Tant si ens fixam en la política municipal, com l’autonòmica o en el
Govern de la nació, cada dia és més freqüent que els nostres governants
prenguin les decisions més dràstiques. Poc importa que les coses hagin funcionat
d’una determinada manera durant dècades, perquè el polític que ha guanyat unes
eleccions es creu legitimat per capgirar-ho tot sense gaire justificació en un
tres i no res: la circulació del centre de Maó, el PTI, l’educació o la
justícia. Sembla que els polítics tenen una gran preocupació per justificar el
seu sou i demostrar que treballen de valent.
Tanmateix, tenc dubtes de si es fa una bona feina modificant les regles
del joc d’un dia per l’altre. Un bon treball requereix un estudi previ, conèixer
en profunditat la realitat, amb els seus diversos aspectes, per donar la
resposta adequada a les dificultats plantejades. En cas contrari podem estar
magnificant els problemes existents. El canvi permanent trastorna als
ciutadans; quan afecta a qüestiones econòmiques introdueix una inseguretat
jurídica contrària al progrés; en temes socials, culturals i educatius confon
als seus destinataris que abans d’haver arribat a port ja han de tornar a
partir.
En la política actual tota acció crea la seva reacció i els guanyadors
d’avui frissen per refer les lleis dels guanyadors d’ahir, en un moviment
pendular que no mena enlloc. La urgència és la norma per legislar i l’excusa
que permet utilitzar fórmules que sortegen el control parlamentari. Aquesta
manera de treballar porta a què les lleis siguin tan plenes d’errors i
decisions equivocades que cal rectificar-les al cap de pocs mesos de ser
aprovades, si no les ha condemnat un jutge abans. A Espanya hem inventat les
lleis amb data de caducitat.
Semblava que després de la catàstrofe mundial que ha estat la invasió
d’Iraq, justificada per la possessió d’armes de destrucció massiva que no van
aparèixer mai, els nostres estadistes analitzarien més a fons els temes abans
de prendre una decisió. L’exemple d’una nació poderosa com els Estats Units i
els seus aliats, empantanegats una dècada en una guerra estèril i de la qual
han sortit més debilitats i han deixat l’Iraq en una situació caòtica, hauria
d’haver estat prou advertiment contra les decisions precipitades. Però en
comptes d’un avís sembla que ha estat un exemple. De fet, els governants,
enlloc d’evitar els errors dels seus predecessors, els utilitzen cínicament per
justificar les seves actuacions, en un joc maquiavèlic en què els únics
perdedors són els ciutadans.
Potser hem donat massa poder als nostres dirigents. En ocasions em fan
enveja els Estats Units, on els polítics es poden passar anys i panys discutint
una llei fins que aconsegueixen aprovar un text ben diferent de la proposta
inicial, a mig camí de les opcions dels dos bàndols. En aquell país, els
constituents, Jefferson, Washington, van comprendre el perill que suposa
concentrar les potestats de l’Estat en el Govern i van esmicolar el poder entre
el Govern i el Parlament d’una tal manera que els canvis només es poden fer si
compten amb un gran consens, com a garantia de què responen a la sobirania
popular.
Aquest és el rovell de l’ou de la qüestió. No és que la moderació i
l’equidistància siguin uns objectius bons per ells mateixos; del que es tracta
és de què el Govern respongui a les demandes reals dels ciutadans i no a les
pressions de petits grups molt influents. No hi hauria cap objecció a què un
president sancionés una nova llei si els ciutadans fossin conscients de les
seves implicacions i les aprovessin. En canvi, cada vegada més constatam que en
les eleccions els candidats defugen d’explicar els seus programes i es centren
en projectar una imatge o un missatge genèric capaç de suscitar grans adhesions
dels votants.
Aquesta forma de plantejar les campanyes electorals és tributària del
màrqueting, on s’ensenya a simplificar el missatge per arribar al major nombre
de potencials consumidors. Açò, que és ben legítim a l’hora de vendre una
colònia, ¿és vàlid quan s’han de triar les persones que ens han de governar
quatre anys? És el sufragi la signatura d’un contracte en blanc? En les
darreres eleccions generals hem vist una força política defensar una forma de
governar allunyada de la realitat i que, com era d’esperar, no s’ha pogut posar
en pràctica. Les mesures aprovades pel Govern, segurament imprescindibles per
sortir de la crisi, han estat contràries a les que defensava a la campanya
electoral; és açò legítim?
Davant d’aquestes objeccions els governants molts cops es parapeten
davant dels vots, però una gran majoria electoral no garanteix una gran
legitimitat, perquè si els ciutadans no coneixen el pla de govern dels polítics
o aquests el traeixen, l’adhesió dels votants s’esvaeix.
No crec que aquest sistema precipitat de governar sigui patrimoni de cap
partit polític, ni de dretes, ni d’esquerres. Un bon exemple és l’impost
turístic que fa temps aprovà una coalició d’esquerres en aquesta comunitat
autònoma. Era una mesura no recollida en el programa electoral i es va imposar
únicament per la força de la majoria parlamentària, en contra de l’opinió de la
majoria del sector turístic. Al cap de poc, el tripartit va perdre les
eleccions i l’ecotaxa fou suprimida: no tenia suport popular i no va ser
rehabilitada quan les esquerres van tornar al poder. En canvi, a Catalunya
s’acaba d’aprovar un impost molt similar. La diferència és que en aquella
comunitat autònoma els diferents governs han debatut aquesta taxa amb el sector
turístic durant anys, fins que al final una gran majoria li ha donat suport: s’ha
governat tenint en compte la realitat i no des de la campana de vidre del
poder.
Aquesta és una actuació a les antípodes de la que el Govern Balear
planeja en voler trabucar manu militari el model lingüístic del nostre
sistema educatiu, en vigor des què l’Estat ens el va transferir. És evident que
els polítics tenen tot el dret de qüestionar el paper de la llengua en
l’educació, que segur que és millorable i que ha patit el pas del temps. Un
debat amb els professors, pedagogs i associacions de pares, amb les entitats
socials i culturals seria enriquidor i permetria de comprovar quines són les
demandes socials reals i el millor enfocament per a l’educació dels nostres
fills. Res més allunyat d’aprovar un decret que obliga a impartir el curs que
ve una tercera part de les matèries en anglès i que la comunitat educativa
rebutja de front, entre altres coses, perquè no hi ha prou professors amb
suficients coneixements d’aquesta llengua.
Els polítics han cedit davant de la pressió d’un grup organitzat que ha
agitat de forma inconscient la bandera anticatalanista i el dret a decidir dels
pares. En aquest cas, com en altres, aquest “dret a decidir” no existeix. Per
açò l’ensenyament és obligatori. Igual que un pare no pot decidir si envia o no
a l’escola el seu fill tampoc està capacitat per triar la llengua en què aquest
s’ha d’educar. És responsabilitat del Govern i dels professors, que són els que
tenen els coneixements i la informació.
Males formes de governar només poden portar males conseqüències. Davant
d’un món cada cop més complicat i divers no podem demanar solucions simplistes.
Els problemes s’han d’analitzar en profunditat; els governants els han de
debatre amb els ciutadans, respectar tots els interessos implicats i prendre
decisions meditades cercant el bé comú. Només una actitud activa de la societat
pot impedir la deriva autoritària i el conflicte permanent en què s’està
assentant la nostra democràcia.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada