Després de la
Primera Guerra Mundial res no va ser igual. La magnitud de la contesa, que
causà milions de morts, va canviar les consciències. Amb l’electricitat i
l’automòbil la vida quotidiana de la majoria de la gent s’alterà profundament.
L’època dels viatgers estava tocant a la seva fi i aquests eren substituïts
pels turistes. Tots aquests canvis van contribuir a fer que els relats de
viatges prenguessin un caràcter diferent.
A Menorca, el
retorn dels visitants fou lent. Entre els primers es troba Antònia Pujol, qui
el setembre del 1924 vingué a l’illa acompanyant el seu home, un empresari
català en visita de feina. L’any següent publicà el seu llibre “Menorca, la
isla blanca azul” sota el pseudònim d’Alícia Davins. L’autora fou secretària
d’Acció Femenina i membre de l’Associació Mundial per a la Defensa de la Dona;
tornà a Maó per fer una conferència sobre “Aspectes del feminisme” l’octubre
del 1926. Va ser una activa propagandista de l’illa i donà conferències sobre
Menorca, el 1927 a Granollers, amb projecció d’imatges, i l’any següent a
l’Ajuntament de Barcelona.
En el pròleg
Davins comenta l’excel·lent impressió que li causà l’illa, de la qual valora
per un costat la vessant material, com ara “la silueta de los pueblos y villas, el recuero de los campos, las lucecitas
de los predios, la remembranza histórica de los “talayots” y el exotismo de las
chumberas” i, per l’altra la vessant espiritual,
ja que “toda Menorca es evocación a la
Divinidad, un canto a la Naturaleza, un himno al creador
“.
Davins té una
aguda percepció dels monuments del port de Maó. Així descriu la fortalesa de la
Mola com una formidable plaça forta, orgull de l’estament militar, molt present
a l’illa, a pesar de què “en estos tiempos
poca defensa tienen esa clase de fortificaciones”.
Més endavant remarca el contrast que presenta l’austeritat dels edificis de la
Base Naval amb la pintoresca situació de les cases d’esplai repartides al seu
voltant i que des del vapor semblen “casitas de pesebre
flanqueadas por el mar Latino”.
L’autora ens
confirma les opinions d’altres viatges que es planyien dels allotjaments: “El Hotel Central, uno de tantos hoteles provincianos
donde no se encuentra ni el menor átomo de confort, pero suple a maravilla esta
perdonable deficiencia lo bien servida que está la mesa, sin grandes lujos,
solamente mucha limpieza y amabilidad”. A Maó passeja
per la Miranda, que descriu com una elegant placeta que cau sobre el mar, amb
un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A banda, només destaca
l’església de Santa Maria i el seu orgue, del qual no recorda haver vist mai
cap tan bell, gran i sumptuós en la seva vida.
As Castell, “de aspecto lindo y coquetón, sus calles muy limpias”
remarca l’oposició existent entre la severitat britànica de la plaça d’armes,
de grans dimensions i voltada d’austers quarters i la resta del poble, on hi
manca la uniformitat arquitectònica de la resta de viles de l’illa, cosa que atribueix
al fet que es tracta “de una población
de recreo donde cada cual edifica a su capricho”.
Finalment hi ha “el barrio
marítimo, con sus hombres descalzos y sus pequeñuelos arrastrando una barca
pesquera hacia la orilla”, que li recorda els quadros del
popular pintor de marines Verdugo Landi.
Les majors
lloances se les enduu el poble Sant Lluís, “lindo y genuino a la vez; en infantil hermosura gana a los demás de su
categoría”. Els molins, amb les seves aspes
cobertes de tela blanca es veuen des de molt enfora i en arribar al poble
l’autora se sent transportada a un episodi del Quixot. Fa notar l’origen
francès de la població, que amb els seus carrers rectes, les seves
blanquíssimes parets i les flors, denota el bon gust i l’esperit cortès i
galant de la noblesa francesa.
Davins,
condicionada per les visites comercials del seu home, no va visitar la costa.
En canvi sí que emprengué el trajecte a Ciutadella, la qual cosa ens permet
comprovar que les comunicacions eren relativament bones: “el auto, un Chevrolet completamente nuevo y una muy
aceptable carretera nos permitían la velocidad de sesenta por hora”.
Alaior és “el Montpeller de Menorca”, una apreciació clàssica que es podia
llegir en les guies de viatges. Per la seva blancor, la neteja, les persianes
verdes i les costes, defineix la població com “germana bessona de Maó”.
Passa pes
Mercadal, però no puja al Toro, que per la seva Mare de Déu (de la qual explica
la llegenda) li recorda la muntanya de Montserrat. El turó s’alça com un gegant
al centre de l’illa i les seves fonts vessen sobre les seves àrides costes.
Davins reprodueix les descripcions del llibre d’Armstrong sobre Addaia i la
muntanya de Santa Àgueda, amb el seu castell moro i la capella de la Verge. Tot
i que no té temps de pujar-hi, s’informa de què l’ascensió és dificultosa.
L’atractiu d’aquest cim rau en el contrast entre les penyes d’una vessant i les
fèrtils valls i vinyes del costat oposat.
Ciutadella li va
agradar particularment, fins al punt d’indicar que “a pesar de mi grande afecto por Mahón, he de reconocer la
belleza de Ciudadela, y no me sorprende el orgullo de los
ciudadelenses” (sic). La fonda només despunta, com la de Maó, per la seva
neteja. La ciutat no és tan blanca, però destaca per l’amplària dels seus
carrers, el carrer Conqueridor, llarg i espaiós i el Born, amb els seus
parterres, així com la bellesa arquitectònica dels seus edificis, especialment
la Catedral i el Seminari, restes d’un passat de grandesa i poder.
Davins reprodueix
diverses converses amb els menorquins, com un vell filòsof d’Alaior i una veïna
des Mercadal que li replica que Menorca no és bella, sinó quieta. Visita
algunes cases i explica que tot i que estan decorades amb gust, els seus estadants
viuen en un ambient “monacal”. A Ciutadella tasta “el tresor d’esperances
terapèutiques de la camamil·la de la Mola”.
Pels voltants de
Sant Lluís i de Ciutadella veu talaiots, que reconeix com importants monuments
megalítics que es troben repartits per tota l’illa, però que no visita. Si els
pobles li són plaents, el camp li sembla “saturado de la
Edad Media” i de nit exclama “¡Todo lúgubre y desolado! Si los mahometanos volvieran,
pocas innovaciones encontrarían en estas casas de campo”.
Per Davins l’agricultura no progressa per l’abundància de pedres. Li criden
l’atenció les parets seques, fetes per guardar els ramats de l’illa que, per
error, pensa que són majoritàriament porcs, tot i que al mateix temps reconeix
que aquí es fa “el famoso queso de Mahón”.
La impressió que
se’n duu l’autora és molt favorable, Menorca és “la isla blanca-azul”, on la
mar i el cel s’uneixen en dolça harmonia per fer més bella aquesta roca”;
enlloc ha trobat habitants tan bondadosos. Per açò quan visita la Balear major
comenta que “me extrañó y lamento en gran manera no
encontrar en Mallorca un puñado de habitantes que conocieran la hermosura de la
isla”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada