Viatge del Renaixement al Regne de Granada

Les terres de Jaen són el testimoni privilegiat del Renaixement, especialment els pobles d'Úbeda i Baeza, situats en un alt que domina la vall del Guadalquivir. El noble d'Ubeda Fracisco de los Cobos fou el secretatari d'Estat (primer ministre) de l'emperador Carles V i va emprendre un vigorós programa constructiu.

ÚBEDA

La gran plaça Vázquez de Molina és una de les més monumentals d'Espanya, plena de grans edificis i jardins.

Santa Maria de los Reales Alcázares

La capella de Sant Salvador és notable, tant per l'exterior com l'interior

Sant Salvador

Retaule renaixentista de Sant Salvador

Hi ha altres esglésies, com la de la Santíssima Trinitat

Campanar de l'Església de la Santíssima Trinitat

Al nord d'Úbeda es troba el castell de Sabiote, bastant impressionant.

Castell de Sabiote

BAEZA

Tal vegada per ser més petita a Baeza, es nota més la seva monumentalitat.

Palau de Jabalquinto

Un dels punts de més encant és la plaça del Popolo, amb la font dels lleons i les carnisseries amb l'escut de Carles V.

Font dels Lleons

Baeza és la seu episcopal. La catedral, petita però rabiosament renaixentista és preciosa.

Torre de la catedral de Baeza

Antonio Machado va donar classe a l'antiga universitat, reconvertit en institut. Avui en dia es conserva l'aula on ensenyala als seus alumnes.

Claustre de l'Insitut de Baeza

JAEN

La capital, Jaen, té diversos punts d'interès. Entre ells la catedral renaixentista.

Campanar de la catedral

L'interior és pura geometria

Interior de la cúpula de la catedral

Els banys àrabs s'anuncien com els més grans d'Espanya i de fet, són una construcció notable.

Banys àrabs de Jaen

Són als soterranis del palau de Villardompardo, molt airós, on avui hi ha un centre cultural.

Pati del palau de Villardompardo

El castell de Santa Catalina domina la ciutat. És una bella construcció amb unes vistes fabuloses.

Vista general del castell de Santa Catalina

Muralles del castell

Les serralades dels voltants de Jaen donen una gran sensació d'amplitud. Les oliveres són omnipresents.

Oliveres i serralada dels voltants de Jaen

A mig camí de Jaen i Úbeda trobam la serra Màgina, amb uns panorames fantàstics.

El poble de Torres i la serra nevada al fons

LA SERRALADA DE CAZORLA

La serralada de Cazorla és un paratge mític, des de l'època dels documentals de Rodríguez de la Fuente. La veritat és que és una comarca ben conservada i a escala humana.

Abans d'arribar s'estenen les oliveres de la vall del Guadalquivir, que des d'enfora sembla que formen un tapís.

La Vall del Guadalquivir des de Burunchel

La cerrada de Utrero és una senzilla excursió on es veu un penyal amb belles cascades.

Cerrada de Utrero

El poble de Cazorla és un lloc recomanable. Bon ambient, un castell,..

Castell de la Yeda dominant Cazorla

A l'església de Sant Maria, construïda sobre el llit d'un riu, expliquen un curiós episodi de la lluita de l'home per domesticar la natura.

Ruïnes de l’Església de Santa Maria

LA SENDERA DEL RIU BOROSA

Excursió molt recomanable. És llarga, però no té cap complicació per poc que estiguis acostumat a caminar.

Cerrada de Elías

Els penya-segats són espectaculars.

Vall del riu Borosa

Hi ha paratges que semblen encantats.

Salto de los Órganos 

I cascades que semblen sortides d'un conte de fades

  Les aigües baixen impetuoses i al voltant es poden veure cabres monteses amb les seves cries.

GRANADA, LA DARRERA CAPITAL D'AL ANDALUS

A Granada conviuen edificis renaixentistes i nazaris. La capella reial i la Catedral valen molt la pena de visitar.

Detall de la Capella Reial

Per damunt de l'Alhambra hi ha els encantadors jardins del Generalife.

Jardins del Generalife

Els jardins ofereixen unes belles vistes de la ciutadella de l'Alhambra.

L'Alhambra des del Generalife

A l'interior es va construir el palau de Carles V, de bella factura renaixentista.

Pati del Palau de Carles V.

Però, la perla són els palaus nazarís, construïts pels darrers reis moros.

Palaus nazarís

El patio de los Arrañanes, és un remans de pau, que ens transporta a l'oasi que cercaven els reis de Granada.

Patio de los Arrañanes

Al costat s'hi troba el pati dels lleons, on les paraules es queden curtes per expressar el que sents.

Pati dels Lleons

L'arquitectura dels voltants, tocada pel sol del capvespre crea efectes de somni.

Columnes del pati dels Lleons

A la sala dels reis, l'arquitectura és pura màgia. És fàcil sentir l'alè dels antics monarques recostant en la semipenombra de la sala.

Sala dels reis

A la sortida espera la tranquil·litat del Partal

El Partal

Ja es tard, ens despedim des del mirador que ens ofereix el panorama del Albaicín.

El Albaicín

Els inicis del problema de l’oferta extrahotelera (1973-1982)

Els darrers anys, els habitatges vacacionals han sortit a la llum gràcies a  plataformes d’internet com airbnb, que faciliten extraordinàriament la  comercialització pels seus propietaris. Malgrat tot, només són la darrera fase de l’ampliació de la planta turística. Els conflictes que ara vivim i els intents de regular el fenomen recorden els que es van experimentar la dècada del 1980. Fins aquell moment, l’única oferta legal era la que proporcionaven les diferents categories d’allotjaments hotelers: hotels, hostals i similars. De fet, les estadístiques oficials només recollien les estades en aquests establiments. El que és més important, els hotelers eren l’únic grup organitzat capaç d’expressar les seves inquietuds a l’administració i en els mitjans de comunicació.

Tanmateix, com vam veure en la descripció del naixement de les urbanitzacions, des del començament els allotjaments residencials es van desenvolupar en paral·lel als hotelers. L’orientació dels nuclis de costa i les declaracions dels agents turístics fan palès que les dues ofertes evolucionaven una al costat de l’altra. Mentre el mercat turístic era creixent, l’existència d’un volum cada com més gran de complexos d’apartaments i xalets no havia preocupat ningú i coexistien sense interferències, però la percepció d’aquest fet es va transformar durant la crisi del petroli (1974-1982).

Els períodes de recessió acostumen a covar canvis. Igual com els habitatges vacacionals estan lligats a la primera depressió del segle XXI (2008-2013), els anys setanta, l’element més significatiu va ser l’eclosió dels apartaments turístics, que feien una competència creixent als hotels i allargaren la sensació de crisi, perquè van provocar que les xifres d’estades hoteleres augmentessin lentament.

La primera referència als allotjaments extraholers és potser un article del Diari Menorca del 1973 sobre Menorca turística. Després de publicar el llistat de tots els establiments hotelers de l’illa, s’afegia que la demanda no es limitava exclusivament a aquests, sinó que per a un turisme més estable s’havien aixecat els més moderns i confortables xalets, en una prolífica sèrie d’urbanitzacions que s’havien anat creant per tota l’illa, i de les quals també s’oferia una relació.

A partir del 1974 es comença a tenir en compte de forma seriosa aquesta oferta i s’intenta quantificar el seu volum real. El mes d’agost Victory Manella reiterava la necessitat que Menorca arribés als 25.000 llits, com ja havia apuntat anys enrere, anotant que el nombre actual se situava en la meitat d’aquest valor i matisava que la crisi que afectava el sector podria modificar el sostre. Les notícies del moment xifraven la capacitat hotelera de Menorca en 12.000 places.

L’estiu següent s’informava que el 1974 eren 12.275, sense cap alteració per l’any següent. S’afegia que les places extrahoteleres (urbanitzacions, apartaments, xalets, cases particulars de lloguer) eren difícils de calcular, perquè no hi havia cap cens, però fonts ben informades les situaven entre les 8.000 i les 12.000, la major part en la cinquantena d’urbanitzacions de l’illa. Uns dies després la premsa interrogava el president del Foment del Turisme sobre les ofertes hotelera i extrahotelera, però aquest declinava donar xifres.

Al principi de la temporada del 1977, una periodista va provar d’aportar dades més sòlides, per a la qual cosa es va dirigir a la delegació insular del Ministeri. El nombre de llits dels hotels el 1975 era de 12.491, 216 més que l’any anterior; els mateixos que el 1976. En canvi, el saldo d’entrades i sortides per via aèria i marítima, el mes d’agost del 1975 registrava pics de 31.043 persones, i el 1976, 34.946, la qual cosa li permetia arribar a la conclusió que “la oferta extrahotelera es por lo menos tan importante como la hotelera”. Les estadístiques eren impotents per recollir els milers de viatgers que s’estaven a xalets, apartaments, cases particulars o, fins i tot, acampats.

Dos anys més tard, s’assenyalava que les places hoteleres se situaven al voltant de les 14.000, però s’havien incrementat considerablement les extrahoteleres (apartaments, xalets, bungalous), que s’estimaven entre quinze i vint mil, tot i que era molt complicat donar una xifra exacta, perquè aquell tipus de construccions estaven proliferant per tota l’illa. En una taula rodona celebrada els primers dies del 1980 es va debatre sobre els allotjaments hotelers i  residencials, els quals tenien bastants partidaris. L’estiu, es publicava la primera crítica dels empresaris hotelers. Joan Casals es referia al “lent però progressiu creixement dels apartaments i tot tipus d’habitacles que, sota pretext d’abaratir el producte, el que feien era eliminar llocs de treball” i els posava en el mateix calaix que el creixement basat en “sa caseta i s’hortet”, símbol màxim d’insolidaritat humana. Tomeu Gili, el president del Foment del Turisme, denunciava setmanes més tard l’existència de centenars d’apartaments dedicats al turisme sense cap control .

El mes de juliol del 1980, Guillem López realitzava un altre exercici per tractar de quantificar l’oferta extrahotelera. Partint de l’existència de 6.000 habitatges no utilitzats com a residència familiar i de puntes de visitants de 40.000 persones a l’estiu, considerava que existien uns 4.000 habitatges, és a dir 16.000 llits amb un ús residencial turístic, tot i que el potencial total era de 24.000. El mes de març del 1981 s’organitzava la I Jornada de Municipis Turístics de Menorca, durant la qual es van analitzar els resultants d’un estudi realitzat el 1978 per encàrrec de la Secretaria d’Estat de Turisme i actualitzat el 1981. Segons aquest, a Balears existien 130.000 places extrahoteleres il·legals, de les quals 15.000 eren a Menorca. La Conselleria de Turisme del Consell General Interinsular optava per la seva legalització, per a la qual cosa s’havia obert un procés que s’allargaria durant tot l’any.

Diari Menorca, 19-10-1982

L’any següent, la premsa realitzava un nou tempteig per mesurar el turisme residencial. A partir de les dades d’entrades i sortides amb avió i vaixell del 1982, proporcionades per la Delegació Insular de Turisme, es calculava i dibuixava la corba del saldo poblacional, es deduïa que el 12 d’agost havia a l’illa 50.000 turistes. Com es pot comprovar es tracta d’un precedent de les corbes de pressió humana diària que actualment publiquen l’Observatori Socioambiental de Menorca i l’IBESTAT. A pesar que els valors s’han de corregir a la baixa, ja que durant la temporada turística, a més de viatgers, s’incorpora una quantitat notable de treballadors temporals, els resultats es poden considerar com globalment vàlids.

Al final de la crisi del petroli, la població de l’illa era conscient de l’abast del problema de l’oferta extrahotelera i les autoritats acceptaven que calia legalitzar-ne una part, els apartaments, una actuació que es duria a terme els deu anys següents i no va estar exempta de polèmica.

Ens hem passat de voltes: l’escalfament de l’economia

Fa uns dies, la subhasta de les concessions de platges d’un municipi de Menorca es va adjudicar amb un cànon doble que l’any passat. Setmanes abans, la licitació d’unes obres quedà deserta; es repetí augmentant el preu un 20% i únicament va concórrer un empresari, que no va fer cap rebaixa. Fa dos o tres anys descomptes del 30% eren la norma.

Foto D. Menorca. Gemma Andreu

Són dos exemples de l’escalfament de l’economia de Menorca, significatius perquè afecten dos sectors importants: el turisme i la construcció. Aquesta darrera, després d’haver patit amb força la crisi, avui dia no troba suficients obrers. Un altre mercat rellevant, l’immobiliari, també s’està enlairant a velocitat de creuer. Una casa del cós de Gràcia de Maó s’ha venut per més de dos milions d’euros. Els lloguers dels pisos augmenten de forma vertiginosa.

L’economia funciona com el temps, que passa ben ràpid de períodes de sequera a anys d’inundacions. Menorca no és un cas excepcional: la meitat d’Espanya experimenta el mateix procés. El capital exterior flueix amb facilitat i el nacional cerca alternatives al baix rendiment que ofereixen els bancs i la borsa. Les grans propietats canvien de mans a preus astronòmics.

Totes les bombolles econòmiques tenen en comú que la majoria dels economistes neguen la seva existència, fins que exploten de manera dolorosa. Els acadèmics creuen massa en el mecanisme de mercat com per acceptar que pot cometre aquestes errades. El Govern està content perquè els ingressos creixen i equilibren el pressupost sense que hagi de fer res.

I tanmateix, en aquesta ocasió el diagnòstic és senzill. La bombolla s’infla perquè el Banc Central Europeu continua actuant com si l’economia estigués deprimida i injecta quantitats immenses de diners que inunden l’economia. Aquesta política ha permès de sortir de l’ensurt, però amb una activitat normalitzada ja no és necessària i alimenta una espiral inflacionista.

El Banc Central Europeu s’equivoca per segona vegada. Al començament de la crisi va tardar a baixar els tipus d’interès; ara s’està demorant a pujar-los. A l’altre costat de l’Atlàntic, la Reserva Federal americana ha encertat els dos cops. Aquest és un dels motius perquè la taxa d’atur dels Estats Units és tan reduïda.

Els governs també van en la mala direcció. L’augment de les despesa exacerbarà les pressions sobre l’activitat econòmica i els preus. A Espanya, després d’anys de limitacions a les inversions dels ajuntaments, s’han relaxat les regles per gastar els estalvis, la qual cosa allibera diners per fer obres, quan el sector no està preparat per absorbir tota la demanda, ja que altres empreses, com les lligades al turisme, també inverteixen bastant.

Els jubilats reclamen un augment de les pensions i els sindicats dels salaris; tots per recuperar poder adquisitiu. Els perdedors de la crisi volen rescabalar-se, mentre els guanyadors de sempre pretenen seguir marcant diferències. El resultat és una tensió creixent dels preus. Els propers mesos veurem com es van acumulant distorsions que preparen el camí per a una nova crisi.

Els cicles amb què evoluciona l’economia fan que a vegades les coses venguin de cara i altres tot es torci. Les autoritats tenen la responsabilitat d’aprofitar els bons moments i, quan ve el temporal, mantenir la nau ferma. El Govern hauria d’estar preocupat pels símptomes que es veuen i reduir l’eufòria, anunciant que el temps gira, perquè els agents econòmics puguin plegar veles.

Augmentar els impostos als que els poden pagar és una recepta sàvia, perquè els baixa els ànims i impedeix que actuïn de forma esbojarrada. A més, la recaptació permetria reduir la pobresa; Espanya és un dels països amb més desigualtats socials d’Europa. Un bon exemple és l’ecotaxa. Les crítiques dels hotelers són lògiques, però insolidàries i sense visió de futur. Les dels polítics es fonamenten en tesis sobre el lliure mercat que la realitat ha demostrat falses.

El creixement dels darrers anys s’hauria d’haver utilitzat per corregir els desajustos de l’economia. La taxa d’atur s’ha enquistat i no hi ha cap pla per promoure un model més productiu que trenqui amb la dependència del turisme i la construcció. L’economia del coneixement no despunta per manca d’inversions en investigació i desenvolupament. El sistema educatiu té llacunes que impedeixen una formació adequada dels joves. El sector públic no és capaç de proporcionar els serveis i les normes que precisa un país modern.

Moltes coses poden anar malament: si pugen els tipus d’interès, l’Estat, que té un deute enorme, haurà de destinar els recursos a pagar interessos i tindrà problemes per controlar el dèficit. Si augmenta l’atur, les dificultats de la Seguretat Social per pagar les pensions es faran tan imperioses que el tan temut ajust es farà de forma accelerada i caòtica, com va passar a Grècia. Ningú s’ha volgut enfrontar al còctel explosiu que suposen l’increment constant de l’esperança de vida i un mercat de treball anèmic.

Durant els darrers anys, la política econòmica ha estat bufar i fer ampolles. Ha arribat el moment en què es demostra quins són els bons governants, que saben dir la veritat i actuar en conseqüència. L’economia és una ciència antiga i les receptes estan clares. Només falta bon ull clínic i la valentia d’administrar la medecina, suavitzant la seva amargor amb l’oportuna dosi de sucre.

La planificació territorial i la reserva de la Biosfera

Els anys vuitanta s’era ben conscient de la vinculació de la planificació turística amb la regulació general del territori. Un cas ben clar eren els centres d’interès turístic, una figura urbanística amb finalitat turística creada en temps del franquisme en contra la qual estaven les autoritats locals. El 1985 la Conselleria d’Ordenació del Territori va amagar amb sancionar els promotors que haguessin incomplert els terminis per al desenvolupament de les obres dels projectes d’urbanització a cala Tirant, Platges de Fornells i Son Parc.

Les veus que clamaven per l’anul·lació d’alguns d’aquests centres es van succeir: el 1987 l’Entesa de l’Esquerra de Menorca respecte al de cala en Turqueta i l’Ajuntament des Mercadal els de Tirant i Son Parc. Uns dies més tard el Ple del Consell Insular acordava per unanimitat subscriure les dues peticions, així com una altra al Consell de Ministres perquè derogués la llei que els regulava (cosa que va fer el 1991). El mes següent la junta directiva del Foment del Turisme demanava al Govern Balear que reduís l’índex de construccions dels de cala Tirant i Son Parc.

Aquests són els anys que el Consell Insular es planteja per primera vegada la necessitat d’una planificació general de l’illa. El 1987 el conseller d’Ordenació del Territori es mostrava partidari d’elaborar un pla director territorial. A final d’any, la premsa considerava que l’ordenació del territori era un debat social inajornable, per mor de la pressió que l’activitat turística imprimia sobre el sòl. Uns dies més tard es va organitzar una taula redona, amb l’assistència dels consellers del ram del Govern Balear i el Consell Insular, en el qual es va constatar una creixent pressió urbanística que aconsellava frenar el desenvolupament programat a tots els municipis. Un representant de Lanzarote va exposar l’experiència d’aquesta illa, que els assistents van valorar positivament.

A començament de l’any següent el batle de Ferreries assenyalava que “els professionals del sector turístic estan d’acord en què si no som capaços d’aconseguir que Menorca segueixi essent el paradís de platges, sol i tranquil·litat que tantes vegades hem pregonat, d’aquí a uns anys mos sabrà greu” i demanava que el Consell Insular redactés un pla director territorial. Entre els mesos d’abril i maig, les forces polítiques amb representació al Consell Insular van intentar, de forma infructuosa, negociar un pacte urbanístic. El maig es va realitzar a Ciutadella una manifestació en pro d’un pacte per aturar les diverses urbanitzacions previstes arreu de l’illa.

Els anys següents van anar passant amb altres temptatives de reprendre la planificació insular: a finals del 1989 el Ple del Consell Insular va discutir sobre la conveniència de redactar un pla insular d’ordenació com el de Lanzarote. El maig del 1990 va tenir lloc a Ferreries un debat amb el mateix objecte, en el qual van participar els caps insulars de tots els partits.

Els anys següents el tema es va eclipsar, però es reactivaria quan el pla d’ordenació de l’oferta turística es va veure frustrat. Els anys 1996 i 1997 ASHOME i el Col·legi d’Arquitectes van reclamar una ordenació global del territori. El Consell Insular de Menorca va iniciar la tramitació del Pla Territorial Parcial, com a conseqüència lògica de la declaració de la Reserva de la Biosfera, però la manca de consens va impedir que sortís endavant. Finalment, la promulgació el 1998 de les Directrius d’ordenació territorial van permetre que el Consell Insular aprovés l’any 2003 el Pla Territorial Insular, celebrat per ASHOME, que hi veia un instrument en favor de la qualitat de l’oferta. Menorca va ser la primera illa en enllestir aquest pla, i s’imposaren límits més estrictes que a les altres. Es culminava així una aspiració de dècades.

La idea de declarar Menorca com a Reserva de la Biosfera de la UNESCO es va exposar públicament en un seminari organitzat al Llatzeret el 1989 per l’Institut Menorquí d’Estudis, la principal conclusió del qual fou que Menorca s’enfrontava a les conseqüències d’un creixement urbanístic amb finalitats turístiques desordenat. L’any següent es feia una altra jornada sobre la qüestió que prestava una gran atenció al fenomen turístic. A la clausura, s’aconsellava reduir l’oferta de sòl urbanitzable, canviar la promoció turística, accentuant la singularitat del fet turístic, potenciar nous tipus de turisme menys estacionals, diversificar l’oferta turística amb activitats de menor cost ambiental, fomentant les singularitats menorquines (arqueologia, patrimoni natural,...) i aplicar una política territorial i turística global supramunicipal.

L’expedient es va presentar el mes de maig del 1992. L’objectiu, com a totes les reserves de la biosfera, era fer compatible la protecció del medi ambient amb el desenvolupament econòmic. En la sol·licitud s’explicava que l’illa havia aplicat un model de creixement sostenible fins que durant els anys vuitanta es va imposar un desenvolupament turístic exagerat que havia trencat l’equilibri. Després d’haver estat avalat favorablement pel comitè espanyol del programa Home i Biosfera, el president del Consell Insular va donar suport a la iniciativa, declarant-se partidari d’un “ecologisme actiu”, per aconseguir un desenvolupament harmònic de Menorca. Va assenyalar que no toleraria que la declaració de Reserva de la Biosfera servís per propugnar el creixement zero, que anava en contra de la filosofia del programa, però al mateix temps es mostrava en contra del creixement sense control.

Diverses preocupacions d’aquest període: la protecció del medi ambient, l’ordenació territorial i la diversificació del producte turístic, justificaren que el sector turístic fes seu el projecte. El mes de juliol del 1993 l’exconseller de Turisme Cladera situava la declaració de Reserva de la Biosfera en el mateix ordre de coses que el pla d’ordenació turística i comentava que l’obtenció d’aquesta distinció “seria un gran punt de partida, perquè condiciona i determina unes línies concretes d’actuació”. La declaració es va produir el 8 d’octubre. L’associació hotelera ASHOME donà suport al projecte i, quan es va suspendre la redacció del pla d’ordenació turística, va advocar per la seva represa, perquè era coherent amb els objectius de la Reserva.

La vinculació entre turisme i Reserva de la Biosfera estava ben present. El 1994 el president Huguet coincidia amb les conclusions del III congrés del GOB, en el qual s’acceptava que l’activitat turística no era la causant de les agressions al medi ambient, sinó l’activitat especulativa que es genera al seu voltant. Per aquest motiu proclamava que la Reserva de la Biosfera havia d’estimular la filosofia d’un turisme productiu enfront a l’especulatiu; l’activitat turística havia de tenir un teixit fort i ser laboralment estable. Acceptava que el turisme significa una ocupació d’espai, un flux de residus i un impacte ambiental i si se superen uns límits raonables, els espais perden el seu valor ecològic i econòmic, per la qual cosa calia evitar una oferta massificada. Es congratulava del fet que les organitzacions empresarials i turístiques de Menorca haguessin acceptat que els paratges verges havien de ser protegits si es volia que no es deteriorés la imatge de l’illa en els mercats exteriors.

L’any següent, el Consell Insular va presentar l’illa com a aspirant al Gran Premi Europeu de Turisme i Medi Ambient. La declaració de Reserva de la Biosfera era l’argument principal. ASHOME estava a favor a la iniciativa, remarcant que els hotelers havien estalonat des del primer moment la candidatura a la Reserva. Tanmateix, Menorca no fou seleccionada pel Ministeri entre els cinc destins espanyols candidats, que sí incloïen les ciutats mallorquines d’Alcúdia i Calvià, la qual cosa evidenciava que la Reserva per si mateixa no tenia valor turístic, i calia donar-li un contingut. El pla de desenvolupament sostenible de la Reserva tractava el turisme de forma destacada en incloure com un dels seus capítols “turisme i desenvolupament sostenible: un desafiament per a Menorca”, amb un conjunt d’objectius i propostes d’actuacions; també plantejava la redacció d’un Pla de Qualitat de Destí, però al llarg dels anys aquesta línia de treball no ha quallat.