Les reformes econòmiques: govern o espectacle?

El ministre d’Economia surt en televisió i fa unes breus declaracions anunciant que el Govern farà una important reforma; als diaris de l’endemà apareix una fotografia sota un gran titular; es concentren milers de persones a protestar: els diaris digitals publiquen immediatament grans imatges amb uns lacònics comentaris. Vivim un món dominat per la imatge i on la paraula està en retrocés. Les fotografies substitueixen la informació i els ciutadans desconeixen l’entrellat de les decisions dels governants, de les quals només copsen les conseqüències immediates.

Pels polítics el que compta és transmetre als votants el missatge de què es governa de forma decidida; per açò es prenen mesures espectaculars, d’efectes ràpids i directes, que es visualitzen fàcilment sense necessitat de pensar. Si arriba una malaltia animal, ja siguin les vaques boges o la llengua blava, s’han de matar tots els animals que hi hagi per allà, afectats o no; si apareix una nova variant del grip, cal vacunar la major part de la població, sense tenir en compte si realment el grip és tan perillós i la vacuna és realment efectiva; si sentim una amenaça d’atac terrorista aeri, s’obliga a tots els passatgers a passar uns controls exhaustius, malgrat la seva eficàcia contra els terroristes sigui gairebé nul·la, perquè el que realment importa és que els ciutadans es tranquil·litzin pel dispositiu desplegat i pensin que el Govern ha posat tots els mitjans per combatre l’amenaça terrorista.

En la política econòmica no estem millor i els ministres enlloc de preocupar-se per administrar de forma prudent les finances de l’Estat, es centren en transmetre el missatge de què s’estan prenent les decisions correctes. Si Espanya té molts milions de persones sense feina, s’aprova un reforma laboral de gran profunditat per combatre l’atur, però realment el que importa no són els canvis introduïts, sinó transformar el sistema perquè els mercats i la gent cregui que així la situació millorarà. Si els mesos següents l’atur puja, el ministre afirma que les dades encara serien pitjors sense la reforma, perquè sempre hi haurà mitjans que ho proclamin com a veritat absoluta i seguidors que s’ho creguin per principi.

Tots els Governs i els partits de l’oposició pateixen el síndrome de l’espectacle. El president Zapatero va intentar transmetre el seu optimisme en la situació de l’economia en contra d’opinió del seu ministre Solbes, que per açò va dimitir. Es van donar ajuts i s’aprovà la Llei de la Dependència sense tenir els recursos suficients. Després d’haver estat anys clamant contra l’economia del totxo, quan va esclatar la crisi, es va encetar un programa d’obres públiques per ajudar a les empreses constructores i combatre l’atur. El resultat ha estat el major i més perllongat dèficit públic en temps de pau que hagi conegut aquest país. Rubalcaba critica els retalls pressupostaris del nou govern, que són continuació dels realitzats per l’anterior, però sense explicar què faria ell. Intenta donar la imatge de sensibilitat social, però hom sospita que si governés les seves polítiques no serien gaire diferents.

En la reforma de les finances públiques, iniciada pel Govern anterior i represa per l’actual, s’ha pecat per excés. S’ha introduït el compromís d’eliminar el dèficit públic. Aquesta era la política vigent al segle XIX i fins a la Segona Guerra Mundial i va ser bandejada perquè fou la culpable de l’agreujament de la crisi que va encetar el crack bancari del 1929. Llavors els Governs van intentar mantenir el dèficit controlat i van agreujar fins a extrems mai vistos l’atur i la depressió. És cert que un dèficit excessiu com l’actual és dolent, però la solució no és una sobredosi d’equilibri sinó establir mitjans perquè el dèficit no creixi tant: el problema no és l’existència dèficit, sinó la seva magnitud.

En ocasions les lleis que s’aproven susciten dubtes sobre els coneixements dels dirigents del Ministeri d’Hisenda. Així els ajuntaments, que sempre han estat sotmesos a normes més estrictes que el Govern Central i les Comunitats Autònomes en matèria d’endeutament, són bombardejats amb noves limitacions que s’acumulen a les anteriors fins al punt d’arribar a situacions contradictòries. Des de fa anys, per poder demanar un crèdit, un ajuntament ha de tenir superàvit l’exercici anterior. L’any passat es va reduir l’endeutament màxim al 75%. La nova llei d’estabilitat pressupostària aprovada fa poc obliga a tots els ajuntaments amb superàvit a destinar-lo a amortitzar deute. El resultat és un absurd: per demanar crèdit un any, cal tenir superàvit, però si es té superàvit, s’han d’amortitzar els crèdits dels anys anteriors. Un altre efecte indesitjable és el que es dóna als ajuntaments amb dèficits acumulats, és a dir els que tenen deutes amb els proveïdors. Anteriorment el superàvit corrent s’havia de destinar a reduir el dèficit anterior, és a dir a pagar els proveïdors; amb la nova norma abans caldrà tornar els crèdits als bancs.

Com en altres casos, hi ha una sobredosi. És evident que hi ha ajuntaments amb dèficit i un elevat endeutament, però és sobre aquests que cal actuar. En alguns casos es tracta simplement de què s’han incomplert les restriccions pressupostàries i d’endeutament vigents; en aquests casos cal tipificar com a falta o delicte l’incompliment de les normes i perseguir als incomplidors. En altres casos, cal reforçar les limitacions anteriors. La norma actual aplicada a totes les Entitats Locals és absurda i s’hauria d’haver limitat a les entitats locals sobreendeutades, no a totes. El deute, com tots sabem en les nostres economies familiars, és bo, perquè permet fer inversions; el que és dolent és endeutar-se per damunt de les possibilitats d’un.

La reforma financera, amb l’excusa de prendre mesures decidides, també actua de forma temerària. El mes de febrer es va demanar als bancs que reservessin doblers per si els crèdits hipotecaris fallaven i es va anunciar que el problema bancari ja estava solucionat. El mes de maig es demanen més diners amb el mateix objectiu fins a arribar a l’extrem que els bancs han d’assegurar el 30% dels crèdits no problemàtics del sector immobiliari. L’objectiu és convèncer els inversors, els temuts “mercats”, de què els bancs són solvents, però el que fan aquestes decisions és debilitar-los constantment, perquè se’ls obliga a acumular diners que podien emprar en donar crèdits i fer negoci. Els mercats s’adonen que els bancs estan cada cop pitjor i no donen crèdit als bancs ni al Govern i la prima de risc puja. El Govern, enlloc de donar tranquil·litat i defensar que els bancs ja tenen una cobertura suficient dels crèdits hipotecaris, sempre cedeix a la demanda de “reforçar” els bancs, i així el que fa és afeblir-los. Amb l’objectiu de transmetre confiança, s’ha creat una situació propera al pànic.

És cert que era necessari que els bancs asseguressin els seus crèdits hipotecaris i valoressin de forma real els immobles que serveixen de garantia. Per açò la decisió d’agrupar el negoci immobiliari dels bancs en societats autònomes i exigir que la seva valoració sigui feta per tècnics independents és correcta, però el que no es pot fer és obligar a fer unes reserves de capital desmesurades. Les provisions bancàries pel negoci del totxo són bones, però el Govern n’ha aplicat una sobredosi i algunes entitats n’estant morint, perquè sense aquestes no tindrien pèrdues ni manca de capital. Els efectes sobre el mercat immobiliari també són catastròfics, perquè els bancs, com que han de reservar tants doblers, intenten vendre els immobles a qualsevol preu, la qual cosa fa baixar el seu valor. Així el govern accelera un cercle viciós, perquè si els edificis valen menys, els bancs necessitaran augmentar les provisions. L’economia del país també es ressent, perquè els bancs, per compensar els recursos que han de destinar a provisions, han d’incrementar els seus ingressos i augmenten els tipus d’interès. Així s’agreuja el problema de la manca de crèdit que durant tota la crisi ha estat el punt clau.

No és d’estranyar que els ciutadans estiguin preocupats davant d’aquestes espectaculars mesures que donen uns resultats tan pobres. Seria desitjable que els polítics es dediquessin a gestionar els afers públics adoptant decisions raonables i coherents amb els problemes existents i deixessin els cops d’imatge pels actors de cinema i altres professionals de l’espectacle.

Alfons Méndez Vidal