dimarts, 22 d’octubre de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Frederick Chamberlin

Frederick Chamberlin arribà a Mallorca el 1920, com a vicecònsol dels Estats Units, on s’hi està una dècada. Doctorat a la universitat de Harvard, exercí com a advocat a Boston, fins que el 1912 s’establí a Londres. Va escriure diverses obres sobre els reis anglesos, així com una guia de Mallorca en anglès, editada el 1925 pel Foment del Turisme i “The Balearics and their people”, publicada a Londres el 1927. Aquesta darrer llibre, a més de dos capítols de temàtica general, dedica cent pàgines a Mallorca, vint les Pitiüses i cent més a Menorca, setanta de les quals són consagrades als monuments megalítics. L’autor, que visità Menorca el 1926, indica que és una illa fàcil de conèixer i que es pot recórrer en una setmana. Planejava fer una estada curta que es va allargar quatre mesos perquè el va captivar la riquesa arqueològica de l’illa.

Es tracta d’un text peculiar, perquè, si bé l’interès principal és antropològic, hi conviuen capítols propis dels llibres de viatges amb altres sobre a la flora de Mallorca, els ocells de les Balears i els monuments prehistòrics de Menorca. Només inclou la descripció dels paisatges i ciutats menorquins i eivissencs. Per tant, és el recull de les inquietuds intel·lectuals d’una persona amb una àmplia formació intel·lectual envers un territori que demostra conèixer bé, fins al punt d’incloure paraules autòctones en un català bastant correcte, cosa poc freqüent en els escriptors anglosaxons.

Chamberlin explica que quan va arribar a Mallorca era quasi impossible trobar qualcú entre els seus coneguts que pogués indicar on estaven situades les Balears. Però la Gran Guerra Mundial va enviar a molta gent a cercar-se la vida a terres on la vida fos més econòmica. La difusió de les obres de Vuillier i Boyd, amb el seu reclam d’una vida barata i un bon clima, han fet arribar un corrent constant de visitants hivernals des d’Anglaterra, que ja són centenars i prest arribaran als milers si la diferència de nivell de vida es manté.

L’autor indica que Eivissa és una terra molt bella i especialment interessant pels sociòlegs, però que aviat ho deixarà de ser, perquè les influències de l’exterior han penetrat a l’illa els darrers vint anys i en un període similar no hi restarà res d’autòcton, llevat de les muntanyes de sal. Els mallorquins pinten els eivissencs com uns salvatges perillosos. No es pot imaginar una representació més injusta, “en diverses visites els he trobat el màxim d’hospitalaris, amables, amistosos i encantadors”.

A Menorca, Chambelin pren un especial interès a descriure les cases de l’illa. Excepte unes poques de Ciutadella i Maó, són completament desproveïdes d’ornaments. Les finestres de guillotina són molt comunes, per mor de la influència anglesa i els boínders donen un aire diferent a Maó. Les cases són totalment blanques i cada dissabte són emblancades, tant a l’interior com a l’exterior, la qual cosa atribueix a la influència àrab. La neteja és absoluta. Es deté en l’estructura de les cases de trast i de les cases de camp, i fa notar que algunes compten amb torres de finalitat defensiva. També descriu les cuines i les xemeneies i comenta la originalitat dels fumerals: són fets de trossos prims de pedra i sobresurten àmpliament de la teulada, tot prenent formes diverses. Les cambres de bany són sempre fora dels edificis. Les llars de foc són molt rares i poc apreciades pels seus propietaris, perquè durant el domini britànic els anglesos van obligar els illencs a tallar boscos sencers per alimentar-les i des que aquells van abandonar l’illa es descoratja aquest ús que es substitueix per brasers de carbó. 
El mobiliari, molt senzill, no és autòcton. Abunden les cadires i els miralls a l’estil anglès del segle XVIII. A Maó normalment hi ha un mirall a l’entrada de la casa i molts tenen marcs elaborats. Els llits sempre estan gravats amb trenats. Els gravats francesos del període de la Revolució són comuns. És freqüent veure petits retrats de membres de la família amb un marc de palla cosida. A les cases de Maó són corrents els bancs d’ullastre. A tota l’illa és possible veure enormes rellotges, de fins a dos metres i mig d’alçada, fent tic-tac amb uns pèndols enormes. Són considerats l’ornament principal de l’habitatge, tot i que, per l’autor, el seu disseny és horrorós. Tan comuns com els rellotges són les filoses de llenya amb borles de seda vermella i verda. 

Chamberlin gairebé no s’atura en els paisatges de l’illa, però no pot evitar de narrar l’entrada al port de Maó i explicar quins són els llocs d’interès. De fet comença un capítol amb una sonora frase: “La primera vista de Maó no es pot oblidar fàcilment, sempre que ens acostem per la mar. [...] De cop, sorgeix sobre els nostres caps un amfiteatre de pedra a l’esquerra que s’estén molt proper a la costa. Al nivell de la mar hi ha una llarga filera de cases baixes, de color blanc i rosa, i per damunt d’aquestes corona el turó la ciutat blanca i grisa sobre la que sobresurt una enorme església”.

L’autor és sorprès per l’ambient anglès de Maó, com ho havia estat Crawford Flitch la dècada anterior: “sobtadament un camina per una ciutat portuària de Cornwall o el sud de Devon, amb els seus carrers georgians i hannoverians, plens d’un cap a l’altre de cases angleses del temps de Nelson, amb finestres de guillotina, moltes amb boínder”. A la ciutat hi ha dos passejos: el que va a Sant Lluís, conegut com “paseo de la carretera”, que és el preferit per ser més pla, i el des Castell, que malgrat tot ofereix agradables vistes sobre el port. Els capvespres de diumenge la ciutat es buida i tothom surt amb els seus millors vestits, uns a peu i altres en carruatge; les dones vesteixen a l’estil de París. Però la població està canviant: els porticons de les finestres, abans sempre tancats, s’obren; el tràfic de vehicles, alimentat per les noves carreteres, està revolucionant Maó; els cinemes s’omplen tots els fosquets.


També és xocant la vida del centre de la població, entre les esglésies del Carme i Santa Maria, on hi ha la major part dels cafès i les botigues i es forma “una serp palpitant de gent riallera que omple els carrers”. Els cafès són plens, l’estiu fins a les tres de la matinada. Estan ben il·luminats amb làmpades; hi ha música i es juga al dòmino, les dames o a cartes. No hi ha distincions socials i rics i pobres seuen uns al costat dels altres. Els militars abunden extraordinàriament i els rics seuen abúlicament als cafès.

Tanmateix, per dessota d’aquest ambient frívol, circula la vida real de Maó: la gran majoria que es va al llit prest i feineja constantment. Entre ells hi ha els il·lustrats membres de l’Ateneu de Maó, una institució que ja seria de notar en una urbs de 100.000 habitants; els seus nombrosos membres tenen una alta consideració social.


L’autor va arribar a Ciutadella des d’Alcúdia, en la pitjor travessada marítima de la seva vida; a mig camí van haver de tornar enrere i reemprendre el viatge l’endemà. A la població només hi ha una fonda; el menjar és fantàstic i perillosament abundant, però el lloc és excessivament sorollós i no ofereix cap comoditat. Ciutadella és una ciutat blanca com la calç, fins i tot les teulades. Els carrers són ben plans i rectes, la qual cosa és estranya en un indret tan antic. Hi ha molts punts atractius per a un artista; una arcada doble ofereix unes vistes úniques. Les botigues no obren fins a les deu del matí i els carrers no ofereixen l’animació que exhibeix Maó quan cau la nit. Després de sopar les dones i els fillets són a casa i els homes als cafès, que són monàrquics o republicans. Aquests cafès polítics són els llocs més sorollosos del món i un hi acaba dels nervis. Hom va tota la vida al mateix establiment on sap exactament a qui trobarà, la qual cosa els fa feliços com un grup d’escolars.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada