La vinya i el vi a l’Arxiduc Lluís Salvador

1. Aquest autor és el darrer escriptor “enciclopèdic” d’aquesta època. La seva obra, com és prou conegut, es refereix al conjunt de les illes Balears i la part destinada a Menorca fou la darrera en ser publicada, el 1890[1], així que és fàcil d’aventurar que, al marge de les anotacions disperses que pogué reunir amb anterioritat, la informació que la forní i la seva redacció tingueren lloc durant la dècada dels anys 1880. Per aquest motiu, ja ens pot donar notícies sobre alguns dels canvis que es suscitarien arran de l’aparició de la fil·loxera, si bé encara no es notaven tots els seus efectes.

L’Arxiduc ens ofereix una descripció de la vinya que contrasta amb la que ens ha ofert cinc anys abans Riudavets. En efecte, si en aquest podem entreveure una tímida recuperació, l’Arxiduc ens mostra una represa ben ferma, amb molts signes positius.

2. L’Arxiduc ens informa sobre la història recent i les malalties de la vinya:

“Des de 1846 ençà, les vinyes de Menorca són atacades per la Graptodera ampelophaga i la seva cuca; a partir de 1848-49 ho foren per l’Oídium Tuckeri (cendrada) i des de 1885 per la Pernospora (mildiu). Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé fa oblidar les dues plagues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat aplicat estava minvant.

L’escarabat de la vinya (Graptodera ampelophaga) apareix a Menorca cada any en quantitats extraordinàries, la seva larva es menja i asseca les fulles dels ceps i no deixa que el raïm arribi a madurar. Alguns propietaris amb paciència i molta cura les cacen amb un gran embut de llauna que abans han untat amb petroli. [...] La larva es combat habitualment amb sofre; n’hi ha que esquitxen les fulles del cep amb aigua de calç, amb la qual cosa les larves joves moren de seguida.

L’Arxiduc coneix amb bastant precisió les tres malalties de la vinya que s’havien succeït a Menorca durant el segle XIX, algunes de les quals ja estaven controlades, l’escarabat de la vinya amb sofre i l’oídium amb sulfat, mentre que encara no es sabia com combatre el mildiu, la darrera en aparèixer. En tot cas, aquesta descripció corrobora les afirmacions de Riudavets sobre la diferència entre la situació de la vinya a principis del segle XIX, en què la manca de malalties permetia obtenir uns  rendiments relativament elevats i la de finals de segle, en què les malalties havien provocat un increment de les despeses de cultiu, una disminució dels rendiments, i un increment del preu del vi.

Així mateix, la pàg. 363 indica que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca des de la plaga de les vinyes”, per tant el fenomen que es va donar a Mallorca arran de la fil·loxera aquí s’hauria avançat en diverses dècades. Les observacions més detallades sobre la vinya i el vi es troben a les pàgines 378-387. L’Arxiduc comença indicant que “El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”.

3. L’Arxiduc situa els indrets on es conrea més la vinya:

“Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000), Sta. Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcaufar Vell (30.000) i Son Gall (15.000). L’eixarcolat es fa en part amb l’aixada i en part amb l’arada. A Son Bell-lloc es compta ja amb erxos moderns, lleugerament corbats cap a fora per no fer malbé els ceps, i tirats per animals. Al camí des Mercadal a Lluriac es veuen també alguns vinyets; a Alaior es cultives ceps per vi blanc, mentre que as Migjorn només se fa vi negre.”

Més endavant afirma:

 “Però les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella, hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc vegades més viticultors. [...] A més d’aquestes vinyes grans, n’hi ha de més petites, sobretot prop de Maó, però també en els municipis de Ciutadella i Alaior, moltes de les quals serveixen gairebé més d’entreteniment que per a la pròpia producció vinícola, tot i que, si les posassin totes juntes, formarien un vinyar molt extens.”

A la segona part, que constitueix un deliciós “llibre de viatges” de l’illa, ens dóna nombrosíssimes referències de la vinya, concretament setanta-una, i d’una amplitud molt superior a la que dóna de molts altres conreus. Si bé aquestes citacions són d’un valor desigual (d’emparrats aïllats a grans vinyes) i, per tant, no serveixen com una estadística de la distribució de la vinya a l’illa, sí que ens seran útils, com una primera aproximació de la distribució territorial d’aquest conreu.

Així, la major part de les indicacions (dinou, el 26,8% del total) es refereixen al terme de Ciutadella, seguit de prop d’Alaior, tant al nord com al sud de la població, amb divuit (25,4%); també abunden les de Maó, amb dotze (16,9%), sense comptar les quatre de Sant Lluís i les dues des Castell. As Mercadal n’hi ha deu, de les quals dues són as Migjorn i les vuit restants a Ferreries.

4. L’autor ens dóna, a les pàgines 353-357 de la primera part, la superfície conreada dels diferents conreus de l’illa el conreu de secà ocupava 40.086 ha i el de regadiu 307,2 ha. Pel que fa a  la superfície plantada de vinya, l’autor ens proporciona el detall de les terres conreades, que s’ha reproduït a la taula següent.

Extensions de vinya de Menorca en hectàrees, per classes terra  (1890)
Termes	1ª	2ª	3ª	Total	%. Total	% Cultivable
Maó-es Castell	10	16	20	46	17,4%	0,5%
Alaior	18	50	95	163	61,7%	2,1%
es Mercadal		5		5	1,9%	0,1%
Ferreries	2	6	8	16	6,1%	0,7%
Ciutadella	2	12	20	34	12,9%	0,3%
Menorca	32	89	143	264	100,0%	0,7%
% Cultivable	1,5%	1,4%	1,1%	0,7%
Font: Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890

L’extensió conreada era de 264 hectàrees, les quals només suposaven el 0,7% del total de terres cultivades, i es concentraven fonamentalment a Alaior (61,7% del total), on suposaven el 2,1% del total de les terres cultivables. Maó i Ciutadella devien tenir una quantitat similar, el 17,4% i el 12,9%, respectivament, mentre que a Ferreries i, especialment, as Mercadal, l’extensió de vinya seria molt reduïda.  En relació a la qualitat del terreny, un poc més de la meitat (54,2%) eren terres de 3ª classe, (1,1% de la superfície total d’aquestes), mentre que les de segona suposaven el 33,7% (1,4% de les terres de 2ª) i les de primera el 12,1% restant (1,5% d’aquestes). No hi havia vinyes en terres de 4ª classe.

La disminució respecte a les xifres que dóna Riudavets per 1835 és molt marcada. En termes absoluts, la superfície conreada s’hauria reduït en 960,5 hectàrees (el 78,4%). La caiguda seria especialment forta a Maó (604 hectàrees, el 92,9% sobre els valors de 1835), Ciutadella (159,4 hectàrees, una reducció del 82,4%) i as Mercadal (23,3 hectàrees, el 82,3%), mentre que l’únic terme on s’hauria incrementat seria Ferreries (6,1 ha, el 62%).

5. Canviant de tema, a les pàgines 568-572 inclou l’estadística dels principals articles importats i exportats pel port de Maó entre 1883 i 1887. Gràcies a aquesta, podem conèixer el moviment exterior del vi i l’aiguardent i la seva importància en relació al total dels articles comerciats.

Importacions i exportacions amb la Península (1883-1887)
	Importacions		Exportacions
Gèneres	Quilograms	Ptes.	Quilograms	Ptes.
Vi	1.781.601	880.942
Aiguardent	391.127	292.551	127.302	102.831
Suma de tots els gèneres	29.188.228	27.108.161	11.152.362	32.362.126
Font: Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890.

Com es pot comprovar a la taula anterior, en aquesta època l’illa era importadora neta de vi amb Espanya, ja les exportacions de vi eren del tot inexistents, mentre que s’importaven algunes quantitats de vi. El valor d’aquesta importació equival a un 3,2% del valor total importat, essent un bé relativament barat, ja que, en pes, suposa un 6,1%.

També s’importaven algunes petites quantitats de vi de l’estranger, però el valor d’aquestes (6.023 ptes) només suposa el 0,68% del total importat de vi. Quant als licors, malgrat l’illa també fos importadora neta, la situació s’ha de matisar més, ja que respecte a Espanya, les exportacions suposen un 35,15% del valor de les importacions i respecte a l’estranger, no s’importava res, mentre que existia alguna exportació, si bé les quantitats són reduïdes (representen només el 5,6% del total de licors exportats).

Desconeixem si les exportacions de vi i licors eren producció pròpia de l’illa o reexportacions, però, almenys en el cas del licor d’anís ens podem decantar respecte de la primera opció, perquè Menorca comptava amb producció pròpia d’anís estomacal.

6. Descriu el sistema de plantació:

 “Per plantar vinyes, al nord pedregós de Ciutadella no es lleven les pedres, sinó que simplement hi planten els ceps enmig. Tant allà com a maó s’acostuma a sembrar faves dins les vinyes, perquè sembla ser més profitós per als ceps, tal vegada només és simplement com a conseqüència de l’adob que el conreu de les faves requereix. Normalment els ceps es deixen baixos.”

Més endavant ens informa de què:

 “el raïm madura de final de juliol fins al novembre; hom calcula el rendiment d’un cep en 0’0375 pessetes. En la venda el preu més alt és de 0,25 pessetes els 400 grams, el més baix de 0,05 pessetes; en gros el valor mitjà és de 7,50 pessetes els 41,6 quilograms.”

D’altra banda, dóna el nom de les varietats de ceps que es conreen a l’illa, amb un total 50, de les quals 19 són blanques (38%) i les 31 restants negres (62%). Del total de varietats, 20 són utilitzades per fer vi negre (40%), 7 per vi blanc (12%), 3 per vins generosos, 14 s’aprofiten exclusivament per consum com fruita (28%) i de les sis restants no n’indica quin és l’ús que se’n fa. Les varietats de conreu general són:

Blanc: babarrès blanc, calop o imperial, de senyal de gall, planta blanca, moret trobat

Negre: cartoixà, crinyana, d’en valent, d’en vermell, esturell, giró, llora, maduixer

Consum: cruixó, de Jerussalem, grassera, montona blanca, vernaça, planta blanca, moscatell.

A continuació ens informa que:

 “la verema es fa en dues tongades: la primera es fa amb tot el raïm que madura més prest i subministra també el vi més bo, cosa que acostuma a succeir en les millors varietats, com planta blanca, estorell, baberrer, giró, etc. La segona verema se dedica a les crinyana, calop, llora, etc; i es deixen els raïms que encara no estan completament madurs, que es tallen més tard pel consum. El vi d’aquesta segona verema no cau tant bé ni és tan fort com el de la primera. [...] El vi procedent de cada verema va a diverses bótes com a vi negre de primera i segona qualitat. Nogensmenys hi ha gent que mescla els dos tipus de vi sense cap mania.”

D’aquesta manera es pot constatar què els sistemes per millorar la qualitat del vi ja s’estaven començant a utilitzar a Menorca. Prossegueix amb una descripció sobre la forma d’elaboració del vi, al final de la qual indica els tipus de vins que es fan a l’illa:

 “A més del vi negre se’n fan altres tres classes: el blanc dolç (o cuit), el blanc sec (cru, sec cru) i el blanc verge. [...] el blanc dolç i sec es fan només als pobles i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes; el blanc verge és elaborat a menys llocs, gairebé només per algunes persones que el destinen a consum propi. [...] “D’igual manera es fa vi de determinades classes de raïm, per exemple de baberrer tot sol, d’esturell, de les dues classes esmentades juntes, amb predomini de la primera, d’esturell negre i llora junts, de llora i giró junts, de planta blanca i Carinyena, etc; però tot això només ho fan uns pocs propietaris i mai per vendre”.

Com es veu a Menorca principalment s’elaborava vi corrent, però alguns propietaris ja començaven a apreciar la importància de les diferents varietats de raïm i, fins i tot, dels vins varietals, tot i que encara no tenien mercat.

Les varietats més esmentades són planta blanca, calop, estorell, baberrès, giró (garnatxa), llora i crinyana (carinyena).

El vi és emprat a Menorca per preparar alcohol, arrop i carabassat; per acompanyar la carn rostida o bullida i per amanir les manduixes i móres amb sucre. En aquests casos sempre s’empra vi blanc, sec o dolç. Els farmacèutics preparen vi de donzell [vermut], per a la qual cosa s’utilitzen vins bons de l’illa. Antigament era costum prendre en l’hivern una beguda anomenada Sengri, que a més servia com a sudorífer. Per a la seva preparació s’utilitza vi negre bo, aigua, sucre al gust, un tros de pell de taronja seca i una petita quantitat de nou moscada. Actualment, aquesta beguda es prepara rares vegades [es troba al diccionari català-valencià-balear].

Les panses seques actualment es preparen en petites quantitats. Antigament moltes famílies pageses en tenien. Per aquest fi s’empra sobretot la planta blanca, no la moscatell, perquè és rara. As Migjorn és on més ha perdurat aquest costum.

---

[1] Aquest valor és diferent dels prop de 8.000 peus per quartera que proporciona Riudavets per Maó. 

---

[1] Arxiduc Lluís Salvador Die Balearen in Wort und Bild gelchildert. Die Inseln Minorca Leipzig ,F. A. Brodhaus, 1890. La traducció utilitzada ha estat Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Vol VI. Grup Serra, 2003

Històries del turisme de Menorca. El primer centre turístic: cala Alcalfar

El turisme en la majoria de casos precisa d’espais específics per desenvolupar-se, nuclis residencials i hotelers construïts a la vorera del mar, habitualment al costat de les platges. Podem resseguir el progrés turístic de Menorca observant com van evolucionar al llarg temps els diferents centres d’estiueig.

Al principi, es distingien dos tipus de desenvolupaments: les colònies d’estiu es formaven de forma espontània quan la gent edificava les seves casetes, mentre que les urbanitzacions naixien quan un promotor planificava un sector i executava els carrers i altres serveis (aigua, electricitat, telèfon). Normalment, les colònies tenen pocs o cap establiment hoteler, però poden comptar amb apartaments. D’altra banda, mentre les primeres casetes són ben característiques, els xalets més moderns no es diferencien dels que es fan a les urbanitzacions. Així mateix, les infraestructures s’han anat equiparant arreu i, com que no totes les urbanitzacions tenen hotels, amb el pas del anys de cada vegada és més difícil de destriar una colònia d’estiueig d’una urbanització i la distinció ha caigut en desús, tot i la seva importància històrica.

Tal i com ja vam explicar en una altra ocasió, la primera aglomeració d’habitatges al costat de la mar va ser a cala Alcalfar. De fet, el 1936 constituïa l’únic centre d’estiueig d’importància de l’illa, que seria el punt d’arrencada del primer nucli turístic. El seu creixement va ser tan considerable com per aixecar una ermita, que, iniciada el febrer del 1947, fou beneïda el mes d’agost. L’afluència a la platja ja era notable. Quan el 1947 una empresa va demanar permís per extreure arena de la platja, l’oposició d’entitats com el recentment creat Foment del Turisme van frenar la iniciativa.

Prest la cala es va convertir en el lloc de moda on es feien el seu xalet personalitats com Emili Orfila, propietari de Constructo i d’una important empresa tèxtil catalana, Joan Victory, batle de Maó, Josep Claret, l’únic arquitecte de l’illa (que dissenyà la capella i diversos edificis del paratge). Igualment, fou un dels primers punts en rebre visitants forans. El 1948 la premsa informava de l’arribada d’un grup de turistes catalans que s’allotjaven en uns xalets que havien llogat a l’indret. La mateixa temporada, Emili Orfila va acollir a la seva torre Quatre Vents a Bolín, Director General de Turisme, qui també dinà a la de Victory. L’any següent el Director General de Correus i Comunicacions va estar uns dies a la casa que tenia Claret a la colònia.

Josep Pla indica, en la seva guia del 1950, que “la cala de Alcaufar es por el momento la mayor creación turística de la isla de Menorca y merece una atención especial –indicio de lo que llegará a ser la costa meridional de Menorca en el futuro turístico. […] Ese caserío nacido por así decirlo, por generación espontánea, y que constituye hoy un conjunto urbanístico en pleno crecimiento, bellísimo y agradable”. Així mateix l’escriptor destaca la pràctica dels esports nàutics, la tasca dinamitzadora d’Emili Orfila i el restaurant Xuroy.

Tal i com ha escrit Adolf Sintes, gran investigador del tema, el mes de juny del 1947 havia obert les seves portes a Alcalfar el bar restaurant Xuroy. Pertanyia a una societat formada per Antoni Parpal, Rafael Roselló i Serafí Alzina, però estava dirigit per Ramon Bustamante. Al nucli ja existien altres locals més informals de menjars, però no de la categoria del Xuroy, que fou aixecat de nova planta al peu de la platja. Parpal era el propietari d’una barca i va contractar un pescador que tenia la seva base a la cala. Ell i altres el proveïen dels anfossos, gambes cranques, cigales i llagostes que li donaren fama.

Aquest establiment, com altres d’aquest període, es va anar ampliant i s’afermà com a oferta turística. És possible que ja des del començament llogués alguna de les casetes de la cala, pràctica que es consolidà els anys següents. El juliol del 1948 l’hostal posava a disposició “dels seus clients i estiuejants” les seves habitacions. Aquest mateix any va posar en funcionament un servei de vehicles que comunicava la colònia amb Maó, i que tindria continuïtat les temporades següents. Els cotxes sortien de davant del restaurant El Mesón, que també dirigia Bustamante.

Des del 1944 es realitzava anualment una regata, organitzada pel Club Marítim de Maó, entre Maó i la cala. En la del 1948, l’1 d’agost, el Xuroy va oferir una excursió marítima amb el mateix recorregut. Aquestes competicions van continuar durant molt de temps i encara es feien el 1965.

Al començament, la restauració i l’hostaleria menorquines vivien una situació molt dinàmica en què eren freqüents els canvis en la propietat i les reformes dels locals. El 1950 la gestió del Xuroy va passar a Damià Borràs, que el portava com una sucursal del Sevilla, i així ho feia constar en la seva publicitat. Els primers anys obria a finals de maig, coincidint amb Cinquagesma. El 1952 Borràs abandonà la gestió, que assumí en solitari Antoni Parpal. La incapacitat per servir la creixent demanda el va portar la temporada següent a renovar totalment l’establiment.

Adquirí els terrenys del costat i féu alçar una nova ala de nou habitacions, totes amb lavabo d’aigua freda i calenta i quatre amb cambra de bany. Sumant altres espais annexos, l’hostal tenia vint-i-tres habitacions i una cabuda total de cinquanta clients. També es va ampliar el menjador i la terrassa del restaurant, que fou decorada amb motius mariners. Així mateix, s’eixamplà la cuina, que s’equipà amb un frigorífic elèctric; per dotar de subministrament elèctric al local s’instal·là un grup electrogen. El servei d’autobús es va desplaçar a la plaça Bastió de Maó i es va adequar l’accés perquè el vehicle pogués arribar-hi.

Parpal va donar un fort impuls a l’establiment. Devers 1954 va ser el pioner en signar contractes amb agències turístiques britàniques, com ara See Spain i Oliver’s Travel i va portar grups d’aquesta nacionalitat que arribaven via aèria, amb escala a Lió, per carregar combustible i a Palma, per fer els tràmits duaners. El microbús de l’empresa anava a recollir els clients a l’aeròdrom de Sant Lluís. Les temporades següents, l’hostal va anar anticipant la data d’obertura. El 1955 ja obria per Setmana Santa. La casa oferia distraccions als seus clients; el 1962 cada dimecres actuaven Los Parranderos.

El turisme d’aquesta època patia de nombroses limitacions. Uns anys més tard el responsable d’una agència de viatges explicava que els viatges estaven organitzats amb un sistema que anomenaven de “triangle”. Els clients anglesos arribaven al port d’Alcúdia en hidroavions. D’aquí eren embarcats al port de Ciutadella, d’on eren transportats al Xuroy, que era l’únic que tenia la capacitat hotelera requerida. L’indret llavors no comptava amb electricitat. Malgrat tot, la gent solia quedar bastant contenta i és que tenien un esperit més aventurer que en l’actualitat.

El 1961 es va iniciar la col·laboració entre l’arquitecte català Barba Corsini i l’aparellador menorquí Antoni Sintes, que uns anys abans havia treballat al seu despatx. Van aixecar un conjunt de bungalows de línies modernes que foren molt ben acollits. L’agost del 1961 un periodista explicava que a Alcalfar es trobava la major colònia estrangera de l’illa, perquè l’hotel estava al complet i, a més, diverses famílies havien adquirit xalets. El 1964 la gestoria Casals va posar a la venda nou solars per edificar cases o apartaments. S’oferien a preus econòmics i s’assegurava una ràpida revalorització.

La dècada dels seixanta el progrés d’Alcalfar va ser modest en comparació amb altres nuclis de costa. El 1959 fou un dels primers centres turístics en comptar amb electricitat. El 1961 la carretera estava en mal estat i es van projectar les obres d’asfaltat des de Sant Lluís, que van finalitzar l’any següent, però el resultat fou d’escassa qualitat i el 1963 ja s’havien obert sots.

El Xuroy no va experimentar cap ampliació fins el 1968, en què s’afegiren dotze llits. Era un establiment consolidat. El 1969, coincidint amb la inauguració del nou aeroport, la temporada s’allargà quinze dies: obrí el 21 de març i tancà el 2 d’octubre i va estar ple tota la temporada; els clients eren anglesos. El Via Maris, que inicialment era una botiga, el 1956 es va muntar com a bar. Aviat començaria a llogar habitacions fins que el 1962 es va inaugurar la pensió Estrella Maris. La guia anglesa de Jim Maps, del 1965, comenta que Alcalfar és un dels indrets de l’illa amb més diversions, entre les que inclou el bar Piccolo Mundo, a la publicitat del qual anunciava que tenia bugalows per llogar.

Crisis, serveis públics i autonomies: On són els doblers ?

L’any passat l’Ajuntament des Mercadal aprovava els tràmits necessaris per al condicionament d’un accés per a vianants des del camí d’en Kane al puig del Toro. Aquesta actuació, que té un pressupost de 200.000 euros, serà costejada completament pel Ministeri de Medi Ambient. Els regidors van aprovar l’acord per unanimitat, maldament estiguessin d’acord que hi havia altres obres més prioritàries per al municipi i que només es feia perquè l’Estat Central disposava de recursos per tirar-la endavant.

És ben sabut que, des del 2009, Espanya pateix un greu dèficit públic. La disminució dels ingressos tributaris ha obligat a reduir despeses en àrees tan sensibles com la sanitat, el benestar social i l’educació i en conceptes no menys rellevants com la recerca i la cultura. Al mateix temps, les inversions públiques també han minvat.

Tanmateix, la distribució d’aquestes retallades ha estat desigual. Fa uns dies el president Rajoy inaugurava el tram Valladolid-Palència-Lleó de l’AVE. Com es veu, l’Estat, a pesar de tot, ha mantingut una important capacitat inversora. Aquesta disponibilitat és la que fa possible que engegui obres tan singulars com el viarany d’accés al Toro i que, podem estar segurs, tenen el seu paral·lel a tota la geografia espanyola. En canvi, la resta d’administracions, autonòmica i local, s’han hagut d’ajustar fortament.

El procés de descentralització a les comunitats autònomes els ha concedit la gestió serveis molt importants, però sense que els ingressos que se’ls ha concedit siguin suficients; els ajuntaments tampoc han rebut més mitjans per realitzar les funcions que cada dia veiem als nostres pobles i ciutats.

L’Estat s’ha reservat un considerable volum de doblers que li permet actuar on vol. D’aquest manera signa convenis amb tot tipus d’organismes del país: el Liceu de Barcelona, el Teatre Reial de Madrid, una depuradora o la darrera carretera de poble, tot i que la competència d’uns i altres és de la comunitat autònoma o l’Ajuntament. A desgrat del mite que l’Estat de les autonomies ha suposat una pèrdua de poder del Govern Central, aquest l’ha conservat gràcies a la possibilitat de destinar fons a un lloc o altre, i dirigir així les inversions i les polítiques locals segons la seva voluntat política.

És per aquest motiu que els Pressupostos Generals de l’Estat són una peça cobejada i hi ha estires i arronses per veure quines regions cada any són agraciades pel repartiment de les partides dels ministeris. Açò també explica una part important dels desequilibris de les balances fiscals. La diferència entre el que un territori paga i el que rep no ve tant de les desigualtats en el finançament de les comunitats autònomes, sinó del que l’Estat Central gasta en un lloc i no en l’altre. Finalment ha tingut l’efecte que els serveis a les persones han patit una forta erosió amb la crisi, mentre que inversions prescindibles s’han seguit executant.

Fa temps que es xerra de reformar la Constitució per corregir les disfuncions de l’organització territorial de l’Estat. Tanmateix, l’atribució dels recursos al centre i la perifèria no ve de la Carta Magna, sinó de simples lleis. La modificació del finançament autonòmic i local només requereix un acord polític convencional, sense haver d’emprendre difícils pactes constitucionals, que necessiten un temps considerable per cristal·litzar.

Tots ens adonam que l’administració a Espanya no sempre funciona. Pagam molts d’impostos, però els serveis públics han empitjorat notablement i les administracions no fan la feina que els correspon. Alguns problemes es podrien resoldre simplement amb una distribució dels fons públics coherent amb les funcions de cadascú. L’Estat Central ha jugat amb avantatge i n’ha acaparat massa per a les tasques que té encomanades.

D’altra banda, és cert que l’ús que fan les comunitats autònomes dels pocs doblers que se’ls ha assignat és estrany. Així veiem que per un costat, hi ha discussions sobre els salaris del seu personal, ja siguin metges o professors i per l’altre es gasta en elements que abans no existien, ja siguin televisions autonòmiques, universitats de medicina o oficines a l’estranger, i després es queixen que no tenen suficient ni per pagar medicines!

Sembla absurd concedir a cada administració llibertat per fixar els sous dels seus treballadors, perquè implica que un mosso d’esquadra guanyi més que un guàrdia civil o un policia local més que un policia nacional. L’homogeneització de les retribucions del personal de l’administració és, per un costat, una exigència d’equitat en el treball i, per l’altra, una manera d’estandarditzar la despesa pública: així s’evita que una autonomia gasti més que una altra només perquè paga més els seus funcionaris.

També hauria d’estar clar quina despesa impliquen les atribucions transferides. Açò vol definir quines són les prestacions mínimes que s’han d’oferir a tot el país, la qual cosa és imprescindible per motius de justícia, ja que són els drets dels ciutadans i, al mateix temps, per quantificar la despesa bàsica de les comunitats autònomes. Així es podria saber si una regió està en dèficit perquè li costa més donar els serveis (les necessitats són variables, perquè depenen de factors com l’envelliment de la població o el nivell d’ingressos) o perquè fa altres coses.

Si ens concentram només en la reforma de la Constitució, tal vegada, com deia Lampedusa, al final ho canviam tot per deixar-ho tot igual. En la darrera reforma de l’Administració Local el Govern va esgrimir l’argument que només una administració ha d’executar una competència, quan ell és el primer que incompleix aquest principi. Una divisió racional dels diners entre administracions i l’establiment d’un marc unificat d’accions i costos té més importància pràctica que l’esmena d’uns quants articles de la Llei de lleis.

Menorca en els llibres de viatges. Relats pòstums: El cardenal de Retz, Moratín i Bridgeman

El port de Maó, per la seva situació, ha estat lloc de refugi d’escriptors que viatjaven entre França, Itàlia i Espanya. Els tres que comentam van recalar a l’illa empesos pel mal temps. També tenen en comú que les obres on s’esmenta el seu pas per Menorca van ser publicades després de la seva mort.

Jean-François de Gondi nasqué el 1613 en el si d’una família noble. Va participar en la rebel·lió de la Fronda. Malgrat ser nomenat cardenal, fou empresonat. El 1654 fuig de França on només pot tornar quan la revolta i els seus protagonistes han desaparegut. És conegut per les seves memòries, redactades entre el 1675 i 1677 per justificar la seva implicació en la insurrecció. Van ser publicades el 1717 després de la seva mort, esdevinguda el 1679, i són una obra molt celebrada al seu país.

Retz va passar per Menorca l’octubre del 1654, durant la seva evasió, procedent de Vinaròs i Palma de Mallorca. Va entrar al port de Maó enmig d’una tempesta que li obligà a sojornar-hi quatre dies. En la seva opinió, es tracta del port més polit de la Mediterrània. La seva entrada és bastant estreta, fins al punt que no creu que puguin passar dues galeres remant a la vegada. La rada s’estén i forma un llac allargat que fa més de mig quilòmetre d’ample i tres i mig de llarg (va fer curt, ja que realment són sis).

Una gran muntanya, que l’envolta per tots els costats, forma un teatre que, per la multitud de grans arbres de què està cobert i els corrents d’aigua que hi vessen amb una abundància prodigiosa, crea mil escenes que, sense exagerar, són més sorprenents que les de l’òpera. Aquesta descripció fou criticada un segle més tard per Armstrong, per poc ajustada a la realitat. Tanmateix, no es pot negar la sensació que dóna el port d’estar rodejat d’elevacions per totes bandes, ni que siguin desiguals. A més, és probable que durant el temps transcorregut les voreres del port fossin desforestades i que les aigües que esmenta fossin torrents i fonts que abocaven després de les pluges de tardor.

Les muntanyes i els arbres protegeixen el port de tots els vents i durant els més grans temporals la seva superfície està tan en calma con un mirall. La rada té la mateixa fondària pertot i els vaixells poden fondejar a quatre pams de terra. Per súmmum de tota perfecció, aquest territori proveeix tota la carn i els queviures necessaris per a la navegació, mentre que el de Mallorca, que l’autor havia tocat uns dies abans, no disposava de granades, taronges ni llimones.

La caça dels voltants era molt rica i variada i així mateix hi havia pesca a betzef. Retz va assistir a l’extracció de dàtils, una pràctica que pensa que és exclusiva del port de Maó, però que realment es dóna en altres indrets de la Mediterrània. Cents galiots turcs van agafar una corda ben gruixada; quatre es ficaren a la mar i la van fermar en una gran roca. Els homes estiraren a força de braços i la van pujar al vaixell després de fer uns esforços terribles. També van passar molta pena per rompre la pedra a cops de martell. Dins es trobaven vuit cloïsses, més petites que les ostres, però que sense comparació eren més gustoses. Les van cuinar amb el seu suc i els van proporcionar un menjar deliciós.

El cardenal va trobar que el teatre de Maó era l’escena d’òpera de províncies més agradable que es pugui trobar aumon. Les representacions eren realment magnífiques i sumptuoses.

Leandro Fernández de Moratín, nascut a Madrid el 1760, és el més destacat literat del neoclassicisme espanyol. Estigué sota la protecció de Floridablanca, Godoy i Jovellanos, per la qual cosa al final de la Guerra del Francès es va haver d’exiliar a París, on morí el 1828. Entre el 1792 i el 1797 va fer un viatge per Europa, principalment Itàlia, que recollí en un manuscrit que quedà inèdit a la seva mort i no fou publicat fins el 1867.

El novembre del 1796 va emprendre la travessada de Niça a Espanya, durant la qual el va sorprendre una borrasca que el forçà a refugiar-se a Maó, on va romandre quasi un mes, estada que inclouria a la seva obra i que fou ressenyada per Miquel Àngel Casasnovas en un article aparegut al diari Menorca el 2011.

Segons Moratín, el port té una entrada massa estreta, però és excel·lent, de considerable extensió, bona fondària fins a la vorera, amb cales còmodes i ben defensat del vent. En aquell moment s’estava construint un nou llatzeret, una obra notable que costava molts milions. També hi havia un petit arsenal amb grades; les fragates fetes aquí els darrers anys eren els millors bucs de la marina espanyola; hi feien feina uns sis-cents homes.

La ciutat, mirada des del port té mala vista, però el seu interior, maldament ser petit, és bastant bo. Les cases són de pedra i ben construïdes, segons el gust anglès, i hi regna una gran neteja, fins i tot en les de la gent més pobra. D’acord amb el punt de vista de l’escriptor, les esglésies són lletges, plenes de mamarratxos, nyafes i ninots espantosos. Les maoneses duien faldes amples i curtes i anaven netes i ben calçades.

A uns tres quilòmetres de Maó hi ha una població que és anomenada l’Arraval, amb una ampla plaça i dos grans edificis de quarters. Poc més endavant es veuen les imponents ruïnes del famós castell de Sant Felip, enmig de les quals hi ha una piràmide feixuga i basta amb una inscripció en honor de la conquesta de l’illa el 1782 per Carles III.

Per Moratín, Maó ha progressat apreciablement d’ençà que Menorca fou reconquerida als anglesos; els seus habitants s’han enriquit amb el comerç de grans i hi ha cent cinquanta bergantins de veïns de la ciutat que fan la navegació de la Mediterrània. Atribueix als beneficis que obtenen del transport de grans i altres operacions marítimes el fet que els menorquins no es dediquin a altres rams de la indústria.

L’escriptor pensa que el camp de l’illa és poc agradable, aspre i pedregós, sense arbres i ple de parets de pedra que divideixen les propietats. Així mateix, hi havia gran quantitat de molins de vent. En definitiva, qualifica el paisatge de “poc amè”.

George Bridgeman, comte de Bradford, després de llicenciar-se a Cambridge va fer un viatge per Europa entre el 1812 i 1814, que donà lloc al llibre Cartes des de Portugal, Espanya, Sicília i Malta, editat el 1875, deu anys després de la seva mort. En ell parlava del seu pas per Menorca, entre setembre i novembre del 1813, en uns fragments que van ser extractats el 1975 al diari Menorca per Joan Llabrés.

Prèviament l’autor havia passat per Palma, ciutat antiga i bonica, on es va divertir molt durant quatre dies. D’aquí es dirigí a Sóller, que té uns camps de tarongers preciosos, rodejats de les muntanyes més formoses que es pugui imaginar i a continuació a Pollença, d’on es contemplava un panorama d’autèntica grandiositat i bellesa. A Alcúdia van prendre una barca de pesca per anar a Ciutadella, però el temporal els va fer tornar enrera i va allargar més d’un dia una travessada que normalment es feia en tres o quatre hores. 

Menorca és una illa plana i lletja, plena de pedres i arbres secs i no hi ha res sobre el que mereixi la pena escriure. En canvi, Maó és una ciutat excel·lent, alegre i neta, amb una societat reduïda, però agradable, tot i que no es donen grans festes. Els menorquins són ximples, molts no saben xerrar en castellà i els que en parlen ho fan malament, però hi ha força refugiats, la majoria catalans, alguns ben agradosos. L’estiu d’aquell any havia estat curt, però a la tardor la calor era opressiva i no arribaven les desitjades pluges. El temps era extremadament variable i un dia es va desfermar una violenta tempesta que arrabassà el pal major d’un vaixell, matà dos mariners i deixà ferits a nou més.

Les dones espanyoles són molt amables amb els forasters i tenen un humor excel·lent, però com que no saben llegir ni escriure la conversa es redueix a fer-los la cort i afalagar-les de forma poc gratificant. Els dos mesos que Bridgeman passà a l’illa van transcórrer entre dinars, festes i l’anhel d’un vaixell per anar cap a Sicília. De tant esperar van acabar avorrits de la ciutat i la seva limitada societat. Quan pogueren sortir comentaren que “no te’n pots imaginar com estàvem de contents de deixar aquell abominable lloc. Crec que és pitjor que Alacant, que ja és dir”.

La vinya de Llucmaçanes. De la decadència a la recuperació (1883-2006)

Un cop conegut el remei contra la cendrada, el conreu de la vinya podia continuar, però amb la necessitat de fer un conreu diferent i més costós. Per prevenir la malaltia calia eliminar les varietats de ceps més vulnerables i ampliar el marc de conreu, és a dir la distància entre les vinyes. Cada any s’havia d’esquitxar amb sofre. Açò va provocar l’arrencada de nombroses vinyes, de manera que el 1883 a Menorca l’extensió ocupada per aquestes s’havia reduït un 45% més. A Maó la reducció fou del 33% i la superfície ocupada pel conreu només era de 78,3 ha.

La vinya de Maó el 1883 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana	%
Llucmaçanes	33	16,44	0,50	21,00%
Malbúger	11	9,72	0,88	12,42%
Alqueria Cremada	40	11,36	0,28	14,51%
Total	167	78,29	0,47	100,0%

Com que ara tornam a comptar amb les velles denominacions territorials, sabem que el que s’entenia per Llucmaçanes encara comptava amb 16,44 ha de vinya i Malbúger 9,7 ha, (-22,8%), mentre que Alqueria s’havia reduït fins a 11,4 ha (-47,7%). Com es veu continuava la tendència en què les vinyes del voltant de Llucmaçanes resistien millor que el conjunt del municipi, mentre que a Alqueria es donava el procés invers.

Tanmateix, l’oïdi només va ser el primer assalt. El 1885 va aparèixer la plaga del mildiu, que segons l’Arxiduc Lluís Salvador “fou tan nociu que va fer oblidar els mals que havia causat la plaga anterior”. En tot cas, en pocs anys es va aprendre a combatre’l amb el brou bordelès (una barreja de sulfat de coure i calç), la qual cosa tornava a encarir el conreu de la vinya. D’altra banda, l’Arxiduc proporciona una valuosa descripció de Llucmaçanes i les seves vinyes. Així ens diu que: “al sud-oest de Maó estan els pobles de sa Cudia Cremada i Llucmaçanes, amb un centenar de cases de casolans, cadascun dels quals té sembrat les seves pròpies tanques de blat, verdura, farratges i fruita de moltes classes.” I també “del lloc de Sa Cudia Cremada. Seguint per un camí de pedra calcària molt deteriorada es veuen algunes palmeres aïllades i vinyes de ceps molts robusts. L’església actual es va consagrar el 8 de març de 1885.”

En relació al vi diu que “les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes.”  I “el vi negre és elaborat a tots els pobles, caserius i a moltes possessions; el blanc dolç i sec només es fa als pobles, i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes”. També apunta que les úniques mescles que es fan a l’illa són les d’alguns vins d’Alaior amb els de Llucmaçanes.

D’altra banda, cal remarcar que en el llistat de varietats de raïm que proporciona n’hi hagi vuit que són pròpies de Llucmaçanes; la majoria per fer vi (Baberrès negre, Crinyana mollassa, estorell lluent, Lora forastera, maimó) i altres per menjar (mamella de vaca, montona negre i perri cos).

És clar que els dos indrets del terme de Maó on la dècada del 1880 es mantenia la producció de vi eren Llucmaçanes i Sant Lluís (que llavors encara formava part del municipi). Així el 1885 l’Ajuntament informava a una enquesta oficial que al terme només es produïa vi negre i aquest es feia a aquest dos punts. Com veiem, l’Ajuntament desconeixia que també es feia vi blanc.

Aquesta malaltia, el mildiu, va coincidir amb l’arribada de la fil·loxera a Europa, la tercera gran plaga d’origen americà. Aquest cop, i a diferència dels dos anteriors, el mal avançava de forma lenta, la qual cosa va provocar que mentre que unes regions i uns països perdien la collita, altres no patissin gens i es poguessin aprofitar de l’increment de preus ocasionat per l’escassetat de vi. Espanya, que patí la fil·loxera uns anys després que França, va signar un tractat comercial amb aquest país que li va permetre exportar grans quantitats de vi, la qual cosa va provocar que a molts indrets, com a Mallorca, es plantessin grans extensions de ceps, que pocs anys després serien arrassats per la plaga.

Menorca no fou aliena a aquest procés i l’illa es va beneficiar de l’aparició de la plaga el 1878 a Màlaga, el 1879 a Catalunya i, especialment el 1891 a Mallorca: a Menorca els preus del vi van ser alts entre 1878 i 1897 i les exportacions de vi, després d’uns anys en què havien estat inexistents es van reemprendre entre el 1885 i el 1900.

Els anuncis en premsa ens demostren que el sector va viure una etapa eufòrica entre el 1884 i el 1898. De fet, l’anunciant amb major nombre d’aparicions fou Antoni Blanc, que és el responsable de 242 dies d’inserció, corresponent a 7 anuncis diferents. Va començar el 1887-88 anunciant vi negre de Llucmaçanes (3 anuncis durant un total de 38 dies, més de 12 dies cada anunci), però va destacar a partir del 1892 com a venedor de vi blanc (aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge), del qual en féu quatre anuncis, que va inserir 204 dies (51 dies per anunci, ja que aquests se solien perllongar durant uns sis mesos). 

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure al mercat la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer vi a què ens hem referit era un vi especial que es venia a preus de luxe: inicialment a 2,25 ptes/botella, preu que s’apujà successivament a 3 ptes. i fins a 4 ptes/botella el 1893. Els altres vins es van vendre al preu dels vins blancs, que eren més cars que els negres. Així el 1894 es venia a 6 ptes. per quarter (sis litres), mentre que els vins negres es venien aquell any a meitat de preu: 3 ptes/quarter.

Aquest vinater devia de ser Antoni Blanc Papelcudi, qui el 1883 apareix com a propietari de mitja hectàrea de vinya a Alqueria Cremada (la qual cosa indica que aquesta casolania llavors es considerava part de Llucmaçanes). Els Blanc no surten en els llistats anteriors de viticultors, a diferència dels Papelcudi que ja apareixen en la documentació des del segle XVIII com a destacats vinaters. El 1723 tenien vinyes a Toràixer i Trebalúger; el 1773 vivien al carrer de Gràcia de Maó i tenien vinyes a Biniatap i Ullestrar i el 1818 aquestes eren a Binibecó i Alqueria Cremada. Aquest exemple ens mostra que es tractava d’un sector dinàmic, amb freqüent canvis en la propietat.

La fil·loxera va arribar a Menorca finalment el juliol del 1899. Com arreu fou un cop traumàtic perquè la crisi va venir després d’uns anys especialment brillants per a la viticultura. Tanmateix, convé remarcar que la fil·loxera no fou la causant de la desaparició de la vinya menorquina. Com hem vist el procés s’havia iniciat quaranta anys abans amb l’oïdi; a més la fil·loxera no provocaria la desaparició total de les vinyes, sinó que els menorquins van fer com a altres regions: van canviar el sistema de conreu, implantant els peus americans empeltats a plantes autòctones. Lògicament, açò va implicar una nova reducció del conreu, que en part va ser compensada per la major productivitat de les noves plantes, millor seleccionades que les vinyes velles anteriors.

A partir d’aquest moment, ja no disposam de dades desagregades de la vinya de Maó que ens proporcionin informació sobre Llucmaçanes, sinó només resums estadístics del total. Així si els anys immediatament anteriors a l’aparició de la malaltia a Maó havia 54,7 ha. de vinya, entre 1913-26 es van reduir a 16 ha, que van anar augmentant fins arribar a 25 ha abans de la Guerra civil. Aquesta evolució és similar a la que es produïa a Espanya, on la recuperació del conreu era lenta, perquè existia un excés de producció que mantenia els preus baixos. De fet, una notícia apareguda en premsa l’any 1909 indica que la collita de raïms de l’any seria extraordinària i segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa indica una recuperació del conreu. Aquest mateix any Pere Mir indicava que estaven “vencidos por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Tanmateix, el mildiu i l’oïdi seguiren perjudicant la vinya, especialment entre el 1913 i el 1926. Els anys 1915-1916 les Illes Balears, i també Menorca, van patir un fort atac de mildiu i l’any següent d’oïdi, perquè la dificultat d’obtenir productes com sofre durant la I Guerra Mundial devia de dificultar la prevenció d’aquestes malalties. Això és un precedent de la situació que patirà l’illa arran de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. En tot cas, l’estat de les vinyes de Maó era satisfactori, ja l’estadística vitivinícola realitzada per ordre del Servei Agronòmic, indica que la producció mitjana de raïm entre el 1919 i el 1921 era de 3.333 kg/ha, amb un rendiment de 67 litres de vi per 100 kg de most i un preu mitjà del most de 39 pts/hl. El 1919 no es presentà cap malaltia, però el 1920 hi hagué oïdium i mildiu de poca intensitat i el 1921 un fort mildiu, el que portà a indicar que la collita havia estat dolenta.

La recuperació de la vinya fou estroncada per la Guerra civil. Així ho destaquen diversos testimonis de tota l’illa, que destaquen que després de la fil·loxera es van replantar les vinyes, però que durant la contesa els ceps van patir un agut atac de mildiu, que com hem vist assotava periòdicament el conreu i que després moltes vinyes ja no es van poder recuperar. Una d’aquestes històries és la de la família Pons de Vinos Llumesanas, apareguda al diari Ultima Hora del dia 17 de juliol del 2006, on s’explica que Miquel Pons Carreras al voltant del 1890 elaborava vi i el venia en garrafes al local on actualment hi ha Vinos Llumesanas. El seu fill Joan Pons Pons va començar la distribució amb carro per tot el Llevant menorquí des Castell a Sant Climent. Tanmateix, a la Guerra Civil el mildiu va arruïnar les vinyes que la família tenia a Llucmaçanes i a la carretera de Sant Lluís i després de la guerra es van concentrar en la venda de vi català importat.

Segurament allò decisiu en l’abandonament del conreu va ser la manca de provisió de sofre i brou bordelès que va impedir la defensa de les plantes. A més, aquesta mancança no es va resoldre acabada la guerra, sinó que es va mantenir durant molt d’anys, de manera que a la guerra es va sumar la postguerra. Quan es va restablir la provisió de productes químics, la producció de formatge va prendre molta força, de forma que tota l’illa s’hi va dedicar, amb la qual cosa la producció de vi gairebé va desaparèixer. Així ho indiquen les estadístiques de la Cambra Agrària que mostren que el 1950 només havia 2.000 peus de vinya (0,4 ha) a Malbúger Vell, mentre que al terme de Maó hi havia 4 ha, la majoria a diversos llocs.

Tanmateix, potser en recollir aquestes dades no es va tenir en compte als petits viticultors, ja que a la contribució urbana del 1985, a més de la vinya de Malbúger Vell hi figuren tres vinyetes més: Antònia Torrent Portella (0,14 ha), Pràxedes Mateo Mercadal i Antònia Tudurí Pons, tot i que potser el raïm es destinava més tost al consum. En tot cas en aquestes dates, tant la vinya de Menorca com la de Llucmaçanes estaven en el seu punt més baix.

Fent un balanç, cal desterrar la imatge tremendista que es té de la fil·loxera, ja que com hem vist no va ser sinó la darrera de les tres plagues americanes que van atacar la vinya menoquina i, totes van afectar al sistema de conreu. En la decadència de la viticultura de l’illa, tan importants com les malalties van ser conjuntures com la retirada dels anglesos i la crisi de mitjans del segle XIX, que van ser les causants del retrocés del consum de vi, la Guerra civil, que dificultà el control de les plagues, o l’expansió del boví de la postguerra, que acaparà tota la superfície agrària útil de Menorca.

Finalment, la viticultura, després de tocar fons els anys setanta, les dècades següents ha experimentat una recuperació, i en les proximitats de Llucmaçanes s'ha establert un nou productor, Solano, que elabora apreciables vins, en la línia del que s'està produint a Menorca el segle XXI, en un camí que ens va retornant a la normalitat d’aquest conreu tan propi de la Mediterrània.