diumenge, 12 de maig de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Francis Schroeder


Francis Schroeder va participar en una campanya de gairebé dos anys (1843-45) com a secretari de l’esquadra americana a la Mediterrània, amb la qual va recórrer els principals ports d’Itàlia, Egipte, Turquia, Egipte i Espanya, i que passà àmplies temporades a Maó. Va descriure les seves experiències en el llibre en dos volums “Costes de la Mediterrània”, aparegut el 1846 a Nova York, i que és la seva única obra. En aquell moment la flota americana ja portava dècades hivernant a Menorca.

Alguns oficials llogaven habitacions a cases de Maó. Eren tants que l’autor afirma que els voltants de la plaça del Carme es podien qualificar com “el barri americà”. En una d’aquestes s’havia establert de forma molt confortable amb quatre companys, fins al punt d’afirmar que “res pot superar la neteja i polidesa de la casa”. D’altres s’allotjaven en la fonda d’un exsoldat francès de Napoleó, on estaven ben atesos, si bé el preu no era econòmic. De fet, Schroeder assenyala que “és impossible per als americans esperar un preu just en comprar qualsevol cosa en aquesta illa”.

USS Delaware, on viatjava Schroeder
El port de Maó captiva a l’autor qui apunta que és “un dels ports més curiosos i el millor de la Mediterrània”. La ciutat també li atreu, amb les seves cases pintoresques i els carrers, nets i bonics, però que no tenen voravies. En descriu els principals atractius, com la “Catedral” amb el seu orgue, que qualifica d’“un dels més grans del món, amb 6.000 tubs”. Un jove capellà sona pels mariners una exquisida música de Bellini que el mou a afirmar que “mai havia sentit un efecte musical tan extraordinari”. Algunes esglésies i l’Ajuntament li recorden l’art islàmic i troba les vistes sobre el port especialment atractives. Els carrers són silenciosos i l’únic vehicle que hi ha és la diligència que va a Ciutadella. La gent que passeja pel carrer és un espectacle permanent per a l’americà. Estan especialment concorreguts els miradors sobre el port: “la miranda és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja i trobem dames d’ulls foscos amb mantilla”. L’entrada de l’esquadra és un gran espectacle pels maonesos.
  
Schroeder arriba fins al poble des Castell, “sobre un romàntic cap i amb sòlids molls construïts pels anglesos, i amb nobles quarters i cases angleses, gairebé deserts”; només hi viuen els pescadors. Més enllà hi ha el castell de Sant Felip, “mig demolit, però meravelloses pel seu disseny militar”. Les ruïnes són molt interessants, tant per les seves galeries subterrànies com per la resta de construccions.

L’autor dedica molt de temps a passejar i anar a cavall. Fa una excursió a tota l’illa amb un col·lega; en passar per la muntanya del Toro afirma de forma perspicaç que “els geògrafs anglesos li atribueixen una alçada de més de 1.500 metres, però trob que és una exageració”. A dalt admira la capella i la “famosa vista que abasta tota l’illa com si fos un mapa”. Els frares els van donar una benvinguda cordial i els oferiren vi de Maó, sobrassades i taronges, dient en castellà: “casa chica, corazón grande”. Al peu, es Mercadal “és un petit poble d’aspecte ideal”.
Il·lustració del volcà Stromboli recollida al llibre
De Ciutadella, li van agradar especialment les murades que “són les millors defenses de ciutat que hagi vist; les portes d’immenses proporcions són gravades de blasons heràldics”; també indica que “algunes cases són superbes; especialment una d’un noble que és com un palau”. A la fonda d’aquest poble van tenir un incident quan l’hostalera els va voler cobrar un preu totalment abusiu i molt superior al que havien pagat as Mercadal per gairebé el mateix servei.

L’interior de l’illa el plau amb els seus “bosquets de tarongers, oliveres, magraners i grups de palmeres; barrancs rocosos i escarpats penyals salvatges. Aquestes coses han d’animar a l’home per més trist que estigui i l’inciten a trescar pel camp amb entusiasme”. D’altra banda, “les vinyes són menades de forma intel·ligent i als horts d’oliveres només s’han d’agafar les olives”, però troba l’arada molt rudimentària; la seva punta no és de ferro i no penetra en terra ni cinc centímetres. Comenta que n’hi ha qui a vist un porc i un ase estirar un d’aquests instruments. Els porcs són remarcablement bons i molt grossos; la seva carn és molt estimada per preparar embotits.

Va anar a la costa nord i a l’Albufera des Grau, on caça i dorm a les cases d’un lloc, que li semblen molt ben construïdes i escrupolosament emblancades. Els pagesos porten una vida pobre, amb l’únic aliment de pa, oli d’oliva, vi i sobrassada, però segons Schroeder “viuen feliços en la ignorància”. Una de les seves excursions favorites és la dels monuments megalítics de Maó; de fet la portada del primer volum està il·lustrada per una taula, presumiblement la de Trepucó. Els “altars de sacrifici druídics” són perfectes, amb les seves lloses gegants. La impressió general que ofereix de l’illa és molt positiva: “Menorca és interessant per les ruïnes romanes, mores, druídiques i espanyoles. Malgrat el vent i el fred que fa alguns dies, el clima és deliciós”.

L’indret preferit del seu cercle d’amics és el barranc de Cala Figuera, on la banda dels vaixells fa concerts. Explica que el penya-segat, amb la badia als peus, “és un lloc extraordinàriament romàntic” que forma un amfiteatre natural amb una gran acústica per als instruments de vent i percussió. “L’escenari és molt curiós i els deliciosos raigs del sol el tornen molt polit”. Allà es barregen “belleses locals amb mantilla i cinc dames americanes; i joves menorquins amb uns vestits indescriptibles amb els oficials americans amb els seus uniformes”

El teatre és el lloc d’esbarjo més a la moda i el favorit dels maonesos; no hi falten les majors fortunes de la ciutat. Per als oficials americans és una de les atraccions més importants i es promou la seva assistència amb la impressió d’anuncis en anglès. Es fan venir companyies d’òpera italianes; l’autor va veure una primma donna que havia sentit a Nova York. L’edifici és una bona construcció de pedra de la mida del de Tremont. La platea també s’empra com a saló de ball, i hi caben dos-centes o tres-centes persones. Els balls es fan per Nadal i Carnaval; “la gent es vesteix amb tot tipus de disfresses i es diverteix de totes les maneres. Els millors són els guardamarines –vestits de Satanàs i Belzebub.

Segons Schroeder les relacions socials no eren fàcils, per la dificultat que presentava el menorquí. El castellà era d’escassa utilitat, ja que només l’utilitzava la classe més alta, la menys inclinada als americans. En canvi, hi havia famílies molt hospitalàries, que freqüentaven els oficials. Ja s’havien fet alguns matrimonis i altres estaven en camí. Les autoritats també eren molt proclius als americans, havien construït un dipòsit per a l’abastiment de l’esquadra i oferien totes les facilitats. Tot plegat li permetia concloure que “les relacions amb els locals són excel·lents i tot ha provat els avantatges d’aquesta situació per a les dues parts”.

L’autor és conscient de la font de riquesa que suposen les estades de l’esquadra. Les reparacions i el manteniment d’un creuer després de l’estiu fa necessari que s’hi estigui a port uns tres mesos, la qual cosa comporta una despesa anual de 150.000 dòlars, que és “un alleujament incalculable per a les classes populars”. Des de la partida dels anglesos “Menorca és una exhausta província espanyola que roman en situació d’estancament”, fins al punt que l’estat social, econòmic de l’illa està dos segles enrera dels països més pròspers, la qual cosa explica l’emigració a Argel de molts menorquins. Segons Schroeder per als oficials americans Maó és “la seva casa a la Mediterrània i es fa estimar”, de manera que no dubta en acomiadar-se’n amb un sincer “Viva Mahón !”.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada