Les lleis, els polítics i la supressió d’organismes públics

Fa pocs dies hem estat sorpresos per la notícia de què l’excedència concedida pel Consell Insular de Menorca a Simón Gornés era vàlida perquè, tot i que la llei reserva aquest dret als funcionaris de carrera, és a dir aquells que tenen la seva plaça fixa, una sentència del Tribunal Constitucional del 1999 permet estendre aquesta situació als funcionaris interins. Tanmateix, aquesta discrepància entre una llei i una sentència fa pensar que hi ha qualque cosa que no encaixa.

Curiosament, fa poc m’he trobat amb un cas similar. La majoria dels contractes públics que, segons la Llei de Contractes del Sector Públic, s’han de qualificar com contractes de servei públic (neteja, recollida de fems, ajuda a domicili, etc.)  els jutges estan interpretant que han de ser contractes de serveis, ja que hi ha una directiva europea del 2004 que estableix un criteri completament diferent, i molt més restrictiu. Però l’actual llei de contractes fou promulgada el 2007. Llavors, com és que el Parlament va dictar una norma incompatible amb la normativa europea? No se sap, però la conseqüència és que un precepte de la llei no es pot complir i hem d’aplicar-ne un altre que no és a la llei.

Si ens fixam és la mateixa situació de l’excedència de l’arqueòleg Simón Gornés: la norma que presumptament vetava l’excedència a la situació d’excedència (l’EBEB) és del 2007, posterior a la sentència del Tribunal Constitucional. Així i tot, en el moment de la seva aprovació no es va voler adaptar la llei a la doctrina constitucional  i posteriorment tampoc s’ha realitzat aquesta correcció.

En els dos casos, ens trobam davant lleis que contenen preceptes inaplicables i que poden causar perjudicis als interessats; d’aquesta manera creen una inseguretat jurídica i un desgavell considerables. Sembla que, en determinats casos, els polítics no tenen gaire consideració per les sentències judicials i la normativa europea, uns polítics que no es priven d’aprovar lleis, decrets i reglaments constantment i d’esmenar-los de forma compulsiva. Fa uns anys, el Parlament era més primmirat i, per exemple, cada any modificava la Llei d’Hisendes Locals per retocar els aspectes dels impostos municipals que els jutges havien interpretat que eren erronis.

En el fons podem intuir que hi ha una pugna entre el Congrés i els altres poders, ja siguin els tribunals de justícia, la Unió Europea o les Comunitats Autònomes. Cada cop tenim uns parlamentaris més atrinxerats, que intenten fer la guerra pel seu compte, sense tenir gaire en compte les “víctimes col·laterals”, és a dir els soferts ciutadans.

El darrer episodi d’aquesta lluita tan extravagant l’estem veient a la reforma de l’Administració pública. Sota aquesta bandera el Govern Central acaba d’anunciar la supressió o fusió d’un grapat d’organismes propis i, a més, vol que les comunitats autònomes n’eliminin d’altres seus, com ara els Defensors del Poble, els Tribunals de Comptes o les oficines metereològiques.

És clar que en temps de crisi s’han de prendre totes les mesures possibles per racionalitzar la despesa pública i que hi ha ens que potser van tenir sentit en el moment de la seva creació, però que actualment només sobreviuen pel tarannà conservador de l’administració pública. Per açò fa bé l’Estat eliminant els organismes les funcions dels quals es poden realitzar d’una altra manera, de forma més econòmica. Així mateix, l’Estat central pot convidar a les Comunitats Autònomes a encetar el mateix procés, ja que algunes han patit la mateixa tendència a inflar globus administratius. Tanmateix, el que no té cap sentit és intentar imposar a les autonomies la supressió d’aquests òrgans, alguns dels quals estan recollits en els Estatuts d’Autonomia i, a més, realitzen les seves funcions de forma eficaç, prestant un gran servei als ciutadans.

Però és que, a més, el ministre Montoro va amenaçar amb represàlies de tipus econòmic a les comunitats autònomes que no acatessin les instruccions de l’Estat. Aquesta actuació suposa desconèixer de forma conscient la concepció de les autonomies a la Constitució Espanyola. Per molt que li pesi al ministre, no té les autonomies a les seves ordres i qualsevol intent en aquest sentit serà aturat pel Tribunal Constitucional, com ja vam veure amb la LOAPA.

En canvi, en la creuada reformista del Govern es troben a faltar dos aspectes. El primer és que la despesa de tots els organismes a suprimir és reduïda; de fet, es tracta més d’una mesura exemplaritzadora que una actuació que pugui atènyer un estalvi palpable. Per açò estranya que no inclogui en el llistat de baixes a les televisions autonòmiques, les quals sí que són econòmicament significatives. Per exemple, hagués estat una bona idea crear un únic canal públic autonòmic, amb estacions locals, ja que així el cost s’hauria reduït. Potser l’extrem control ideològic que cada govern, central i autonòmic, exerceix sobre les seves televisions, dificulta aquesta mancomunitat audiovisual.

En segon lloc, tots els organismes presumptament redundants realitzen serveis per als ciutadans. Potser es poden prestar de forma més econòmica, però la gent corrent hi treu un profit. En canvi, als parlaments i als governs, tant central, com autonòmic, i fins i tot en molts municipis, hi ha un conjunt de persones contractades sota aquest immens paraigües que són els “càrrecs de confiança o assessorament especial” i que a vegades també reben noms eufemístics com “personal eventual” o “personal administratiu de suport”. Es tracta de persones que cobren sous públics sense haver passat cap procés selectiu, només gràcies a la benevolència dels partits polítics que els nomenen. D’aquest n’hi ha milers al Govern Central, uns 450 al Govern Balear, 33 al Parlament Balear (tres menorquins) i set al Consell Insular.

És clar que la despesa d’aquests càrrecs purament polítics (no realitzen funcions administratives reals) no és menyspreable i no presten serveis directes als ciutadans, sinó als seus partits. Si el Govern Central vol estalviar, també seria una bona idea reduir aquests càrrecs. Així s’evitaria l’absurditat d’algun Parlament Autònom que ha deixat sense sou als parlamentaris, però manté aquest personal polític.

Les lleis haurien de servir per organitzar la vida dels ciutadans. Els polítics actuals han après a utilitzar-les com a arma de poder i com a instrument de manipulació; amb les lleis ens volen despistar, apuntant en la direcció equivocada: l’enemic no són un grapat d’organismes d’una mida ínfima, ni els funcionaris que hi treballen, ni les comunitats autònomes, sinó més bé la infrastructura política que han creat i mantenen amb els nostres impostos.

Alfons Méndez Vidal