La història es repeteix: el terrorisme islàmic

El setembre del 2001, els atemptats de les torres bessones de Nova York, amb la seva estela de quasi tres mil morts, van posar en primer pla el fenomen del terrorisme d’inspiració islamista, que feia anys que creixia. Darrera han vingut l’atac contra l’estació d’Atocha de Madrid, el 2004, el de Londres, el 2005, els de París, l’any passat i el de Niça fa uns dies, per esmentar només els més mortífers.

 

Monument a les víctimes de l'11-M. Madrid

El segle XXI s’ha encetat sota el signe de les atrocitats terroristes, que tenen el tret distintiu de dirigir-se indiscriminadament contra ciutadans indefensos. Per aquesta raó la gent reclama, amb raó, la fi d’aquesta espiral sangonosa que ens fa a tots possible objectiu de les bales i les bombes. D’aquesta manera, el terrorisme aconsegueix la seva primera finalitat, que és la de sembrar la por i el desconcert en la nostra societat.

Són nombrosos els que analitzen la plaga yihadista i és freqüent assenyalar la novetat que representa. Tanmateix, molt al contrari, no és més que la reedició de pautes que coneixem del passat recent. És important conèixer la història, perquè ens ofereix ensenyaments útils i una explicació de situacions que, d’altra manera, ens provoquen una incertesa descoratjadora.

Així, la criminalització de tots els occidentals pel simple fet de ser-ho ens recorda com els anys vint els comunistes russos van exterminar col·lectius sencers del seu país per ser “enemic de classe” (pràctica que els khmers rojos van reproduir a Cambodja els anys vuitanta); els nazis van aplicar la mateixa lògica als jueus, instaurant una sinistra responsabilitat objectiva.

 

Camp de concentració d'Auswchvitz

Pel que fa a l’elecció de la població civil com a diana, és una vella tàctica militar. Pensem en els bombardejos de l’exercit franquista sobre Guernica, durant la Guerra Civil, els de Londres dels alemanys, la Segona Guerra Mundial o, més properes en els temps, les matances de paisans francesos i àrabs en la Guerra d’Independència d’Algèria.

També ha fet vessar molta tinta les arrels del terrorisme islamista, en les quals tant s’han volgut veure particularitats pròpies de la fe islàmica, com la resposta a unes condicions de vida miserables. En canvi, és molt més revelador considerar que es tracta d’un moviment terrorista amb fortes analogies amb l’onada de grups anarquistes de principis del segle XX i les organitzacions socialistes dels anys setanta i vuitanta.

En aquest darrer cas, sota la inspiració de la revolució cubana i l’emulació de les guerrilles del Che Guevara, mort el 1967, van emergir escamots que defensaven la utilització de la violència per combatre les injustícies socials i polítiques. És cert que llavors i ara les diferències entre rics i pobres foren un element que afavorí l’esclat revolucionari, però no expliquen la presa de les armes per persones que, en la seva major part, pertanyien a les classes mitjanes. Les Brigades Roges i la Fracció de l’Exèrcit Roig alemany combatien el capitalisme amb pistoles, com les guerrilles d’Amèrica del Sud; l’IRA i la ETA van afegir a la seva causa independendista un fort component marxista-leninista. Tot plegat constituí un episodi global d’utilització de la lluita armada per trasbalsar l’ordre polític i econòmic de la societat.

 

Aldo Moro assassinat per les Brigades Roges. 1978

Les diferents bandes yihadistes, han emprès la revolta islamista sota uns paràmetres similars i intenten establir nous règims d’islamisme real, com el segle passat s’implantà el socialisme real. Així s’ha esdevingut a l’Afganistan, Somàlia i els territoris iraquians i sirians en mans de l’autodenominat Estat Islàmic.

Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín, la suma d’una ideologia socialista i l’exemple i influència dels països comunistes, va arrossegar la política de molts països, on es van impulsar diferents pràctiques d’aquest signe, principalment la nacionalització d’empreses de tot tipus: bancs, línies aèries, indústries automobolístiques, drassanes, siderúrgies, empreses elèctriques i alimentàries; avui en dia gairebé totes han estat privatitzades.

Igualment, des de la revolució khomeinista d’Iran, el 1979 i, especialment, la presa de Kabul pels talibans el 1996, la majoria de les societats islàmiques, unes més i altres menys, han amotllat el seu funcionament a les pautes islamistes: un sotmetiment de les regles de la vida civil a una interpretació literal i radical de l’Alcorà. Malgrat ens caigui enfora, la majoria de les víctimes d’Al-Quaeda i l’ISIS són a països musulmans.

El terrorisme d’encuny comunista fou vençut amb una suma d’acció policial i fermesa ideològica. En molts països les hostilitats es van allargar durant dècades; actualment a Colòmbia s’està pactant amb les FARC la fi d’un conflicte de cinquanta anys. Per incrementar l’eficàcia de les forces de l’ordre és crucial el servei d’intel·ligència, que detecti amb antelació els moviments dels criminals del terror i els posi en mans de la justícia. S’ha d’actuar exclusivament contra els individus que prenen les armes i aïllar-los dels seus simpatitzants que defensen els mateixos objectius de manera pacífica.

Però, finalment, el cop de gràcia a la violència roja la a donar el desprestigi en què caigué la doctrina marxista-leninista després de la desaparició de la Unió Soviètica, sota l’embat dels propis ciutadans de l’Est. Els governs socialistes es van esfumar perquè van deixar de tenir atractiu per als seus habitants. El combat ideològic a la llarga és l’ingredient més important per vèncer el terrorisme.

La defensa dels principis de les nostres societats: la democràcia, els drets humans, l’imperi de la llei, la justícia social i l’economia de mercat, és vital per arraconar els violents. Les concessions als dogmes islamistes són contraproduents. El pànic no pot rebaixar els nostres ideals, que són l’esperança per a tots els que s’oposen a la barbàrie i ens donen forces per a la victòria final.

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions s’estenen per tot: cala Llonga, port d’Addaia i Son Vitamina

Ja vam veure com la societat Financiera y Constructora, SA, pertanyent al grup March, va impulsar la urbanització de cala Blanca. Aparentment, el financer mallorquí tenia un pla global a l’illa. El 1964 va presentar a l’Ajuntament de Maó els plànols per urbanitzar cala Llonga, situada a la vessant nord del port, al costat est del paratge ja edificat de Sant Antoni, prop de la boca de la rada, la qual cosa es volia aprofitar per muntar instal·lacions nàutiques. L’any següent es va encetar una campanya propagandística i de captació de clients. Com era habitual, s’imprimí un fullet i es confeccionà una maqueta que s’exposava a un comerç de Maó. Sembla que les vendes van funcionar bé des d’un primer moment.

 

Cala Llonga i darrera es Castell

Els apoderats de l’entitat, Lafuente i Piera, comentaven que l’arquitecte Pere Lluís Mercadal havia dissenyat un centre d’estiueig adequat a la personalitat del port de Maó, tot aprofitant els desnivells de la zona. Ocupava cent hectàrees, els carrers s’adaptarien al terreny i els xalets s’alçarien a llocs on no trenquessin el paisatge ni el falsejassin. A la part oriental de la cala es construiria un moll en forma de T. L’inici dels treballs estava a l’espera d’obtenir el vistiplau de l’Ajuntament.

Les obres van arrencar el mes de maig del 1966 i es va treure un nou prospecte informatiu per fomentar les compres de solars. També s’inseria propaganda a la premsa nacional. Les parcel·les es venien des de 220 ptes./m². El 1968 fou aprovat el pla general del sector; en aquell moment ja havia més d’onze quilòmetres de vials.

Tot i que hauria estat possible que es comencessin a aixecar edificis tot d’una, el cert és que no torna a aparèixer publicitat fins el 1972, mentre que l’empresa sí que en feia del port d’Addaia. Potser la raó era que fins els darrers mesos de l’any anterior no s’havia autoritzat el pla parcial (circumstància que es feia constar als anuncis). Així mateix, l’asfaltatge de la carretera de la colàrsega a l’entrada de la urbanització finalitzà el mes de juliol. En tot cas, aquell fou el moment del llançament del nucli: l’empresa promotora era un dels patrocinadors de la II Volta Ciclista a l’Illa de Menorca. L’estiu s’oferien xalets acabats i els terrenys, que comptaven amb aigua i electricitat, es venien des de 125.000 ptes. Els 1974 es va editar un altre fulletó publicitari, conjunt amb el port d’Addaia.

 

Port d'Addaia. Foto Pompilio Piris

Pel que fa a aquest darrer, quan el 1965 Financiera y Constructora, SA explicava els seus projectes, anuncià que tenia la idea de transformar el port d’Addaia en un dels centres de yachting més atractius i complets d’Europa. S’anaven a construir extensos molls i un club marítim per al subministrament de les embarcacions i amb serveis per a la comoditat dels clients. El 1966 es va elaborar el plànol de parcel·lació i les condicions d’urbanització dels terrenys del cap que s’estén entre cala Molí i el port d’Addaia. Hi havia uns tres-cents solars per fer xalets i apartaments, amb aigua potable, carrers asfaltats, xarxa elèctrica i enllumenat, a més de zones portuàries i esportives. Es publicà un prospecte on constava el plànol del sector. El gener de l’any següent els preus anaven de 325 ptes./m²  (els terrenys de 210 m²) a 480 ptes./m²  (els de 750  m²). El 1967 s’indicava que les parcel·les tindrien 1.000 m² i estarien dotades dels més moderns avenços, entre els quals hi hauria un complex esportiu marítim.

L’any 1969 el Ministeri d’Obres Públiques va projectar la via que comunica la zona on està enclavat el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, les obres de la qual es van dur a terme els dos anys següents, i van finalitzar amb la seva pavimentació fins a l’entrada del nucli a finals d’agost del 1971. L’estiu del 1972 s’informava que el departament executaria la continuació fins a la mateixa urbanització. El mes de juny el centre turístic s’anunciava remarcant que el pla general havia estat aprovat el 1967 i el pla parcial el 1970. El preu dels solars era de 125.000 ptes; dos mesos més tard ja es venien xalets. El 1974, es va tornar a editar un fullet promocional, com ja hem dit. Els anys setanta només es van aixecar cases; els complexos d’apartaments (Pinimar, Puerto Luz) es construirien els anys vuitanta.

Cales Coves i Son Vitamina

Va arribar un punt en què la multiplicació d’iniciatives urbanístiques semblava fora de tot control, com va esdevenir a cales Coves, un indret molt accidentat i ple de coves prehistòriques, catalogades des de molt aviat, circumstàncies que dificultaven la creació d’un centre turístic extensiu. Potser aquest fou el motiu per què el desenvolupament de la zona es va circumscriure a la part alta, més planera, i situada a uns 1.500 metres de la mar, on entre el 1962 i 1965 es va traçar un vial paral·lel al camí d’accés a la cala, però al final només es van realitzar uns pocs xalets a l’entrada.

En canvi, a uns dos-cents metres cap a l’est va néixer un segon nucli, batejat amb el nom de Son Vitamina de Mar. L’octubre del 1968 una empresa britànica havia engegat la parcel·lació d’un centenar de solars, la majoria d’entre 375 m² i 700 m², dels quals ja hi havia set venuts i quatre reservats. Es va redactar el pla general d’ordenació, dissenyat per l’arquitecte Mateu Seguí. International Property Investment Company (subsidiària d’Euroland Properties) va elaborar una carpeta publicitària de grans dimensions. El seu representant a Menorca, Heller, s’encarregava de comercialitzar els terrenys.

Urbanitzacions de Cales Coves (dalt) i Son Vitamina (baix)

A finals del 1970 els carrers ja estaven asfaltats, però hi havia pocs edificis, de manera que la urbanització era qualificada d’“incipient”. S’estava construint el bar restaurant Nelson. El dirigia un ciutadà anglès que l’any anterior havia passat les seves vacances a l’illa; en tornar al seu país li fou oferta la direcció del local, per a la qual cosa aquell estiu s’havia establert amb la seva família. El bar estava ambientat com el vaixell Victory, de l’almirall britànic; estaven en marxa les obres del restaurant, una àmplia terrassa per organitzar balls amb orquestra, i una piscina, que havia d’estar llesta per l’estiu del 1971. De fet, en aquestes dates es van publicar anuncis en anglès de la urbanització. El pla general sectorial del nucli fou aprovat el mes d’octubre d’aquell any, però al final ha resultat un petit conjunt d’uns seixanta xalets, pocs més dels que es van fer a la zona veïna de cales Coves, però de forma una mica més extensiva.

Històries del turisme de Menorca. Les sales de ball: Sa Tanca

La indústria turística no es limita a l’allotjament, ni, molt menys, al sector hoteler. Els viatgers van a un indret atrets per l’expectativa de trobar una sèrie d’atractius. A Menorca, el plat fort era un bon clima i platges on prendre el sol i nedar, però, a més, volien gaudir d’entreteniments i diversions. Aquesta demanda va fer augmentar l’oferta de bars, restaurants, sales de festa i discoteques, així com la d’activitats nàutiques i altres deports. Com és lògic, els locals de restauració van proliferar, alguns orientats clarament de cara al turisme, com s’indicava el 1962 amb motiu de l’obertura d’un bar restaurant al carrer Verge de Gràcia de Maó.

A banda, és bastant significatiu el cas de les sales de festes. Una de les primeres fou Jardines Infanta, nascuda a Maó el 1961, on també va obrir Sésamo, l’any següent. A Ciutadella, la pionera fou la Cova de ses Àmfores, que ja funcionava el 1962 i portava artistes de renom. El 1964 i el 1965 a l’establiment es va elegir Miss Turisme (una alemanya i una holandesa, respectivament). El 1962 també es feien balls a la cafeteria Oasis.

En aquest context hem de situar la creació de “Sa Tanca” a Sant Lluís, que es va especialitzar en l’organització d’espectacles, que atreien públic al seu bar restaurant. No és casual que s’originés a Sant Lluís. Aquesta població estava molt a prop de l’aeroport i dels primers nuclis turístics de l’illa: Alcalfar i Punta Prima, als quals a l’inici de la dècada del 1960 s’afegirien Binissafúller Roters, s’Algar i Binibèquer Vell (que estaven en construcció quan s’obre la sala de festes) i els anys venidors diverses urbanitzacions més.

L’abril del 1962 el lluïser Pere Victory començà a edificar l’establiment. L’arquitecte era el català Barba Corsini i l’aparellador Antoni Sintes, que ja havien aixecat diversos bungalous a Alcalfar. Les obres van avançar a bon ritme i el 7 de juliol obria les seves portes. Tenia un escenari per a les actuacions, tres pistes de ball i un aforament de 700 espectadors, que més endavant es va ampliar a 850. Des del principi, la programació d’actuacions musicals fou determinant: la inauguració fou amenitzada per la famosa cantant Magdalena Castro, una habitual de la televisió espanyola amb una àmplia discografia. Una setmana més tard cantaven el Duo Dinámico, encara més coneguts i al cap de quinze dies, Los Cinco Latinos. Les cues per signar autògrafs eren inacabables i el propietari aspirava a convertir la sala en una de les més qualificades d’Espanya.

El vincle de l’establiment amb la indústria del lleure es va fer evident l’any vinent. A finals d’agost del 1963 va albergar la gala de Miss Turisme; resultà elegida una italiana, la qual cosa demostra que els primers anys, Menorca no estava tan abocada al mercat britànic com ho estaria ben aviat. Pocs dies més tard un article periodístic que parlava de l’efecte del turisme sobre el sector de la construcció posava l’exemple de Sa Tanca: l’autor comentava que, sense l’arribada de forasters no s’hagués muntat un local d’aquesta envergadura, que potser en aquell moment era un tant desproporcionat, però que en el futur encaixaria gràcies al volum que assoliria l’arribada de visitants.

Posteriorment, l’establiment va continuar amb el mateix tipus d’espectacles, i així el 1966 contractava Mary Sanpere. Malgrat tot, els nombres no acabaven de sortir i el 1967 Victory el traspassà a Daniel Clavero, conegut cantant, que acabava d’editar el seu darrer disc. El nou director es proposà rellançar la dimensió artística i alhora ampliar l’oferta del local. Aquesta primera temporada va ambientar les instal·lacions en clau menorquina, per a la qual cosa féu col·locar una sínia; al mateix temps muntà una foganya per servir carn a la brasa. També es tornà a realitzar el concurs Miss Turisme, essent designada una catalana. Les actuacions van recuperar el millor nivell, amb la presència dels germans Calatrava i els Mustang.

El 1968 va seguir la mateixa línia, amb la compareixença de Tete Montoliu (un dels majors èxits fins el moment) i el popular grup Los Javaloyas. Va seguir organitzant la gala Miss Turisme, patrocinada pel Foment del Turisme. L’any següent, la sala va donar un salt endavant en fer una aliança amb la urbanització s’Algar, a l’hotel de la qual s’allotjaven els artistes. D’aquesta manera van néixer el que s’anomenaren “Noches de soirée de s’Algar en Sa Tanca”. Els turistes venien en autocars des del centre d’estiueig a veure els espectacles. El mes de juliol es van programar Luis Aguilé i Los Tarantos i l’agost un Serrat al cim de la seva fama (aquell any seria designat candidat a Eurovisió) i Carmen Sevilla. El setembre vingué Massiel.

El 1970 el propietari va obrir al costat de Sa Tanca el restaurant “El Celler”, amb una capacitat oficial de 300 persones, però que s’omplia de taules per gairebé triplicar aquesta xifra. L’estiu es feien barbacoes per a turistes, per als quals s’arranjava l’excursió en autobús. La vetllada solia ser amenitzada per un conjunt flamenc o un grup folklòric. Aquell any, a mes de venir Luis Aguilé, Los Valldemossa, Pajares i Peret, la gala de Manolo Escobar va batre tots els rècords. El 1971, el Foment del Turisme organitzà al Celler una festa en honor de la passatgera número 250.000 de l’aeroport, una alemanya. Van repetir alguns cantants que ja havien intervingut en temporades anteriors i es presentà Antonio Machín, que va ser el més aclamat de l’any. El 1972 fou el darrer en què el local funcionà normalment; van tornar Mary Sanpere i Serrat, però l’actuació estrella fou la de Julio Iglesias. Clavero constituí una societat per donar cobertura a les seves activitats, però l’any vinent només va funcionar el Celler.

A partir del 1973 Sa Tanca va continuar amb la seva activitat, però van deixar de venir cantants i grups de primera línia. Al tancament hi va contribuir la fallida d’altres restaurants de què s’havia fet càrrec l’empresari (La Boyera a Binisafúller i Los Trogloditas a cala Morell), però és clar que la crisi que s’iniciava aquells dies va tenir la  seva part. El Celler va obrir el 1975, en què la situació econòmica millorà transitòriament, però només com a bar restaurant i barbacoa. El gestionava Rey (que així mateix portava l’hotel Eleycon de Ciutadella). El 1977 es posaven a la venda les instal·lacions, coincidint amb la sortida de l’illa de Daniel Clavero.

Brexit i el segrest d’Europa

De forma sorprenent per tots els que no hi vivim, el Regne Unit ha votat per sortir de la Unió Europea. Pels britànics, en canvi, només suposa anunciar al món la seva desafeccció pel que, entre orgullosos i despectius, anomenen “el Continent”.

Tanmateix, l’abandonament del projecte europeu, lluny de ser el rampell d’un dia o l’error del primer ministre Cameron, és el final d’una llarga marxa que, poc a poc ha anat distanciant els anglesos de la resta d’Europa. Pel mateix motiu, bastants països podrien estar lliscant, tobogan avall, en direcció a la sortida.

L’euroescepticisme fa anys que s’expandeix entre sectors creixents de la població europea, però aquest fenomen es nodreix de concepcions ben diverses. Al principi, com tantes coses, està Margaret Thatcher. La seva visió era nacionalista i liberal. Europa havia pres massa poder als estats membres i la seva política era excessivament social. Per açò abominava dels buròcrates de Brussel·les, reclamava el retorn de competències europees i va aconseguir que Gran Bretanya reduís la seva aportació al pressupost comunitari.

Les teories anteriors van alimentar l’ideari dels adversaris de la Unió Europea algun  temps, però el seu poder de convicció era limitat. Arran de la introducció de l’euro, l’esquerra radical va inventar una segona família d’arguments euroescèptics. Amb la metàfora de l’Europa dels mercaders, es titllava la UE de ser un producte antisocial, que no es preocupava de la gent del carrer. D’una sola tacada censuraven la moneda única (que havia fet que tot s’encarís), la llibertat de mercat i la llibertat de circulació dels treballadors. Europa es veia com un gran basar on només hi guanyaven les grans empreses.

Aquesta doctrina ha estat revitalitzada per la darrera gran crisi, que per alguns no sembla que enfonsi les seves arrels en els disbarats del mercat immobiliari, sinó que hagi estat maquinada pels funcionaris d’Estrasburg. Els rescats no són una mostra de solidaritat per ajudar els governs que per si sols no troben finançament, sinó la imposició per Alemanya de l’austeritat als pobres països del Sud. Rodant, rodant, s’ha arribat a descriure la Unió Europea com un instrument de les èlits que es desentenen del patiment de la població.

Finalment, reprenent el fil nacionalista descobert pels britànics, els partits d’extrema dreta han posat el seu gra d’arena atribuint les dificultats econòmiques dels ciutadans a l’arribada d’estrangers. Agitant la por a perdre la feina, ha estat fàcil fer veure que la culpa és dels immigrants, tant dels comunitaris com dels no europeus. Al mateix temps, han establert una estranya aliança amb els grups antiglobalització en contra del comerç, al qual imputen la pèrdua de llocs de feina, una entesa desconcertant, perquè l’esquerra defensa aferrissadament l’entrada de refugiats i immigrants.

Com es pot comprovar, l’ensalada euroescèptica està composta d’elements  heterogenis i contradictoris; constitueix el que avui és diu un moviment transversal, d’aquí el seu èxit en el referèndum britànic. Europa és un excel·lent cap de turc a qui culpar de tot el que falla als països, ja que ens estalvia qüestionar els nostres propis errors.

Però a vegades l’enemic és a casa. Cada vegada que Europa s’enfronta a un conflicte, ja sigui la crisi dels refugiats o el Brexit, és freqüent sentir parlar dels valors europeus: democràcia, progrés i tolerància, paraules massa elevades, que creen unes expectatives que no es poden complir.

Pels fundadors de la Unió Europea, es tractava senzillament de forjar la pau a través del comerç i la cooperació mútua. La meva primera impressió quan Espanya va entrar al Mercat Comú és que es va posar data de caducitat als iogurts. Comprenc que, pels idealistes, la pau i les normes de defensa del consumidor siguin poca cosa, però per les persones que van perdre els seus familiars a la guerra o pels que ens menjàvem productes caducats, són una realitat tangible. El drama de l’oli de colza ens va ensenyar que amb el menjar no s’hi juga, perquè t’hi va la pell.

El món actual arrossega una sèrie de tensions que, a pesar que vénen d’enfora, es manifesten amb força a tots els països, ja siguin europeus, americans, asiàtics o oceànics. Costa molt crear llocs de feina de qualitat i aquests mai no són segurs. El sistema econòmic és caòtic i pateix crisis recurrents que afecten especialment els més dèbils. La pobresa genera una forta immigració dels països del sud. Les nacions grans –Estats Units, Xina, Rússia– volen imposar la seva voluntat als altres. Les multinacionals i els rics intenten evadir el pagament d’impostos. L’Estat de benestar requereix de cada vegada més recursos i se li exigeixen nous serveis, que són difícils de finançar.

Cap d’aquests desafiaments és causat per la Unió Europea, que en canvi ens pot ajudar a trobar algunes solucions. És evident que el seu funcionament té disfuncions i carències; un acord entre moltes parts mai és prou satisfactori per tothom, però amb voluntat es pot progressar. Europa no és un projecte utòpic, sinó un treballós pacte entre petits estats per enfrontar-se a un univers hostil. Basta pensar en la inestabilitat de Llatinoamèrica, on cadascun va per lliure. La majoria de les grans qüestions (multinacionals, immigració, agressions exteriors) seria més dura sense la Unió; en altres, com l’Estat del benestar o el mercat de treball, la responsabilitat és nostra.

Europa ha estat segrestada tant per aquells que l’imputen tots els problemes nacionals com els que li demanen l’assoliment dels seus fantàstics ideals. En canvi, és un humil camí per anar resolent en comú els reptes de la globalització. El Regne Unit prest s’adonarà que fora fa molt de fred.

Històries del turisme de Menorca. El gran error: l'hotel de cala Galdana

Immediatament després que la urbanització estigués enllestida, es van succeir els projectes d’hotels, que havien pres el protagonisme, malgrat l’edificació de xalets no era negligible. El 1968 se’n van presentar dos, que es van començar a alçar l’any següent i van obrir les seves portes la temporada estival del 1970: el Saronga Playa, de tres estrelles, 315 habitacions dobles i 42 individuals (672 places), propietat de la companyia anglesa Clarksons i l’Hotel Cala Galdana, de dues estrelles, de Promoción y Desarrollo Turístico de Menorca (PROTUMESA), constituïda per un grup d’empresaris mallorquins, catalans i menorquins, presidit per Joan Miret Rovira, i el cap visible del qual era Joan Casals, el conseller delegat. Es va presentar a la fira Hogarotel, celebrada a Barcelona el novembre del 1969. Tenia 204 habitacions dobles i 384 places, així com alguns xalets i diversos serveis: dues piscines, espai infantil, zona esportiva, botigues, bar restaurant, autoservei i una esplanada per a embarcacions. La majoria dels clients eren anglesos i alemanys.

 El 1969 es va dissenyar un hotel de quatre estrelles, que va anar canviant de nom fins adoptar el definitiu d’Audax, propietat de Palmar, SA, de Palma de Mallorca, amb 289 habitacions dobles i 42 individuals (620 places), iniciat a principis del 1971 i que s’estrenà el juny de l’any següent. Altres establiments, com el promogut per Hoteles Hawai o el San Diego, no van quallar.

La construcció de l’hotel Saronga, arran de la platja, va aixecar una gran polseguera. Ja un any abans de ser inaugurat, el 1969, la revista Editur comentava que potser els inversors que havien comprat parcel·les es veurien defraudats. Després de reconèixer que el sector hoteler estava previst al pla parcial, criticava que el planejament no hagués respectat l’entorn, limitant els volums. Poc després de l’obertura, el batle de Ferreries, interrogat sobre si s’havia destrossat la singularitat i el paisatge de la cala, declarava que no ho creia ja que “Lo que falta es ordenación y embellecimiento. La parte sur en vegetación es extraordinariamente prolífica, con atención se podría convertir aquello en un paraíso”. Es referia a la part del nucli reservada als xalets, amb una densitat més baixa.

Hotel Saronga

L’agost del 1970 el ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, visitava l’indret. Segons la premsa mirant des d’on es preveia bastir el parador “se entabla animado diálogo entre el Ministro, Gobernador, Autoridades y don Guillermo de Olives sobre las características de determinada construcción que constituye un ejemplo de lo que no se debe hacer en materia de construcción hotelera”, la qual cosa, a més de constituir una severa rectificació a les paraules del batle, constituïa un insòlit reconeixement que les coses no s’havien fet bé. A pesar que les obres del parador s’havien adjudicat a Huarte y Cía. el 1969, el ministre va anul·lar l’expedient, tot afegint que s’havia d’intentar salvar el que es pogués del que es considerava el paratge més polit de l’illa, però que la mà de l’home podia destrossar completament.

A inicis del 1971 els que serien dos reputats arquitectes, Vicenç Jordi i Enric Taltavull, qualificaven la ubicació de l’hotel com una “parida”. El mes de juny el president del Foment del Turisme, Miquel Coll, declarava que a Menorca només s’havia produït “un desaguisado”: cala Galdana. L’agost, la premsa comentava que la platja sempre havia estat el racó més admirat de l’illa, però que allò que era un lloc paradisíac s’havia convertit en un cosmopolita centre turístic en contínua expansió. Les opinions dels menorquins estaven dividides entre els qui clamaven per un crim d’aquesta naturalesa i els que donaven la més entusiasta benvinguda al “déu Turisme”. Es va entrevistar els directors dels hotels de la urbanització. El sots-director de l’hotel cala Galdana, que està fora de la zona de platja, afirmava que l’únic establiment que destruïa el paisatge era el Saronga. El representant de l’hotel Audax, una mica més retirat, deia que el seu no interferia per res en el panorama, mentre que el director del Saronga comentava que no creia que afectés, sinó que acompanyava l’entorn i, a més, “una playa sin hoteles no es ningún negocio”.

 

Hotel Audax

Després d’aquest actuació, sembla que alguna cosa va canviar. A l’hotel Audax se li va obligar a reduir una planta, per no ajustar-se al projecte i fins i tot es va decretar la paralització de les obres. Amb el pas del temps es va crear un ampli consens sobre l’error comès. El 1980 Victory Manella la considerava l’excepció que confirma la regla, l’únic cas en què s’havia trencat l’harmonia amb el paisatge; assenyalava que “todos estamos de acuerdo en que el hotel rompe [estéticamente] el acantilado”.

L’hotel cala Galdana té el conjunt Villas d’Aljandar, 76 apartaments de diferents categories, que es van anar alçant entre 1972 i 1973. Casals va intentar portar a l’establiment un tipus d’esdeveniments semblants als que havia preparat a Palma. Els anys 1973 i 1974 va organitzar campionats d’escacs i el 1975 l’elecció de Miss Menorca i Miss Turisme. El setembre de 1976 va allotjar el concurs de Miss Espanya, que fou retransmès per Radiotelevisió Espanyola, sota la direcció del popular presentador Luis del Olmo. Durant la Transició s’hi reunirien diverses personalitats polítiques.

Hotel Cala Galdana. Joan Bagur Truyol

Cala Galdana és una altra de les platges menorquines on conviuen més d’una urbanització, amb la particularitat que una, la situada a l’est del torrent, és de Ferreries i la de la part de ponent, Serpentona, pertany a Ciutadella. A la part més propera a la platja d’aquesta, entre el 1970 i el 1973 es van fer els hotels Audax i cala Galadana i els seus apartaments. Aquests anys es va iniciar la tramitació dels projectes urbanístics del nucli: el 1971 s’aprovava de manera condicionada el pla general i dos anys més tard es validà el pla parcial.

Durant la crisi dels anys setanta, el desenvolupament de Serpentona va ser molt reduït, fins que s’autoritzà el projecte d’urbanització, el 1985. Llavors es van començar a aixecar blocs d’apartaments i entre el 1987 i el 1991 en van obrir nou, amb un total de 350 places oficials, la majoria d’una clau. L’entitat de conservació es va crear el 1988 i el centre d’estiueig fou recepcionat per l’Ajuntament l’any següent. Aquesta expansió d’establiments de baixa categoria construïts de forma densa i sense zones verdes públiques contrastava amb la urbanització Cala Galdana de Ferreries, de xalets de qualitat, amplis espais lliures i millors equipaments. De fet, a partir del 1993 el sector fou notícia pels problemes de les seves infraestructures, especialment d’abastament d’aigua.

Històries del turisme de Menorca. La joia de la Corona: cala Galdana

La platja de cala Galdana sempre fou considerada la més preciosa de l’illa. Per aquest motiu era un objectiu clar per als promotors urbanístics i el Foment del Turisme en parla sovint. L’erecció d’un gran hotel fregant l’arena va suposar un xoc que encara avui en dia perdura. L’error va ser reconegut per les autoritats i ha quedat com un exemple del que no s’ha de fer en el camp turístic.

Abans de la Guerra Civil, ja era un lloc freqüentat per locals i forans, i és esmentada en les guies dels anys trenta. Les publicades en la primera postguerra la presenten en termes encomiàstics. Per Victory, l’arribada al paratge crea un efecte sorprenent: “Aparece la majestuosa cala en forma de concha muy cerrada y con su magnífico arenal rodeado de bellísimos pinares. El lugar es maravilloso”. Pla opina que  “es la más espaciosa y sin duda la más bella de este litoral. Santa Galdana tiene un gran porvenir turístico. Está en proyecto construir en ella un Parador de Turismo y constituye realmente un lugar ideal, verdadera esencia de esta costa, de una luminosidad y una belleza deslumbrante”. En les guies aparegudes el 1965 se la considerava “la reina de las playas menorquinas” i “una platja d’una bellesa que talla la respiració, [...] és la joia de Corona de Menorca, les Balears, Espanya i Europa”.

El 1948 Joan Victory explicava a la premsa que la principal preocupació del Foment del Turisme eren els allotjaments i que la Direcció General de Turisme havia iniciat l’expedient per edificar un parador a cala Galdana. Gràcies a les facilitats donades per la propietària, Purificació Pons, viuda d’Olives, s’havien iniciat els tràmits per a l’adquisició dels terrenys i en aquell moment s’estava aixecant un plànol per determinar l’emplaçament idoni. Con indicava un article del 1948 del diari Menorca sobre el turisme de l’illa, el problema era l’aïllament del racó, ja que només existia un camí carreter amb trams de molt difícil trànsit, especialment per als vehicles de motor.

Els anys 1955 i 1956 el Front de Joventuts va instal·lar-hi un campament. També s’organitzaven excursions en barca des de Ciutadella. Els primers dies del 1959 el Foment del Turisme va tornar a reclamar la carretera a la platja, insistint que el projecte datava del 1946. L’agost, el ministre d’Obres Públiques visità l’illa i va prometre que la tan desitjada via seria una realitat, però l’any següent els fons es van destinar a altres obres. Finalment, el 1961 el tema es va reactivar amb l’actualització de l’estudi tècnic, però el primer intent d’adjudicar-la va quedar desert. Es va haver d’ampliar el pressupost i fou contractada el mes de juny del 1963. Els treballs finalitzaren a finals de l’any següent, però la inauguració s’ajornà al mes d’abril del 1965. L’opinió popular va ser molt favorable, ja que permetia l’accés a l’indret a molts menorquins que fins llavors no la coneixien.

cala Galdana el 1966

Cala Galdana despertava un notable interès. El mes de juny del 1964 s’autoritzava la construcció d’un moll i el novembre d’un pont per salvar el torrent que desemboca a la platja. Segurament açò estava relacionat amb l’operació de venda i urbanització del paratge. El mes d’agost, el president i el conseller delegat d’una companyia van recórrer l’emplaçament. El desembre s’escripturava Industrias Menorquinas, SA, formada pels propietaris dels terrenys, la família de Olives, i un grup d’empresaris, entre els quals es trobaven Torcuato Luca de Tena, director del diari ABC i procurador en Corts, Angel Fernández Roca, i el militar mallorquí Guillermo Nadal Simó; com a president fou nomenat Juan Manuel Fanjul Sedeño, advocat, que el 1967 també seria nomenat procurador en Corts, i com a gerent Pablo Magaz Leboucher, promotor turístic amb negocis a Cartagena. L’objectiu era fer una urbanització “de gran categoria”. Després de la signatura de l’acta de constitució de la societat, el grup va dinar amb el batle de Ferreries, Joan Serra Pons. Tots ells van assistir a l’acte d’inauguració de la carretera del mes d’abril, la qual cosa suposava una barreja d’afers públics i privats molt pròpia de l’època.

La redacció del projecte de la urbanització fou encarregada a l’arquitecte Javier Carvajal Ferrer, autor del pavelló d’Espanya a la Fira Mundial de Nova York, premiat per la Fundació Rockefeller. Fanjul explicava que la idea era aconseguir un equilibri entre la zona residencial, reservada al turisme de qualitat, i l’hotelera, per al turisme popular. El mes de novembre del 1965 es finalitzava el pont. A principis del 1966 l’arquitecte lliurava els plànols i es posaven a la venda els solars; el gener del 1967 ja s’havien venut més d’un centenar, la majoria a menorquins. El mes de maig començaven les obres. El conseller delegat havia passat a ser Antonio De Olives Pons. El nucli comptava amb abastament d’aigua potable, sanejament i electricitat. Es pensava fer un port per a embarcacions i un club nàutic. S’havien previst tres parcel·les hoteleres i una d’apartaments. Tot i que aquests sectors existien a altres centres d’estiueig, era la primera vegada que se li donaven tant d’èmfasi.

Fotografia Pablo Cardona Natta

El març del 1968 es va acordar la donació d’un terreny a l’Estat perquè s’hi construís un parador nacional. En aquest moment augmentaven les queixes sobre el mal estat de la carretera d’accés. També s’anunciaren els plans d’una societat amb interessos a Mallorca i Eivissa per aixecar un hotel de gran capacitat. El mes de juny Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme, visitava l’illa. Entre els actes programats s’hi va incloure un recorregut per la urbanització, on fou rebut pel batle de Ferreries i els directius d’IMESA; el ministre quedà encantat amb l’emplaçament triat per al parador. Uns dies més tard s’inaugurava l’enllumenat públic del centre turístic.

Espanya, entre la llei i la trampa

El 13 de maig es va declarar un incendi a l’abocador de pneumàtics de Seseña, que acumulava unes 80.000 tones de material en dotze hectàrees de terreny, en la frontera de les comunitats autònomes de Madrid i Toledo. Les flames s’alçaven vint metres i el núvol tòxic es veia des de Madrid, a cinquanta quilòmetres. Milers de persones van ser desallotjades de les seves cases i les escoles del voltant van ser clausurades. A pesar de l’actuació dels bombers, que utilitzaven mitjans aeris, dues setmanes més tard encara seguia cremant.

La Unió Europea va introduir la necessitat del reciclatge de pneumàtics el 1999. El Govern espanyol, entre el 2002 i el 2005, va prohibir els abocaments i establí l’obligació dels venedors a fer-se càrrec i reutilitzar les unitats usades. L’empresa que gestionava el recinte de Seseña va rebre les primeres denúncies de la Guàrdia Civil el 2001. Així i tot, l’Ajuntament va autoritzar l’activitat de reciclatge dos anys més tard. El 2005 la comunitat autònoma la va sancionar i ordenà el seu tancament. Malgrat diverses sentències judicials,  va seguir funcionant fins el 2009 i encara va romandre oberta dos anys més. Fins el moment de l’incendi, cap administració va ser capaç d’evacuar uns productes altament nocius pel medi ambient i amb greu perill de combustió.

Aquest sinistre és il·lustratiu de com funcionen les coses en aquest país. Una empresa comença una activitat clandestina i, al principi, enlloc d’intentar aturar-la, les autoritats li donen cobertura legal, normalment amb l’excusa dels llocs de treball. Quan es fa evident l’abús, els polítics són reticents a tancar les instal·lacions i el tema es dilata enviant-lo als jutjats. Un cop obtinguda la sentència, el problema s’ha fet tan gran que el seu desmuntatge suposa un elevat dispendi que les administracions no volen assumir. Llavors l’assumpte es pot eternitzar o acabar de forma tràgica, com en aquest cas.

Aquest modus operandi ens mostra que aquí la gent opina que les llei no són unes normes d’obligat compliment, perquè allò que manen és molt exagerat i l’administració no vigila prou. L’estat tampoc considera que sigui la seva funció exigir als infractors que respectin les normes. Se’ls pot sancionar, però en moltes ocasions les multes no es cobren. En casos greus, la qüestió arriba als tribunals, que estan tan saturats que tarden anys en resoldre. Llavors ja són fets consumats, han passat molts anys, i tot es torna absurd i difícil de manejar.

Si enlloc de pneumàtics pensam en construccions il·legals, ja siguin petites casetes a hortals o enormes hotels com el de l’Algarrobico, a Almeria, la mecànica és similar. Sempre hi trobam una entesa entre uns ciutadans que pensen que les lleis no els vinculen i uns governants que no creuen que hagin d’impedir que es vulneri la llei.

Els exemples es poden multiplicar. Fa pocs dies, xerrant sobre el lloguer de cases de temporada, un dirigent polític es demanava com podia saber Hisenda si el pis estava arrendat o deixat a uns amics, amb la clara intenció de no declarar els ingressos a Hisenda. Per aquest motiu, el debat sobre els habitatges vacacionals es fa en fals, perquè una part significativa es realitza sense complir els més elementals deures tributaris.

Res que sigui estrany si pensam que, fins fa poc, en el moment de comprar un immoble, la pràctica habitual era pagar una part en negre. Un expresident del Consell Insular em va explicar fa uns mesos que, anys enrere, un local candidat a ser la seu de la institució es va haver de descartar per aquest motiu.

Però el mateix comportament es detecta quan es tracta de vides humanes. Fins a la introducció del carnet per punts i la instal·lació massiva de radars, els conductors s’estimaven més matar-se a les carreteres que respectar els límits de velocitat i les prohibicions d’avançar. El nombre de morts en accident de trànsit, que fregava els 6.000 l’any 1990, va caure fins els 1.200 el 2013, amb un 40% més de vehicles.

Per aquest motiu, és perfectament lògic que els usuaris no vulguin pagar per les descàrregues d’Internet, ja siguin cançons, pel·lícules o llibres, pràctica que mai s’ha pensat en sancionar, a diferència dels països del nostre entorn, on les multes per aquest causa són automàtiques i, en conseqüència, hi ha pocs infractors.

Així que tampoc ens podem queixar gaire quan la sola de les sabates queda empastifada amb un excrement caní, perquè alguns amos es fan els desentesos sobre el deure de retirar tan desagradables deposicions de la via pública.

La corrupció dels polítics és un tema que aixeca molta indignació, però quan qualcú s’aprofita de la seva posició a l’administració, ja sigui a títol particular o per finançar el partit que li ha donat un càrrec, no fa més que seguir la regla general: les lleis són perquè les compleixin els altres. Per açò, milions de votants no castiguen els que malversen fons públics, ja que ells actuen igual a petita escala, i farien el mateix si tinguessin l’oportunitat, fent bo el refrany “la ocasión hace al ladrón”.

Una campanya contra la pirateria informàtica emprava l’eslògan “si ets legal, ets legal”. Si volem que no cremin els pneumàtics, ni els corruptes estafin l’estat, no podem acceptar que es trenquin impunement les regles. Només aconseguirem el respecte de la llei si cream un clima social que faci impossible la seva vulneració, des del rei fins al darrer ciutadà.