UNA VISITA A L'ANGLATERRA AMB CARÀCTER: BRISTOL I EL SUDOEST

 Dia 1. La catedral de WELLS i GLASTONBURY

La catedral de Wells és un edifici magnífic, tant per l'exterior...

Com l'interior. La sala capitural s'eleva sobre un mar de columnes en forma de palmera excepcionals.

Al costat, el palau episcopal, voltat d'una murada amb un fossat ple d'aigua, és un entorn molt evocador.

A la ciutat de Glastonbury, famosa pel seu festival, l'abadia en ruïnes és una fantàstica fantasia romàntica. Al seu interior s'hi troba l'autèntica tomba del rei Artús, cap dels cavallers de la taula quadrada.

La vila gaudeix d'un entrenyable ambient hippy. Al capdamunt hi ha un turó amb una torre. En ser un pujol aïllat, la vista s'estén per molts milles a la rodona, oferint una encantadora visió dels camps anglesos.

DÍA 2. Meravelles de BATH

La ciutat de Bath és famosa des de l'antiguitat per les seves aigües termals calentes. Els romans hi van edificar uns banys ben sumptuosos. 

L'entrada estava dominada pel relleu d'una gorgona, que avui en dia encara es pot veure al museu.

El bany gran és espectacular.

A  l'edat mitjana, a sobre es va construir una catedral molt polida.

Al segle XVIII es va posar de moda prendre els banys i s'hi van aixecar edificis notables, com aquest pont damunt del qual es van construir tot d'edificis.

La plaça redona del Royal Crescent té un sabor ben anglès.

Dia 3. Aires rurals als COTSWOLDS

A la comarca dels Cotswolds hi ha una sèrie de poblets de gran caràcter, que es consideren dels més bells d'Anglaterra.

Vam visitar Castle Comble, que es redueix pràcticament a un sol carrer.

Els pintors es reparteixen per reproduir les vistes més pintoresques del llogaret.

L'església parroquial té un aire de castell que justifica el nom del poble.

La segona parada va ser Lacock, conegut per la seva badia, secularitzada i reconvertida en un evocador palauet.

Diverses generacions de propietaris van anar condicionant l'edifici segons el gustos canviants de les èpoques, deixant elements ben curiosos.

El poble de Lacock també està format per edificis de sòlida aparença, que formen un conjunt molt típic.

Dia 4. L'antiga vila de GLOUCESTER

Situada en la mateixa regió dels Cotswolds, Gloucester és una interessant ciutat d'origen romà que comptà amb una església romànica (normanda segons la terminologia anglesa) molt potent.

El seu claustre és una meravella que, per ell tan sols, ja justifica la visita a la ciutat.

Des del claustre, la torre de la catedral, s'alça imponent, com totes les d'aquesta part d'Anglaterra.

El port fluvial de Gloucester fou important per abastir les Midlands, escenari de la Revolució Industrial. Avui en dia s'han reconvertint en una animada zona de serveis.

La ciutat de Gloucester té diverses cases que són un bon exemple de l'arquitectura d'aquesta regió.

Dia 5. L'emoció de STONEHENGE

El complex megalític d'Stonehenge s'alça majestuós en una suau elevació del terreny. Ni que sigui d'una mica enfora, estar a la vora posa la pell de gallina

Donar voltes al monument és una experiència hipnòtica. Tants anys sominant en veure'l i a la fi poder ser aquí. Al seu costat se sent un alè de vida i de mort ben especial.

A pocs quilòmetre s'hi troba Salisbury, una notable vila, que compta amb una magestuosa catedral. Contribueix a donar-li grandiositat el fet d'estar aïllada en una àmplia esplanada. Les cases gregorianes se la miren de lluny, com escolans de missa.

Les parets de la sala capitular del claustre són adornades amb uns excel·lents relleus, que formen un conjunt fabulós.

Alguns dels edificis dels voltants tenen una gràcia especial.

L'església de sant Thomas Becket és molt notable. Els seus frescos criden l'atenció.

Dia 6. Al cor de la Revolució Industrial: BRISTOL

Bristol és una de les ciutats més grans d'Anglaterra. Antiga ciutat industrial, avui en dia ofereix uns passejos agradables

L'església de sant Pere, a Castle Park és un lloc molt convenient per descansar el capvespre.

L'edifici més remarcable és la catedral, especialment si rep l'avara llum del sol anglès.

L'interior és tan harmoniós com l'exterior.

L'ajuntament s'emmiralla en una piscina que li confereix una gràcia especial

El port de Bristol era el segon més important d'Anglaterra, després de Londres, i avui en dia ofereix  bones vistes de l'skyline de la ciutat.

Al port s'hi pot trobar el S.S. Great Britain, que va sortir de la drassana de Bristol el 1843. Amb 98 metres d'eslora, era el vaixell més gran del món i el primer transatlàntic propulsat per una hèlix.

A l'extrem oest de la ciutat s'aixeca el pont penjant de Clifton que, inaugurat el 1864, encara està en ús i causa admiració per la seva airosa lleugeresa.

Malgrat ser una ciutat moderna, Bristol conserva algun racó antic, com l'illa de cases que hi ha al costat de la capella dels tres reis.

Al centre hi ha alguns edificis notables, com aquest de Corn Street, prop del mercat.

El mercat cobert de Sant Nicolau ofereix la seva animació al visitant i a nosaltres ens va acomiadar d'aquesta entranyable visita a la vella Anglaterra.

Perquè és necessari lluitar contra la inflació?

 Fa poc més d’un any (el febrer del 2022 el Regne Unit, el març els Estats Units i el juliol la Unió Europea), els bancs centrals de tot el món encetaven una agressiva onada de puges dels tipus d’interès per combatre la inflació, que han elevat el preu del diner del 0% a entre el 4% i el 5%, segons els països. Quasi des del començament, s’aixequen veus crítiques que denuncien la inconveniència d’aquesta actuació, uns perquè la consideren poc efectiva i altres pels seus efectes negatius sobre el creixement econòmic.

Les reticències contra la política monetària contractiva són un clàssic. S’han manifestat cada vegada que els estats han afrontat increments del nivell de preus, sempre amb idèntics arguments. Tanmateix, la realitat demostra que les nacions que han fet cas d’aquests cants de sirena han fracassat, i han patit majors puges de preus que han castigat la seva economia.

L’eficàcia del tipus d’interès per frenar les puges de preus és clara. Per no avorrir als lectors citant experiències pròpies i alienes, és millor descriure el procés de transmissió que permet escapçar la inflació. L’augment del tipus d’interès fa minvar el consum i la inversió. Les persones hipotecades, en haver de destinar més doblers al pagament dels seus crèdits, disposen menys per a l’adquisició d’altres articles. Els que compren a crèdit, per exemple cotxes o electrodomèstics, o simplement paguen amb la Visa, també es queden amb menys recursos després de pagar les quotes mensuals i han de reduir el seu consum.

En minvar la despesa de les famílies, els empresaris tenen més dificultats per pujar els preus, ja que corren el risc que els consumidors vagin a la competència cercant alternatives més barates, ja es tracti de serveis, com bars o perruqueries, ja sigui qualsevol objecte venut per les botigues. D’altra banda, els que planegen adquirir un habitatge a crèdit ho tindran més complicat, i així disminuirà la venda d’immobles o es vendran només els més econòmics. Açò suposarà un fre a la inversió residencial, un dels sectors que habitualment s’encareix en èpoques de bonança.

Les empreses també es veuen afectades i de dues formes. La primera afecta les que volen invertir i és similar a la dels ciutadans que compren cases. Per aquests motiu és esperable que els hotelers renovin menys els seus establiments i, en general, els empresaris s’ho pensin dues vegades a l’hora d’ampliar els seus negocis o comprar maquinària. D’altra banda, les companyies solen necessitar finançament a curt termini per pagar salaris i proveïdors. Si aquest s’encareix i tenen problemes per pujar els preus perquè el consum va a la baixa, hauran d’ajustar-se el cinturó, contenir despeses i postergar els plans d’expansió. Açò afectarà els seus subministradors i els treballadors, que veuran congelats els seus ingressos. En conjunt, l’economia s’anirà refredant, hi haurà menys activitat i el cost de la vida es moderarà.

La restricció dels tipus d’interès serà mal vista per col•lectius ben determinats: els endeutats –tant famílies com empreses–, els que fan compres a crèdit i els negocis que volen créixer. En tots aquests casos, els perjudicis són sensibles i fàcils de quantificar. En canvi, els beneficiaris són els que disposen d’estalvis (que els veuen més remunerats) i tots els consumidors i les empreses, pel que fa a les compres de proveïments, però es tracta de la suma de quantitats petites i difícils de calcular. A més, són costos que no es produeixen, perquè s’evita la puja de preus, de manera que molts cops els afavorits per aquesta política no són gaire conscients de la bondat de rebaixar la inflació. Per tant, hi ha una asimetria, perquè alguns grups es queixen dels perjudicis, mentre que els que guanyen no diuen res.

L’explicació anterior ens fa veure que la política antiinflacionista té característiques de bé públic. El mercat falla i cal que les autoritats la implementin. És per aquest raó que s’ha encarregat a unes institucions específiques, els bancs centrals, el seu desplegament, de forma independent del govern, perquè sempre serà una actuació amb un cost polític que cap president voldria posar en marxa. Aquesta és la causa de què les nacions on el banc central depèn del govern, com l’Argentina, Veneçuela o Turquia, experimenten altes taxes d’inflació.

L’exemple d’aquests països també ens serveix per comprendre els efectes socials de les puges de preus. Alguns dels crítics dels bancs centrals es presenten com defensors dels treballadors, ja que censuren que es dificultin els increments salarials i que es returi el creixement econòmic, la qual cosa pot fer augmentar l’atur. Es tracta d’una visió basta miop. Si no es posa límits a la inflació, els salaris pugen, però també els preus, en una carrera en la qual guanyen sempre els més forts: les companyies amb una demanda solvent i els treballadors millor organitzats; en conjunt les empreses tenen més força que els empleats. Per empitjorar-ho, la inflació acaba minant el creixement. El resultat és sempre una redistribució negativa de la renda. Cauen els petits negocis i les persones amb ocupacions precàries ho passen pitjor per arribar a final de mes. És el que passa amb l’augment de cost de la cistella de la compra.

Es pot discutir fins a quin punt han de pujar els tipus d’interès. És possible que, per a Espanya, on la inflació està bastant continguda, s’hagi sobrepassat el punt òptim, però, com en totes les famílies, “avui per tu i demà per jo”. Hi hagut èpoques en què ens hem beneficiat d’uns tipus baixos, perquè convenien a altres nacions. A més, en el context internacional, els interessos d’Europa són inferiors als d’Estats Units, el Regne Unit i la majoria del món.

Els arguments econòmics i els antecedents històrics són contundents: cal aturar la inflació i és el millor que es pot fer per a la gran majoria dels ciutadans.

No prenguem el nom de l’energia en va

 La guerra d’Ucraïna no és un conflicte més. A diferència de la de Síria del 2011 o la de l’exIugoslàvia del 1991, ens està afectant directament, i a través de l’increment de la inflació, amenaça amb provocar una crisi econòmica. No és la primera vegada. Ja va passar amb la guerra araboisraeliana del 1973 i amb la invasió d’Iran per l’Iraq el 1980, que comportaren un brusc augment del preu del petroli i menaren l’economia internacional a una severa depressió.

La pujada del preu del gas i el petroli està tenint importants repercussions en un tema en què existia un ampli consens: la necessitat de reduir les emissions de CO2 per mitigar el canvi climàtic. En pocs mesos, pràcticament tots els països occidentals han posat en ple funcionament les centrals tèrmiques i fins i tot han reobert les de carbó. El Regne Unit ha autoritzat l’obertura una mina d’aquest mineral, una rectificació històrica respecte als temps de Margaret Thatcher. Bèlgica, el Japó i altres estats han prorrogat la vida útil de les plantes nuclears, que fa dos dies semblaven condemnades a mort.

La invasió russa està posant de relleu el paper cabdal de l’energia a les societats contemporànies i deixa al descobert la frivolitat amb què s’havia pres Europa la qüestió de la transició energètica, que per alguns països en realitat es basava en la substitució del carbó nacional pel gas rus.

Els polítics no han tingut en compte que l’energia és la clau de volta del progrés econòmic, un fet que fou subratllat la dècada del 1980 sota l’influx de la crisi energètica. Després d’analitzar la Revolució Industrial, l’economista Edward Wrigley va arribar a la conclusió que, sense la introducció del carbó, el procés tècnic s’hauria enferritjat i l’economia hauria decaigut en un estat estacionari. Els processos industrials exigeixen una provisió constant d’energia i matèries primeres i per açò no es pot créixer de forma sostinguda comptant únicament amb la força de les persones i els animals.

La història parla. Al segle XVII, Holanda experimentà un desenvolupament notable, que la convertí en la primera potència comercial i manufacturera d’Europa, però al final de la centúria entrava en decadència per la impossibilitat de mantenir l’impuls de les indústries tèxtil, cervesera, de refinament de sucre i de construcció naval sense una font d’energia barata. L’estancament era el destí que els economistes clàssics auguraven a qualsevol creixement econòmic, la qual cosa va fer que Carlyle qualifiqués l’economia de ciència lúgubre.

Les primeres màquines de la indústria tèxtil del segle XVIII no haurien pogut ser perfeccionades i revolucionar la producció sense l’aplicació de la màquina de vapor, que permetia que un treballador posés el funcionament un conjunt d’aparells. Sense el carbó, la indústria metal•lúrgica no hauria pogut prosperar i fornir l’acer imprescindible per construir els enginys més avançats del tèxtil i, per suposat, el ferrocarril, que fou el nervi de la industrialització.

El carbó també reduïa la pressió sobre la terra, ja que no calia tenir tants boscos per combustible; els teixits de cotó van causar una reducció dels ramats d’oví; els maons i les teules substituïren la llenya per fer cases. D’aquesta manera, la terra es va poder dedicar només a proporcionar aliments a una població en augment.  Durant el segle XX, l’energia elèctrica i el petroli van propulsar una nova revolució en la indústria i les comunicacions. Sense aquestes noves formes d’energia, el món tal i com el coneixem seria inimaginable. L’energia és la base de la nostra civilització i cada vegada que hi ha hagut dificultats, com succeeix actualment, l’economia mundial ha entrat en crisi.

La immensa majoria de les persones no volen prescindir dels avenços de la vida moderna. Els apòstols del decreixement són una variant dels antics malthusians i, si se’ls escoltés, el nostre nivell de benestar s’estancaria i es causarien greus estralls socials, especialment en els col•lectius més desvalguts, els més sensibles a la marxa de l’economia.

Per mantenir les nostres condicions socials cal un subministrament energètic segur i econòmic. La transició a fonts energètiques sense efecte hivernacle només es podrà aconseguir si aquestes poden substituir les actuals d’una forma competitiva. Per aquest motiu, és una mala idea pensar que basta amb subvencions, ja siguin directes, a les instal•lacions, o indirectes, donant ajuts per la compra d’automòbils o altres estris elèctrics. Produir energia és fàcil, però la clau és que sigui barata, perquè les indústries puguin obtenir articles de manera econòmica.

Més enllà de l’impacte de la guerra, l’increment del preu de l’electricitat que experimenta tot el món, no només Espanya, és un reflex del cost de la transició energètica. És cert que es tracta d’un pas indefugible per al nostre benestar futur, però no és gratuït. Les subvencions només són útils per ajudar a fer el salt inicial que creï la massa crítica que consolidi el desenvolupament tecnològic i industrial i han de desaparèixer tot d’una.

L’energia nuclear haurà de tenir algun paper, en el present l’actual de fissió i en el futur la fusió. Per açò moltes nacions estan reactivant els seus programes nuclears. Encapçala la llista la Xina (amb tretze noves plantes), seguida de l’Índia amb set i Corea del Sud amb quatre, però n’hi segueixen estats de tota mena: Finlàndia, Emirats Àrabs, Rússia, França...

Els catalitzadors del procés només poden ser el desenvolupament tecnològic i la racionalitat econòmica, que esperonen el perfeccionament de les instal•lacions actuals (solars i eòliques) i la creació de noves (hidrogen) i així fan possible que siguin una opció competitiva enfront del vell món carbonitzat. No hi ha dreceres. La neutralitat energètica és l’única opció davant l’emergència climàtica, però no pot obviar la centralitat de l’energia per al benestar dels ciutadans. 

L’habitatge no és un gran problema: té moltes solucions

L’habitatge s’ha convertit en objecte de desig. Els partits polítics competeixen per posar-se la medalla d’haver arranjat definitivament la qüestió. Tanmateix, no és un gran problema que es pugui resoldre amb un cop de vareta màgica, sinó que, en existir una gran diversitat de situacions, caldrà prendre diferents tipus de mesures i, en ocasions, actuacions benintencionades poden empitjorar el resultat final.

Cal remarcar el fet que, tot i que el dret a l’habitatge figura a la Constitució del 1978, els poders públics no l’han tingut entre les seves prioritats fins èpoques ben recents. Així mateix, la crítica que ara es fa al govern de Pedro Sánchez d’actuar de forma efectista també es podria fer a José Maria Aznar, que va anunciar que havia enllestit el tema amb la liberalització del mercat del sòl, la qual no va tenir els efectes beneficiosos que s’havien esbombat.

Totes les promeses que fan els polítics són populistes, perquè ofereixen solucions senzilles a un tema endiabladament complex. En aquest sentit, l’aprovació d’una llei de l’habitatge és un fet ambivalent. Per un costat,  posa el focus en els obstacles que han d’afrontar les persones amb menys recursos per poder disposar d’habitatge a un cost raonable. Pel cantó contrari, el seu contingut no resoldrà la qüestió, la qual cosa pot generar una sensació de frustració que desacrediti les receptes que es proposen, que no estan mal encaminades, tot i que no acabin de donar en el clau.

És evident que es tracta d’un tema on es mouen molt d’interessos. L’Associació de Constructors d’Espanya demana un pacte nacional perquè les noves generacions puguin tenir un habitatge propi. És clar que es refereix a cases en propietat, però aquests difícilment estaran a l’abast dels més humils, que s’hauran de conformar amb pisos de lloguer, d’aquí la importància d’ampliar el parc públic d’aquesta mena de promocions que, a diferència de la major part dels països europeus, a Espanya ha estat negligit fins fa poques dates i està cridat a ser un dels puntals de la política d’habitatge.

És legítim que tothom cerqui el seu interès, però no hauríem de creure que aquest coincideix amb l’interès general, i molt menys amb el de les persones menys afavorides. També és necessari considerar que, tal i com assenyala Miquel Puig en el seu llibre Els salaris de la ira, els rendistes tenen un enorme poder de mercat que els permet pujar els preus de forma continuada i absorbir un percentatge de la riquesa cada vegada més gran. Fora bo limitar els seus guanys, perquè s’obtenen a costa no tan sols dels veïns, sinó també dels empresaris: demaneu el que paguen botiguers i restauradors pel lloguer dels seus establiments...

La situació de l’habitatge és diferent al llarg de la geografia. Un encert de la Llei  de l’Habitatge és posar el focus en les àrees que defineix com “tensionades”, la majoria de les quals són a grans ciutats i al litoral. Evidentment, Menorca entrarà amb facilitat en aquesta categoria. Els poder públics només han d’intervenir on hi ha dificultats i no crear problemes on no n’hi ha.

El fet crucial és que l’habitatge no és un producte únic, sinó que existeix una gran heterogeneïtat, tant d’oferta (des dels xalets de luxe als pisos i cases més corrents) com de demanda, en funció de la renda i la situació familiar de cadascú. Les autoritats, a l’hora de posar límits al preu del lloguer o d’ampliar l’oferta de sòl, s’haurien de centrar en els més humils i en les capes mitjanes i deixar fora de les restriccions els nínxols de mercat elevats.

El paràmetre bàsic que acaba marcant l’evolució dels preus del mercat immobiliari és el sòl. Les disposicions públiques no haurien de restringir amb caràcter general aquesta oferta o, al menys, haurien de deixar espais suficients per a desenvolupaments destinats a la majoria de la població. En aquest sentit, tal i com altres ja han assenyalat, els paràmetres que marca el PTI de Menorca van en la direcció contrària, perquè impliquen una densitat excessivament baixa, que impedeix la construcció en altura, que és la que resulta més econòmica.

Els diferents mercats estan relacionats. Les normes dictades per fomentar l’accés a l’habitatge serviran de poc mentre els propietaris puguin oferir tota mena d’habitatges en lloguer vacacional, el qual té avantatges fiscals, perquè en molts casos eludeix l’impost del valor afegit i l’impost a les estades turístiques, la qual cosa agreuja el problema en les zones turístiques.

Pel que fa a la mesura estrella de la Llei de l’Habitatge, la imposició d’un sostre al preu del lloguer no és cap panacea. Malgrat que ja s’aplica un límit del 2% des del 2022, les rendes han pujat de mitjana més del 6%, i a les províncies dinàmiques ha excedit el 10%: el 14,2% a Balears, el 16,4% a Barcelona i el 15,5% a Madrid, perquè sempre hi ha excepcions, com els nous contractes. Les experiències de París, Berlín i Catalunya mostren que és un precepte poc efectiu que, fins i tot, afecta més als habitatges luxosos que als modestos.

El problema de fons és que s’està reduint l’oferta de lloguers. El gran error de la legislació del Govern en matèria d’habitatge és que sembla feta en contra dels llogaters. Al respecte, les dificultats per desnonar els inquilins que no paguen i, encara més, els ocupes, causen una fonda preocupació, que els nous entrebancs de la Llei aprovada no fan sinó agreujar. No hi ha dreceres: si es vol limitar el rendiment dels propietaris d’habitatges sense retreure l’oferta, se’ls haurà de compensar amb una major seguretat per a la propietat.

Per fer front als reptes de l’accés a l’habitatge de forma efectiva, cal superar el partidisme i emprendre un conjunt coherent d’actuacions, unes proposades per l’esquerra i altres per la dreta.

En l’economia, cada cosa al seu temps

No hi ha res pitjor que fer les coses a destemps. Les millors intencions poden tenir conseqüències catastròfiques si no es fan en el moment apropiat. A l’economia que, al cap i a la fi, es refereix a les coses de menjar, aquest principi és ben pertinent. La política econòmica hauria d’actuar en el punt adient per resoldre les dificultats actuals i no atiar el foc quan el que cal és abocar-hi aigua. La cosa no és senzilla, perquè els problemes van canviant amb rapidesa i el que és necessari un dia al cap de pocs mesos pot ser contraproduent. 

Durant la Covid, els governs i els bancs centrals es van aplicar a donar suport vital a les empreses i els ciutadans per ajudar-los a superar una ensorrada històrica. Encara no n’havíem sortit del tot, quan es va presentar un episodi inflacionista d’oferta d’unes dimensions equiparables a la crisi del petroli de 1973-1984. La successió dels reptes ha posat a prova els reflexos de les autoritats i ha deixat en evidència els errors que s’havien comès els anys anteriors.

Així, hem vist atònits com, mentre els bancs centrals de tot el món endurien la política monetària, la majoria dels governs seguien desplegant polítiques fiscals expansives que tendien estimular l’activitat econòmica, la qual cosa no fa més que impulsar la demanda i, per tant, pressiona els preus a l’alça. L’actuació histèrica de les autoritats monetàries contrasta amb l’autisme dels ministres d’Hisenda.

Una de les característiques del capitalisme és l’existència de cicles. Des del segle XIX, anys d’efervescència han vingut seguits de períodes de depressió, en uns moviments que, tot i ser de durada i intensitat irregulars, mai es deixen de fer presents. Arran del crack del 1929, els historiadors econòmics van arribar a la conclusió que les mesures preses per les autoritats, lluny de mitigar la crisi, havien provocat el seu agreujament. Per aquest motiu, després de la II Guerra Mundial molts autors defensaren la conveniència de procedir de forma cautelosa per prevenir la multiplicació dels danys. Era la política econòmica anticíclica, expansiva davant de les dificultats i contractiva per evitar que es desboqués l’eufòria d’empresaris i consumidors. Les receptes s’anaren refinant fins formar un manual d’instruccions ben assentat. 

Tanmateix, arran de la caiguda del mur va sorgir un estat d’opinió que sobrevalorava les qualitats del capitalisme. El seu triomf sobre el socialisme va crear el miratge d’un sistema gairebé perfecte, i, a partir d’aquell moment, sense contratemps ni cicles. L’esdevenidor es presentava com una progressió eterna envers la prosperitat. La llarga expansió dels anys que encetaven el nou segle van apuntalar aquesta idea que, tot sigui dit, era un mite que no comptava amb cap argument, ni des de la teoria ni la història econòmica.

No és d’estranyar que la crisi del 2008 deixés sonats els apòstols del supercapitalisme, com un boxador que ha rebut un cop baix. En Guillem López ha assenyalat de forma gràfica que la macroeconomia està lost in translation, com el protagonista de la pel·lícula de Sofia Coppola, que vaga per Tòquio sense entendre-hi res.

No hi ha més que veure els bancs centrals que, enlloc de preocupar-se per aplicar els instruments més adients en cada moment, han actuat com a zombies. Com que la política ultraexpansiva per fer front a la debacle bancària del 2008-2010 va funcionar, més tard van seguir administrant els mateixos remeis, amb independència del que requerís la situació. Durant alguns anys l’economia va resistir els excessos de Mario Dragui i companyia però, quan fa poc més d’un any, la combinació dels colls de botella provocats per la Covid i la invasió russa d’Ucraïna generaren un còctel inflacionari explosiu, van descobrir que el rei anava despullat i es van posar a correcuita a pujar els tipus d’interès i rebaixar la quantitat de liquidat que saturava l’economia.

Tanmateix, un cop perduda la cultura anticíclica, el Banc Central Europeu i la Fed americana, enlloc d’esperar que les mesures implementades poguessin sortir efecte, s’han obcecat en l’espiral alcista, com si l’acció de les seves actuacions fos instantània. Potser és un reflex de la cultura actual de la immediatesa, en què si no es contesta un Whatsapp en qüestió de minuts, l’interlocutor ja es pensa que l’altre s’ha mort.

Les empreses i els ciutadans firmen contractes amb els bancs i les revisions de les seves condicions en molts casos es produeixen al cap d’un any. Per aquest i altres motius per l’estil, les repercussions de la política monetària s’allarguen en el temps. Un enduriment excessiu d’aquesta l’únic que aconseguirà és que, a més de reduir la inflació, s’acabi produint el temut refredament econòmic,  que potser precipitarà una crisi. Llavors, baixaran els interessos en picat...

El mateix argument, però en sentit invers, es pot aplicar als governs. Ja fa més d’un any que no és hora de multiplicar la despesa per expandir la demanda, sinó de plegar veles i deixar de gastar, per no inflar el globus inflacionista.

Aquí pequen tant els grans com els petits. Gran, la Unió Europea, que davant l’encongiment econòmic temporal de la Covid va llançar el programa d’ajuts New Generation, que mesclava l’objectiu d’auxiliar de forma puntual els agents socials amb l’intent de reforçar alguns sectors en què Europa s’està endarrerint, com determinades tecnologies, o que cal reforçar, com les energies renovables per fer front al canvi climàtic. Per assolir aquestes fites no convenia córrer i s’haurien d’haver supeditat a l’estat cíclic de l’economia.

Petit, el nostre Consell Insular, que llança un programa de vals de consum, com si els comerços seguissin sota l’efecte de les restriccions de la Covid, quan els consumidors patim les puges encadenades de preus. Els dos milions d’euros segur que haurien trobat actuacions més oportunes, per exemple, donar suport a les persones amb dificultats per omplir la nevera o accedir a un habitatge.