divendres, 31 de maig de 2013

La imatge devora la paraula.
Una societat en blanc i negre

La imatge ha tingut un paper menor en les nostres societats fins fa relativament poc temps. La nostra civilització s’ha basat en els textos escrits, des de la Bíblia a la Declaració dels Drets de l’Home. Amb la introducció de l’escriptura es va inaugurar una nova etapa de la civilització, que superava les limitacions de l’oralitat i el mite. Goody, Havelock i altres autors han remarcat el paper crucial de la difusió de l’escriptura en el desenvolupament de la racionalitat i la maduració de l’autoconsciència individual: és llegint que anam aprenent les nostres diferències amb la resta d’humans. En fixar el coneixement, la lectura possibilita la crítica; amb l’aparició dels textos escrits la genealogia oral es transforma en història i la reflexió sobre el món porta al naixement de la filosofia i la ciència. A partir de la Grècia clàssica els textos escrits són susceptibles d’un examen i judici molt més profund que els simples discursos orals, que apel·len a l’emotivitat. Un bon orador arrossega al seu auditori; un bon escriptor sempre pot ser revisat i criticat.

A l’Edat Moderna el descobriment de l’impremta va permetre la difusió dels textos escrits entre un públic progressivament més ampli. El desenvolupament dels processos lògics que possibilita l’escriptura transforma la percepció de la realitat fins al punt que al segle XIX diversos autors defensen que un fet només és real si és lògic. Actualment, el desenvolupament dels medis audiovisuals ha trastocat la nostra percepció del món retornant a una cultura on prima l’aspecte visual, oral i emocional i perden importància la racionalitat, la crítica i la quantificació, aspectes vitals de la nostra civilització i puntals del progrés científic i humà de la nostra societat durant segles.

Vargas Llosa, en el seu darrer llibre “La civilización del espectáculo” ha estat el darrer d’una sèrie d’autors que censuren que la cultura s’hagi convertit en espectacle, però la impugnació hauria de ser global: és tota la nostra civilització que ha caigut en una nova barbàrie. En les diverses facetes de la nostra cultura com són la política, la tècnica i en les relacions humanes, cada vegada predomina més la imatge i la divagació vaga, indistingible d’una oralitat primitiva. A Internet, una nova forma de comunicació i transmissió de la informació que té una capacitat enorme per millorar la nostra comprensió de la realitat, triomfen fórmules banals com el xat i el twitter, o eminenment visuals com facebook i la majoria de les xarxes socials. El mòbil, que permet xerrar en qualsevol moment i mentre s’està en qualsevol lloc i fent qualsevol activitat és l’estrella ascendent de la nostra època i està acompanyat per les tabletes, ipods i ipads, que donen un contacte continu i permanent amb un conjunt cada cop més variat i intranscendent d’imatges: no es tracta d’entendre i reflexionar sinó de mirar i divagar.

El sistema educatiu també ha quedat captivat per l’atracció de la imatge i polítics i docents s’esforcen perquè els alumnes s’ensinistrin en el maneig dels ordinadors i d’Internet des de les primeres edats (eines que els fillets no tenen cap problema en dominar i podrien ser introduïdes més tard) i mentrestant, retrocedeix la lectura, el raonament lògic, la matemàtica i les ciències naturals i socials, que ara són englobades en un genèric “coneixement del medi”. Amb l’excusa d’assolir uns objectius generals es recula en l’ensenyament dels continguts i els procediments que els encarnen. Per a la nova pedagogia, l’ensenyament ha de ser proper, lúdic i dinàmic. La conseqüència és que la primera paraula que va escriure la meva filla no va ser “mamà” ni “papà” sinó “hipopòtam”, i no va ser una experiència agradable, si ho jutjam per les llàgrimes que vessava mentre feia l’intent.

En l’ensenyament actual prima la imatge i l’immediat, amb una manca d’adequació entre les capacitats dels nens i els treballs a fer. Així tant pot ser que se’ls encomanin tasques per a les que no estan preparats (i que fan els pares) com la situació contrària. El resultat és que s’ha perdut el progrés en el coneixement que hauria de portar als nens al final de l’ensenyament a ser capaços d’“aprendre a aprendre”, de manera que quan arriben a la Universitat no és que tenguin pocs coneixements, és que no tenen eines per captar el que se’ls ensenya, perquè no saben manejar bibliografia, sintetitzar la informació i combinar els ensenyaments de l’aula amb altres fonts d’informació. Internet, enlloc de ser una eina per profunditzar en el coneixement de la matèria, és una font fàcil i immediata d’informació trivial. Mai unes generacions amb tants mitjans materials i humans havien assolit uns resultats tan pobres. És evident que l’educació enciclopèdica i memorística de temps passats ha quedat obsoleta, però açò no vol dir que l’esforç, l’emulació i l’increment progressiu de l’exigència en l’estudi no siguin bàsics per al desenvolupament intel·lectual dels alumnes.

La política adopta, i de fet encapçala, aquesta onada visual. La imatge i l’obsessió pel “missatge” prenen el protagonisme i s’abandonen l’argumentació i el diàleg basat en arguments lògics o ideològics. Els polítics envien twitts mentre estan reunits en el Ple del Consell Insular o en el Parlament de la Comunitat autònoma o de l’Estat, però és que al mateix temps les intervencions dels portaveus dels grups polítics no tenen cap contingut programàtic, ideològic o fàctic. Els polítics fan mítings i donen rodes de premsa sense preguntes; les intervencions parlamentàries ja no són intercanvis de discursos elaborats, sinó col·leccions d’eslògans, consignes i frases ocurrents per captar l’atenció i servir com a titulars dels informatius, sense cap intent d’oferir un programa coherent, un curs d’acció elaborat o arguments trenats per defensar les seves idees. Què enfora queden els discursos d’Azaña, de Churchill o de Kennedy, que eren reproduïts en els diaris i llegits, rellegits,  comentats i discutits en tertúlies i cafès!

Neil Strauss, periodista musical que ha treballat per a Rolling Stone i The New York Times opina que “la festa s’ha acabat. Els artistes d’avui manipulen la seva imatge a través de les xarxes socials. Creuen que val més una foto d’agència amb una model que una entrevista en profunditat. Si finalment hi tens accés i expliques la seva autèntica personalitat et trobes amb tres mil comentaris de fans que t’odien. Està comprovat que s’estimen més la mentida oficial”. La situació és igual en altres àmbits com la política o l’empresa. Internet, malgrat el seu evident potencial per transmetre informació i la seva immensa utilitat per informar-se, és emprat per molta gent de forma banal o perversa. Molts internautes passen directament del titular als comentaris, sense aprofundir en el text. La tendència a llegir únicament els mitjans que són afins a la nostra línia ideològica s’ha accentuat, de manera que només accedim als medis que ens donen la versió que volem llegir i així les creences i les ideologies van prenent lloc dels arguments i raonaments: no volem discutir sinó repetir consignes. Per açò les xarxes socials van plenes de rumors i per Internet corren notícies falses o mitges veritats que són reenviades per gent sense capacitat crítica.

Les noves tecnologies han proporcionat un accés a la informació i a la imatge que obren unes grans perspectives per al desenvolupament humà, però si no aconseguim encaminar-los acabaran engolint el progrés assolit per l’home en segles de civilització. Amb la paraula i la critica dels textos podem matisar les reflexions dels altres i construir una societat en color; l’obstinació en la imatge ens imposa missatges sense relleu que, paradoxalment, ens aboquen a viure en una societat en blanc i negre, on no hi ha lloc pels grisos que responen millor a la complexitat de les nostres societats desenvolupades i on la política i les relacions personals es converteixen diàlegs de sords.


Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada