La situació econòmica de Menorca la primera dècada del segle XX

 Els primers anys del segle XX, Menorca es va haver d’enfrontar a les conseqüències de la independència de l’illa de Cuba, mercat de productes industrials com el calçat i els teixits. Tot i que al començament la depreciació del tipus de canvi i el tractat de pau de París (1900) van esmorteir els seus efectes, a partir del 1906 aquestes activitats van haver de cercar llocs alternatius per vendre els seus articles.

Fàbrica de calçat de can Rosquilla-Maó.FA de Menorca.Francis Dalmedo 

La matrícula industrial ens proporciona un marc escaient per conèixer l’estat dels negocis transcorreguda una dècada de la derrota. No és una font sense dificultats. En tractar-se d’un registre fiscal, està exposat a l’ocultació o infravaloració de la informació, especialment en moments poc pròspers. També cal tenir en compte que s’inscrivien conceptes fiscals i un mateix empresari podia estar obligat a pagar per dos o més epígrafs, el que magnifica alguns conceptes.

La matrícula estava dividida en cinc tarifes. La primera, que recollia els comerços i els establiments de restauració, era la més nombrosa, amb 425 empreses, que suposaven el 42,6% del total. La segona, menys rellevant, aplegava algunes activitats de serveis i transports. Els negocis de tipus fabril tributaven en la tercera tarifa; assolien una major presència a les ciutats de Maó, Alaior i Ciutadella, sobretot a la darrera. La quarta tarifa era la més variada i s’hi incloïen tant les manufactures de caire artesanal com determinats serveis i professions liberals. Aquest ampli espectre explica que fos la segona en importància, amb 300 empresaris (30,1%). Finalment, la cinquena tarifa tenia un caràcter residual i recollia algunes activitats de transport i d’indústria alimentària.

A partir d’aquesta informació es pot extreure la estructura dels sectors secundari i terciari  de Menorca, per a la qual cosa cal eliminar les duplicitats i classificar els oficis i establiments d’una forma més actual. En relació a la manufactura, s’obtenen un total de 305 establiments. Quantitativament, dominaven els petits artesans de la tarifa quarta (203), mentre les companyies de tipus fabril de la tercera (93) només tenien un pes considerable en les branques del metall i de les indústries no metàl·liques. A més, hi havia 9 forns de la cinquena tarifa.

El sector més representat era el d’aliments i begudes (33,4% del total), que recollia petits negocis dirigides al mercat intern, en especial els forns i els molins, així com els confiters i les fàbriques de xocolata. El segon ram en importància, el del metall (22,6%), també incloïa alguns artesans locals, com els ferrers, però destacava així mateix el puixant sector de la confecció de moneders i altres objectes de plata, enfocat a l’exterior. Compartia aquesta orientació el sector del cuiro i la pell, una indústria amb vocació capitalista dominada pels sabaters i els tallers de calçat. Una altra activitat era la producció d’objectes de fusta, encapçalada pels fusters i també destinada bàsicament al mercat local. La resta tenia una escassa importància. La majoria eren professions que proveïen a la població de l’illa: els sastres del tèxtil; les indústries no metàl·liques (pedra, ceràmica, química i energia), on trobam des de la fabricació de teules a les centrals elèctriques i, al paper i arts gràfiques, a més de les impremtes locals, les factories de capses de cartró per als fabricants de calçat.

La distribució territorial mostra algunes pautes interessants. La producció  d’aliments i begudes tenia el seu major pes as Castell i Sant Lluís; per contra, aquest era mínim a Maó, on el tèxtil assolia la màxima importància. En el cas del cuiro i la pell, la primera posició era per Ciutadella i la segona per Maó, mentre que a la resta només tenia alguna presència a Alaior. La fusta tenia un pes considerable a les poblacions de l’interior, era poc rellevant a Ciutadella i assolia un valor intermedi a Maó. En canvi, aquí destacava en gran mesura el sector del metall, també molt ben representat as Mercadal i Ferreries i molt poc a Ciutadella. En aquesta darrera i a Alaior, les indústries no metàl·liques tenien un paper destacat.

Distribució sectorial de la manufactura de Menorca (1912)
Sector	Maó	Es Castell i Sant Lluís	Alaior	Mercadal i Ferreries	Ciutadella	Menorca
Aliments i begudes	43	15	15	8	21	102
Tèxtil i cordes	14	0	2	0	3	19
Cuiro i calçat	21	1	3	1	11	37
Fusta	23	6	8	5	5	47
Paper i arts gràfiques	7	0	1	0	5	13
Metall	40	4	8	8	9	69
No metàl·lics	6	2	4	0	6	18
Suma	154	28	41	22	60	305

La matrícula industrial permet profunditzar en la realitat del sector manufacturer i conèixer quines eren les companyies més potents. Consten 20 societats, 15 de Maó i 5 de Ciutadella. Gairebé la meitat (45%) es dedicaven a la confecció de moneders i altres articles de plata i or, que vivia moments de gran expansió, totes llevat d’una a Maó. Prop d’un terç (30%) eren tallers de calçat, sector llastrat per unes estructures empresarials unipersonals, tres de Maó i tres de Ciutadella. A l’alimentació  s’incloïen tres (una fàbrica de pastes de sopa, una de gasoses i una confiteria). Les altres dues eren l’Anglo-Española de Maó (que acabava de tancar, però encara hi figura) i la central elèctrica de Ciutadella.

Una altra manera d’analitzar les principals companyies és considerar aquelles que pagaven dues tarifes. Es tracta únicament de vuit, set de les quals són tallers de calçat (cinc de Ciutadella) i una un argenter de Ciutadella. Només la meitat eren societats (totes tallers de calçat). Per tant, trobam els mateixos dos sectors, si bé aquí la preponderància del calçat i de Ciutadella és notable. Si sumam les empreses diferents dels dos llistats, obtenim un total de 24, de les quals 10 produïen bosses de plata i 9 articles de calçat, les dues activitats capdavanteres de la indústria moderna de l’illa orientada a l’exterior. A Maó n’hi havia 16 i la meitat a Ciutadella, la qual cosa és un símptoma de la potència industrial de la ciutat de Llevant.

Altres fonts disponibles corroboren aquests resultats. A la guia de Menorca publicada per l’Ateneu de Maó el 1911 hi figura un ampli conjunt d’anuncis, pràcticament tots de companyies de caire manufacturer. Encara que dominen les de Maó, n’hi ha un conjunt significatiu d’Alaior i Ciutadella. El sector més important és el del metall (28,1%), en el qual la part del lleó són els fabricants de moneders de plata. Li segueixen un variat conjunt d’establiments dedicats a la producció d’aliments i begudes (els més nombrosos dels quals són les fàbriques de farines i els forns de pa). A continuació figuren el ram de cuiro i calçat i, a una curta distància, el tèxtil i la fusta. 

Els anuncis publicats al primer número del butlletí de la Cambra de Comerç de Menorca, del 1912, van en la mateixa direcció: les dues branques productives més representades són el metall i el cuiro i la pell, amb el 34,9% cadascuna, seguides de prop per la producció d’aliments i begudes (20,9%) i, més enfora, el tèxtil i les cordes (4,7%).

És possible estendre l’exercici que hem fet al sector terciari, que bàsicament abasta les tarifes 1, 2, 5 i part de la 4 de la matrícula industrial. En total, es localitzen un total de 661 establiments, és a dir més del doble dels manufacturers, si bé cal tenir en compte que la majoria estaven constituïts per treballadors i professionals que despatxaven en solitari o amb una altra persona, mentre que al secundari en un nombre significatiu de casos la quantitat d’operaris era més elevada, de manera que la població ocupada estava més equilibrada del que indica el nombre d’establiments.

El comerç d’alimentació era la branca més representada, amb el 38,9%. La seva importància es demostra per l’especialització dels comerços, sobretot a les principals poblacions, on hi havia locals a l’engròs (sobretot de cereals) i a la menuda, tant de tipus general (adrogueria, comestibles, ultramarins) com de gèneres específics (carns, verdures, vins, farina). Li  seguia a escassa distància la resta de comerços (16,2%), la meitat dels quals eren de roba i calçat i la resta d’objectes personals i parament i articles de la llar. Un pes similar el tenia el transport (16,5%), majoritàriament terrestre, amb una gran varietat de carruatges per al transport de persones i càrrega, quasi tots arrossegats per bestiar, però amb una presència important del marítim, tant al vapor com a la vela. També eren bastant nombroses les activitats de restauració (cafès i bodegues), així com les algunes fondes. Completaven els registres les professions liberals (farmacèutics, advocats, notaris i altres), els serveis personals (principalment barbers), la venda de primeres matèries i energia i altres de caire divers.

La distribució territorial evidencia el diferent caràcter de les principals poblacions, en especial Maó, que se separava dels altres nuclis, que mostraven un tarannà més rural. A la capital, tot i que el grup principal era el comerç d’alimentació, tenien un pes considerable la resta de comerços (també amb un pes elevat a Ciutadella), les professions liberals, els transports i els serveis diversos. En canvi, els nuclis de l’interior de l’illa estaven menys diversificats, on tenien una gran presència les botigues d’alimentació i, en alguns (es Castell, Sant Lluís, es Mercadal i Ferreries), les de la restauració i els serveis personals.