Menorca en els llibres de viatges. Bartholomew, Bidwell i Bellingham

Bartholomew, un enginyer anglès que treballà en la instal·lació del primer cable telegràfic submarí de Mallorca, el 1869 va publicar el llibre “Seven weeks in the Balearics Islands”, en què també parlava una mica sobre Menorca i Eivissa. De la primera destaca la ciutat de Maó, “la segona ciutat de les Balears per les seves dimensions i en alguns aspectes més important que Palma”, on també hi ha els millors hotels que “tenen una considerable clientela dels vaixells (bàsicament anglesos i americans)”. L’autor troba l’església de Santa Maria (que qualifica erròniament de catedral) “gran i important” i el seu orgue “era el millor d’Espanya fins que va ser erigit un nou a València el 1861”. La ciutat té una bona sala de lectura “on es troben uns pocs maonesos, orgullosos de saber xerrar anglès”. Bartholomew havia estat informat que molts menorquins xerraven anglès, cosa que comprova que no és certa, tot i que uns quants dels ciutadans més vells es recordaven de la dominació britànica i xerraven molt bé dels anglesos, mentre denigraven els espanyols i el seu govern.

L’autor fa un breu repàs a la història de Menorca i dóna algunes explicacions sobre les petxines de la costa i les platges de l’illa. També esmenta unes restes antigues “que se suposa que són un altar druídic”. Tanmateix, per ell “l’aspecte general del país presenta una comparació desfavorable amb les altres illes; el seu paisatge és molt menys variat i la major part de l’illa està mal conreada”. Només destaca “algunes polides valls anomenades barrancs” i a Ciutadella “un curiós llac subterrani dins d’una cova prop de cala Parella”. En definitiva s’acomiada sense recança: “Ara deixaré amb plaer Menorca perquè, en la meva opinió, és la menys interessant de les tres principals illes, i presentaré al meu lector la més bella de totes, la de paisatges més variats, la més interessant pels seus habitants i els seus costums, la més fèrtil, i en canvi la més desconeguda de les Balears, Eivissa la perla de la Mediterrània”.

Pocs anys més tard, el 1876, Charles Toll Bidwell, cònsol britànic a Palma, publicava “The Balearic Islands”. Tot i que més que un llibre de viatges és una monografia sobre l’economia i la societat de les illes, ens proporciona algunes dades d’interès. A la introducció apunta que a la seva època Menorca és l’illa més coneguda pels anglesos: “per moltes persones, la menció de les illes Balears els suggereix Port Mahón i, naturalment, es coneix més sobre la illa petita que sobre la gran, degut a la nostra repetida possessió de Menorca”. L’autor continua dient que “tenim més que dir de Mallorca, que en la nostra opinió, és, de molt la més interessant i més agradable de l’arxipèlag”. Poc més endavant afirma que les illes reben molts pocs visitants estrangers fins al punt que “d’ençà que Menorca va deixar definitivament de formar part de les nostres possessions, segurament ben pocs anglesos han visitat les Balears”.

Cap al final es refereix a la vàlua del port de Maó: “en parlar de ports, estam temptats a referir-nos en primer lloc a l’important Port de Maó que tan conegut deu ser pels navegants britànics com ho pugui ser pels espanyols”. Tanmateix, quan Bidwell visita l’illa el port estava en decadència: “el que ha estat un cop mortal pel port de Maó ha estat la introducció del vaixell de vapor, ja que de llavors ençà aquest port magnífic mai més no ha fet falta”. Aquest declivi afecta tant al comerç, que es limita a un petit tràfic de cabotatge, com als vaixells de guerra; ja que en altre temps les flotes britànica, francesa i russa, igual que l’espanyola, solien hivernar al port.

Bidwell valora molt positivament la ciutat: “[Maó és] una ciutat petita, lluminosa, neta, amb gent amable i amb algunes persones que encara ara i en un mal anglès els expressaran la seva admiració per Anglaterra i els parlaran amb orgull i afecte dels bons temps en què Menorca era de domini britànic. [...] Si es compara Maó amb qualsevol altre ciutat de la costa espanyola crida l’atenció per la seva netedat, però en canvi hi ha una manca d’activitat i un silenci que arriben a ser depriments”. Abans ha indicat que “comparant les dues capitals de les illes, probablement sigui més fàcil trobar una casa, moblada i tot, a Maó que a Palma; allà la gent està més acostumada a tractar amb els estrangers i, en general, és més hospitalària; [..] en conjunt la vida és més barata que a Mallorca”.

Imatge del llibre de Bidwell

L’autor descriu de forma detallada l’economia de l’illa. Els gèneres més exportats, pel seu valor són el calçat (461.030 $) i els teixits de cotó (77.255 $), seguits del ramat boví (9.475 $) i el blat (4.770 $). Pel fa a l’agricultura remarca el gran profit que treuen els pagesos d’un terreny molt rocós, de manera que  al seu parer l’illa “produeix els millors cereals i els millors fruits, naturalment en quantitats molt més limitades que a Mallorca”. Una mostra de blat que es va enviar als Estat Units fou tan satisfactòria que es rebé una comanda de 1.000 faneques. La introducció de l’enclova ha permès la formació de pastures artificials, que proporcionen menjar als animals que fins llavors només tenien herbei i els anys de sequera es morien de fam. La raça del vaquí és bona i la llet de les vaques és una part important de la producció de les finques del nord de l’illa.

Segons Bidwell, la vinya és un dels cultius més profitosos. Fins feia dotze o quinze anys havia ocupat una gran part de les petites propietats de l’illa, però es va veure afectada negativament per la plaga de l’oïdi del 1850 i llavors ocupava una extensió reduïda, tot i que major que a Eivissa. El vi negre, “malgrat no ser un article per a l’exportació, és un vi pur, substanciós i més o manco del mateix preu i qualitat que el vi de taula francès, al qual s’assembla considerablement”. L’anglès prossegueix assegurant que, pel seu gust, “aquest vi és en tots els aspectes millor que els vins negres de l’illa gran”.

Els sabaters abunden i gràcies a la seva habilitat s’ha desenvolupat un ampli negoci d’exportació a les colònies que proporciona feina a un gran nombre de famílies de Mallorca i Menorca. L’empresa més gran és la fàbrica de cotó del port de Maó que ocupa unes 350 persones, principalment dones.

Bidwell no deixa d’anotar costums locals. El que el va sorprendre més fou la forma de festejar d’amagat. Els joves feien forats a les parets per poder xerrar i a Maó l’enamorat s’amagava darrera de les persianes, de forma que li tapaven el cos, però deixaven a la vista les cames, “i aquest espectacle en un carrer curt es repeteix mitja dotzena de vegades”. Els darrers vint-i-cinc o trenta anys s’havia produït una considerable emigració que l’autor atribueix “més a la insuperable aversió dels illencs a fer el servei militar que a la dificultat per trobar feina”, tot i que matisa que “la proximitat d’Algèria va permetre als primers emigrants trobar uns mitjans de vida potser millors que els que tenien a Menorca”.

El 1878 va passar per les Illes la senyora Bellingham, també britànica i que feia un viatge per Espanya, les vivències del qual va plasmar en un llibre, publicat el 1882 i que volia donar una idea fresca i natural del que veia; així i tot es nota que havia llegit el llibre de Bidwell. Més de la meitat del llibre és reservat a l’illa de Mallorca; a Eivissa no es va desplaçar. Malgrat que va passar dos mesos i mig a Menorca, només ens diu que “aquesta illa és plana i poc interessant en extrem; però pot bravejar del millor port natural d’Europa”. Segons confessa, va dedicar el seu temps a passejar pel port, pescar i a les audicions diàries de l’orgue de Santa Maria.

Alfons Méndez Vidal