Menorca en els llibres de viatges. Frederick Chamberlin

Frederick Chamberlin arribà a Mallorca el 1920, com a vicecònsol dels Estats Units, on s’hi està una dècada. Doctorat a la universitat de Harvard, exercí com a advocat a Boston, fins que el 1912 s’establí a Londres. Va escriure diverses obres sobre els reis anglesos, així com una guia de Mallorca en anglès, editada el 1925 pel Foment del Turisme i “The Balearics and their people”, publicada a Londres el 1927. Aquesta darrer llibre, a més de dos capítols de temàtica general, dedica cent pàgines a Mallorca, vint les Pitiüses i cent més a Menorca, setanta de les quals són consagrades als monuments megalítics. L’autor, que visità Menorca el 1926, indica que és una illa fàcil de conèixer i que es pot recórrer en una setmana. Planejava fer una estada curta que es va allargar quatre mesos perquè el va captivar la riquesa arqueològica de l’illa.

Es tracta d’un text peculiar, perquè, si bé l’interès principal és antropològic, hi conviuen capítols propis dels llibres de viatges amb altres sobre a la flora de Mallorca, els ocells de les Balears i els monuments prehistòrics de Menorca. Només inclou la descripció dels paisatges i ciutats menorquins i eivissencs. Per tant, és el recull de les inquietuds intel·lectuals d’una persona amb una àmplia formació intel·lectual envers un territori que demostra conèixer bé, fins al punt d’incloure paraules autòctones en un català bastant correcte, cosa poc freqüent en els escriptors anglosaxons.

Chamberlin explica que quan va arribar a Mallorca era quasi impossible trobar qualcú entre els seus coneguts que pogués indicar on estaven situades les Balears. Però la Gran Guerra Mundial va enviar a molta gent a cercar-se la vida a terres on la vida fos més econòmica. La difusió de les obres de Vuillier i Boyd, amb el seu reclam d’una vida barata i un bon clima, han fet arribar un corrent constant de visitants hivernals des d’Anglaterra, que ja són centenars i prest arribaran als milers si la diferència de nivell de vida es manté.

L’autor indica que Eivissa és una terra molt bella i especialment interessant pels sociòlegs, però que aviat ho deixarà de ser, perquè les influències de l’exterior han penetrat a l’illa els darrers vint anys i en un període similar no hi restarà res d’autòcton, llevat de les muntanyes de sal. Els mallorquins pinten els eivissencs com uns salvatges perillosos. No es pot imaginar una representació més injusta, “en diverses visites els he trobat el màxim d’hospitalaris, amables, amistosos i encantadors”.

A Menorca, Chambelin pren un especial interès a descriure les cases de l’illa. Excepte unes poques de Ciutadella i Maó, són completament desproveïdes d’ornaments. Les finestres de guillotina són molt comunes, per mor de la influència anglesa i els boínders donen un aire diferent a Maó. Les cases són totalment blanques i cada dissabte són emblancades, tant a l’interior com a l’exterior, la qual cosa atribueix a la influència àrab. La neteja és absoluta. Es deté en l’estructura de les cases de trast i de les cases de camp, i fa notar que algunes compten amb torres de finalitat defensiva. També descriu les cuines i les xemeneies i comenta la originalitat dels fumerals: són fets de trossos prims de pedra i sobresurten àmpliament de la teulada, tot prenent formes diverses. Les cambres de bany són sempre fora dels edificis. Les llars de foc són molt rares i poc apreciades pels seus propietaris, perquè durant el domini britànic els anglesos van obligar els illencs a tallar boscos sencers per alimentar-les i des que aquells van abandonar l’illa es descoratja aquest ús que es substitueix per brasers de carbó. 

El mobiliari, molt senzill, no és autòcton. Abunden les cadires i els miralls a l’estil anglès del segle XVIII. A Maó normalment hi ha un mirall a l’entrada de la casa i molts tenen marcs elaborats. Els llits sempre estan gravats amb trenats. Els gravats francesos del període de la Revolució són comuns. És freqüent veure petits retrats de membres de la família amb un marc de palla cosida. A les cases de Maó són corrents els bancs d’ullastre. A tota l’illa és possible veure enormes rellotges, de fins a dos metres i mig d’alçada, fent tic-tac amb uns pèndols enormes. Són considerats l’ornament principal de l’habitatge, tot i que, per l’autor, el seu disseny és horrorós. Tan comuns com els rellotges són les filoses de llenya amb borles de seda vermella i verda. 

Chamberlin gairebé no s’atura en els paisatges de l’illa, però no pot evitar de narrar l’entrada al port de Maó i explicar quins són els llocs d’interès. De fet comença un capítol amb una sonora frase: “La primera vista de Maó no es pot oblidar fàcilment, sempre que ens acostem per la mar. [...] De cop, sorgeix sobre els nostres caps un amfiteatre de pedra a l’esquerra que s’estén molt proper a la costa. Al nivell de la mar hi ha una llarga filera de cases baixes, de color blanc i rosa, i per damunt d’aquestes corona el turó la ciutat blanca i grisa sobre la que sobresurt una enorme església”.

L’autor és sorprès per l’ambient anglès de Maó, com ho havia estat Crawford Flitch la dècada anterior: “sobtadament un camina per una ciutat portuària de Cornwall o el sud de Devon, amb els seus carrers georgians i hannoverians, plens d’un cap a l’altre de cases angleses del temps de Nelson, amb finestres de guillotina, moltes amb boínder”. A la ciutat hi ha dos passejos: el que va a Sant Lluís, conegut com “paseo de la carretera”, que és el preferit per ser més pla, i el des Castell, que malgrat tot ofereix agradables vistes sobre el port. Els capvespres de diumenge la ciutat es buida i tothom surt amb els seus millors vestits, uns a peu i altres en carruatge; les dones vesteixen a l’estil de París. Però la població està canviant: els porticons de les finestres, abans sempre tancats, s’obren; el tràfic de vehicles, alimentat per les noves carreteres, està revolucionant Maó; els cinemes s’omplen tots els fosquets.

També és xocant la vida del centre de la població, entre les esglésies del Carme i Santa Maria, on hi ha la major part dels cafès i les botigues i es forma “una serp palpitant de gent riallera que omple els carrers”. Els cafès són plens, l’estiu fins a les tres de la matinada. Estan ben il·luminats amb làmpades; hi ha música i es juga al dòmino, les dames o a cartes. No hi ha distincions socials i rics i pobres seuen uns al costat dels altres. Els militars abunden extraordinàriament i els rics seuen abúlicament als cafès.

Tanmateix, per dessota d’aquest ambient frívol, circula la vida real de Maó: la gran majoria que es va al llit prest i feineja constantment. Entre ells hi ha els il·lustrats membres de l’Ateneu de Maó, una institució que ja seria de notar en una urbs de 100.000 habitants; els seus nombrosos membres tenen una alta consideració social.

L’autor va arribar a Ciutadella des d’Alcúdia, en la pitjor travessada marítima de la seva vida; a mig camí van haver de tornar enrere i reemprendre el viatge l’endemà. A la població només hi ha una fonda; el menjar és fantàstic i perillosament abundant, però el lloc és excessivament sorollós i no ofereix cap comoditat. Ciutadella és una ciutat blanca com la calç, fins i tot les teulades. Els carrers són ben plans i rectes, la qual cosa és estranya en un indret tan antic. Hi ha molts punts atractius per a un artista; una arcada doble ofereix unes vistes úniques. Les botigues no obren fins a les deu del matí i els carrers no ofereixen l’animació que exhibeix Maó quan cau la nit. Després de sopar les dones i els fillets són a casa i els homes als cafès, que són monàrquics o republicans. Aquests cafès polítics són els llocs més sorollosos del món i un hi acaba dels nervis. Hom va tota la vida al mateix establiment on sap exactament a qui trobarà, la qual cosa els fa feliços com un grup d’escolars.

Alfons Méndez Vidal

Superar la crisi: Innovar per progressar

És freqüent tractar la crisi actual com una gran calamitat que ha caigut sobre els nostres caps. Açò és comprensible vist el gran patiment social i individual, amb milions de persones que han perdut la seva feina i milers d’empreses que han hagut de tancar. Tanmateix, no hem d’oblidar que, per molt malament que vagin les coses, les dificultats econòmiques sempre acaben perquè són una oportunitat per iniciar noves activitats que, amb una economia puixant ningú s’hauria atrevit a començar.

El físic Albert Einstein tenia una opinió ben particular sobre les crisis. Per ell:

“La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta el progrés. La creativitat neix de l’angúnia com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.

Einstein era una persona amb autoritat moral per llançar aquestes frases tan desconcertants i provocatives. No pel seu èxit intel·lectual com a premi Nobel, sinó per la seva trajectòria vital, d’uns orígens modestos. En la seva joventut no va aconseguir entrar com a professor universitari al seu país natal, Alemanya, i va haver d’emigrar a Suïssa, on va aconseguir una feina humil a l’Oficina de patents de Berna, que compaginava amb la recerca científica, fins a donar llum la Teoria de la Relativitat Especial. Més endavant, com que era jueu, Europa es convertí en territori hostil per a ell i va tornar a emigrar, aquest cop als Estats Units.

La crisi porta la llavor de la seva superació, perquè esperona la imaginació de tothom per cercar vies noves que permetin crear noves activitats i nous llocs de treball, tan necessaris actualment. No serà criticant les mesures del Govern ni lamentant-nos de les retallades que superarem la depressió, sinó treballant de valent amb un esperit innovador per iniciar un nou cicle de creixement, que hauríem d’esforçar-nos perquè s’assenti sobre unes bases més sòlides que l’anterior, que ha naufragat de forma tan lamentable.

En aquest sentit, Menorca té davant un doble repte, ja que als estralls que ha causat en el seu teixit productiu el crack immobiliari se li afegeix un cert declivi econòmic que ben podríem batejar com “climateri menorquí” a imatge del “climateri britànic”. Amb aquesta expressió mèdica, que fa referència a la retirada del període en les dones, es coneix la pèrdua de dinamisme que va experimentar l’economia del Regne Unit a partir del 1873. Aquest país, bressol de la Revolució Industrial, fou superat pels seus competidors, Alemanya, Estats Units i el Japó, perquè s’havia especialitzat en els sectors pioners del tèxtil i el vapor, mentre que els països que venien darrera van apostar per indústries innovadores, com l’acer, l’electricitat o la química. Aquest és un fenomen econòmic general: els nous productes i activitats neixen amb molts dubtes, en un moment donat creixen amb rapidesa i, un dia o altre, decauen. Si els països o regions no canvien a temps es poden quedar aferrats a activitats sense futur.

Menorca va ser l’illa de les Balears que es va industrialitzar més prest i amb més força: a mitjans segle XIX va invertir en el calçat i el tèxtil, als quals es va afegir el metall a inicis del segle XX. Al llarg dels anys l’economia menorquina es va anar adaptant als canvis, va abandonar la indústria tèxtil, encetà l’agroalimentària (El Caserio, Helados la Menorquina) i va reconvertir la indústria del metall aprofitant l’embranzida de la naixent bijuteria. Tanmateix, la nostra economia no va entendre correctament el repte que suposava l’entrada a la Unió Europea i la necessitat de competir a escala mundial. Sense una renovació profunda, les darreres dècades la indústria s’ha anat debilitant de forma progressiva.

Alfred Pastor va indicar a la seva conferència de Ciutadella que Espanya era el país que va crear més ocupació de la Unió Europea, però que així i tot només un any va aconseguir que la seva taxa d’atur estigués per davall de la mitjana europea, perquè eren ocupacions que els espanyols no volien. Aquest fet explica que Espanya perdés un 22% de competitivitat enfront d’Alemanya: eren llocs de treball de baix valor afegit i amb salaris reduïts. La via alternativa és el creixement basat en la innovació. Aquest concepte no es basa exclusivament en la recerca, en l’R+D. Un exemple d’activitat innovadora és un taller sobre “El Nou Budisme” anunciat recentment; tot es pot reinventar i presentar de forma atractiva per al consumidor. La innovació pot ser en producte, en procés, en la comercialització,... A Menorca la producció de vi ha estat una activitat innovadora i, de fet, ha estat gairebé l’única branca del sector primari que els darrers anys ha creat llocs de treball.

En l’estudi de les biografies dels empresaris menorquins un cas alliçonador és el d’Industrial Quesera Menorquina, que, durant els anys setanta i vuitanta va anar llançant productes alternatius a El Caserio: Bonsi, un formatge baix en calories, Roqueta, tipus roquefort, filatto, formatge rallat. Quan Kraft va adquirir l’empresa el 1992 va aportar nous productes, però no en va crear cap més. Tot i que la primera dècada la seva fortalesa li va permetre seguir creixent, al segle XXI va anar reculant en el mercat de làctics fins que Kraft va vendre l’empresa. Els líders del mercat agroalimentari, com Danone, tenen una estratègia d’innovació permanent que els porta a llançar constantment nous productes, noves marques i nous envasos. Aquesta és la línia que havien encetat els Montañés fa dècades i que ens mostra el camí a seguir.

L’economia menorquina, agricultura, indústria i turisme, té necessitat de definir una estratègia a llarg termini basada en la innovació que permeti crear valor i ocupació sostenible i de qualitat. Les estratègies basades en el consum de territori només funcionen pocs anys i ens aboquen a crisis com l’actual, amb greus costos socials i econòmics.

Les associacions empresarials haurien de dirigir els seus esforços a reforçar la innovació empresarial. Aquesta és la via que ha adoptat l’Associació de Joves Empresaris. L’Administració Pública no pot treure a Menorca de la crisi, però sí que hauria de col·laborar amb empresaris i treballadors per definir les línies estratègiques de futur i per posar en marxa una política industrial, proveir els equipaments necessaris per donar suport a les accions innovadores (pensem en el cas del Parc Bit) i amb actuacions decidides en l’àmbit educatiu, i no únicament en la Formació Professional. Els polítics han de ser sensibles i atendre les inquietuds empresarials.

Potser a alguns, en aquests temps de pors i renúncies, tot açò els pot semblar que no toca de peus a terra, però més que optimisme es tracta de supervivència. La crisi només se superarà si els menorquins reaccionam i ens esforçam per construir el futur que tots aspiram a tenir. No serà cosa d’un dia ni de grans empreses, sinó de petites accions individuals amb esperit de progrés.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Alícia Davins

Després de la Primera Guerra Mundial res no va ser igual. La magnitud de la contesa, que causà milions de morts, va canviar les consciències. Amb l’electricitat i l’automòbil la vida quotidiana de la majoria de la gent s’alterà profundament. L’època dels viatgers estava tocant a la seva fi i aquests eren substituïts pels turistes. Tots aquests canvis van contribuir a fer que els relats de viatges prenguessin un caràcter diferent.

A Menorca, el retorn dels visitants fou lent. Entre els primers es troba Antònia Pujol, qui el setembre del 1924 vingué a l’illa acompanyant el seu home, un empresari català en visita de feina. L’any següent publicà el seu llibre “Menorca, la isla blanca azul” sota el pseudònim d’Alícia Davins. L’autora fou secretària d’Acció Femenina i membre de l’Associació Mundial per a la Defensa de la Dona; tornà a Maó per fer una conferència sobre “Aspectes del feminisme” l’octubre del 1926. Va ser una activa propagandista de l’illa i donà conferències sobre Menorca, el 1927 a Granollers, amb projecció d’imatges, i l’any següent a l’Ajuntament de Barcelona.

En el pròleg Davins comenta l’excel·lent impressió que li causà l’illa, de la qual valora per un costat la vessant material, com ara “la silueta de los pueblos y villas, el recuero de los campos, las lucecitas de los predios, la remembranza histórica de los “talayots” y el exotismo de las chumberas” i, per l’altra la vessant espiritual, ja que “toda Menorca es evocación a la Divinidad, un canto a la Naturaleza, un himno al creador “.

Davins té una aguda percepció dels monuments del port de Maó. Així descriu la fortalesa de la Mola com una formidable plaça forta, orgull de l’estament militar, molt present a l’illa, a pesar de què “en estos tiempos poca defensa tienen esa clase de fortificaciones”. Més endavant remarca el contrast que presenta l’austeritat dels edificis de la Base Naval amb la pintoresca situació de les cases d’esplai repartides al seu voltant i que des del vapor semblen “casitas de pesebre flanqueadas por el mar Latino”.

L’autora ens confirma les opinions d’altres viatges que es planyien dels allotjaments: “El Hotel Central, uno de tantos hoteles provincianos donde no se encuentra ni el menor átomo de confort, pero suple a maravilla esta perdonable deficiencia lo bien servida que está la mesa, sin grandes lujos, solamente mucha limpieza y amabilidad”. A Maó passeja per la Miranda, que descriu com una elegant placeta que cau sobre el mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A banda, només destaca l’església de Santa Maria i el seu orgue, del qual no recorda haver vist mai cap tan bell, gran i sumptuós en la seva vida.

As Castell, “de aspecto lindo y coquetón, sus calles muy limpias” remarca l’oposició existent entre la severitat britànica de la plaça d’armes, de grans dimensions i voltada d’austers quarters i la resta del poble, on hi manca la uniformitat arquitectònica de la resta de viles de l’illa, cosa que atribueix al fet que es tracta “de una población de recreo donde cada cual edifica a su capricho”. Finalment hi ha “el barrio marítimo, con sus hombres descalzos y sus pequeñuelos arrastrando una barca pesquera hacia la orilla”, que li recorda els quadros del popular pintor de marines Verdugo Landi.

Les majors lloances se les enduu el poble Sant Lluís, “lindo y genuino a la vez; en infantil hermosura gana a los demás de su categoría”. Els molins, amb les seves aspes cobertes de tela blanca es veuen des de molt enfora i en arribar al poble l’autora se sent transportada a un episodi del Quixot. Fa notar l’origen francès de la població, que amb els seus carrers rectes, les seves blanquíssimes parets i les flors, denota el bon gust i l’esperit cortès i galant de la noblesa francesa.

Davins, condicionada per les visites comercials del seu home, no va visitar la costa. En canvi sí que emprengué el trajecte a Ciutadella, la qual cosa ens permet comprovar que les comunicacions eren relativament bones: “el auto, un Chevrolet completamente nuevo y una muy aceptable carretera nos permitían la velocidad de sesenta por hora”. Alaior és “el Montpeller de Menorca”, una apreciació clàssica que es podia llegir en les guies de viatges. Per la seva blancor, la neteja, les persianes verdes i les costes, defineix la població com “germana bessona de Maó”.

Passa pes Mercadal, però no puja al Toro, que per la seva Mare de Déu (de la qual explica la llegenda) li recorda la muntanya de Montserrat. El turó s’alça com un gegant al centre de l’illa i les seves fonts vessen sobre les seves àrides costes. Davins reprodueix les descripcions del llibre d’Armstrong sobre Addaia i la muntanya de Santa Àgueda, amb el seu castell moro i la capella de la Verge. Tot i que no té temps de pujar-hi, s’informa de què l’ascensió és dificultosa. L’atractiu d’aquest cim rau en el contrast entre les penyes d’una vessant i les fèrtils valls i vinyes del costat oposat.

Ciutadella li va agradar particularment, fins al punt d’indicar que “a pesar de mi grande afecto por Mahón, he de reconocer la belleza de Ciudadela, y no me sorprende el orgullo de los ciudadelenses” (sic). La fonda només despunta, com la de Maó, per la seva neteja. La ciutat no és tan blanca, però destaca per l’amplària dels seus carrers, el carrer Conqueridor, llarg i espaiós i el Born, amb els seus parterres, així com la bellesa arquitectònica dels seus edificis, especialment la Catedral i el Seminari, restes d’un passat de grandesa i poder.

Davins reprodueix diverses converses amb els menorquins, com un vell filòsof d’Alaior i una veïna des Mercadal que li replica que Menorca no és bella, sinó quieta. Visita algunes cases i explica que tot i que estan decorades amb gust, els seus estadants viuen en un ambient “monacal”. A Ciutadella tasta “el tresor d’esperances terapèutiques de la camamil·la de la Mola”.

Pels voltants de Sant Lluís i de Ciutadella veu talaiots, que reconeix com importants monuments megalítics que es troben repartits per tota l’illa, però que no visita. Si els pobles li són plaents, el camp li sembla “saturado de la Edad Media” i de nit exclama “¡Todo lúgubre y desolado! Si los mahometanos volvieran, pocas innovaciones encontrarían en estas casas de campo”. Per Davins l’agricultura no progressa per l’abundància de pedres. Li criden l’atenció les parets seques, fetes per guardar els ramats de l’illa que, per error, pensa que són majoritàriament porcs, tot i que al mateix temps reconeix que aquí es fa “el famoso queso de Mahón”.

La impressió que se’n duu l’autora és molt favorable, Menorca és “la isla blanca-azul”, on la mar i el cel s’uneixen en dolça harmonia per fer més bella aquesta roca”; enlloc ha trobat habitants tan bondadosos. Per açò quan visita la Balear major comenta que “me extrañó y lamento en gran manera no encontrar en Mallorca un puñado de habitantes que conocieran la hermosura de la isla”.

Algunes veritats i moltes mentides sobre el TIL

El decret del tractament integrat de les llengües als centres docents (TIL) està crispant la nostra societat, ja de per si molt tensa per la crisi econòmica i social que vivim. El president Bauzà ha acusat els professors de fer una vaga política i ha declarat que la seva obligació és de fer complir les lleis. Aquesta darrera afirmació recorda aquell passatge del llibre “El petit príncep” d’Antoni de Saint-Exupéry, en el qual el rei apunta que “L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble de tirar-se a la mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.”

Em sembla que l’extensió de les protestes, que han desbordat els professionals de l’educació i apleguen els pares i molta gent preocupada pel tema, evidencien que el decret TIL conté elements que no són de sentit comú. D’altra banda els dirigents del PP que apunten a què es tracta d’una vaga política no deixen de tenir part de raó, perquè qualsevol acció que s’emprèn públicament en relació a l’acció de govern té un component polític, tot i que en aquest cas és indubtable que el TIL també afecta les condicions de treball dels professors.

Tanmateix, als que critiquen el caràcter polític de les protestes, cal recordar-los que la política no és un vedat privat dels polítics professionals. L’article 23 de la Constitució reconeix el dret dels ciutadans a participar en els afers públics, “directament o a través de representants”; l’article 21 el dret de reunió i de manifestació; l’article 20 el dret a expressar i difondre les opinions i idees; finalment, l’article 28 reconeix el dret de vaga dels treballadors en defensa dels seus interessos, la qual cosa ha estat interpretada de forma extensiva pel Tribunal Constitucional, de manera que poques vagues es poden qualificar de purament polítiques.

En definitiva, no és possible qüestionar la legitimitat de la protesta contra el TIL i, en canvi, hi ha molts dubtes sobre la sensatesa d’aquesta norma. A més, el Govern Balear, s’ha pres la defensa del decret com un casus bellis, i ja se sap que en les guerres la primera víctima és la veritat. Així un dels principals arguments a favor del TIL és la lluita contra el fracàs escolar, tal i com es pot llegir al web til.cab.es. Però en el decret açò no s’esmenta per res i tampoc s’aporta cap estudi o indici que permeti relacionar la immersió lingüística en català amb el fracàs escolar. Em sembla una irresponsabilitat vincular un problema tan seriós amb la llengua vehicular de l’escola sense aportar dades.

El baix rendiment dels escolars és un problema nacional, per lluitar contra el qual el ministre Wert ha impulsat una llei, que prest prendrà el protagonisme al TIL. És indubtable que forçar uns alumnes sense prou base d’anglès a què estudiïn en aquest idioma matemàtiques o ciències naturals reduirà el seu aprenentatge d’aquestes matèria.

Realment, segons s’indica en l’exposició de motius del decret, els seus objectius són “millorar les competències lingüístiques en les dues llengües oficials i en una llengua estrangera, prioritàriament l’anglès”. La motivació és “capacitar els ciutadans per tenir èxit en un món global” seguint els objectius marcats per la Unió Europea.

El decret també inclou un reforç de la llengua castellana, defensat amb molts menys arguments, fora d’una genèrica apel·lació a “eliminar les discriminacions per raó d’idioma”, que al mateix temps es reconeix que s’ha de conjugar amb la normalització de la llengua catalana, pròpia de les illes Balears. Costa d’entendre com ajuda a la normalització del català la important reducció de les hores de classe en aquesta llengua que decreta el TIL, especialment si tenim en compte que, fora de l’àmbit de l’Administració pública, l’ús de la nostra llengua encara és minoritari en el món del treball, l’empresa, els mitjans de comunicació i els espectacles, i que la nostra comunitat autònoma és receptora d’immigrants, que l’única forma que tenen de conèixer-la és a través de l’educació.

El model del decret TIL és purament quantitatiu: impartir més classes en anglès i en castellà, a costa del català. És evident que així els alumnes tindran més pràctica en aquests idiomes, però la qüestió és quin serà el cost d’aquesta política. És clar que la primera víctima serà la nostra llengua, que en les illes Balears està en una situació manifestament més dèbil i precisa d’un especial suport per part del Govern Balear, que és l’única administració que la pot emparar. Tot sembla apuntar que, al contrari, Bauzà ha pres una posició ideològica en contra del català, sense atendre a la validesa pedagògica del seu model.

Però, fins a quin punt s’aconseguirà millorar el domini de l’anglès? El decret no indica com més hores de classe d’aquest idioma permetran d’augmentar la capacitat dels alumnes. La Conselleria d’Educació tampoc ha divulgat cap estudi que empari la seva opció lingüística. Tanmateix, aquests estudis s’han fet; la Comissió Europea, n’ha realitzat dos, un el 2006 i el darrer el 2011 (Estudi Europeu de Competència Lingüística). El Instituto Nacional de Evaluación Educacativa del Ministerio de Educación va proporcionar les dades i encarregà una anàlisi de les seves conclusions a Espanya, la qual és fàcilment localitzable a Internet.

Els resultats, com és conegut, deixen els alumnes espanyols molt per davall en el rànking dels països estudiats, però també inclouen una sèrie d’elements d’interès sobre la manera com s’estudia l’anglès a Espanya. Així es constata que els alumnes espanyols comencen a aprendre aquesta llengua molt abans que a la resta dels països; de fet som l’únic país on l’ensenyament és obligatori des de l’Educació Infantil. A més, els alumnes reben més hores d’anglès que a Suècia, el país amb millors resultats. El 40% van a classes extra d’anglès, per un 11% a Suècia i també dediquen molt més temps a fer deures d’anglès que a la resta dels països. Els professors espanyols també donen més hores de classe que els suecs.

Per tant, veiem en l’ensenyament de l’anglès una obsessió per “tirar hores” molt arrelada en el món laboral i que ens ha portat a ser un país de baixa competitivitat, perquè la quantitat espatlla la qualitat. Per contra, entre els factors que afecten favorablement l’aprenentatge d’anglès es troba l’educació dels pares i els seus coneixements d’anglès i les activitats extraescolars en aquesta llengua. Altres experts indiquen que l’entorn social també influeix positivament i, especialment, els països en què en la televisió hi ha programes i pel·lícules subtitulades en anglès milloren la competència en aquest idioma.

Hauria de quedar clar que a Espanya ja es donen moltes hores d’anglès. Segons l’autora de l’estudi, Sara de la Rica, “un mayor número de clases de inglés a la semana en el centro parece no afectar al rendimiento. Esta evidencia, de alguna manera contra intuitiva, sugiere la necesidad de hacer un mayor esfuerzo en entender las dinámicas de trabajo y aprendizaje de la lengua inglesa en España”. Clar i llampant: la solució no està en augmentar el nombre d’hores en anglès, sinó en millorar la qualitat de les classes, una opció totalment oposada a la que proposa el TIL.

Tot i que la Conselleria d’Educació sembla que desconeix aquests estudis, els nostres professors sí que saben ja que estan donant moltes hores d’anglès amb pobres resultats, d’aquí la seva indignació davant d’un decret amb una finalitat no educativa, sinó ideològica, que està cridat a no millorar la situació actual i que perjudicarà l’ensenyament de la resta de les matèries, agreujant el fracàs escolar d’aquesta comunitat autònoma.

Alfons Méndez Vidal