de refugiats i el consum d’alcohol devia d’experimentar un auge considerable. Els menorquins també aprofitaven la seva posició per comerciar: el 1810 s’autoritzava un bergantí a exportar cent barrils d’aiguardent a Gibraltar, i a un altre vint de brandi.

D’altra banda, hom disposa del diari del capità Roca, que cobreix el període de 1776 a 1826 i recull de forma minuciosa els productes importats i exportats del port de Maó, en el qual les úniques begudes alcohòliques esmentades són el vi i l’aiguardent.

La premsa local només va ser autoritzada els períodes liberals, els anys 1811 a 1814 i 1820 a 1821. Es recullen freqüents entrades d’embarcacions al port de Maó amb vins i licors, la majoria procedents de Catalunya i Mallorca, que ens permeten complementar les dades d’extraccions que acabam de presentar. A la taula es pot observar com el vi era el producte més important, i entre els licors només s’hi troben l’aiguardent, el de major presència, i el rom, així com en una ocasió la cervesa, cosa que quadra amb les referències anteriors de l’estanc de l’aiguardent i de Ramis. Atès que només una vegada s’indica que la càrrega es reexpedirà a un altre port, és clar que el destí és el consum local, extrem confirmat diverses ocasions en què s’anuncia la venda a comerços de la població.

Entrada de vins i licors al port de Maó (1811-1821)
Licor	Núm.	Percentatge
aiguardent	11	34,4%
rom	5	15,6%
cervesa	1	3,1%
vi	15	46,9%
Suma	32	100,0%
Font: Premsa local, anys 1811-1821

Les notícies es reprenen a partir del 1828, però són menys nombroses, tot i que la impressió que donen és que la tònica no ha variat. El 1828 hi ha una entrada d’aiguardent; el 1836 una venda de vi i aiguardents de 24º a 35º. L’any següent apareix per primer cop l’aiguardent de canya; el mateix any es publica una queixa contra la venda a l’estanc d’un aiguardent anisat de menys grau que el permès legalment.

Després de la sortida dels anglesos, el port de Maó no va caure completament en desús. Si bé va haver certs anys en què el moviment marítim era reduït, molt prest d’altres potències van aprofitar el seu potencial. Els americans van ser els primers que, quan van portar la seva flota a la Mediterrània per sufocar la pirateria berberesca, el van adoptar com a port d’hivernada, devers 1815 de forma informal, i des del 1825 de manera oficial, fins el 1845. Els francesos també el van emprar diverses temporades arran de la conquesta d’Alger, el 1830, i altres esquadres, com l’anglesa i l’holandesa, també hi sojornaven.

Durant aquest període l’illa va patir una greu crisi econòmica. Les fonts ens parlen d’una important emigració i d’escenes de pobresa generalitzada. En tot cas, fou un període molt dinàmic: alguns menorquins (entre ells, els Tudurí de la Torre, Cabrisas i Taltavull Garcia), després d’uns anys de treballar fora de Menorca, retornaren per establir nous negocis. Tot plegat hauria estat propici per l’arribada de noves idees i productes, com el mètode d’elaboració del gin.

Alfons Méndez Vidal

La ramaderia de Menorca en la cruïlla

Menorca és l’illa mediterrània que té més vaques per habitant. De fet, som una petita potència en el context del sector lleter espanyol. Les xifres globals són notables: devers 10.000 vaques lleteres i 60 milions de quilos de llet. A més, la cabana ramadera és altament productiva, amb un rendiment de llet per vaca homologable al de les millors zones d’Espanya.

No és d’estranyar que l’illa compti amb una considerable indústria làctia, des d’embotelladores de llet a fàbriques de formatge industrial, passant pels derivats làctics. A banda, un conjunt important de llocs es dediquen a l’elaboració de formatge artesanal. El formatge de Menorca és conegut pertot i la denominació d’origen Mahón-Menorca és la segona d’Espanya pel volum produït.

I tanmateix, fa dècades que el nombre d’explotacions lleteres es redueix i els pagesos es queixen de les dificultats i els baixos guanys que obtenen. És cert, però aquesta és la realitat de totes les zones amb condicions similars del país. La producció làctia pateix un procés general de concentració: cada vegada menys granges processen la mateixa quantitat de llet, perquè la demanda total està estancada, sinó retrocedeix una mica. Realment, és fàcil comprovar que l’edat d’or de la ramaderia menorquina va coincidir amb l’expansió del consum làctic espanyol durant la postguerra, que va finalitzar la dècada del 1980. A partir d’aquest moment, el preu real de la llet, descomptada la inflació, ha tendit ha disminuir i el malestar dels ramaders és permanent a tot el país.

Però el mercat evoluciona constantment i la minva contínua del consum de llet líquida ha conviscut amb un increment permanent de la ingesta de derivats làctics i de la seva varietat. Si pensam en què menjaven fa trenta anys i com ho fem ara, ens adonarem que a l’actualitat disposam d’una sèrie d’articles que abans no existien. En aquest punt, val a dir que a Menorca hem fet passes enrere: els anys vuitanta la producció lletera estava diversificada entre formatge amb denominació d’origen i l’ampli ventall de derivats que produïa El Caserío. El 2015 seguim amb el formatge i envasam llet líquida, una opció que hauria de ser transitòria, fins a trobar millors línies de treball.

Només la fortalesa del sistema productiu menorquí, és a dir, la manya que es donen els pagesos, i l’existència d’una indústria consolidada, ha permès suportar la reducció de rendibilitat que aquest canvi ha provocat. Però serà difícil que aquest estat duri perquè la desaparició de la quota lletera accelerarà el procés de desaparició d’explotacions i la disminució de preus de la llet. Fins enguany, la producció total estava controlada per la Unió Europea, que regulava el volum de quota lletera per tal que el mercat es mantingués en equilibri. Els ramaders només podien créixer comprant quota, una opció costosa. Aquesta intervenció està a punt de desaparèixer i està clar que hi haurà granges que augmentaran la seva producció.

Els llocs menorquins són bons productors, però amb propensió a no estar prou atents al mercat. No basta saber fer bona llet; és fonamental saber-la vendre. Els darrers anys alguns pagesos han començat a vendre directament formatge, embotits i altres queviures, i açò és positiu, perquè han recuperat un contacte amb el client que feia massa anys que havien oblidat.

El formatge de Menorca, gràcies a la seva denominació d’origen, és una excel·lent sortida per a la llet insular, però les nostres vaques en fan molta més. Els compradors demanden una ampla diversitat d’articles; hi ha línies de consum que estan en expansió des de fa temps, com els ecològics o la carn, que a Menorca són insuficients. És cert que no tot val i que els aliments de major elaboració i qualitat requereixen extremar la professionalitat. Així, per exemple, no tothom serveix per fer iogurts, però és que ara ja no basta, sinó que cal oferir una gamma completa de derivats làctics, associats al benestar i la salut, la qual cosa precisa un procés industrial i de comercialització competent.

Aquests canvis representen un repte per a la ramaderia menorquina, però segurament són el darrer tren cap al futur, i si no l’aprofitam, prest ho pagarem. Al camp hi ha els materials per forjar un bon projecte: bons ramaders, bons tècnics, bons industrials i cooperatives ben organitzades. Només falta definir les línies de treball i remar tots en la mateixa direcció.

Açò no vol dir que tothom hagi de fer el mateix ni de la mateixa manera, però sí que han de saber cap a on anar. Avui en dia el consumidor marca el ritme i per aconseguir mantenir-se cal treballar amb professionalitat i coherència.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Aiguardent i altres licors els segles XVII i XVIII

Segons l’opinió popular, el gin de Menorca és una herència anglesa. Es tracta d’una bona llegenda, però ningú s’ha ocupat d’esbrinar si té alguna base històrica. L’illa, com totes les zones vinícoles, produïa aiguardent des de l’antiguitat. Tanmateix, el que és particular és el sorgiment d’una indústria licorera, fet que es produí a pocs punts d’Espanya. A Menorca es va desenvolupar amb força i s’arribà a produir un ampli ventall de begudes alcohòliques, la majoria imitació de models forans, però qualcuna d’autòctona. Així és com va aparèixer la ginebra de Maó, segons se l’esmenta en els primers textos, que arrelaria i perviu fins a l’actualitat.

A continuació exposarem les dades existents sobre la producció i el consum de licors a la nostra illa, des del segle XVII fins a l’actualitat, per intentar saber què hi ha de cert en el mite de l’arrel anglesa del gin, segons els documents dels arxius de Menorca, els relats dels viatgers i els autors coetanis, i la premsa local.

Per començar, és necessari constatar que el gin no sempre ha estat el licor típic de Menorca. Al contrari, fins al segle XX la nostra beguda pròpia era l’aiguardent, fins al punt que és l’únic que és present en la toponímia, ja que és el nom d’un lloc del nord del terme de Maó (N’Aiguardent), al costat de l’antiga carretera que anava a Ciutadella, actualment la que de Fornells. També és possible trobar referències a l’aiguardent en el folklore, mentre que les de gin són més rares i tenen un aire relativament modern.

Així Fila-Or reprodueix la cançó Passetjada, que diu “Senyora no m’agrat vi/ ni tampoc aigordent; Le jove s’alce rebent/ i li treu resolí fi”. Pel seu costat, Lafuente Vanrell a Mesurades: “Es senyós a tots convidan/ en galetes i vin blanc,/ ab copetes d’aigurdent/ o copas d’estomacal” i més endavant  “i de licors un grapat:/ aigurdent i “palo” i gin/ es lo més acostumat”.

Per tant, aquest licor ha de ser el principi d’aquesta història. De fet, el seu protagonisme era tan marcat que costa molt trobar notícies d’altres begudes alcohòliques.

En primer, l’elaboració d’aiguardent era una conseqüència de la de vi, ja que s’obtenia de la seva destil·lació, tot i que modernament es tendeix a emprar el producte de la fermentació de la brisa (les pells i rapes del vi), donant lloc a espirituosos del tipus de l’oruxo gallec o la grappa italiana. L’aiguardent era un producte més fàcil de conservar que el vi i, per tant, més pràctic per al comerç. Algunes regions, com Catalunya i Mallorca, van obtenir grans rèdits d’aquesta manera. A més, antigament els vins s’agrejaven amb facilitat, i proporcionaven així un volum apreciable de matèria destil·lable.

La destil·lació fou introduïda a Occident pels àrabs i es difongué a partir del segle XIV des del Regne de Mallorca, gràcies a l’obra d’Arnau de Vilanova. Segons Riudavets, el 1669, només a Ciutadella, hi havia catorze alambins particulars, amb la qual cosa la producció no podia ser negligible. El 1608 la seva elaboració es va estancar, és a dir que els particulars van deixar de poder destil·lar-lo lliurement. Es convertí en un monopoli que les universitats subhastaven i l’adjudicaven a un particular que pagava un cànon, amb el qual se sufragaven obres i altres despeses públiques. El concessionari s’obligava a comprar tot el vi agre, que destil·lava.

Menorca no es va dedicar mai a destil·lar vi per exportar, al contrari, habitualment la producció no era suficient per cobrir la demanda i l’estanquer era l’únic que podia importar aiguardent. En aquest temps el preu de compra del vi agre i de venda de l’aiguardent estaven fixats per les autoritats.

El pas de Menorca a la corona britànica va tenir conseqüències per al mercat de vins i licors. El 1717 el governador Kane va decretar la lliure destil·lació de licors i la desaparició de l’estanc. Les universitats, privades d’una important font de recursos, van demanar persistentment el retorn del monopoli, cosa que van aconseguir el 1724.

Tenim una idea bastant precisa del consum d’aiguardent al segle XVIII, gràcies als autors estrangers que van escriure sobre la nostra illa. Així Armstrong comenta que els menorquins no beuen gaire alcohol. La seva beguda ordinària és l’aigua i un glop d’aiguardent com a final d’un dinar el converteix en un festí.

En canvi, els soldats i els mariners anglesos no eren gens sobris. L’autor explica que el dia de Nadal del 1741 a Sant Felip i les cases des Castell (que llavors eren a tocar de la fortalesa) es van beure no menys de 4.000 litres de vi (864 galons), tot i que puntualitza que en aquell moment hi havia una esquadra al port. És bo assenyalar que la principal beguda no és cap licor, sinó el vi. En un altre lloc, apunta que s’exporta una mica de vi, i que les tropes són les responsables de la major part del consum interior. Cleghorn el 1751 anota que entre els soldats britànics l’excés de la beguda era un vici universal.

La Corona britànica va ampliar el castell de Sant Felip i el nombre de soldats que el defensaven. Així mateix, les esquadres del país empraven el port de Maó per passar l’hivern. Aquesta demanda va estimular la plantació de vinyes, que va doblar la seva superfície tal i com havia predit Armstrong.

Durant la dominació anglesa, totes les fonts es refereixen a la gran quantitat de vi que bevien els anglesos, en un segon pla parlen de l’aiguardent, i, a distància, d’altres licors. El 1717 la Universitat d’Alaior, per justificar la seva demanda d’estancar l’aiguardent, es queixava de “la copiosa quantitat d’aiguardents forasters que contínuament entraven de fora de l’illa”. Però els documents oficials, com per exemple la regulació de l’estanc, que obligava a disposar d’”aiguardents bons i suficients”, no ens diuen quins eren els consumidors. Riudavets afirma que malgrat els anglesos introduïen algunes quantitats de rom sense pagar drets, no van fer gaire competència a l’aiguardent del país. Aquesta anotació es refereix al fet que el rom no era un producte estancat i per tant podia ser importat i venut lliurement per tothom. També està documentada l’any 1739 la venda de brandi a l’estanc de l’aiguardent.

Armstrong, com és habitual en ell, matisa la seva afirmació inicial sobre la sobrietat dels illencs i indica que es deu a la seva pobresa, ja que quan els anglesos els conviden “mengen amb molt de gust tot el que se’ls posa davant i beuen sense limitació tota casta de licors”. Les senyores no beuen gens, excepte les dones de la vida.

Tanmateix, en aquest punt, Armstrong no estava ben informat. Segons Cleghorn tothom beu vi amb els menjars, tot i que Passerat puntualitza pels mateixos anys que el beuen amb moderació i que “els que en fan abús s’embriaguen poques vegades”. Pel que fa a l’aiguardent, els menorquins el beuen des de petits, d’ençà que tenen prou edat per a poder comprar-lo; de fet tothom l’empra per prevenir les febres. Els rics es passen la vida menjant, fumant força, bevent aiguardent i dormint llarguíssimes sestes. Joan Ramis s’expressa en el mateix sentit quan atribueix a l’excessiu ús dels licors, entre d’altres factors, el fet que pocs menorquins arribin als vuitanta anys d’edat.

Armstrong també afirma que els licors que es beuen a l’illa són importats de l’estranger, perquè no hi ha destil·leries. Tot i que es tracta d’un altre error, perquè en totes les regulacions de l’estanc de l’aiguardent s’obliga a destil·lar els vins perduts dels vinaters, sí que és una indicació que la major part de l’alcohol que es bevia procedia de l’exterior. Oferta no mancava, perquè tant Catalunya com Mallorca eren importants productors d’aiguardent.

Uns anys més tard, el 1786, l’alemany Lindemann indica que s’importa una quantitat enorme d’aiguardent, de Mallorca i França, ja que els illencs destil·len una quantitat molt reduïda. També es comprava de l’exterior vi, de Mallorca i França, i cervesa, rom i vins de Porto, Màlaga, Xerès i Sitges d’Anglaterra. Vargas Ponce també esmenta l’aiguardent entre els productes que s’havien d’importar. Un informe del 1786 considerava que les importacions d’aiguardent eren la tercera rúbrica més important (5.000 pesos, el 2,5% del total) després del blat i l’oli. El mateix text enumera els oficis i les indústries de l’illa amb un cert detall, entre les quals no apareix la destil·lació de licors.

Alfons Méndez Vidal

Les misèries de la política partidista: l’ampliació de la carretera general

L’ampliació de la carretera general està rebent una forta censura de la societat menorquina. Més enllà de la campanya organitzada per SOS Menorca, el GOB i altres associacions cíviques i polítiques, cada cop s’escampa més la sensació del “no era açò”. Molta gent que està a favor de millorar les condicions d’aquesta via no veu bé que no s’hagi compatibilitzat la seva reforma, totalment necessària, amb un major respecte al paisatge.

I així i tot, l’equip de govern del Consell Insular es resisteix a rectificar. Irònicament, el que no ha aconseguit una mobilització ciutadana que feia molt de temps que no es veia, ho ha fet l’empresa adjudicatària de les obres, que ha posat al Consell davant l’evidència que el pressupost del projecte licitat no és suficient per escometre la renovació desitjada. Segurament el sobrecost que demana el contractista és excessiu, perquè en aquests temes tothom sap que s’acaba negociant, però el que està clar és que construir les quatre macrorotondes costarà basant més del que s’havia projectat i que saber les causes no evitarà haver de pagar la diferència.

Un govern raonable hauria intentat conjugar la demanda social –reduir l’impacte paisatgístic– i la necessitat econòmica –no augmentar una despesa ja de per si molt elevada–. Segur que és possible eliminar una o dues rotondes i complir amb el pressupost inicial, però de moment no sembla que aquesta sigui la intenció del Consell Insular. El resultat és que les obres estan aturades i quan per Setmana Santa comencin a venir turistes es trobaran amb l’escenari dantesc de la nostra roqueta oberta en canal. Així tothom hi perdrà: no tindrem una millor carretera i la nostra imatge turística patirà un cop notable.

Ha esdevingut un ritual que quan un partit guanya les eleccions, el president in pectore prometi governar no només per aquells que l’han votat, sinó per tots els espanyols i, tanmateix, dos dies després impulsa les actuacions previstes, sense tenir en compte la realitat social i d’aquesta manera es fa política partidista pura i dura,... fins que les urnes hi posen fre.

No es tracta d’una qüestió de partit ni és diferent al Govern Central de les autonomies o altres àmbits de govern. No era menys partidista la Llei de l’Avortament de Gallardón (que només va aturar el resultat de les eleccions al Parlament Europeu) de l’ecotaxa (promoguda per un pacte d’esquerres; derogada als pocs mesos per un govern de dretes). En aquest darrer cas a Catalunya, gràcies al diàleg i el temps, s’ha acabat implantant el mateix impost turístic que aquí va ser tan polèmic que ningú s’atreveix a tornar a plantejar.

A Espanya, com a molts països europeus tenim una concepció de la democràcia com l’elecció de dictadures temporals. El govern de torn, si té majoria absoluta, comanda sense tenir en compte l’estalonament popular de cadascuna de les seves accions, però realment els ciutadans només li han donat un mandat general, però açò no vol dir que estiguin d’acord amb totes les seves polítiques.

Als Estats Units, en canvi, funciona l’equilibri de poders, i només es poden realitzar les polítiques que tenen un gran suport públic. El President, el Congrés i el Senat s’elegeixen amb procediments i en moments diferents, de manera que difícilment tenen el mateix color polític; a més, no hi ha disciplina de partit. L’acord només s’aconsegueix quan hi ha una majoria social darrera.

És evident açò té com a inconvenient un biaix conservador: costa molt aprovar una nova llei. Així s’explica que Cuba pateixi un bloqueig que ja dura més de mig segle o que la Sanitat no sigui un dret universal. En contrapartida, l’acció de govern no està sotmesa als canvis brutals de direcció que veiem a Espanya i la seguretat jurídica és sòlida: les normes tenen vocació de continuïtat i no es prohibeix avui el que ahir es va autoritzar.

Tanmateix, a la llarga el model europeu no promou canvis radicals. En ocasions s’aproven polítiques avantguardistes, però la majoria de les vegades s’acaben derogant, de forma que Europa no destaca gaire per la seva capacitat d’innovació social. A França es va aprovar la jornada laboral de 35 hores setmanals, però avui ja pocs se’n recorden. La veritat és que els polítics no poden anar més ràpids que la societat. Els canvis que són generalment acceptats, com el matrimoni homosexual o les lleis antitabac, avancen de forma veloç, però les altres van lentament, o acaben al bagul de les belles idees sense futur.

De fet, perseverar en polítiques sense prou base social és la millor manera de perdre vots, com va comprendre Rajoy a les eleccions europees. La setmana passada ha anul·lat les taxes judicials que havia aprovat fa dos anys en contra de l’opinió de jutges, advocats i ciutadans. Molt cec estava quan les va aprovar; però ha actuat com els savis, que saben rectificar.

L’actual equip del Consell Insular hauria de valorar si es vol jugar les eleccions a la carta d’una reforma que no agrada a la majoria dels menorquins i dels forans que, amb casa pròpia o en un hotel, ens visiten cada any.

No es tracta de l’única actuació polèmica. Pels propers quatre anys queda la revisió del PTI, que va impulsar l’esquerra sense tenir prou en compte l’opinió del Partit Popular i dels promotors. Algunes àrees no van quedar ben resoltes i es van introduir certes limitacions que s’han demostrat excessives. Aquests problemes els hauran de solucionar els guanyadors de les eleccions, però s’erraran si no tenen en compte les opinions dels perdedors i de tots els afectats per un tema com el territorial, que té implicacions tan àmplies.

El futur es construeix amb el consens, tota la resta és un pèndol de realitzacions contradictòries que no duen enlloc. Amb la carretera general, encara som a temps de recuperar un acord respectuós amb el sentiment dels menorquins i posar la llavor d’un comportament polític menys partidista.

Alfons Méndez Vidal