dissabte, 18 de maig de 2013

Reformes econòmiques per lluitar contra l’atur


Fa uns dies el responsable d’Afers Econòmics de la Unió Europea, Olli Rehn, va fer una crida a fer tot el que sigui necessari per reduir les “insuportables” xifres d’atur a Europa i demanà a Espanya que prengués mesures “amples i concretes” per lluitar contra l’atur, i específicament, una nova reforma del mercat laboral que flexibilitzi els contractes i abarateixi l’acomiadament, fins i tot amb la incorporació del contracte únic. Aquests canvis són vistos per molts com una forma subtil de forçar la rebaixa dels sous dels treballadors. El Govern espanyol, que fa poc més d’un any va atendre les recomanacions de la UE, en aquesta ocasió ha dit que no considera convenient continuar apostant per aquest camí, ja que encara espera els resultats de les reformes anteriors.

És evident que la Unió Europea creu en la utopia neoclàssica del mercat laboral. Segons aquesta visió, el mercat de treball funciona igual que el dels productes: un treballador del metall i una barra d’acer són dues mercaderies que es compren i es venen. Per aconseguir que es “comprin” més treballadors, el millor que es pot fer és abaratir el seu preu i eliminar totes les enutjoses restriccions institucionals (contractes de treball, convenis col·lectius, regulacions legals, sistema judicial) que impedeixen que la demanda i l’oferta s’ajustin de forma perfecta.

Més enllà del rebuig moral que ens pot provocar el fet de considerar les persones humanes com a coses, cal advertir de què la recepta no està donant resultat. Espanya ha emprès en pocs mesos dues reformes del mercat laboral aplicant la poció màgica de la Unió Europea i l’atur no s’ha reduït, sinó que segueix creixent. De fet, els economistes fa gairebé un segle que vénen amuntegant raons per les quals no es pot tractar, des del punt de vista econòmic, als treballadors com una mercaderia més.

Davant d’aquest visió liberal s’alça com a alternativa un segon plantejament. Es tracta de la utopia keynesiana, segons la qual la culpa de l’atur la té una austeritat excessiva i reclamen, per tant, la fi d’aquesta política i una acció decidida de l’Estat en forma de major despesa pública. Tot i que aquest enfocament, com l’anterior, explica part del problema, tampoc capta tota la realitat. Tots els països del món van emprendre aquest tipus de polítiques els anys 2009 i 2010. A Espanya la part més visible d’aquesta opció fou el pla E, que va suposar la inversió de dotze mil milions d’euros, els quals no van evitar que l’atur augmentés, tot i que van esmorteir el seu creixement.

Les polítiques que es basen en gastar a crèdit van ser abandonades quan l’increment dels tipus d’interès i la dificultat en trobar prestamistes les van fer inviables. Les darreres setmanes, la millora de les condicions creditícies ha fet que recuperin el seu atractiu, però hauríem d’anar amb compte, ja que el sector públic competeix amb avantatge amb el privat i un major endeutament públic pot impedir l’accés al crèdit de les empreses, sense aconseguir grans resultats, com ho demostra l’experiència recent.

Hauríem de ser conscients que l’Estat no és el principal creador de llocs de treball d’un país i que la reducció de l’atur només s’aconseguirà quan els empresaris contractin treballadors per vendre els seus productes o serveis. No cal dir que els béns i serveis que avui valoram els consumidors han canviat les darreres dècades i que la competència dels països estrangers ha augmentat, la qual cosa no fa fàcil crear ocupació. De fet, històricament Espanya ha estat un país d’emigrants, perquè la nostra economia té una baixa capacitat de generació de llocs de feina.

El miratge dels primers anys del segle XXI no ens ha d’enlluernar. Milions treballadors van trobar feina per aixecar edificis. La construcció es basa en l’ocupació del sòl, un bé limitat. Com a Menorca som ben conscients, edificar avui és deixar menys pel futur. Hem dilapidat part del nostre patrimoni: d’ara en endavant serà més difícil construir, perquè ja s’ha emprat molt de sòl i, a més, s’ha acumulat una gran quantitat d’edificis que actualment no tenen comprador. Els recursos limitats s’han de consumir lentament; accelerar el procés és una irresponsabilitat. Aquesta és una lliçó que haurien d’aprendre els polítics, tant al Govern Central, com als ajuntaments i el Consell Insular, que actualment revisa el PTI.

La magnitud del drama humà que suposa l’atur s’ha de combatre reconeixent els problemes del mercat de treball i afrontant-los amb un pla que combini el curt, el mig i el llarg termini. L’escassa aptitud per generar llocs de feina de l’economia espanyola es deu a la manca de competitivitat de les empreses i el dèbil esperit emprenedor de la societat. A aquest hàndicap històric se li ha afegit l’allau de treballadors estrangers que van arribar la dècada passada per treballar, però molts d’aquests llocs de feina s’han volatilitzat els darrers anys. Entre el 1996 i el 2005 la població estrangera va augmentar en cinc milions de persones. Aquest és un motiu afegit per complicar la sortida de la crisi. Cal reconèixer que la recuperació del mercat laboral serà lenta. Endegar una política que fomenti i ordeni l’emigració, tant per la via del retorn dels estrangers com per la sortida dels nacionals és el dolorós reconeixement d’un fracàs i no està exempta de riscos econòmics, ja que pot contribuir a reduir el consum, però és recomanable si no es vol perpetuar el problema de l’atur.

Per combatre la depressió també cal que es modifiqui la política econòmica europea. Tanmateix, els que reclamen la fi de l’austeritat a Espanya pequen d’ingenuïtat: la reducció del dèficit públic seguirà els propers anys, perquè cap societat es pot permetre gastar més del que ingressa de forma indefinida. Només es poden esperar alguns estímuls selectius i que els països sense problemes fiscals vulguin expandir la seva economia. El que sí que es pot fer és canviar la política monetària, de manera que els nostres empresaris puguin disposar de crèdit abundant i barat, com els països del nord d’Europa. El Banc Central Europeu té eines per aconseguir-ho, com ho han fet la Reserva Federal americana i el Banc del Japó, entre d’altres.


Malgrat tot, les mesures conjunturals no van a l’arrel del problema, que és l’escassa capacitat competitiva del país. Aquest hauria de ser el debat: com trencar amb les inèrcies del passat i fer que les nostres empreses siguin més dinàmiques per dedicar els limitats recursos de l’Estat a aquest tipus de polítiques. És evident que, tot i que no hi ha receptes d’aplicació universal i que cada país que progressa marca el seu propi camí, hi ha un conjunt d’elements que sempre hi són presents. Aquests són un sistema educatiu competent, que forma ciutadans i treballadors capaços de desplegar totes les seves potencialitats en la vida privada i en la feina; un sector públic sensible al món empresarial, al qual dóna suport amb programes de millora de la competitivitat; un teixit empresarial fort i atent a les oportunitats dels mercats exteriors i una societat on els valors del treball i la innovació són presos seriosament.

Per posar en marxa aquesta política són necessaris diners, per invertir en recerca, impulsar l’educació i reforçar les empreses, però el que és vital és canviar les mentalitats. Deixar de pensar que tots els problemes els han de resoldre l’Estat o els polítics; enlairar les virtuts de la responsabilitat i la previsió; valorar la formació; crear canals de participació dels empresaris i els treballadors en la presa de decisions. Aquests elements són tan importants com els doblers: Un treballador o un empresari alemany, francès o anglès produeixen més en set hores que un espanyol en vuit. No és perquè fora sàpiguen més que aquí, sinó per la seva organització i compromís en la feina.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada