diumenge, 26 de maig de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Henry Christmas i Bayard Taylord

Com a contrapunt als mariners americans, comptam amb les opinions de viatgers civils coetanis. Henry Christmas, un clergue anglès autor d’obres de temàtica diversa i membre de les més prestigioses societats de l’època (Royal Society, Royal Society of Literature, Real Academia de Historia), el 1851 publicà un llibre de viatges en tres volums, “The shores and Islands of the Mediterranean”, dels quals el primer i part del segon estan dedicats a les Balears.

Mentre que l’autor descriu els seus indrets més característics de Mallorca, pel que fa a Menorca s’estén sobretot en la seva història. Com altres, destaca els orígens cartaginesos i el domini anglès de l’illa, amb una lloança del bon govern de Richard Kane. A banda d’açò, la descripció de Menorca es limita a uns pocs llocs, principalment el castell de Sant Felip, “remarcable per la seva força”. També és molt minuciós en l’explicació d’un jaciment megalític d’Alaior, amb taula i talaiot, i que es podria tractar de Torralba d’en Salord. Dóna algunes pinzellades sobre el castell de Santa Àgueda, i en especial de les cisternes àrabs i el culte de la santa, que li recorda el que es ret a la catedral de Barcelona. Respecte a la muntanya del Toro es concentra en la llegenda de la verge que va veure pintada en les parets del monestir. Finalment es refereix a les “curiositats de la naturalesa”, que per ell són les coves, especialment la cova de Parella de Ciutadella, a la que compara amb la d’Artà de Mallorca.
Imatge del llibre de Christmas
De la seva època, Christmas es limita a indicar que “els edificis de Menorca han astorat molts cops als estrangers per la seva solidesa, les seves voltes i el fet que estiguin fetes amb pedra calcària”, així com la influència anglesa en les cases de Maó. Per ell, el clima és molt pitjor que el de Mallorca; les nits d’estiu són opressives i a l’interior de l’illa les febres són freqüents. També recull aspectes de la societat menorquina, en la qual troba que l’element moresc hi és molt present. Al seu parer, l’illa està bastant més endarrerida que Mallorca, tant en el pla econòmic com en el social. Pel que fa al segon destaca que els menorquins tracten les seves dones amb més severitat i són molt gelosos. Antigament eren freqüents els assassinats, recordats per les creus dels camins, que llavors ja estaven en ruïnes. Com a reminiscència d’aquest estat de coses comenta que quan un marí, i sobretot el capità, torna a port, la seva dona es tanca a l’interior de la casa i la trobada es realitza en la més estricta intimitat. Els menorquins també són més religiosos que els mallorquins. En el pla econòmic remarca el declivi que ha patit l’illa des de la pèrdua de la sobirania britànica, a la que atribueix la seva antiga prosperitat. Malgrat tot pensa que Menorca i Eivissa podran seguir la senda de progrés oberta per l’illa gran.

El poeta nord-americà Bayard Taylor publicà les seves observacions a la revista Atlantic Monthly de Boston; la primera part, relativa a Mallorca, el desembre del 1867 i la segona, el gener del 1868. Aquesta fou traduïda el mateix any pel Diario de Mahón. El 1869 aquests articles serien recollits al seu llibre “By-ways of Europe”, publicat a Londres. Tot i que és recordat per les lloances que adreçà a Mallorca: “veritablement no hi ha res en tota Itàlia tan formós com Valldemossa”, Menorca també és retratada de forma molt favorable, la qual cosa explica la rapidesa amb què es traduí a l’illa l’article del nord-americà.


En quinze pàgines Taylor ens descriu un recorregut que altres viatgers faran en anys venidors. Abans d’arribar a l’illa ja s’admira de la qualitat de les seves aigües: davant l’illa del Rei “el mar era de una transparencia tan maravillosa que cambia el color del agua de un vivo azul turquesa a un verde oscuro esmeralda atravesado de dorados rayos”. Després, recorre els punts d’interès del port de Maó i remarca el tràgic interès de la fortalesa de Sant Felip. A continuació, Maó és una ciutat “risueña, vistosa y resplandeciente sobre los peñascos”, que li sembla una de las més belles de la Mediterrània. El poeta es va allotjar a la “fonda de Oriente”, gran, espaiosa i neta. L’hostaler li procurà una estada còmoda i en sortir diu que no es va haver de queixar del compte. A la població va quedar “encantat de trobar carrers amples i ben empedrats, comparats amb els de Palma” i que produïen un efecte pintoresc. Tot i que la seva arquitectura no té res de característic, la ciutat és alegre, brillant, riallera i neta.

Concedeix que la ciutat ha decaigut i que el comerç és escàs, fins al punt d’apuntar que al seu parer només es manté per la visita dels bucs estrangers. Molta gent parla una mica d’anglès. El clima li semblà excel·lent i els pagesos “treballen amb tant d’afany com els camperols de Connecticut”. Malgrat la pobresa de l’illa no hi ha desenfeinats ni captaires. Es sorprèn de la quantitat de pedres que hi ha als camps i conclou que cada pam de terreny s’ha guanyat amb la feina més rude i pacient. Tot i que l’aspecte general de l’illa és d’una aridesa estèril, nua i desesperada, el paisatge ofereix “contrastos admirables i detalls pintorescos”.
 
Bayard Taylor
Fa una visita al jaciment de Trepucó; el talaiot li fa l’efecte de ser una torre de vigia moresca i la taula un altar druídic, però a Maó els atribuïen un origen fenici. Un altre dia baixa als horts de Sant Joan, “d’il·limitada fecunditat”, que produeixen blat d’indi, tomàtics, cols, cànem, ceps, tot tipus d’hortalisses; palmeres i taronges carregades de fruit els “donaven l’aspecte d’un jardí dels tròpics”. Al costat de la capella una font forma un petit estany on algunes dones renten la roba, composant un quadre que l’americà troba totalment oriental. La pujada pel camí del barranc el commou: “cada tret del paisatge porta el segell d’una convulsió; enormes roques han caigut de dalt i la vegetació creix prenent formes fantàstiques de banyes, ales al vol, flocs de cabells o vestits esquinçats”. El barranc, “tot i que estava inundat pel sol més intens, hagués semblat molt trist de no ser pel persistent cant del rossinyol”

Després d’abandonar la idea d’anar a Ciutadella s’arriba fins a Sant Lluís, que “encara em va interessar més que Maó, perquè era més menorquina en el seu peculiar caràcter”, i en especial perquè “deu ser el poble més net de Europa”. Totes las cases s’emblancaven cada dissabte i el carrer havia estat granat tan escrupolosament que es podria dinar a qualsevol banda. A dins de les cases els paviments brillaven i tot era molt net. Al Casino del Progrés trobà un conserge que havia servit a un buc americà. A prop hi havia figueres de moro i, per a la seva sorpresa, fou informat que les seves fulles s’empraven per alimentar les mules i ases a l’estiu i que els menorquins es menjaven el fruit.


Taylor apunta que l’agricultura només és productiva quan les pluges afavoreixen el creixement del blat, la qual cosa fa que els resultats siguin incerts; així i tot el preu de les terres és alt. La principal indústria de l’illa és el calçat, però les pertorbacions que pateix el mercat de Cuba fan que el resultat sigui insegur i qualsevol paralització del comerç arrossegui el poble a la misèria, que els menorquins suporten de forma pacient. Tot plegat el mena a afirmar que “els menorquins em van semblar d’un caràcter encara més independent i original que els mallorquins”, de sang menys espanyola, però també menys mora. Per açò conclou remarcant la seva honradesa, la seguretat que regna als camins i pobles de l’illa i la neteja i l’esperit estalviador dels illencs. 

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada