Menorca en els llibres de viatges. John E. Crawford Flitch

Crawford Flitch fou un notable lingüista anglès, autor de diversos llibres, uns de viatges i altres sobre art, que visità Espanya moltes vegades i es féu amic de Miguel de Unamuno, de qui va traduir a l’anglès “El sentido trágico de la vida”. Va recollir les vivències de la seva visita a les illes Balears a “Ambients mediterranis”, publicat a Londres el 1911, i mai traduït. En el seu llibre, que pel seu títol ja evidencia la seva voluntat literària, la part central és dedicada a Mallorca i la descripció de Menorca ocupa 29 pàgines, menys que la d’Eivissa, de 39.

L’arribada a Menorca li recorda a l’autor el domini britànic de l’illa, a la qual qualifica de “membre perdut de l’Imperi Britànic, tres cops en les seves mans i tres cops perduda”. En tot cas, la descripció inicial sobre el port de Maó, és molt amable: “Un bastió escarpat del penya-segat vermell s’estén cap a l’est protegint l’entrada del més bell port de la Mediterrània, “esta preciosa joya”, com els espanyols l’anomenen”. Tanmateix, aviat arriba la decepció perquè “l’ull que s’ha anat acostumant a l’aspecte de les ciutats mediterrànies detecta un aspecte estrany, [...] aliè a la llangor i els ecos d’una pompa passada d’aquestes; en canvi el viatger es troba en un estirat, gasiu i prosaic port anglès del segle XVIII”.

La ciutat de Maó guarda l’empremta de la dominació britànica ben fresca, amb el seu inconfusible aire de neteja i senzill decòrum; el camp li recorda l’Anglaterra cèltica, especialment, el paisatge d’erms escombrats pel vent de Cornwall, “dominat per llargues parets de pedres esfondrades i arbres atrofiats acovardits per les tempestes marines”.

Ciutadella també li provoca una sensació ambivalent. Ha escapat a la transformació anglesa i conserva el seu caràcter espanyol millor que cap altre població de l’illa. Les cases que flanquegen els seus carrers amb arcades són més amples i dignes. La vila pren l’aire d’espaiosos passejos amb fileres de senzills arbres. Però també “té amples places rodejades de tristos palaus del segle XVIII; els nobles propietaris es gasten les seves rendes a Madrid, si realment és possible esprémer qualsevol renda dels camps de pedra de Menorca”. Per l’altra banda al Casino Republicà va trobar “la simpàtica artista Sorianita” que li proporcionà un espectacle ben divertit cantant fandangos.

L’autor cerca elements pintorescos, que troba a la costa: “per un laberint de barrancs s’arriba a una cala de clares aigües de color maragda sobre la qual s’alça una roca daurada de més de trenta metres i, de cop et trobes en el bressol de la nostra raça, la ciutat rocosa de cales Coves, on la paret de la roca presenta l’aspecte d’una bresca de coves. Allà l’anglès reflexiona sobre com devien de ser els seus primitius habitants: “en la tènue matinada del món aquest lloc estava ple d’homes, tot i que, qui pot aventurar d’on venien, quin era el seu aspecte o com xerraven?”

Més tard visita la muntanya del Toro, on s’aixeca una església petita i blanca, i a la qual els pelegrins pugen descalços a pregar a Nostra Senyora del Toro. Des de la seva petita terrassa, a Crawford Flitch li sembla que no contempla una petita illa, sinó la pàgina d’un atles, una imatge que ja havia esdevingut tòpica. Amb l’objectiu de visitar les restes talaiòtiques va anar al poble des Migjorn, on s’allotjà a la Fonda de l’Estrella. El seu guia fou el farmacèutic del poble que, segons l’autor, patia deliris de la imaginació i organitzà la visita a un jaciment prehistòric a trenc d’alba.

En la seva excursió es troba davant d’una taula , “una columna gegant rodejada d’un cercle de pedres que una vegada havia contemplat terribles ritus a punta d’alba d’obtusos bàrbars”. L’excitació del farmacèutic es va tornar màxima en arribar a la necròpolis de Biniatzem, amb les seves coves baixes tallades en la paret del barranc, de petites portalades quadrades amb columnes baixes però imponents. Allà va recollir cranis prehistòrics que embolicà amb un exemplar del Daily Telegraph, “massa excitat per captar la ironia d’aquest fet”

Com es veu Crawford Flitch presta una certa atenció a les persones amb qui es troba, ja sigui el farmacèutic des Migjorn, el conductor de la diligència, els parroquians dels cafès, el sereno o els guitarristes, “que sonen una música estrident”.

Per l’autor Menorca no té la rica bellesa del Sud. Els seus trets són aspres, severs i monòtons. Tanmateix, es fa ressò d’un adagi francès per afirmar que “hi ha una dona més bella que una bella dona, és una dona lletja que ens agrada”. L’illa és tan pobre que no ha estat capaç d’engalanar les seves esglésies i palaus i per açò s’ha hagut d’embellir amb el blanc de la calç, que ha convertit, cosa excepcional, en un valor estètic.

Per aquest motiu, l’anglès experimenta un viu plaer tenyit de lirisme a les petites viles des Mercadal, es Migjorn i Alaior, on s’extasia davant de les seves cases, “blanques com la neu, des dels seus campanars fins a la profunditat dels seus soterranis”. Quan el sol del capvespre s’aixeca alt sobre els seus carrers, aquests es converteixen en rius lluminosos travessats per ones de llum que oscil·la visiblement. No és la llum febrosa de la Mediterrània, sinó una llum de cristall que té la qualitat de l’aigua. L’emblancat de les cases sembla actuar a la manera d’un prisma, desintegrant la lluïsor malenconiosa del capvespre en tons del més tendre rosa, malva i òpal. En aquests instants finals del dia “la llum que omple els carrers és plata pura. Un home que l’ha vist, ha vist d’una vegada per sempre la llum de les fades”.

I l’autor finalitza “Aquesta llum també té màgia, perquè fa sortir als fillets en massa als carrers, que ballen com elfs al clar de la lluna; però són uns elfs molt espanyols: donen cops amb els peus, fan giravoltar els seus braços formant corbes serpentines i deformen les seves boques en sorprenents ganyotes. És la màgia d’aquesta llum enjoiada la que arrossega expressions ancestrals per la seva sang.”

Alfons Méndez Vidal