Menorca en els llibres de viatges. Les guies de viatge internacionals

L’aparició de persones que es desplaçaven a països llunyans va provocar diverses reaccions en els indrets que eren visitats. La demanda estimulà l’oferta d’allotjaments, transport, objectes per comprar i, també, de guies de viatge per orientar als potencials visitants. Es tracta d’obres escrites amb la voluntat d’oferir informació objectiva i pràctica; són obres comercials, amb ànim de lucre. Aquests trets les diferencien dels anteriors llibres de viatge, en què els autors no tenen intencions crematístiques i volien oferir la seva visió personal dels països que visitaven. Al segle XIX i inicis del XX eren obres pràctiques, sense gairebé il·lustracions i que tenien l’aspecte d’un diccionari.

La primera guia turística fou publicada per l’alemany Karl Baedecker el 1828, amb el títol “Viatge pel Rhin, de Mainz a Colònia”, que el 1832 va traduir al francès. Durant aquesta dècada Baedecker va editar diverses guies més, inclosa la de Suïssa el 1834. El segon editor de guies fou John Murray, qui el 1836 va publicar “El manual pels viatgers en Europa”, la primera en anglès. Els primers anys, els dos editors van col·laborar i algunes guies Baedecker, publicades en alemany i francès, eren traduccions d’obres similars de l’editor anglès. El 1861 Baedecker editaria la primera guia en anglès. El 1841 Adolphe Joanne havia tret la primera publicació en francès, “la Guide de voyage Joanne”, sobre Suïssa. El 1855 l’editor va cedir els seus drets a Louis Hachette. Les guies d’aquestes tres cases es van fer molt populars i eren l’acompanyant habitual dels viatgers fins ben entrat el segle XX. De fet, han resultat un bon negoci editorial ja que tant les Baedecker com les Hachette encara es publiquen. 

Primera guia Baedecker

La primera guia d’Espanya va ser editada el 1845 per Murray. L’autor era John Ford i és més coneguda amb aquest nom. Ford coneixia en profunditat el país gràcies al seus viatges a cavall. El seu llibre té un cert valor literari i és ple d’humor i anècdotes; va promoure l’interès per Espanya. Durant molts anys era l’única guia del país; es van publicar dues edicions més fins que el 1859 va aparèixer la guia Joanne d’Espanya i Portugal, obra de Germond de Lavigne, un hispanista autor de llibres de temàtica diversa i de traduccions d’obres literàries espanyoles al francès. Aquesta guia és important per ser la primera en incloure il·lustracions fotogràfiques; a més fugia de la recerca de l’Espanya morisca i oferia una imatge més solemne. El primer títol, “Itinéraire Descriptif et Historique de l’Espagne et du Portugal ”, va tenir tres edicions. El 1687 va sortir una versió modernitzada, “Espagne et Portugal”, que es va reimprimir el 1872 i el 1879. A partir d’aquesta darrera data es va editar amb una periodicitat gairebé anual fins a la mort de l’autor, el 1896.

El 1865 es van editar dues noves guies d’Espanya, una de Henry O’Shea i l’altre de Bradshaw. El primer era d’un irlandès que, després d’haver servit al cos diplomàtic espanyol i emparentar-se amb la noblesa del país, es va establir a Biarritz, on va publicar obres de caire històric i geogràfic sobre Espanya i el País Basc. George Bradshaw, pel seu costat, era un cartògraf anglès que es va fer famós editant mapes i, especialment, guies ferroviàries del Regne Unit, la primera el 1841. A partir de la seva mort, esdevinguda el 1853, l’editorial va ampliar el seu camp d’acció a les guies de viatge i el 1865 sortia la d’Espanya i Portugal, escrita per Charnock. Precisament, aquesta fou la primera guia turística en la que apareixien les Illes Balears. Posteriorment, O’Shea inclouria les illes en la seva tercera edició del 1868 i Murray en la quarta edició del 1869. 

Imatge de la guia Murray

Baedecker no s’introduiria al mercat espanyol fins al 1897, en alemany, que l’any següent es traduí a l’anglès. Fins a la segona edició anglesa, del 1901, no es troba una breu referència a les illes Balears. Aquesta guia de cada cop prengué més importància i molt aviat es feren traduccions a altres llengües, com la francesa del 1900. La darrera edició en anglès fou la quarta del 1913; després no en tornam a trobar fins el 1959, en canvi se seguí editant en altres idiomes.

Durant les tres primeres dècades del segle XX el nombre de guies va augmentar. Entre aquestes la més notable és d’Albert Calvert, un enginyer de mines anglès que mentre feia lucratius descobriments a Austràlia, publicà alguns llibres sobre el país austral. Les dificultats que sorgiren el van moure a emigrar a Espanya el 1898, on va editar trenta-sis llibres. La majoria  formen part d’una col·lecció titulada “The Spanish Series” i es poden considerar com a guies de viatge sobre el país i els seus monuments. Entre aquests es troba la guia dedicada a Catalunya i les Illes Balears, que veié la llum el 1910; a més en la guia d’Espanya del 1911 també s’incloïen les illes Balears.

Com ja hem apuntat, la primera guia en què van aparèixer les Illes Balears fou la Guide Joanne del 1859, on hi havia un bon mapa. El text no va patir pràcticament cap modificació durant els més de trenta-cinc anys en què es va anar editant. Dedica gairebé la mateixa extensió a Mallorca i a Menorca i bastant menys a Eivissa i Formentera. Com a mínim la part relativa a Menorca, utilitza extensament les entrades del Diccionari de Madoz, que havia aparegut a Madrid el 1848, la qual cosa fa evident el caràcter mercantil d’aquest tipus d’obres.

Mapa de la Guide Joanne

Menorca és presentada com l’illa que té el pitjor clima de l’arxipèlag, pels forts vent del nord, que destrueixen les collites. A més, a la primavera i la tardor hi ha forts canvis de temperatura que, segons l’autor, expliquen la freqüència de les malalties en aquesta illa. A diferència de Mallorca i Eivissa, que compten amb terrenys molt fèrtils, el sòl de Menorca es caracteritza per l’abundància de pedres i la lleugeresa de la capa de terra.

En contrapartida, les construccions ciclòpies de Menorca, les taules, són més impressionants que les de Bretanya i Anglaterra. Els menorquins, per mor del llarg contacte amb els anglesos, també són menys supersticiosos i fanàtics que els mallorquins. L’autor dedica bastant d’espai a descriure la vestimenta masculina i femenina de mallorquins, menorquins i eivissencs.

Maó, construïda sobre una eminència que domina el port, té un aspecte molt pintoresc, però “ja no és l’ombra del que va ser. L’herba creix als carrers deserts i les cases estan quasi deshabitades”. El motiu és la disminució del comerç en finalitzar la dominació anglesa; per aquest motiu molts menorquins han emigrat, “uns a Espanya i la major part a Algèria”. El port de Maó és “una obra mestra de la naturalesa” on es troben, entre d’altres el fort de Sant Felip i un hospital militar molt bell construït pels anglesos. I a més, “Maó és la pàtria del cèlebre Orfila”.

A continuació la guia descriu el clàssic recorregut de Maó a Ciutadella, on només cal remarcar Alaior, “que els francesos de l’edat mitjana comparaven amb Montpeller, a causa del seu bon clima”; també fa notar les escultures de l’església de Santa Eulàlia, obra d’un mallorquí autodidacte. Els passejos de Ciutadella “serien agradables si es plantessin arbres”. La ciutat està voltada d’una muralla en bastant bon estat, que es remunta al temps dels moros. La catedral gòtica és gran, alta i espaiosa, i flanquejada d’una bella torre quadrada. El port és petit i poc profund, però ben abrigat. Al sud hi ha el fort de Sant Nicolau i al seu costat una caverna que rep el nom de “Fuelle del diablo” pel renou que hi fa la mar. A dues milles es troba la Cova Perella. Aquestes darreres referències procedeixen del llibre de John Armstrong.

Alfons Méndez Vidal