dissabte, 4 de maig de 2013

Decisionisme polític i sobirania popular


Tant si ens fixam en la política municipal, com l’autonòmica o en el Govern de la nació, cada dia és més freqüent que els nostres governants prenguin les decisions més dràstiques. Poc importa que les coses hagin funcionat d’una determinada manera durant dècades, perquè el polític que ha guanyat unes eleccions es creu legitimat per capgirar-ho tot sense gaire justificació en un tres i no res: la circulació del centre de Maó, el PTI, l’educació o la justícia. Sembla que els polítics tenen una gran preocupació per justificar el seu sou i demostrar que treballen de valent.

Tanmateix, tenc dubtes de si es fa una bona feina modificant les regles del joc d’un dia per l’altre. Un bon treball requereix un estudi previ, conèixer en profunditat la realitat, amb els seus diversos aspectes, per donar la resposta adequada a les dificultats plantejades. En cas contrari podem estar magnificant els problemes existents. El canvi permanent trastorna als ciutadans; quan afecta a qüestiones econòmiques introdueix una inseguretat jurídica contrària al progrés; en temes socials, culturals i educatius confon als seus destinataris que abans d’haver arribat a port ja han de tornar a partir.


En la política actual tota acció crea la seva reacció i els guanyadors d’avui frissen per refer les lleis dels guanyadors d’ahir, en un moviment pendular que no mena enlloc. La urgència és la norma per legislar i l’excusa que permet utilitzar fórmules que sortegen el control parlamentari. Aquesta manera de treballar porta a què les lleis siguin tan plenes d’errors i decisions equivocades que cal rectificar-les al cap de pocs mesos de ser aprovades, si no les ha condemnat un jutge abans. A Espanya hem inventat les lleis amb data de caducitat.

Semblava que després de la catàstrofe mundial que ha estat la invasió d’Iraq, justificada per la possessió d’armes de destrucció massiva que no van aparèixer mai, els nostres estadistes analitzarien més a fons els temes abans de prendre una decisió. L’exemple d’una nació poderosa com els Estats Units i els seus aliats, empantanegats una dècada en una guerra estèril i de la qual han sortit més debilitats i han deixat l’Iraq en una situació caòtica, hauria d’haver estat prou advertiment contra les decisions precipitades. Però en comptes d’un avís sembla que ha estat un exemple. De fet, els governants, enlloc d’evitar els errors dels seus predecessors, els utilitzen cínicament per justificar les seves actuacions, en un joc maquiavèlic en què els únics perdedors són els ciutadans.

Potser hem donat massa poder als nostres dirigents. En ocasions em fan enveja els Estats Units, on els polítics es poden passar anys i panys discutint una llei fins que aconsegueixen aprovar un text ben diferent de la proposta inicial, a mig camí de les opcions dels dos bàndols. En aquell país, els constituents, Jefferson, Washington, van comprendre el perill que suposa concentrar les potestats de l’Estat en el Govern i van esmicolar el poder entre el Govern i el Parlament d’una tal manera que els canvis només es poden fer si compten amb un gran consens, com a garantia de què responen a la sobirania popular.

Aquest és el rovell de l’ou de la qüestió. No és que la moderació i l’equidistància siguin uns objectius bons per ells mateixos; del que es tracta és de què el Govern respongui a les demandes reals dels ciutadans i no a les pressions de petits grups molt influents. No hi hauria cap objecció a què un president sancionés una nova llei si els ciutadans fossin conscients de les seves implicacions i les aprovessin. En canvi, cada vegada més constatam que en les eleccions els candidats defugen d’explicar els seus programes i es centren en projectar una imatge o un missatge genèric capaç de suscitar grans adhesions dels votants.


Aquesta forma de plantejar les campanyes electorals és tributària del màrqueting, on s’ensenya a simplificar el missatge per arribar al major nombre de potencials consumidors. Açò, que és ben legítim a l’hora de vendre una colònia, ¿és vàlid quan s’han de triar les persones que ens han de governar quatre anys? És el sufragi la signatura d’un contracte en blanc? En les darreres eleccions generals hem vist una força política defensar una forma de governar allunyada de la realitat i que, com era d’esperar, no s’ha pogut posar en pràctica. Les mesures aprovades pel Govern, segurament imprescindibles per sortir de la crisi, han estat contràries a les que defensava a la campanya electoral; és açò legítim?

Davant d’aquestes objeccions els governants molts cops es parapeten davant dels vots, però una gran majoria electoral no garanteix una gran legitimitat, perquè si els ciutadans no coneixen el pla de govern dels polítics o aquests el traeixen, l’adhesió dels votants s’esvaeix.

No crec que aquest sistema precipitat de governar sigui patrimoni de cap partit polític, ni de dretes, ni d’esquerres. Un bon exemple és l’impost turístic que fa temps aprovà una coalició d’esquerres en aquesta comunitat autònoma. Era una mesura no recollida en el programa electoral i es va imposar únicament per la força de la majoria parlamentària, en contra de l’opinió de la majoria del sector turístic. Al cap de poc, el tripartit va perdre les eleccions i l’ecotaxa fou suprimida: no tenia suport popular i no va ser rehabilitada quan les esquerres van tornar al poder. En canvi, a Catalunya s’acaba d’aprovar un impost molt similar. La diferència és que en aquella comunitat autònoma els diferents governs han debatut aquesta taxa amb el sector turístic durant anys, fins que al final una gran majoria li ha donat suport: s’ha governat tenint en compte la realitat i no des de la campana de vidre del poder.


Aquesta és una actuació a les antípodes de la que el Govern Balear planeja en voler trabucar manu militari el model lingüístic del nostre sistema educatiu, en vigor des què l’Estat ens el va transferir. És evident que els polítics tenen tot el dret de qüestionar el paper de la llengua en l’educació, que segur que és millorable i que ha patit el pas del temps. Un debat amb els professors, pedagogs i associacions de pares, amb les entitats socials i culturals seria enriquidor i permetria de comprovar quines són les demandes socials reals i el millor enfocament per a l’educació dels nostres fills. Res més allunyat d’aprovar un decret que obliga a impartir el curs que ve una tercera part de les matèries en anglès i que la comunitat educativa rebutja de front, entre altres coses, perquè no hi ha prou professors amb suficients coneixements d’aquesta llengua.

Els polítics han cedit davant de la pressió d’un grup organitzat que ha agitat de forma inconscient la bandera anticatalanista i el dret a decidir dels pares. En aquest cas, com en altres, aquest “dret a decidir” no existeix. Per açò l’ensenyament és obligatori. Igual que un pare no pot decidir si envia o no a l’escola el seu fill tampoc està capacitat per triar la llengua en què aquest s’ha d’educar. És responsabilitat del Govern i dels professors, que són els que tenen els coneixements i la  informació.

Males formes de governar només poden portar males conseqüències. Davant d’un món cada cop més complicat i divers no podem demanar solucions simplistes. Els problemes s’han d’analitzar en profunditat; els governants els han de debatre amb els ciutadans, respectar tots els interessos implicats i prendre decisions meditades cercant el bé comú. Només una actitud activa de la societat pot impedir la deriva autoritària i el conflicte permanent en què s’està assentant la nostra democràcia.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada