El gin de Menorca, de la llegenda a la història. El gin en temps de canvi (1960-1985)

Els anys seixanta neix la reivindicació del vincle del gin amb la dominació britànica. En l’article sobre gastronomia menorquina d’un especial del diari Menorca del 1960 dedicat al turisme, Andreu Murillo explica que “producimos licores como el “estomacal” y el “gin”. Nuestro “gin”, ginebra destilada, es famoso en España; hay varias fábricas en Menorca y las primeras destilaciones se remontan a la época de las ocupaciones extranjeras en el siglo XVIII. Suele tomarse en una bebida llamada “pellofa” en el dialecto local y que consiste en gin mahonés, agua de seltz y una rajita de limón”.

L’any següent, en la Guia de Menorca de Lluís Ripoll, parlant de gastronomia hi ha una succinta referència a la ginebra. Mascaró, en el seu llibre del 1965 explica en l’apartat d’indústria que a l’illa es fan diverses classes de ginebra, que a Menorca s’anomena senzillament gin, “utilizándose para su elaboración fórmulas del siglo XVIII, aprendidas de los ingleses”.

Molt més atrevit es mostrava Jim Maps en la seva guia editada el mateix any en anglès. Explicava que “L’orgull i el delit de Menorca és el gin, el gin anglès. Es tracta d’una de les reminiscències més felices de l’ocupació britànica. La idea d’aromatitzar el brandi amb l’essència de baies de ginebre s’acabava d’assentar a Anglaterra quan Menorca va ser conquerida i els destil·ladors locals van començar a produir-la. Un d’aquests encara la fabrica avui. La casa de Beltrán, situada a la vorera del port de Maó, va ser fundada el 1790, només 12 anys després que els britànics deixessin l’illa. El fundador va aconseguir una recepta anglesa, que ha romàs a la família des de llavors com un secret fèrriament guardat”. A continuació anota que Beltrán elabora dos licors i que l’anomenat Lord Nelson és el que més s’assembla a la ginebra anglesa. Un altre fabricant és Xoriguer. Així mateix comenta que als bars i cafès el gin es pren amb gel, sifó i una pell de llimona.

Aquesta imaginativa teoria concordava amb la publicitat de les esmentades empreses (igualment en anglès). Beltrán inseria dos anuncis: un de “Gin Beltrán. Gin anglès de Menorca. Beltrán, fundat el 1790” i l’altre de “Lord Nelson. Antiga Recepta Anglesa. Gin sec. 1716”. Xoriguer simplement apuntava “Gin Xoriguer. Per al seu còctel. Qualitat suprema”. També les guies en francès es feien ressò d’aquesta idea: “A Menorca, algunes destil·leries produeixen ginebra de tradició anglesa”.

El volum de la indústria licorera era reduït. Segons un informe del 1965 a l’illa hi havia cinc fàbriques (tres a Maó i dos a Alaior), que ocupaven un total de tretze treballadors. Malgrat tot, era un negoci puixant, on s’introduïen nous productors, com el gin Seawolf de Sapiña, que tenia la seva destil·leria al carrer Governador Ramírez de Maó.

Amb motiu de la Fira de Mostres d’Artesania i Turisme celebrada a Palma el 1964, Miquel Villalonga, el darrer descendent de Beltrán, explicava que, maldament el fundador de l’empresa era el seu besavi, el pare d’aquest fabricava gin amb fórmula anglesa, “al pertenecer Menorca en aquel siglo XVIII a la Corona Británica”, una asseveració sens dubte agosarada, perquè Manuel Beltrán Pujol va néixer el 1853, i el seu pare el 1829, quan ja feia més d’un quart de segle que l’illa havia passat definitivament a Espanya. D’altra banda, l’empresari indica que si bé el consum de gin a Menorca és gran, a la Península és poc conegut.

En unes declaracions del 1979, les afirmacions no són tan contundents. Així remunta l’origen del gin a les dominacions britàniques del segle XVIII, “cuando al parecer fue introducido en Mahón, al ser una bebida corriente entre el ejército inglés. [...] La fórmula suponemos bastante parecida con la que en la actualidad se usa. Sin embargo la forma de fabricación sí es mantenida, siendo incluso probable que uno de los alambiques que aún hoy sigue produciendo gin sea, sino contemporáneo, sí al menos de época solo algo posterior a la fecha de su introducción en Menorca”.

En una entrevista del 1980, en canvi, reconeixia que el fundador s’havia establert a Maó el 1880 i no sabia quan havia començat a fer gin, per afegir que “probablemente desde las dominaciones británicas de la isla no se había dejado de fabricar gin en Maó [...] . El gin Beltrán y el gin Fornero son los primeros que conocemos, aunque tenía más nombre el Fornero ya que lo más famoso de los Beltrán era el estomacal, pero la fábrica de gin Fornero se incendió y la industria prácticamente llegó a desaparecer hasta que por avatares de la vida se juntan las más antiguas tradiciones de la fabricación de gin al casarme con una descendiente de los Fornero. Desde entonces hemos estado fabricando el gin respetando las dos antiguas recetas de los Beltrán y la de los Fornero”.

Aquesta explicació per un costat deixa com una simple teoria el que uns anys abans s’apuntava com un fet i, per l’altre, planteja una controvèrsia amb el creador de gin Xoriguer, antic empleat de Fornero, qui reclamava per a ell el manteniment de la fórmula d’aquesta empresa. En tot cas, sembla que la fabricació de la segona referència de Beltrán és anterior al matrimoni esmentat.

Més interessant és l’explicació sobre l’origen del gin Beltrán. Durant la guerra la fàbrica va tancar i son pare comprava vi mallorquí, que destil·lava per obtenir alcohol, amb el qual elaborava un poc de gin que venia de contraban. Feia deu o quinze anys només venien gin a Menorca, però en aquell moment havien aconseguit introduir-se una mica a Mallorca, Eivissa i Barcelona. A més de les dues classes de gin, se seguia fent estomacal, palo i fins a un total de devuit especialitats (anís dolç i sec, herbes, vodka, rom, ponx, crema de cafè, curaçao, menta, etc).

A l’alçada del 1981 funcionaven a l’illa quatre destil·leries, encara que com s’ha dit, les dues principals eren Xoriguer i Beltrán, ja que Mica i Son Petit tenien una distribució reduïda. Els productors admetien que el sistema de fabricació era molt similar entre tots ells. Es caracteritzava per realitzar dues destil·lacions amb alcohol rectificat i per utilitzar-ne únicament la part central; el resultat es rebaixava fins assolir la graduació de 38º. L’amo de Son Petit comentava que, en contra del que es pensava, el grau del seu gin era anàleg al dels altres i el gust més suau es devia a certes plantes medicinals que entraven en la seva composició.

Els ginebrons s’importaven del Pirineu, perquè els d’altres indrets, sobre tot els forans, de Iugoslàvia o el nord d’Itàlia, canviaven el bouquet del licor. Normalment no s’envellia. Beltrán indicava que el producte destil·lat es posava en bótes que ja havien contingut gin i que en tenia de gairebé cent anys. En canvi, Son Petit sí que considerava important l’envelliment per a la qualitat del suc. Xoriguer va començar a treballar amb un alambí de 500 litres, als quals posteriorment havia afegit tres més de 700.

La major part del consum era a l’illa, tot i que es realitzaven algunes vendes a la península. Les visites dels turistes a les destil·leries eren una pràctica habitual, fins i tot a Son Petit. Per aquest motiu es prestava atenció a l’envàs, puix que es tractava d’un producte típic que s’adquiria com a souvenir. Els anglesos eren els visitants més importants i les empreses rivalitzaven per veure quin gin tenia un sabor més adaptat al paladar britànic.

Entre els menorquins, a pesar que un determinat estrat de consumidors el bevia tot sol i estava molt fidelitzat a la seva marca, en general es xumava en forma de combinats, tant l’internacional cubalibre com la local “pellofa” i la relativament moderna “pomada” (amb llimonada). Els darrers anys la demanda de la gent jove i les dones estava creixent amb força.

S’apuntava a un fenomen que estava apuntalant el consum de gin. Ens referim a la introducció d’un combinat, la pomada, principalment entre la gent jove (i en gran part durant les festes patronals d’estiu). Aquesta nova beguda fou inventada a principis dels anys setanta a Maó, i la seva popularitat es va assentar ràpidament, en part beneficiada pel nou clima social que s’establí arran de l’elecció democràtica dels ajuntaments, els quals van donar un fort impuls a les festes locals.

El 1985 l’empresa Xoriguer acabà d’absorbir les altres tres i des de llavors ha estat gairebé l’única productora de gin. El 1989 la Unió Europea va atorgar el seu reconeixement al “gin de Mahón”. El 1997 s’aprovà el reglament de la indicació geogràfica Gin de Menorca, en el qual es marquen unes condicions de producció que garanteixen la seva qualitat. El 2010 es recuperà la denominació Gin de Mahón, la qual cosa concorda més amb el seu origen històric. El 2013 el volum de producció assolí els 323.000 litres

La crisi grega: entre la irresponsabilitat, la incompetència i l’intervencionisme

Com a excepció a la regla segons la qual les qüestions internacionals són examinades amb fredor per la ciutadania, la crisi grega està provocant un intens debat social i mediàtic. Tanmateix, prima l’opinió sobre la informació, la projecció de debats en clau interna i el posicionament previ a l’anàlisi de la realitat.

La gent de dreta tendeix a estar en contra de Grècia i els d’esquerra al seu favor, com si es tractés d’un partit de futbol. Per aquest motiu, el que escriu sobre aquest debat corre el risc de rebre garrotades dels dos costats, perquè tothom té un criteri format i no accepta que se’l dugui la contrària. Es viu millor refugiat en creences indestructibles que a la intempèrie de la pluja fina dels fets.

I el cert és que el cas grec ofereix un conjunt molt útil d’ensenyaments sobre el funcionament de l’economia i les seves relacions amb la política. Els dos bàndols tenen bones raons en alguns aspectes i s’equivoquen en d’altres. No és que s’hagi de cercar l’equidistància, sinó que el món es resisteix a ser separat de forma maniquea entre bons i dolents i la veritat es troba en el punt en què l’han arraconat els dos rivals, no sé si més a la dreta o a l’esquerra.

Humanament és molt comprensible donar suport als grecs com a acte de solidaritat o compassió. Filant prim, és una opció èticament perfecte. En ser la part més dèbil, que pot ser aixafada per la poderosa Europa amb un petit cop, tots estem prop dels grecs. A més, els hel·lènics formen part del sud, i alguns sectors dels països del nord ens han posat a tots en el mateix sac dels PIGS, la qual cosa ha convertit la simpatia per Grècia en un sentiment dominant. Però no hauríem de permetre que els bons sentiments acabin empaperant l’infern i, sense perdre la deguda simpatia, podem considerar com ha cavat cadascú el pou.

Les dades econòmiques mostren que el 2001 Grècia va entrar a l’euro amb un dèficit i un deute excessius. Així i tot, aquest handicap podria haver estat superat si els successius governs haguessin aprofitat els anys de bonança que es van estendre fins el 2008 per reconduir la situació; per contra, a partir d’aquell any els dèficits, lluny de disminuir, van anar creixent. Aquest és el pecat original de la crisi grega.

Un corrent d’opinió confon austeritat amb equilibri pressupostari, però el segon, en el fons no és més que matemàtica simple: dos més dos són quatre. En canvi, l’austeritat suposa fer recaure el pes de la crisi sobre els més desafavorits, cosa que es pot evitar si hi ha voluntat política. Quan introduïm el factor temps la confusió és més subtil i consisteix en no tenir en compte que el dèficit d’avui l’han de sufragar els ciutadans de demà. L’estat no pot viure indefinidament en desequilibri, però sí pot repartir beneficis ara i deixar el compte per al futur. Grècia ens ofereix un exemple de llibre de gabinets que van gastar durant molts anys traslladant aquesta càrrega als ciutadans actuals.

Les penúries hel·lèniques neixen de tenir que reequilibrar el pressupost en un context internacional advers, la crisi més fonda dels darrers trenta anys. Però açò només explica la meitat. Quan el 2011 el primer ministre grec va demanar ajut a la Unió Europea, aquesta va adoptar l’enfocament del Fons Monetari Internacional (que també va posar una part dels diners) i no va tenir en compte que l’ajust pressupostari agreujaria la situació de crisi i penalitzava la societat.

Aquest error es deu a l’oposició de la troika al pensament keynesià, que propugna que l’augment de la despesa fa créixer de forma més que proporcional la renda d’un país, el PIB. Quan s’actua al revés, i es redueix la despesa pública, l’economia cau més i es fa més difícil reequilibrar el pressupost. Per tant, les institucions van infravalorar el sacrifici que havia de fer el poble grec per tancar l’escletxa pressupostària.

Addicionalment, és tradició que quan el Fons Monetari Internacional deixa doblers a un país que s’ha quedat sense recursos, no es conformi amb demanar-li que equilibri el pressupost. Açò és completament legítim, perquè el deute serveix per pagar el dèficit i sinó s’eliminés, sempre farien falta més diners i no es podrien tornar els crèdits. Però la troika, seguint les pràctiques del FMI, va imposar les “reformes”, mesures concretes, als executius que obtenien ajuts: grecs, portuguesos, irlandesos i espanyols. Tots recordam la famosa carta que va rebre Zapatero o la que fa dies han donat a Tsipras, amb retxes escrites en vermell.

Aquesta actitud és inacceptable. Cap governant hauria de ser obligat a fer una política determinada per assolir els objectius pressupostaris i molt menys en democràcia, on els ciutadans triam els nostres dirigents. Basta amb controlar i, si cal penalitzar, el compliment de les metes fiscals. A diferència dels objectius, que emanen de la matemàtica i la salvaguarda de les generacions futures, els mitjans són una qüestió política i només un govern legítim pot establir uns o altres. Aquest és el sentit últim del referèndum grec i de la reivindicació de la democràcia contra els creditors.

Els poders econòmics s’han acostumat a, sota el pretext d’auxiliar nacions en un mal pas, trepitjar la voluntat popular, i així s’han fet odiosos. A més, és notori que han impulsat mesures neoliberals, que la realitat econòmica en ocasions ha contradit. Aquesta regla val també per temps de pau financera. No s’entén perquè el Banc d’Espanya, el Banc Central Europeu o el FMI han de donar lliçons sobre la manera implementar la política econòmica. Poden alertar de les dificultats del mercat de treball o de la sostenibilitat de les pensions, però no tenen cap autoritat per dir com s’han de resoldre aquests reptes.

Grècia ens ha demostrat que només amb la retirada de les institucions de l’àmbit de la política els ciutadans podran recuperar la responsabilitat d’una gestió financera sostenible.

Alfons Méndez Vidal

Grècia: crònica d’una mort anunciada

Gabriel Garcia Márquez va escriure una magnífica novel·la on a la primera línia s’anuncia que aquell mateix dia maten el protagonista i la continuació no és sinó una revisió dels fets que acabaran donant lloc a tan trist desenllaç. Ara que estem assistint al tràgic final de la crisi grega, no serà en va que expliquem perquè era inevitable que aquest país provoqués un esclafit de perilloses conseqüències per a tots.

Quan es va dissenyar l’euro, s’era conscient que els països que renunciaven a la seva moneda, i perdien l’avantatge que suposa poder devaluar la divisa, havien de ser molt rigorosos des del punt de vista fiscal. Per aquest motiu, es van imposar uns requisits estrictes per accedir-hi: dèficit públic inferior al 3%, deute menor del 60% del PIB i inflació i tipus d’interès similars als de la mitjana europea. Si bé és cert que al final molts països no van complir plenament aquests criteris, Europa va ser flexible, perquè es considerava que les desviacions es corregirien prest, com, de fet, succeí.

Grècia va entrar el 2001 perquè es creia que el seu dèficit públic era del 4,5%  i el deute del 72% del PIB. Com en altres casos, es pensava que en un temps curt es revertiria la situació. Giscard D’Estaing va defensar que “el país de Plató no pot quedar fora d’Europa”, en contra de la posició alemanya. La dècada següent va veure un creixement econòmic general, però el 2008 començà la crisi i tots els països es van trobar amb dificultats. El 2010 el nou Govern del PASOK va començar a aixecar l’estora i anuncià que els seus predecessors conservadors havien falsejat els comptes públics.

Davant l’astorament general es va comprovar que el dèficit no era del 3,7%, sinó del 15,4%. Posteriors descobriments van evidenciar que, des de l’entrada en l’euro, molts anys els comptes eren falsos i realment el dèficit mai havia baixat del 4,5% i açò en temps de bonança, quan a Espanya i la majoria dels estats teníem superàvit,... El cop de gràcia va venir quan es va destapar que el 2001 Goldman Sachs va assessorar el president del PASOK per, jugant fraudulentament amb el canvi de les monedes, disfressar el deute real, que era del 103% del PIB.

L’anunci dels veritables dèficits grecs va provocar que la nació es trobés amb greus obstacles per concertar els crèdits que necessitava per cobrir la diferència entre els ingressos i les despeses i pagar els venciments del deute. El 2010 els grecs només havien prestat al seu govern el 22% del total i la resta era dels bancs francesos, seguits a distància pels alemanys, italians, belgues i luxemburguesos.

En aquest moment Grècia tenia dues opcions: una era declarar que no podia pagar el deute, imposar controls de capitals per impedir que la gent tragués diners del país, sortir de l’euro i devaluar la moneda. És el que va fer Argentina el 2001, quan es va despenjar del dòlar. El país hauria experimentat una forta crisi durant uns anys i els bancs haurien hagut de condonar part dels crèdits. En qualsevol dels casos, el país es veia abocat a equilibrar un diferencial monstruós d’ingressos i despeses en una situació de crisi econòmica internacional, la qual cosa volia dir grans sacrificis per a la població.

El Govern hel·lènic no va voler passar pel tràngol i demanà a la Unió Europea que li deixés els diners que els mercats li negaven. Els països europeus van tenir por del mal exemple que donava que un estat sortís de l’euro i van acceptar fer un préstec a canvi que els grecs prenguessin mesures d’austeritat per reduir el dèficit. Hauria estat més exemplar treure de l’euro una nació que mai havia complit les condicions objectives per formar-ne part.

Aquesta decisió era arriscada. És com si a una empresa en fallida un banc li dóna un crèdit per pagar el dèficit i el cost financer (principal i interessos). Es crea una bolla creixent de deute que acaba amb el tancament de l’empresa i un major endeutament. El refinançament només funciona si l’empresa no ha pagat per un problema puntual i és prou solvent per recuperar-se.

En canvi, Grècia des de feia anys no generava prou recursos per finançar les seves despeses. La situació es va agreujar perquè els economistes neoliberals del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional no creien en les prediccions de Keynes, qui defensava que l’augment de la despesa pública ocasiona un creixement superior de l’economia. En un sentit invers, si l’Estat deixa de gastar, la producció retrocedeix en una quantia superior. Al final s’arriba a un equilibri amb un nivell de renda inferior a l’inicial. Per aquest motiu, l’austeritat ha agreujat la depressió, que al seu torn ha dificultat tancar el dèficit.

El que sí es va aconseguir és que els bancs europeus cobressin els crèdits que havien concedit a Grècia, que va passar a estar endeutada amb els governs. Com que el país ha seguit en dèficit, l’endeutament ha crescut del 130% al 180% del PIB.

El 2014 tothom ja sabia que la situació era insostenible i s’havia de reduir el passiu grec. Açò és el que defensa amb raó Syriza. A l’altre costat, els estats europeus són reticents a, després d’ajudar Grècia durant cinc anys, perdonar-li els deutes. Els grecs pensen que ja han fet prou sacrificis sense que se solucioin els problemes, i fins i tot el FMI reconeix que han realitzat el major ajust fiscal d’un país occidental i diversos estudis conclouen que un ritme més lent hauria estat més efectiu.

El 2011 tot hauria estat menys costós, perquè l’endeutament era menor i el cost hauria recaigut sobre els bancs que s’havien equivocat deixant doblers; ara ho haurem de pagar entre tots. Els grecs, tant si surten de l’euro com si es queden, patiran durant més anys; els països del Sud haurem sofert l’efecte contagi dues vegades.

Ha estat la crònica d’una mort anunciada.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. La supremacia del gin (1941-1960)

L’estatus del gin es va transformar radicalment després de la Guerra Civil. Si abans la seva presència pública era molt reduïa i altres licors, especialment l’estomacal, tenien gran protagonisme, durant la postguerra serà la beguda alcohòlica menorquina per excel·lència. Així es desprèn de les declaracions dels propietaris de les dues principals empreses, Beltran i Xoriguer, que indiquen que aquest producte va experimentar una forta expansió des dels anys quaranta.

Però el millor exponent d’aquest canvi ve donat per la premsa local. Així, quan es tornen a editar diaris, el 1941, Beltrán no dubta en publicar anuncis de la seva destil·leria. No està sol; com hem vist Bernat Villalonga d’Alaior també en fa de la seva fàbrica i magatzem d’aiguardents, licors i vins. A diferència d’aquest darrer, que desapareix definitivament de la premsa, Beltrán seguirà fent propaganda més d’una vegada a l’any fins la clausura del negoci, quaranta anys més tard.

De forma significativa, Beltrán a partir del 1943 deixa d’anunciar la seva destil·leria i la publicitat diu simplement “Gin Beltrán”. Al mateix temps, un altre industrial, Pons Martí, anuncia la seva fàbrica de begudes alcohòliques i l’elaboració de “licores finos esmeradamente destilados y del acreditado Gin Pons Martí”. Els anuncis d’aquest establiment es mantenen quatre anys fins el juliol del 1947, però l’empresa seguia existint el 1960, quan va posar publicitat en un especial dedicat al turisme. Des del mes gener del 1947 han comparegut altres dues destil·leries: la de Llorenç Florit de la carretera de Ciutadella, i el seu Gin Son Petit, que ja hem vist que funcionava des del 1917, per un costat, i la nova fàbrica d’aiguardents i licors de Miquel Pons Justo del moll de Ponent i la “gran especialidad de la casa, Gin Xoriguer”, que entronca amb una destil·leria que funcionava abans de la guerra.

Miquel Pons Justo va començar a treballar amb Pere Pons Escudero (Fornero) el 1928 com oficinista, cobrador i venedor, però fou promogut a apoderat. Passat el parèntesi de la guerra, el seu fill Rafael Pons Carreras va reprendre la fabricació el 1939. Tanmateix, un incendi va destruir les instal·lacions i causà la seva mort. Miquel Pons el 1945, després d’intentar interessar infructuosament els seus descendents, es va establir pel seu compte amb la marca Xoriguer, ja que la seva família regentava el molí maonès d’aquest nom. L’empresa sempre ha emprat aquesta imatge, fidelment representada en les etiquetes de gin. El fabricant va fer diverses proves fins que aconseguí elaborar un gin molt similar al de Fornero, els ingredients del qual coneixia per haver-se encarregat de les compres.

Gin Son Petit continuarà anunciant-se fins en la premsa fins el 1954, tot i que la destil·leria seguí existint fins els anys vuitanta. El 1956 es va poder veure l’únic anunci de Rafael Petrus d’Alaior: “Pedir Gin Mica y Coñac Mica es pedir calidad”. D’aquesta manera veiem com en aquesta població continuava la tradició licorera, que també es mantindria fins a la gran concentració empresarial que es produí els anys vuitanta.

Durant quasi quaranta anys dos fabricants, Beltrán i Xoriguer, es van disputar el mercat insular. En els seus anuncis s’observa que presenten dos perfils molt diferents. Curiosament, el més antic, Beltrán, fou el més innovador i es va anar renovant periòdicament, mentre que Xoriguer perseverava amb poques variacions en la línia que  inicià els anys quaranta.

En un principi i fins el 1957, Beltrán no incloïa cap imatge en la seva publicitat. L’any 1950 va reintroduir l’anís estomacal, que havia estat el seu producte estrella des de l’inici de la casa. Primer tímidament, amb un petit reclam d’“Estomacal Beltrán”, a una fila i una columna, que el 1955 ja s’ha ampliat per demanar: “Pida Estomacal Beltrán y Gin Beltrán”. Dos anys més tard declara decididament: “Saboree el exquisito licor estomacal Beltrán. Especialidad de Menorca”. Els mesos de juliol i desembre veuen la primera aparició d’una il·lustració, el logo de l’àguila que porta a les garres una bolla del món amb l’eslògan “Pida estomacal Beltrán. La bebida más higiénica conocida”, que recupera l’anunci publicat trenta anys abans, el 1927.

És possible que aquest canvi d’estratègia comercial respongués a un intent de contrarestar l’avenç del gin Xoriguer, oferint un producte en què Beltrán tenia un avantatge gairebé impossible de superar. De fet entre el 1957 i el 1959 la propaganda se centra quasi exclusivament en aquest espirituós, que seguirà anunciant fins el 1963. Segurament la fi d’aquesta campanya es deu al fet que la demanda de l’estomacal estava retrocedint de forma continuada en favor del gin i altres begudes. Amb l’estomacal es recuperà el nom del fundador, Manuel Beltran Pujol, potser també com a reacció a Xoriguer, que sempre va posar el de Miquel Pons Justo.

Una especificitat de Beltrán és la seva associació amb Menorca. Com hem vist des del 1957 s’indica la referència “especialitat de Menorca”, primer amb l’estomacal i després amb el gin, que la dècada del 1981 es convertiria en “el gin de Menorca”.

Així mateix, la imatge de marca va anar evolucionant. Desconeixem com era fins els anys seixanta, però en aquest moment feia dos gins que tenien un aspecte ben diferent. El principal, era servit en un bòtil prismàtic, com una petaca gran, amb una impactant etiqueta on només consta la llegenda “Gin Beltran” i el dibuix d’un toro. En l’especial dedicat al turisme del Diari Menorca del 1962 surt la segona marca, Lord Nelson, amb un envàs del mateix format i una etiqueta negra no menys cridanera on es veu un almirall britànic amb un tapall a un ull, que sembla més un pirata que el militar britànic, i el subtítol “Dry Gin”. En tot cas, el recipient més emprat per tots els fabricants era la garrafa.

L’any 1970 la casa va implantar els envasos alts que havia emprat des del començament Xoriguer, que convivien amb els prismàtics. En l’etiqueta del toro es va afegir l’illa de Menorca. Cinc anys més tard el toro desapareixia per deixar sola l’illa de Menorca, damunt de la qual s’afegeix l’encapçalament “Port Mahon”. El gin Nelson primer es va transformar el gin Beltran etiqueta negra, mantenint la figura de l’almirall, però més tard fou descartat. Va ser rescatat l’any 1980, quan es va celebrar el centenari (que realment es complia l’any següent).

La trajectòria de Xoriguer és molt més diàfana. Des del principi i fins a l’actualitat recull el nom de Miquel Pons Justo. La part gràfica s’ha mantingut igual durant tota la seva trajectòria, amb l’etiqueta del molí i la denominació “Mahón” en amples lletres majúscules. De fet, l’empresa va adoptar una visió moderna: en la publicitat, les il·lustracions substitueixen en gran part el text, que sempre ha estat molt reduït. També seria la pionera en la utilització de la fotografia, que representa el bòtil, des del 1975, una tècnica que Beltrán no utilitzaria fins el 1980.

Un altre element característic ha estat l’apel·lació a la qualitat del producte. El 1947 s’indicava que era “El preferido del público por su calidad excelente” i l’any següent presenta tota una declaració d’intencions: “Los entendidos exigen Gin Xoriguer. Se pide Xoriguer y se saborea una marca de calidad”. Al cap d’una dècada es reprèn la idea i l’any 1958 s’indica “calidad superior”, que el 1960 és “calidad suprema”.

Entre 1948 i 1950 va introduir la idea de salut. “El mejor aperitivo, Gin Xoriguer, a totas horas cau bé.”, sens dubte per competir amb l’estomacal Beltrán. A partir d’aquest any i fins el 1953 torna a demostrar la seva habilitat comercial, en lligar la beguda als combinats, cosa lògica, perquè la ginebra és una beguda que no se sol beure sola. En tot cas el lema és molt succint: “Para su cocktail, Gin Xoriguer”. Beltrán també utilitzaria aquesta idea, entre el 1959 i el 1970: “Solo o con seltz, delicioso !”. Açò es deu a què la beguda més en boga era la pellofa, amb aigua de seltz i la pell d’una llimona.

Alfons Méndez Vidal

La producció de vi de Ciutadella durant el segle XVIII

La vinya va ser durant molt de temps un conreu molt present en el camp de Ciutadella. En donen testimoni la gran quantitat de paratges coneguts com “vinya”, entre els que es troben vinya Saura, sa vinya gran i sa vinyeta. Antoni Bonet va fer una esplèndida descripció de la Vall en un article que després fou recollit al seu llibre “Menorca pagesa”. Alguns llocs tenen grans espais que eren els cellers de l’explotació; a la població molts soterranis van ser emprats per guardar i vendre vi. Al segle XVIII John Armstrong al  seu llibre Historia de Menorca, quan descriu els diferents vins que es feien a l’illa escrivia:

“El vino tinto de Menorca no es del mismo aspecto y gusto en toda la isla. El de Ciudadela es buen vino, de un rojo más subido que el resto, y de más fuerza.”

Tanmateix, no era fàcil per ningú saber exactament quanta vinya havia a Ciutadella. Si actualment disponsam d’estadístiques sobre les més variades matèries, fa només trenta anys la situació era ben diferent. La recopilació de dades amb fins estadístiques a Espanya va començar tímidament a inicis del segle XX, i quasi sempre eren per l’ús intern de l’Administració. Abans d’aquest segle ens trobam amb un silenci quasi absolut. Quan vaig fer la meva tesi doctoral, vaig aconseguir elaborar les estadístiques de la vinya de Ciutadella, i els altres termes de l’illa, durant els segles XIX i XX. Els darrers temps he continuat la recerca per conèixer amb més certesa la situació de la vinya menorquina al segle XVIII.

Pel que fa a la producció de vi, John Armstrong atribuïa a Ciutadella una producció de raïms d’uns 910.000 kg pels voltants del 1740, una quantitat igual que la d’Alaior. Podem saber la producció de vi de Ciutadella gràcies als recomptes que feia la Universitat per controlar els preus del vi, que cada any eren fixat per les autoritats locals. Segons aquests dades, sembla que entre en la segona part del segle XVIII estava estabilitzada, amb un valor mitjà de 510.000 litres, similar a la d’Alaior, i que suposava el 19,4% del total de Menorca. Les collites més grans es van obtenir la dècada del 1760 (570.000 l) i del 1780 (545.000 l) i les més esquifides foren les de la dècada del 1750 (450.000 l) i 1790 (480.000 l). Aquestes variacions tan poden ser degudes a factors climatològics com a la resposta dels viticultors davant de les condicions del mercat.

Per conèixer la producció de vi de les primeres dècades del segle hem d’acudir a una font indirecta: la recaptació del delme de raïms, que era l’impost que gravava el vi. Com que està relacionat amb la facturació del vi, podem utilitzar la sèrie dels preus de vi de Maó, que no diferien de forma important dels de Ciutadella, i així obtenim un índex de producció. Lògicament es tracta d’una aproximació, si bé en les dècades finals, en què sabem amb més exactitud el volum de les collites, l’evolució de la collita de vi és similar als valors estimats.

Evolució de la recaptació del delme de raïms de Ciutadella (sous)
Anys	Delme	Preu quarter vi	Índex producció
1711-20	3.678	4,50	100,0
1721-30	4.458	5,12	106,6
1731-40	4.594	5,50	102,2
1741-50	10.086	6,20	199,0
1751-60	11.442	5,88	238,0
1761-70	9.674	5,43	217,8
1771-80	7.886	6,23	154,8
1781-90	7.852	5,74	167,3
1791-00	10.880	7,29	182,7
1711-40	4.243	5,04	103,0
1741-00	9.667	6,13	193,0

El resultat és que la producció de vi de Ciutadella va experimentar un creixement molt important en la dècada del 1740 i assolí el seu màxim la dècada següent, i anar disminuir una mica les dècades següents, sempre amb uns valors netament superiors als de les primeres tres dècades del segle. D’aquesta manera, la collita dels anys 1741-1800 era un 87% superior a la del 1711-1730. Aquest creixement està en línia amb el que es va donar a la resta de l’illa en les mateixes dates.

Respecte a la superfície que ocupaven les vinyes, es poden utilitzar els Llibres de Manifest, on es recollien les declaracions dels propietaris del terme sobre tots els seus béns, amb el seu valor fiscal. Els manifests de Ciutadella només proporcionen l’extensió que ocupen les vinyes en uns pocs casos, per açò hem utilitzat aquests per calcular quin era la valoració que es feia de les vinyes, el qual variava segons el tipus de plantació. El resultat obtingut és que en les vinyes normals 660 ceps es valoraven en 1 lliura, mentre que les vinyes noves, amb menys informació, 860 ceps valien 1 lliura. Lògicament es tracta de valors mitjans. Per les vinyes velles, hem utilitzat el valor que s’obté a la resta de l’illa que és donar el valor d’una lliura a 1.000 ceps. Com que s’acceptava que 8.000 ceps ocupaven 1 quartera (que són dos terços d’hectàrea), podem saber l’extensió que ocupaven les vinyes.

Un enòleg que produeix vi a una finca de Ciutadella m’ha comentat que troba que la distància entre ceps és molt petita, ja que en aquestes condicions s’afavoriria la propagació de malalties, hi hauria una excessiva competència entre les arrels i no permetria el conreu amb arada. Com que les xifres que he indicat estan contrastades per diverses fonts, això només ens informa que al segle XVIII i la primera meitat del XIX les condicions de conreu eren molt diferent de les actuals. Hi havia moltes menys malalties que ara, ja que la seva expansió es va produir a la segona part del XIX, i els vins tenien menys qualitat. Cal tenir en compte que en aquella època el que importava era produir la major quantitat en la menor quantitat de terra, perquè la terra era un bé molt escàs (la productivitat era molt baixa). Els jornals eren baixos i les feines es feien a mà amb càvec. Els vins no milloraran de qualitat fins molt més endavant amb la introducció dels sistemes de producció francesos. El món del vi d’abans i després del 1850 no té res a veure: abans es bevia vi com ara bevem aigua o llimonada, ja que als pobles en ocasions hi havia problemes per obtenir aigua potable.

Hem treballat amb els Manifests de béns de Ciutadella del 1723 i 1773, per poder conèixer l’evolució en el temps d’aquest conreu. Tanmateix, així com el manifest del 1773 proporciona dades amb el suficient detall, el del 1723 a Ciutadella només indica els propietaris que tenien vinyes, sense donar cap detall que puguem emprar per calcular l’extensió. Un cop fet els càlculs, el 1723 hi hauria 406 propietaris de vinya, gairebé els mateixos que tindrà el 1773 (en què la vinya ocupava una extensió de 221 ha), si bé com hem vist a les dades del delme, l’extensió ocupada pels ceps devia ser bastant inferior, el que vol dir que les propietats eren més petites. La setmana vinent veurem l’evolució del conreu en les dècades següents.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Descobrint la fabricació de vi i licors a les llibretes de Josep Pons Sintes

El gin no era l’única beguda que fabricava Josep Pons (Fornero); hi havia bastants més licors. El grup més nombrós era el dels anissos, secs i dolços, de diferents qualitats i graduacions, incloent l’aniset corrent i el de Bordeus, tots fets amb anís de la Manxa. Molt relacionats trobam els anissos aromàtics, com la flor d’anís, de la qual indica la variant local de flor de Menorca, que té pràcticament la mateixa composició i proporciona un espirituós de 45º. Així mateix n’hi ha tres que Pons va incorporar als seus anuncis: anís Imperial Regente, que agregant canyella es transformà en anís España i anís higiènic estomacal. Aquest darrer, que va introduir en el mercat el 1901, ve en totes les llibretes i és similar a l’anterior, però fet a base d’anís estrella i afegint-hi camamil·la, clau i safrà per donar-li color.

Un dels licors amb més presència és el conyac, del qual també existeixen receptes en tots els quaderns. Són de diverses qualitats, però predominen els corrents i econòmics. Es tracta de conyacs artificials envellits amb un preparat conegut com “vejetorio”, que també apareix en totes les llibretes, fet de clovelles d’ametlla i estelles de roure macerades un any en brandi. Curiosament la beguda obtinguda a partir de la destil·lació de vi rep el nom de brandi.

També figuren nombrosos roms i els aiguardents de canya, que no provenen del llibre del 1849. Els roms es fan mesclant amb alcohol rom o canya autèntics o, en ocasions, essència d’aquests, juntament amb sucre o mel i altres additius, que després es rebaixa amb aigua. La canya s’obté de manera similar emprant canya de l’Havana o la seva essència.

Un altre licor important és l’absenta, de la qual existia una variant autòctona, del país o de Maó, que igualment fabricaven tant Rafael Pons com Manuel Beltran. Josep Pons tenia diverses receptes a base de destil·lar alcohol amb anís de la Manxa; unes contenien essència d’absenta (bàsicament donzell) i altres més naturals eren fetes amb plantes: donzell, arangí, herba lluïsa, fonoll, espígol, etc. També fabricava absenta francesa, mesclant la seva absenta amb un preparat de plantes aromàtiques.

No podien faltar els rosolis, que són el que avui en dia coneixem com “xupitos”: espirituosos dolços amb un gust determinat, i que tot el segle XIX van ser molt populars. Josep Pons en feia de rosa (que es repartia a bodes i batejos i avui en dia encara és corrent a Itàlia), de cafè (actualment típic de Cuenca) o de taronja. Així mateix s’hi troba la menta que també podem considerar un rosoli.

A part dels alcohols, hi ha nombroses fórmules de vins generosos, la principal de les quals és el vermut. A la llibreta del 1895 s’hi troba la de Torino i a la de vins les de vermut corrent, Cinzano i Rossi. Es poden fer a partir de preparats o essències amb alcohol, que en els de qualitat superior incorporen vi de Xerès, o amb moscatell enriquit amb alcohol o brandi amb àcid tartàric; el de Rossi duu llúpol i el de Cinzano, palo.

A banda, hi ha diversos vins de licor, la majoria al quadern de vins, com ara vi de Màlaga, de llàgrima, garnatxa, mistela i vins tònics. És freqüent que s’elaborin addicionant arrop a un vi blanc. La garnatxa també duu sucre, infusió de nous, “vejetorio” per envellir i una mica d’alcohol.

En el quadern dedicat als vins hi conviuen vins generosos i artificials amb vins naturals, en els quals Josep Pons demostra els seus coneixements vinícoles, ja que diferencia clarament entre la fermentació tumultuosa (que transforma els sucres en alcohol) i la malolàctica o silenciosa (que converteix l’àcid màlic en àcid làctic) i, segons les preparacions intervé en una o altra. Pons devia ser vinater, perquè en ocasions es refereix al seu vi.

En aquesta llibreta abunden les fórmules de xerès, que es poden fer encapçalant vi blanc amb licor o fent créixer un xerès amb alcohol, aigua i aromes. La mançanilla es prepara fermentant raïm amb poma reineta o del Bon Jesús, sucre i baixos del vi. Al resultat també se li afegeix alcohol i “vejetorio”. Finalment, hi ha els moscatells, dels quals una recepta és del 1895 i la resta del llibre de vins, i es fan amb vi blanc, flors de saüc, sucre i alcohol.

Al llibre de vins, s’indica l’elaboració d’uns quants vins naturals, entre els que destaquen dos de Llucmaçanes. Es bull el most de raïm i el suc resultant es deixa fermentar durant 21 dies, al final dels quals es talla el procés abocant alcohol de 95º. Igualment és digne de notar el vi verge, que s’obté a partir de raïm blanc; després que hagi fet les dues fermentacions, el suc es trascola a un recipient net, s’encapçala amb quatre litres d’alcohol per cent de vi i s’agrega  “taní”. Aquest preparat s’elabora macerant durant quinze dies pepides de raïm que no hagin fermentat en vi en la mateixa quantitat d’alcohol. 

Per fer vi de panses es fermenten les panses amb un poc de sal i àcid tartàric. En la recepta de vi dolç s’especifica que siguin de moscatell i s’afegeix ordi i flors de saüc. Després d’una fermentació tumultuosa de quatre a cinc dies, el líquid es trascola a un envàs net i fortament ensofrat i es posen sulfits i un 5% d’alcohol de 95º.

No podia faltar el xampany, que s’elabora agafant vi a meitat de la fermentació silenciosa al qual se li addiciona taní i conyac bo, així com alcohol i xarop de sucre. Es deixa fermentar vuit dies en un barril net i després s’embotella, fermant els taps i posant els bòtils cap per avall.

El darrer quadern recull xarops, orxates, llimonades, essències i olis essencials i altres productes com aigua de colònia, aigua de tarongina i alguns preparats medicinals (fregues pel reumatisme i aigua de quina pel mal de cap). Les essències es fan destil·lant plantes: rosa, espígol, menta, camamil·la, sarsaparrella (base dels refrescos de cola, que es fan a partir de les seves arrels), o fruites: grosella, taronges, mandarines i llimones, per la qual cosa s’esclafen els fruits. N’hi ha d’altres com ara el rom, en la composició del qual entra escorxa d’alzina, canyella i pebre, que es posen en infusió en esperit durant un mes i el líquid després es destil·la. També s’hi troben diversos preparats a base de quina, que fins fa poc s’emprava com a reconstituent. Són el rom quina (que inclou herbes aromàtiques del tipus de la bergamota, l’espígol, el neroli i el romaní, així com llimona, taronja i clau) i la quina calisaya.

Així finalitzam el repàs de l’obrador de Josep Pons, que ens ha permès penetrar en els secrets de la destil·lació d’alcohols i la preparació de vins, xarops i altres espirituosos de fa més d’un segle.

Alfons Méndez Vidal

La distribució de les vinyes des Mercadal, es Migjorn i Ferreries (1799-1818)

En els cinquanta anys que van passar entre el 1747 i el 1799 la vinya del terme des Mercadal només va créixer un 14%. Aquesta expansió es va concentrar as Mercadal i Ferreries, que van créixer el 23%, mentre que es Migjorn retrocedia el 16,5%. La dimensió mitjana de les vinyes es va mantenir, tot i que la situació va divergir entre es Mercadal, on va augmentar, i es Migjorn i Ferreries, on es va reduir.

Distribució territorial de la vinya des Mercadal (1799)
Districte	Núm.	Extensió	% s. total	Ext. Mitjana
Es Mercadal	102	34,11	54,5%	0,33
Es Migjorn	56	11,68	18,6%	0,21
Ferreries	80	16,83	26,9%	0,21
Suma	238	62,62	100,0%	0,26

Pel que fa a la distribució de les vinyes no hi ha grans canvis respecte al 1747: as Mercadal la gran majoria és a Bellamirada, Vilanova i Tirant; la resta és pràcticament tota a pocs quilòmetres del poble (la Ribera, camp roig, Binialmaia, Barbatxí, el Toro,...). As Migjorn els ceps són prop del poble, a Binicodrell i al canal de Binicodrell, altrament dit de les vinyes. A Ferreries, en canvi la vinya es seguia concentrant a Son Gras i Biniatrum, tot i que també es trobava als voltants del poble (Coll Llis, son Telm i sa rovellada).

Distribució de la vinya de Mercadal (1799)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Es Mercadal poble	12	3,35	5,9%	0,28
Llinàritx	9	3,84	6,8%	0,43
Prop des Mercadal	20	4,70	8,3%	0,23
Bellamirada i Vilanova	34	15,82	27,8%	0,47
Fornells i nord	9	2,13	3,7%	0,24
La Cucanya i est	3	1,14	2,0%	0,38
Biniatzem	4	0,99	1,7%	0,25
Binicodrell	18	4,15	7,3%	0,23
canal de les vinyes	17	1,74	3,1%	0,10
Binigaus	2	0,83	1,5%	0,42
Es Migjorn sense esp.	6	3,42	6,0%	0,57
Ferreries poble	13	3,00	5,3%	0,23
Biniatrum	20	3,58	6,3%	0,18
Son Gras	36	5,21	9,2%	0,14
Algendar	4	2,91	5,1%	0,73
Suma	207	56,82	100,0%	0,27
Sense determinar	31	5,80		0,19
Total	238	62,62		0,26

Les vinyes més grosses es situaven a Llinàritx i camp roig i Vilanova i alguns llocs, com Binigaus, Algendar i altres sense especificar, mentre que pel costat contrari al canal de Binicodrell i Son Gras les vinyes eren extraordinàriament petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Extensió de vinya del terme des Mercadal (1818)
Districte	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Es Mercadal	133	51,96	0,39
Es Migjorn	73	11,28	0,15
Ferreries	71	12,09	0,17
Suma	277	75,33	0,27

En conjunt als termes del centre de l’illa la vinya arribà a superar les 75 hectàrees. La superfície ocupada pels ceps va créixer un 52% as Mercadal, que és el terme que protagonitza el creixement vitícola, ja que es Migjorn quedà gairebé igual i a Ferreries retrocedí el 22%. La superfície mitjana de les vinyes va tornar a augmentar as Mercadal i a retrocedir als altres dos termes.

Distribució de la vinya de Mercadal (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Es Mercadal poble	1	0,17	0,2%	0,17
Llinàritx i camp roig	9	2,50	3,3%	0,28
Prop des Mercadal	24	6,66	8,8%	0,28
Pinar de na Bou	25	12,67	16,8%	0,51
Bellamirada	50	19,36	25,7%	0,39
Fornells i nord	1	0,33	0,4%	0,33
La Cucanya i est	23	10,27	13,6%	0,45
Binicodrell	33	5,48	7,3%	0,17
canal de Binicodrell	40	5,80	7,7%	0,14
Ferreries poble	2	0,77	1,0%	0,38
Biniatrum	9	1,58	2,1%	0,18
Son Gras	54	7,99	10,6%	0,15
Algendar	6	1,75	2,3%	0,29
Suma	277	75,33	100,0%	0,27

En general, es va produir una major concentració de la vinya en paratges molt concrets. As Mercadal, continuava la concentració del nord a Bellamirada, Vilanova i Tirant, que no va créixer gaire. Se li havia afegit un conjunt de vinyes noves que es van plantar al pinar de na Bou, que no sabem on es situava i constitueix la segona agrupació vitícola del terme. La zona de La Cucanya també havia crescut molt, arribant a ser la tercera en extensió. El darrer canvi fou el trasllat de vinyes del poble a terrenys situats més exteriorment, com Binialmaia o el camí nou (segurament el camí d’en Kane). As Migjorn, les vinyes es van concentrar en la zona més propera al poble: Binicodrell, Binicodrellet, Mestai i Na Fratx, per un costat i el canal de Binicodrell per l’altre. Finalment a Ferreries també van retrocedir les vinyes que hi havia prop del poble i gairebé totes les vinyes eren a Son Gras i, en molta menor mesura, a Biniatrum i Algendar.

Tot i que la dimensió mitjana de les vinyes era la mateixa que vint anys abans, les més grans es situaven als paratges on la vinya havia crescut més: Pinar de na Bou i La Cucanya, mentre que a la resta d’indrets la dimensió mitjana havia tendit a disminuir.

Aquest creixement de la superfície ocupada pels ceps es donà a tota Menorca i segurament va tenir la seva causa en la relativa prosperitat que va viure l’illa entre el 1793 i el 1814, un període en què els menorquins es van beneficiar de l’estat de guerra quasi permanent que es va produir a Espanya. La viticultura es va veure afavorida també per la pràctica eliminació de l’aforació dels preus del vi, que va permetre que cresquessin considerablement, superant el llarg període de contenció de preus que havia marcar la segona part del segle XVIII. Tanmateix, la fi de les guerres i, a partir del 1820, la prohibició d’exportar grans, van condemnar a Menorca a una greu crisi econòmica. Els preus del vi van retrocedir fortament i a tota l’illa, i es Mercadal i Ferreries no foren cap excepció, el conreu mai més tornaria a recuperar les impressionants xifres d’inicis del segle XIX que acabam de veure.

Alfons Méndez Vidal