La mediocritat del mercat laboral espanyol

En el fons, l’economia és com un ésser viu i les seves crisis són malalties que tenen un període d’incubació, empitjorament i curació. La depressió que es va iniciar el 2008 va assolir al seu punt àlgid el 2013, quan l’atur arribà a afectar més d’una quarta part dels treballadors (el 26,1%). Des de llavors, la salut del mercat laboral ha anat millorant i el 2016 es va reduir fins el 19,1%. Per tant, si bé no es pot negar que la recuperació està en marxa, aquesta encara no és completa, perquè no es pot considerar com normal el nivell de desocupació que tenim. El problema és saber què vol dir “normal” en aquest cas.

A la civilització romana, l’aurea mediocritas era el daurat punt mitjà. S’entenia que els extrems eren perniciosos i que era preferible conformar-se amb una situació intermèdia, lliure dels perills dels excessos. D’aquesta manera, si per normal entenem la mitjana, en els quaranta anys darrers, aquesta ha estat del 16,7%. És possible que el 2017 s’assoleixi aquest valor i que qualcú defensi que hem remuntat la crisi.

Evidentment, es tracta d’una postura clarament mediocre, com podem comprovar examinant el comportament dels països del nostre entorn. La taxa mitjana d’atur dels quinze estats de la Unió Europea (excloent les noves incorporacions) del 1991 al 2016 és del 9,4%. Espanya supera aquesta xifra en un 76%. El segon país més castigat per la manca d’ocupació és Grècia, que l’excedeix en un 40%. La resta de nacions amb dificultats (Irlanda, Itàlia, Finlàndia i França) freguen la mitjana.

La quantitat de gent sense feina d’Espanya és excepcional no només per la seva magnitud, sinó per la durada. Entre 1981 i 2016, ha estat el país amb la major taxa d’atur vint-i-set vegades i sis més el segon. Les males dades dels altres estats són temporals: Grècia és el primer els últims quatre anys i altres nou fou el segon; Alemanya va ser el primer el 2005, 2006 i 2007; Irlanda fou el primer el 2008 i dotze anys el segon.

Totes les comparacions són odioses. Ni els anys que donam per bons són realment acceptables: la taxa mitjana d’atur d’Espanya dels deu millors (1999-2008) és de l’11,1%, valor que sobrepassa la mitjana de la Unió Europea de tot el període i només és inferior a la de Grècia (12,9%). A principis del segle XX es va estendre la convicció que Turquia era el malalt d’Europa; a l’arrencada d’aquesta centúria, el pacient incurable és el nostre país.

Qualsevol metge diria que Espanya té una malaltia crònica. Recobrar-nos de la darrera crisi serà relativament senzill, però aquesta és com el grip, un episodi transitori. Quan ens haguem guarit continuarem patint un càncer persistent i el diagnòstic serà, fins i tot, més clar.

Els organismes internacionals des de fa molt temps apunten que el nombre de desocupats és excessiu. El Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i la Organització Internacional del Treball demanen que es prenguin mesures. Les autoritats sempre han actuat pensant en el curt termini, el que és sinònim de postergar les decisions de calat. L’economia ha estat incapaç de generar prou llocs de treball i l’atur s’ha enquistat.

Des de la crisi dels setanta s’han engegat diverses polítiques econòmiques, però a la llarga totes han fracassat. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea es fomentà l’establiment de multinacionals amb l’argument que millor que vinguessin les empreses estrangeres que els espanyols emigressin a Europa.  Ara tornam ha enviar treballadors a fora. Amb la implantació de l’euro va arrancar la bimbolla immobiliària. Es van sentir algunes veus crítiques, però no es féu res per aturar-la i, per contra, es donaren facilitats perquè vinguessin milions d’estrangers per servir de la imprescindible mà d’obra barata. Ara tenim els immigrants i no hi ha feina. 

S’ha impulsat el turisme, que crea bàsicament llocs de feina low-cost i, així i tot, encara són insuficients. També s’ha reformat el mercat laboral nombroses vegades sense aconseguir resultats sòlids.

El manteniment d’amplis sectors de la població en atur té un elevat cost social. D’una banda es minora el potencial de creixement; de l’altra, Espanya s’ha consolidat com un dels països occidentals amb una major desigualtat. Actualment som el tercer estat amb més diferències de renda, només avantatjats per Letònia i Bulgària;  en aquesta trista classificació guanyam a nacions netament més pobres com ara Lituània, Grècia, Portugal i Romania.

Els estudiosos del mercat de treball han presentat diferents alternatives, unes des de postulats neoliberals i altres de caràcter institucional. La profunditat del repte segurament exigeix una dosi combinada de política industrial i facilitats a la contractació que proporcionin un entorn on sigui possible un major dinamisme empresarial per crear els milions de col·locacions necessaris.

Ens hem acostumat a una economia mediocre que no crea prou llocs de feina, ja que és més còmode conviure amb la malaltia que enfrontar-s’hi. Tanmateix només podrem acabar amb la xacra de l’atur intens i de llarga durada si tots, empresaris, treballadors, educadors, polítics i ciutadans abandonam la nostra zona de confort, trenquen les línies vermelles i contribuïm a la seva superació amb nous plantejaments que rompin les inèrcies del passat.

L’IME: trenta anys intent orientar l’evolució econòmica de Menorca

Els darrers anys Menorca ha experimentat grans canvis. A partir del 1985 es donen dos fenòmens crucials: una forta crisi industrial, que començà al calçat i ràpidament es va estendre a la bijuteria, i l’expansió d’un nou tipus d’oferta turística, protagonitzada pels apartaments de baixa categoria.

Tot d’una es va produir un intens debat dins de la societat menorquina. El recentment constituït Institut Menorquí d’Estudis no quedà al marge: una de les primeres actuacions fou la creació del Grup d’Economistes de Menorca, amb la voluntat de sumar esforços acadèmics, professionals i de tots aquells que tenien interès en debatre sobre la situació de l’illa. 

El setembre del 1986 es va produir la primera trobada del grup, que arreplegà una nombrosa assistència tant de residents a l’illa com afora. Les actes de les jornades van ser presentades el 1988. S’alertava de les transformacions en l’estructura econòmica de Menorca, i en especial d’una terciariarització que trencava l’equilibri sectorial i comprometia el nostre futur, ja que es basava en activitats de baix valor afegit que atreien visitants d’escassa capacitat de despesa. També es denunciava que l’expansió urbanística seria una càrrega per a la comunitat, que hauria d’assumir uns costos que acabarien redundant en el benefici d’uns pocs promotors immobiliaris i turístics.

Per aquest motiu es demanava una actuació decidida de l’Administració i, en especial, del Consell Insular de Menorca, en dues direccions. La primera, un suport decidit a les activitats industrials, que estalonés els sectors amb dificultats i estimulés l’aparició de noves activitats. La clau era el capital humà: disseny, qualitat i noves tecnologies. Era imprescindible un auxili tècnic i financer que permetés superar el desànim empresarial.

D’altra banda, es remarcava que l’expansió turística agreujava la crisi industrial, perquè els capitals s’estaven esmerçant en construccions de ràpida rendibilitat a curt termini, però escassa viabilitat futura. Calia frenar el desenvolupament urbanístic, impedir la creació de nou sòl urbanitzable, controlar la legalitat de les edificacions i redactar un pla d’ordenació urbanística de l’illa. La introducció d’un cànon turístic permetria que els beneficis d’aquesta activitat revertissin a la comunitat per finançar la millora de les infraestructures de les urbanitzacions.

És evident que ni els agents privats ni l’Administració estaren a l’altura i les tendències apuntades van seguir amb escasses actuacions correctores. Recentment, a l’IME hem constituït un Grup de Recerca del Turisme per aprofundir en el coneixement d’aquest sector crucial per a l’economia de l’illa i orientar l’evolució futura. Només desitjaríem que el debat, per fructificar, s’estengués a tots els àmbits ciutadans.

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions frustrades d’Alaior, Maó i es Castell

La més veterana de les iniciatives fallides és la de cales Coves. El 1962 es va anunciar que havia estat adquirida per una important suma una àmplia superfície de terreny per urbanitzar-la. Potser la iniciativa realment no havia prosperat perquè el 1964 s’informava que una empresa forastera estava molt interessada en dur a terme la urbanització del Lloc Nou des Fasser, en aquest indret.

 

Publicitat urbanització Calas Covas. 1974

El projecte del vial d’accés, que arrencava de la carretera de cala en Porter, es qualificava com una via “de primera categoria”, per la seva amplària, traçat i ferm; tenia un ample de vuit metres i un passeig de formigó a cada costat. L’any següent començaren les obres; es van fer les parets a banda i banda i els treballs havien de finalitzar l’estiu del 1966.

L’abril del 1973 s’oferien terrenys a la urbanització Calas Covas Mediterráneo, d’uns 700 m², i a 285 ptes/m². Els carrers estaven pavimentats, amb l’electricitat soterrada i abastament d’aigua. L’empresa Demarsa va editar un fullet de grans dimensions en anglès amb el plànol del nucli, que s’estenia al llarg del camí obert que anava a la cala i contenia uns dos-cents solars en una superfície de quaranta hectàrees. En realitat, només es van executar uns carrers curts a la part alta, on hi ha una cinquantena de parcel·les. Al sector més gran, situat més avall, es van obrir els vials, però sense instal·lar els subministraments ni asfaltar.

 

Plànol de les urbanitzacions Cales Coves i Son Vitamina

La urbanització de Llucalari Nou constituïa un dels polígons de Son Bou de Baix i fou autoritzada pel Ministeri de Defensa el 1974. La crisi va aturar aquest desenvolupament, que es reactivà el 1977, amb l’edició d’un vistós fullet en color, en el qual s’encartava un plànol de la parcel·lació, que partint d’un petit espai de 400 metres de litoral, s’endinsava uns dos quilòmetres i mig cap a l’interior. Es tractava, per tant, d’un projecte molt ambiciós amb unes cinc-centes parcel·les, d’entre 1.000 i 1.200 m².

El 1980 l’Ajuntament va aprovar inicialment el pla parcial, la qual cosa generà una viva polèmica, perquè l’empresa feia un any i mig que havia emprès les obres del sector, amb l’obertura dels vials. Els treballs estaven afectant el barranc, declarat per l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) zona protegida, que havia estat interromput per un terraplè de catorze metres. Per aquest motiu el batlle havia paralitzat els treballs en accedir al càrrec, l’any anterior, i anuncià que el pla no s’autoritzaria definitivament fins que els promotors no restituïssin la situació original dels terrenys. També s’acordà demanar un informe a l’ICONA sobre l’interès paisatgístic del paratge i donar trasllat de l’expedient a la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè determinés les indemnitzacions a pagar. 

Publicitat urbanització Llucalary. 1977

L’actuació era polèmica. L’oposició municipal opinava que havia arribat l’hora d’aturar la proliferació d’urbanitzacions i volia demorar l’aprovació inicial del pla a la revisió del Pla General municipal. En canvi, l’equip de govern valorava positivament el projecte, que era “el millor que havia entrat a l’Ajuntament fins llavors, perquè s’adaptava plenament a la Llei del sòl”, i en tot cas es podria revisar durant la seva exposició pública. La zona ocupava una extensió de 129 hectàrees, de les quals 45 es declaraven parc natural protegit. El setanta per cent de la part edificable es destinava a habitatges unifamiliar aïllats, amb una parcel·la mínima de 1.000 m², i la resta a cases de planta baixa i pis. No es preveia cap zona hotelera i es plantarien vint arbres per solar. Se cedien 32.500 m² a l’Ajuntament.

El promotor era Jaume Gelabert, de Ciutadella i l’urbanitzador Joaquim Ensesa, qui ja tenia altres nuclis a Sant Lluís i Maó. El 1982 l’Ajuntament va aprovar provisionalment el pla parcial, malgrat, com denunciava el GOB, no havia finalitzat la restitució de la zona. El consistori acceptà el projecte presentat per l’ICONA, que havia d’executar la urbanitzadora i desestimà les objeccions del grup ecologista. L’any següent, la Comissió Provincial d’Urbanisme ratificava el plantejament municipal i considerava l’informe de l’ICONA tècnicament molt bo. El pla seria definitivament autoritzat el 1985, i també s’aprovaria el projecte d’urbanització. Malgrat tot la zona acabaria essent desqualificada, sense que s’hagués realitzat cap construcció.

 

Cala Llucalari. Bloc Imatges de Menorca

Es va produir un segon intent d’urbanització al sector conegut com Llucalari II. A la revisió del PGOU d’Alaior, iniciada el 1989 i completada el 1994, es va qualificar el sòl com urbanitzable, i es va aprovar el pla parcial, però el nou equip de govern sorgit de les eleccions de l’any següent va desclassificar els terrenys i denegà l’aprovació del projecte d’urbanització, per la qual cosa es va haver d’abonar una indemnització als promotors, que havien comprat el lloc el 1994.

El sector de Torre Nova del Rei, situat al costat de la urbanització de Sol de l’Est, al port de Maó, estava qualificat com a reserva urbana al Pla General de l’Ajuntament des Castell del 1974, i així es va mantenir en la revisió del 1988. El mes de febrer el consistori va iniciar els tràmits per aprovar el pla parcial. L’equip de govern, del PSOE, va ser criticat, perquè el partit s’oposava als centres turístics que es proposaven a altres municipis. La zona fou exclosa de les àrees en què la Conselleria de Turisme va decretar la suspensió provisional del planejament. L’Ajuntament aprovà el projecte a final d’any, però la Comissió Provincial d’Urbanisme el va desestimar per manca d’un cabdal suficient d’aigua i, especialment, per la seva proximitat al cementiri de la població.

 

Torre Nova del Rei. Diari Menorca, 1989.

Uns anys més tard es va tramitar el pla parcial del  paratge conegut com Repòs del Rei, a l’oest del poble des Castell. L’Ajuntament i la Comissió Insular d’Urbanisme (l’abril del 1996) aprovaren el pla parcial. Tanmateix, la corporació va canviar d’idea i tres anys més tard, quan encara no s’havia desenvolupat, va modificar el Pla General, de manera que la major part, on s’havia previst la construcció de xalets, es va declarar zona verda, mentre que, a la porció més propera al nucli urbà, es permetien aixecar blocs de pisos, convertint-la en una prolongació del poble. Els recursos dels promotors foren desestimats i els anys següents van començar a fer-se les primers cases. 

Biniparratx

Els anys seixanta es va planificar la urbanització de cala Biniparratx. El 1965 s’informava de l’adquisició dels terrenys per desenvolupar un centre residencial. L’any 1972 el promotor Joaquim Ensesa va comprar els llocs de Biniparratx i Binidalí, per realitzar una planificació urbanística. Es va redactar un pla d’ordenació, en el qual s’urbanitzava l’espai situat als dos costats de la cala. L’est pertany a Sant Lluís i l’oest a Maó i arriba fins a Binidalí, on també es delimitaven solars. Finalment, el nucli es va reduir a aquesta darrera platja.

El bon soldat. La senzillesa aparent d’un gran renovador literari

En El bon soldat, Ford Madox ens explica el dur recorregut del narrador per arribar a saber que va passar amb seu matrimoni. Es tracta d’un autèntic descens als inferns en el qual Dowell passa de la felicitat més absoluta a la ruïna total: “Érem, un d’aquests vaixells esvelts de veles blanques sobre un mar blau, una d’aquestes coses que semblen les més glorioses i segures entre totes les coses belles i segures que Déu ha permès concebre  la ment humana”. Tot açò “es va dissipar en quatre dies catastròfics al final de nou anys i sis setmanes”.

Per aquest motiu, el llibre es pot llegir com una metàfora de la desaparició del món d’abans de la I Guerra Mundial, “aquella vida lenta i tranquil·la, que era exactament com els passos d’un minuet, [...] perquè en cada possible ocasió i en cada possible circumstància sabíem on anar”. De fet, aquesta és la lectura que ens proposa el narrador a les primeres pàgines, però, com tot el que passa en la novel·la, és una simple façana, darrera de la qual el lector hi trobarà moltes facetes més, les quals acabaran desvirtuant la seva impressió inicial.

En realitat, aquesta novel·la tracta sobre la manera com es relacionen les persones. Tot i que està ambientada en l’alta societat angloamericana de principis de segle, els conflictes que sorgeixen –infidelitats, problemes econòmics, incomprensions, xocs culturals– ens són ben familiars i han estat la matèria sobre la qual s’han teixit centenars de novetats literàries. Ara que s’escriuen força novel·les sobre com la fe islàmica, o hindú marquen la vida de les persones, està bé enfrontar-se a un text que parla com el catolicisme pot arruïnar les relacions sentimentals d’unes persones que com diu el narrador eren “normals” o, en un altre sentit tremendament “nobles”.

Així mateix, de manera semblant com sentim parlar del xoc entra la vella Europa i la nova Amèrica o entre el xoc entre civilitzacions (Islam-Cristianisme)  en la novel·la afloren les diferències culturals existents entre els americans i els europeus, personificades en les dues parelles protagonistes: els Dowell dels Estats Units i els Ashburnham d’Anglaterra.

Els americans consideren que coneixen a l’altra parella tant bé com es pot conèixer a algú i tanmateix, no sabien res d’ells, “una situació que només es possible amb anglesos” i paral·lelament s’afirma que eren americans i ociosos, “la qual cosa equival a dir que érem molt poc americans”. Unes pàgines més endavant comentarà que la seva dona era una americana que “no tenia les passions d’aquests europeus” i que abordava un tema “amb l’optimista enfocament nord-americà”. Els sentiments dels americans pels continentals oscil·len entre la fascinació i l’aversió.

Una qüestió que apareix de forma constant és com les aparences difereixen de la realitat. Les persones presenten un màscara darrera de la qual les coses no són tan senzilles i brillants com un es podia pensar. És cert que, la trama es refereix a la “bona societat”, que amagava els seus sentiments darrera de fèrries convencions socials, però cal qüestionar-se si no són totes les relacions socials les que estan velades per algun tipus de convencions. De fet, avançada la novel·la, Dowell, el narrador, reconeix que és difícil donar una impressió completa d’un home. Abans, a la introducció, parla d’una poma amb el cor podrit. La novel·la exposa aquesta visió de forma magistral, ja que tots els fets estan explicats dues o tres vegades, que van revelant gradualment la veritat.

Així la primera visió de dos personatges és “d’una parella model”, però a la pàgina següent ja dubta si la dona era una ramera o una dona decent, la qual cosa l’ha fet explicar que no sap res del cor dels sers humans i que escriu per posar per escrit la desintegració del seu petit cercle. Les relacions que formaven eren falses i allò que semblava un ball era “una presó plena de vociferants atacs d’histèria, reprimits perquè no fessin més soroll que el nostre carruatge”.

Per expressar la col·lisió entre les expectatives i la veritat l’autor no escatima en recursos i un dels més gràfic és el llenguatge. Diversos personatges són qualificats compassivament com “pobre”, però quan la pobre dona traeix un dels personatges principals “la veritat li copeja en ple rostre”. Per multiplicar l’efecte, les expressions es reiteren en diverses ocasions, de manera que, per acumulació sentim primer commiseració i després la sorpresa i la ràbia i ens ficam més en la pell dels personatges.

Des d’un altre punt de vista es pot considerar El bon soldat com una altra volta de rosca a les històries d’infidelitats que són el sant i senya de la novel·lística decimonònica, des de la seminal Madame Bovary a la nostra Regenta, totes les literatures compten amb la seva història de traïcions amoroses. Madox duu a l’extrem aquest tipus d’argument, perquè en aquest cas tenim dues parelles amb infidelitats i al clàssic adulteri femení, aquí se li afegeix un de masculí. Però posats a anar lluny en els dos casos es tracta d’episodis repetits, en un d’ells dos llargs romanços amb episodis força novel·lescos (casar-se amb un home per recuperar un amant), i l’altre en una autèntica saga de quatre relacions extramatrimonials, al final de les quals el protagonista declinarà embarcar-se en una darrera, la qual cosa serà la seva fi. Evidentment, una història així no pot ser avorrida.

El començament del segle XX va veure una impressionant renovació de la novel·la. Fins llavors havia predominat el relat lineal amb un narrador que de forma innocent ho sap tot dels seus personatges, que integra en el moment històric que els fa viure. A partir d’aquest moment la trama es descrita sense tenir en compte la cronologia dels fets, sinó la voluntat de l’autor i el narrador perd la visió general de la història; en moltes ocasions és un dels personatges i pren tota la seva dimensió la qüestió del punt de vista: no hi ha una veritat, sinó que cadascú viu els fets d’una manera determinada, que és la seva veritat. La narració s’explica a partir d’un personatge que viu la seva inclusió en un marc històric de forma problemàtica, ja que molts cops no sap cap a on va el món on viu.

 

Ford Madox al costat de James Joyce i Ezra Pound

En relació a aquesta nova manera d’escriure novel·les, les obres de James Joyce, Marcel Proust, Ernest Hemingway, William Faulkner són ben conegudes pel lector, les hagi llegit o no. Tanmateix, altres autors com Ford Madox i, especialment aquesta obra, s’inscriuen en aquest marc, del qual n’és un pioner, ja que publicada el 1915, els precedeix a tots.

L’audàcia formal d’aquest llibre s’amaga en una prosa sense estridències que hipnotitza el lector i el va duent de la mà per les habitacions de l’immens edifici que va alçant l’escriptor, de manera quan el deixa un altre cop a la porta de sortida no és conscient de quant ha caminat i de l’envergadura de l’obra que acaba de visitar. És realment un puny de ferro en un guant de vellut que commou al visitant de forma amable.

Ja la qüestió del narrador i del protagonista són problemàtics. El primer és Dowell, un dels personatges, que al començament és el més ignorant de tots del que està passant. De fet la novel·la és la història de com va desvelant els diversos secrets que amaga la seva vida. Observi’s de passada que el concepte de secret, que autors com Faulkner van fer una peça clau de la seva narrativa, ja és posat aquí en un primer pla.

Així mateix, sense que es tracti d’una novel·la coral, ja que l’acció transcorre al voltant de mitja dotzena de personatges, sobre els quals pivoten una decena més i, la impressió no d’una abundància exuberant de tipus humans. Tanmateix, és difícil identificar un protagonista. Hi ha alguns actors centrals, com Edward Ashburnham i la seva dona Leonora, Florence, la dona del narrador o Nancy, la jove que precipitarà el final, però cap d’ells assumeix prou importància per eclipsar els altres.

Aquests personatges principals són, al seu torn, difícils d’aprendre. Molt lluny de la literatura de masses, que es construeix sobre la dicotomia previsible (i per açò mateix tranquil·litzadora) del protagonista-antagonista, un dels quals és autènticament malvada, aquí costa discernir la moralitat de cadascun d’ells. En principi, Edward Ashburnham se’ns pot presentar com un odiós espòs infidel, però el narrador sempre el disculpa i, després de saber com l’ha tractat Leonora, la seva muller, els dubtes ens assalten; el seu final fan que ens plantegem si la virtut d’aquesta és certa o una simple façana. Florence, pel seu costat, sembla una pobra dona que arrossega els seus mals pels balnearis d’Europa, però acabarà presentant un aspecte diferent cap a la meitat del llibre. Estem davant de caràcter complexos, que segons en quin moment i quin punt de vista els considerem poden ser bons o dolents.

La narració està molt enfora de seguir un fil cronològic, sinó que fa un ús constant del flash-back i s’articula a través de temes o personatges que són el suport de la història. El resultat és molt més difícil de descriure que de llegir, perquè realment la lectura no és excessivament complexa. És cert que, a grans trets s’expliquen tres cicles d’aventures i dues d’elles –la de Florence, la dona de Dowell i la de Nancy, el destí dels amors d’Edward i Dowell– estan exposades d’una manera globalment ordenada, tot i que la tercera –la ruïna d’Ashburnham– es vagi intercalant entre les altres dues, segons la necessitats de la narració.

Veritablement es pot pensar en una estructura musical, en què els tres cicles actuarien com a temes: A, B, C, i com en una simfonia, un motiu pot ser seguit per un altre o, alternativament pot ser desenvolupat, admet improvisacions i revisions i en qualsevol moment pot reaparèixer en una seqüència que combina l’ordre amb la diversitat.

D’altra banda, la tècnica narrativa més emprada és l’anticipació: el narrador ens proporciona alguna informació sobre fets o personatges que més endavant es perfilaran amb més detall. Aquesta manera de contar recorda el treball d’un escultor, que va donant forma a la seva obra amb successius cops a la pedra, però que no es donen en ordre, sinó que primer comença a un punt, després es desplaça a un segon i un tercer, per reprendre el seu treball inicial, de manera que la peça va sorgint progressivament sota els nostres ulls.

Altres autors han utilitzat aquest sistema, com ara Garcia Márquez amb la Crónica de una muerte anunciada, que en el seu títol ja indicava com anava a descriure els fets. Tanmateix, Madox, empra aquest recurs constantment per explicar diverses trames alhora, la qual cosa dóna una notabilíssima profunditat i amplitud a la narració.

Aquesta manera de plantejar la narració va fer que en el seu moment els seus assoliments quedessin postergat per la radicalitat dels seus successors, que mostraven les seves audàcies tècniques de forma directa al lector. Tanmateix, per açò mateix ara la fa tremendament actual, perquè ja fa temps que l’experimentalisme va ser enterrat del gust literari i els corrents postmoderns amaguen la complexitat de la trama en embolcalls que fan més fàcil la digestió al públic, i que, per aquest mateix motiu, acaben sent més complexos que els dels seus antecedents.

Un altre tret de la novel·la moderna és que “hi cap tot”, és a dir que diferents recursos narratius són integrats en la trama. Sense caure en el barroquisme de propostes posteriors, es van incorporant en l’acció reflexions d’ample calat, com ara una teoria de l’amor masculí de tall “donjoanesc”, com una ampliació permanent de l’experiència vital de l’home, en la qual el contacte carnal acaba essent un corol·lari imprescindible però poc significatiu, amb el qual es complementa l’observació que en el matrimoni cadascú intenta amagar a l’altre una debilitat inconfessable. Són excepcions, perquè, en general, l’autor, com demana la novel·lística contemporània, amaga les seves idees en les accions dels personatges.

A la inversa, la naturalesa de la narració, un embolic d’infidelitats de dues parelles desenvolupada principalment en un balneari, podria donar la impressió que exclou el marc sociohistòric. Molt al contrari, les anades i vingudes dels personatges, uns de la seva Anglaterra natal a les colònies de la Índia, Birmània i Ceilan i, altres d’Amèrica a diferents països europeus (França, Regne Unit, Itàlia), ens mostren la vida cosmopolita dels grups acomodats del període d’avantguerra.

Balneari de Nauheim

Però és que Madox s’avança als més moderns corrents de la novel·lística contemporània, perquè explica com és l’estructura de la seva obra, alçant l’embolcall exterior perquè es vegi la seva estructura. La quarta part comença reconegut que ha contat la història amb molt poc ordre i que “tant prest es retrocedeix com es va cap endavant”. De fet ha explicat tot des dels diferents punts de vista necessaris: “el de Leonora, el d’Edward i, fins a cert punt, el meu (de Dowell)”.

En definitiva és l’hora de redescobrir aquesta clàssic contemporani que en una narració molt amena ens revela els secret més foscos de l’ànima humana i ho fa utilitzant unes tècniques narratives plenament contemporània, sense que el lector sigui plenament conscient.

Històries del turisme de Menorca. Els intents d’urbanitzar ets Alocs, Binimel•la, sa Roca i Serra Morena

Al calor del gran impuls que estava agafant la indústria turística menorquina a les acaballes dels anys seixanta, el capital estranger, principalment anglès i alemany, va intentar engegar una sèrie de nuclis residencials bastant ambiciosos, que van quedar estroncats per la crisi dels setanta i les creixents exigències legals per urbanitzar. Aquestes iniciatives es van reactivar una dècada més tard, però les reticències dels ajuntaments, davant de la pressió social en contra dels nous desenvolupaments i la política de la comunitat autònoma en el mateix sentit va acabar per fer-los inviables.

El 1972 la societat Ets Alocs, SA, depenent de la companyia radicada a Munic, Internationale Treuhand Handelsgesellschaft, va adquirir la finca Santa Isabel, de Ferreries, a la costa de la qual hi ha la cala dets Alocs. Al poc temps, edità un fullet en alemany amb un petit plànol del centre turístic. L’any següent va obtenir l’autorització de l’Exèrcit per urbanitzar el paratge i el subministrament de 8.000 kW de GESA. L’àrea afectada era molt extensa, i partint del litoral, s’endinsava centenars de metres cap a l’interior. S’havien dissenyat més de cinc-centes parcel·les que superaven els 1.000 m², dos complexos d’apartaments i vint terrenys de més de 13.000 m² cadascun per construir condominis, dos hotels, dues zones comercials i dues àrees esportives. En una relació de preus d’aquests anys figuren nombrosos solars venuts.

El 1973 es va tramitar un pla parcial, però quedà en via morta perquè l’empresa no va esmenar les deficiències existents en la documentació. La iniciativa es va reprendre el 1976 en un sector del nucli, que va aconseguir l’aprovació oficial el maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins que es va reactivar la segona part dels vuitanta, esperonada per l’expansió turística d’aquests anys.

El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar l’autorització del projecte d’urbanització per l’existència d’importants deficiències. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb dues terceres parts de les accions de la societat promotora, Ets Alocs, SA, per respondre del deute que mantenien els propietaris originals. El representant, Hans Schlieck, va garantir l’abastament d’aigua (el principal problema) amb una captació situada a dotze quilòmetres. A final d’any es presentà un nou projecte que pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat, però la idea tampoc prosperà. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.

 

Publicitat del Poblat de pescadors de Binimel·la. 1972

La història de Binimel·la, al terme des Mercadal, presenta fortes similituds amb l’anterior. A finals del 1969, la veterana agència immobiliària anglesa Tufnell & Partners (establerta el 1930) va comprar el lloc esmentat, de cent hectàrees. La companyia va dissenyar una vasta urbanització, amb dos-centes parcel·les de 1.000 m² al costat est de la platja, per construir xalets i apartaments, així com tres hotels de grans dimensions i un poblat de pescadors, a l’estil de Binibèquer Vell, just darrera la platja. Es va editar un complet fullet publicitari i el mes de desembre del 1970 es començaren a organitzar vols des de Londres amb un centenar de potencials compradors anglesos (que també visitaven altres zones de l’illa, com Sant Tomàs). La idea era enviar un avió cada mes fins l’inici de la temporada turística.

L’estiu de l’any següent, la societat publicà anuncis del centre turístic, però el desembre la Comissió Provincial d’Urbanisme va desestimar l’aprovació del sector. Malgrat tot, a principis del 1972 es va seguir fent publicitat, on s’explicava el contingut del projecte, al qual ara s’hi afegia una “marina”, és a dir una zona d’amarratges. Finalment, només es van obrir uns pocs camins de terra i s’aixecaren un parell de construccions. El 1975 Tufnell oferia la venda d’una parcel·la amb aigua i electricitat a 300 ptes/m², indicant que el preu normal era el doble, comentari que fa pensar en un antic propietari que es volia desprendre del seu terreny.

 

Esquema del projecte de la urbanització de Binimel·la. 1972

Els promotors de Binimel·là van presentar el pla parcial a l’Ajuntament a començaments del 1987 i quinze mesos més tard, la negativa municipal a tramitar-ho els va portar a dur el tema a la Comissió Provincial d’Urbanisme, la qual es va mostrar conforme amb la corporació, partidària de protegir el paratge, i que va iniciar la revisió de la qualificació del nucli el 1989, de cara a la seva eliminació del planejament.

Un altre intent que no reeixí al municipi des Mercadal és el de sa Roca. Els primers mesos del 1970 es van vendre els terrenys, d’una extensió de 387 ha, i es constituí la societat Urbanización Sa Roca, SA, promoguda pel senyor Cappa. Els tres anys següents es van obrir els vials (la major part dels quals van quedar sense asfaltar), es construïren una vintena de xalets i es va aixecar un restaurant. L’assentament va experimentar un bon ensurt el 1973, amb motiu d’un incendi declarat als costers del Toro. Aquest any es va aprovar un pla especial, però sense capacitat d’ordenar el sòl, únicament la xarxa viària i la protecció paisatgística. El 1976 la zona havia passat a mans de l’empresari Josep Palliser Carreras, d’Alaior i es comercialitzava com parc residencial Sa Roca, amb tennis, piscina, parc infantil, minigolf i custòdia de cavalls, a més d’un restaurant amb barbacoa. L’àrea urbanitzada al final quedà reduïda a unes vuit hectàrees i fou declarada com no urbanitzable el 1988. El 1989, l’Ajuntament des Mercadal va paralitzar la construcció de dues edificacions sense llicència.

Serra Morena: explotant els avantatges de l’interior de l’illa

L’Ajuntament de Maó va aprovar l’abril del 1971 la parcel·lació del lloc de Serra Morena, a la carretera de Fornells. El mes d’agost es publicava a la premsa un anunci en anglès de la societat Melpond Intercontinental (la mateixa que feia poc que estava urbanitzant Binixíquer, també de Maó), en la qual es presentava el petit centre residencial, remarcant que estava a tres quilòmetres del port de Maó. S’explicava que, en aquell moment, viure a la costa de l’illa suposava haver de suportar els renous i inconvenients de la indústria turística menorquina i, que, pel contrari, en aquell indret hi havia pau i quietud. Els solars es venien a un preu molt econòmic: 65 ptes/m², segurament perquè es tractava de terrenys rústics, i a més, eren parcel·les grosses, de més de 10.000 m². En tot cas, s’havia construït una petita xarxa de vials. L’abastament d’aigua del sector es va aconseguir el mes de novembre gràcies a un acord conjunt amb la promotora de Shangri-la i l’Ajuntament, a partir de pous municipals. El 1980 encara es venia algun solar, a 150 ptes/m². Posteriorment l’oferta es va limitar a xalets.

Finalment, el desenvolupament d’aquesta zona, realitzat al llarg de quaranta anys, s’ha limitat a unes trenta cases, una tercera part del volum projectat; així i tot, el PGOU de Maó permet seguir construint, mantenint les condicions urbanístiques actuals. De fet, el nucli no tenia unes grans expectatives, i només va mancar completar el camí més exterior.

El populisme i la lluita antiterrorista

Des de l’atac contra les torres bessones de Nova York del 2001 la lluita antiterrorista s’ha convertit en una prioritat global. Immediatament després es van reforçar les mesures de seguretat dels aeroports: es prohibiren passar líquids i altres articles, es van instaurar escorcolls aleatoris i s’obligà els viatgers a llevar-se cinturons i sabates de talons abans d’accedir a la zona d’embarcament. Tot plegat va allargar el temps d’espera i obligà a contractar empreses privades per executar aquestes inspeccions, finançades amb l’increment de les taxes aeroportuàries, és a dir pels usuaris.

Aquestes actuacions afecten de forma indiscriminada tothom que viatja, però no han impedit que s’hagin produït nous atemptats en aeronaus. De fet, és un poc incongruent que, passat el control, els passatgers es trobin amb multitud de botigues on poden adquirir la majoria dels gèneres prohibits: tota mena de líquids i nombrosos objectes punxants.

Sempre m’he demanat com poden comprovar les forces de seguretat la provisió dels comerços, una operació massiva i diària on deu ser molt fàcil fer entrar qualsevol estri, fins i tot camuflar bombes. Així mateix, no ha de ser senzill conèixer la identitat real dels centenars d’empleats de l’aeroport, que tenen accés a zones sensibles. No crec que sigui possible evitar que en aquest tràfec quotidià s’introdueixin elements hostils capaços de provocar actes criminals.

La meva impressió sempre ha estat que les mesures col·lectives no cerquen tant millorar la seguretat, com donar als ciutadans una percepció de seguretat. Es tractaria d’un intent dels governs de tranquil·litzar-nos amb maniobres que vèiem cada vegada que viatjam i ens volen donar la impressió que impedeixen que els malfactors puguin actuar. Desgraciadament, el terrorisme no ha estat mai el resultat d’exercicis improvisats, sinó de bandes organitzades que estudien els seus cops de manera professional i als quals les actuals previsions de les autoritats no els dificulten gaire la seva bàrbara pretensió de col·locar explosius o infiltrar armes en llocs públics.

Els països com Espanya, on tenim una llarga experiència en el combat d’aquests grups criminals, sabem que es tracta d’una tasca minuciosa on la localització, identificació i seguiment dels sospitosos és vital. A diferència dels protocols massius, que es realitzen amb personal de baixa qualificació, requereixen de la participació de funcionaris altament formats en tècniques de vigilància, que utilitzen els darrers avenços tecnològics.

Per la seva naturalesa, són activitats ocultes als ciutadans que només es revelen quan es detenen els individus que estan planejant un atemptat o ja l’han realitzat. Per aquest motiu, la gent només sap de la seva existència quan s’informa de l’actuació policial. No hi ha, com en els controls generals, un contacte directe que alleugi al públic, però la seva efectivitat és enormement superior.

Els darrers mesos hem tingut exemples clars de bones i males pràctiques de les forces de seguretat. La passivitat de la policia belga va facilitar els atemptats de París. D’altra banda, el mes de desembre passat un terrorista tunisià va atropellar dotze persones a Berlín i al cap de tres dies era abatut a Milà, després d’haver passat per França. En canvi, la nit de cap d’any un pistoler entrava a una discoteca d’Istanbul, feia 39 morts, i encara el cerquen.

En els dos casos, es tractava de persones fitxades per la policia. Potser a països més avesats en la lluita antiterrorista, com Espanya, França o el Regne Unit, les morts s’haurien evitat, però crida l’atenció que la coordinació de les autoritats europees va permetre detenir l’assassí, que tenia al seu favor les diferents fronteres i sistemes de seguretat nacionals i, en canvi, a Turquia encara no hagin pogut capturar-lo.

La paraula de l’any del 2016 ha estat el populisme. Açò no obstant, ja fa quasi dos segles Alexis de Tocqueville prevenia a la seva obra La democràcia a Amèrica (1835) sobre la tendència dels polítics elegits per votació popular a atreure l’opinió pública a través de la demagògia i la publicitat.

Aquesta inclinació ha arribat al seu paroxisme al segle actual. Els dirigents declinen liderar l’acció política i fan el seu programa electoral per acontentar les pretensions dels ciutadans. No tenen cap empatx en fer el contrari del que han promès, perquè sempre es poden excusar en què la realitat és diferent de com se l’havien imaginat, quan disposen de tota la informació per conèixer-la amb antelació, però no ho fan perquè volen afalagar els votants prometent el que demanen, ni que sigui impossible de complir.

Els temps en què els polítics feien una anàlisi dels mals profunds de la societat i proposaven determinacions que anaven a l’arrel i no a la mera superfície han passat. Un governant abans de prendre qualsevol decisió es demana quin serà el titular, amb l’objectiu d’obtenir el major impacte mediàtic. La solució dels problemes i la millora del benestar de les persones passen a un segon terme.

Els controls als aeroports no han fet sinó començar, els seguiran els murs a laimmigració i qualsevol altra pràctica espectacular. Els ciutadans que s’estan rebel·lant contra les elits en molts casos fan el joc als venedors de fum. La veritable indignació és exigir que ens expliquin la desagradable veritat i es prenguin mesures discretament efectives.

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions frustrades

Les promocions esmentades al llarg del darrer any no esgoten els projectes concebuts a Menorca, sinó que hi va haver d’altres que no van ser viables; alguns no van sortir del paper, mentre que la resta, per un motiu o altre, només van fer les primeres passes.

 

Cala Pregonda.1968

El terme des Mercadal concentra un gran nombre d’iniciatives fracassades. Així el 1962 la premsa informava que un grup de metges catalans havia comprat cales Morts, entre na Macaret i l’Arenal d’en Castell. Posteriorment els terrenys, que ocupaven 39 hectàrees, arribarien a ser declarats aptes per urbanitzar, amb una previsió de 1.950 habitants, però el sector mai es va desenvolupar i finalment les Normes Subsidiàries el van qualificar com a paratge preservat.

Una altra parcel·lació ben antiga és la de cala Barril, a la finca de son Ametller, del mateix municipi, promoguda per la família Moysi, propietària del lloc. El projecte fou dissenyat per l’arquitecte Mateu Seguí Pons l’octubre del 1965 i, sembla que l’any següent es va vendre qualque tros de terreny. El 1967 aquesta urbanització es va incloure en el suplement turístic del diari Menorca. S’havia previst que els solars tinguessin una extensió mínima de 10.000 m², la major part amb accés a la mar i disposarien d’electricitat i telèfon. L’any següent una immobiliària anunciava la seva comercialització, però aquí s’acabà tot.

 

Plànol de parcel·lació de cala Barril

El gener 1978 es va intentar repetir a Pregonda l’especulació que havia estat projectada feia més d’una dècada a cala Barril, que forma part del mateix lloc. S’edità un bon fullet publicitari que defensava la qualitat de la promoció, en la qual tots els xalets serien diferents. La parcel·lació estava formada per cinquanta-cinc solars de grans dimensions (entre 15.000 m² i 20.000 m²); segons el plànol cada porció consistia en una franja perpendicular a la platja, de la qual distava uns cent metres, si bé la majoria quedava darrera del penyal que hi ha a l’oest, sense vistes a la mar. Aquest desenvolupament s’estalonava en la possibilitat que oferia la normativa urbanística de realitzar una construcció en rústic si es disposava una quantitat mínima de terreny, però, com que el conjunt no podia formar un nucli de població, l’Ajuntament des Mercadal s’hi va oposar i el projecte quedà estroncat.

Parcel·lació de Pregonda. Publicitat del 1978

Tanmateix, els anys 1986 i 1989, aquí es van iniciar construccions sense llicència, que van suscitar un fort rebuig social i van ser paralitzades per la corporació; al cap dels anys serien esbocades.

Un dels projectes més seriosos fou el de cala Tirant. El 1967 es va dibuixar un primer esquema de xarxa viària. Dos anys més tard, Carlos de Salord i Albertí, propietari dels terrenys i delegat insular del Govern, sol·licità la declaració dels terrenys que envolten la cala, de 106 hectàrees, com a centre d’interès turístic nacional, la qual cosa equivalia a l’aprovació del pla urbanístic, així com l’accés preferencial als crèdits turístics. El mes d’abril del 1971 es publicava la concessió d’aquesta qualificació. Es constituí la societat Cala Tirant Development Group, presidida per Fernando Caballero, que havia comprat els terrenys. El nucli estaria dividit en zones per xalets, apartaments, hotels i àrea comercial, amb totes les infraestructures, incloent la depuració de les aigües i cables soterrats d’electricitat; no hi hauria edificis alts, ja que es volia fer una urbanització de qualitat. El 1973 estava venut un primer bloc d’apartaments, Las Sabinas I, de 47 unitats i es va planificar un segon complex, Binidelmar, que mai s’arribaria a aixecar. Al mateix temps l’empresa s’encarregava de la venda de parcel·les de 600 a 1.000 m² per construir xalets.

 

Cala Tirant Comunity. Publicitat

Segurament la lentitud en desenvolupar la zona va determinar que, en arribar la crisi, les infraestructures del sector, malgrat tenir tots els permisos oficials, no estiguessin executades, excepte un vial d’accés molt ample, que dóna la mida de l’ambició del centre residencial projectat, així com alguns carrers sense asfaltar amb unes poques cases. La manca d’obres suggereix una empresa poc solvent, o una comercialització no gaire eficient.

La majoria dels ajuntaments democràtics no van veure amb bons ulls la creació de nous nuclis de costa. El successius consistoris des Mercadal estaven a favor de desqualificar els terrenys i es va mostrar en contra de la revisió del centre d’interès turístic nacional de Tirant, on ja s’havien marcat els vials i havia tres o quatre edificis. L’opció fou acceptada per la Conselleria de Turisme el 1986. Els anys següents la corporació va insistir en la seva derogació, entre altres qüestions per la manca de disponibilitat d’aigua. El 1989 no va aprovar el pla d’ordenació, decisió que van avalar diverses sentències. Al final aquest desenvolupament esdevindria impossible per la seva declaració com àrea natural d’especial interès.

El poblat de pescadors de l’illa des Revells

Una de les idees més forassenyades fou la urbanització de l’illa des Revells. Es tracta d’un projecte d’inversió que no transcendí, i devia congriar-se a finals de la dècada del 1960. Consistia en construir seixanta casetes de pescadors de 30 m² en aquesta illeta del port de Fornells, cadascuna amb el seu amarratge. Es volia seguir el model del poblat de Binibèquer Vell. El preu de l’illa és fixava en un milió de pessetes, el cost de les edificacions en set milions i les infraestructures en un altre milió. Per tant, la inversió total era de nou milions i es calculava que es podia vendre pel doble. Malgrat l’optimisme d’aquests nombres, sortosament el projecte no va sortir endavant.