L’evolució econòmica de Menorca en perspectiva (1993-2012)

Massa vegades es fan afirmacions sobre l’economia de Menorca basades en la pura intuïció, però per obtenir un coneixement objectiu és necessari partir d’elements imparcials. Malgrat tots els defectes que tenen, uns dels millors són les estadístiques, especialment si n’examinam diverses. També és bastant habitual que s’analitzi l’evolució de Menorca de forma aïllada, sense posar-la en relació amb les altres illes del nostre arxipèlag.

Després de realitzar un repàs de les principals estadístiques disponibles es pot afirmar que, precisament, la primera característica de l’economia menorquina és la seva integració en les illes Balears. La majoria de les sèries analitzades presenten un moviment cíclic similar. El fet diferencial de la nostra illa s’ha anat esvaint i la balearització avui en dia és un fenomen indefugible.

Tanmateix, és cert que l’economia balear admet modulacions i que, dins d’una mateix tendència hi ha desviacions que tenen importància a l’hora de conèixer l’estat particular de cada illa en el temps i d’anar sedimentant algunes diferències interinsulars. La majoria dels indicadors ens mostren que els darrers anys han conviscut el fort dinamisme pitiús, l’estancament menorquí i el pols segur de l’economia mallorquina.

Font: Sa Nostra i elaboració pròpia

Un dels trets més remarcables de l’economia menorquina és el seu baix ritme de creixement. Aquest fet no és circumscriu als darrers anys, sinó que dura ja vint anys. La taxa de creixement menorquina entre el 1993 i el 2012 ha suposat només el 75% de la del conjunt de l’arxipèlag i la diferència s’ha mantingut estable en tot el període.

Aquest fenomen ha tingut com a conseqüència que el VAB per càpita menorquí hagi disminuït un 6,1% entre el 1992-95 i el 2008-11, mentre que a Mallorca es mantenia pràcticament igual (-0,2%). A Eivissa aparentment s’ha reduït el 17,7%, el que evidencia la dificultat de traduir el creixement absolut de la producció en creixement per càpita. El retrocés de la renda per càpita és un problema general de les Illes Balears que, des del 2001 han passat de superar la d’Espanya en un 30% a fer-ho només en un 6% el 2012.

El declivi menorquí s’ha de veure com un agreujament de la tendència depressiva balear. Altres autors ja han indicat que la nostra economia s’ha especialitzat en unes activitats –turístiques i industrials– que han arribat a la maduresa. Per recuperar el ritme de creixement cal apostar per l’increment de la productivitat a través activitats i productes innovadors i de qualitat.

La reculada de Menorca s’explica perquè aquí ha tingut una major importància el procés de destrucció de teixit industrial que han patit les illes. El sector secundari menorquí ha passat de representar el 17,8 % el 1997 al 8,7 % el 2004; l’efecte negatiu sobre el creixement d’aquesta crisi no sempre es té prou en compte.

Durant uns anys, la depressió industrial de Menorca va tenir com a vàlvula d’escapament el sector immobiliari, que fins el 2009 va assolir un volum desproporcionat. A la nostra illa s’han visat el 13,6% dels projectes d’obra de Balears, quan només suposam el 8,8 % de la població i el 9,1% dels turistes.

El sobredimensionament del sector de la construcció no va aconseguir que Menorca assolís el creixement de les illes Balears. La seva existència és suficient per descartar que el PTI tingués cap efecte negatiu. En canvi, quan la crisi es va fer present a partir del 2009, aquest sector va passar a ser la major rèmora al creixement de l’illa, ja que l’excés construït en el període anterior deixà un volum de promocions sense vendre que ara impossibiliten que es torni a edificar.

El nombre de turistes, que havia crescut de forma important fins l’any 2001, des de llavors està pràcticament estancat. Encara és més preocupant el fet que la despesa turística diària des de l’any 1992 s’hagi situat un 8% per davall de la mitjana balear. Per tant, el darrer factor rellevant del declivi menorquí rau en la manca de reacció d’aquest sector, que no ha estat capaç de crear valor afegit i des de fa vint anys rep els turistes de menor poder adquisitiu de totes les illes. Aquesta estratègia és incoherent amb la tradició menorquina, on ha primat el factor qualitat per compensar a través d’un major preu els desavantatges que la insularitat i la poca dimensió del territori presenten a l’activitat econòmica.

Font: Elaboració pròpia a partir de La Despesa Turística

És possible que la tardana inserció menorquina en el mercat turístic hagi implicat la seva participació en unes condicions econòmiques adverses. Menorca ha funcionat com una marca blanca del producte “Balears”, venut als visitants de menor poder adquisitiu. La manca d’experiència de tots els agents, públics i privats, també ha tingut conseqüències. Els primers, per no ser capaços d’oferir les infraestructures que precisen els turistes actuals i els segons perquè no han tingut prou bagatge per adaptar-se als canvis en la demanda i els canals de comercialització turístics de les darreres dècades.

Menorca ha patit un declivi econòmic durant vint anys que és paral·lel al de l’economia balear, una economia madura amb problemes de creixement. Aquí s’afegeix una crisi industrial severa i un sector turístic poc dinàmic. Només durant conjuntures particularment favorables l’empenta del turisme i de la construcció han permès breus períodes d’alleujament que han acabat en doloroses depressions. Tot intent de repescar el model de creixement anterior no és sinó una aposta per un model caduc, que  porta a una paradís artificial, que al cap de poc esdevé un malson.

La via virtuosa del creixement sostingut només es podrà assolir a través reivindicació dels factors industrials i turístics propis de la nostra economia, fonamentada en el creixement de la productivitat, la innovació i l’aportació de nou valor amb productes de qualitat. Aquest impuls és més necessari a Menorca que a les altres illes de l’arxipèlag, per l’accentuació d’uns problemes que, de fet, són comuns a tots.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Les guies turístiques locals

Entre de les guies de viatges, mereixen un comentari a part les que van ser escrites a Espanya; moltes per residents a les illes Balears. Si les guies turístiques internacionals ofereixen la visió que els forans tenien de les illes, les redactades per autòctons ens mostren el que aquests volen mostrar als viatgers, dues visions que a vegades no són coincidents. D’altra banda, les guies estrangeres estaven escrites en anglès, francès, alemany i altres llengües i, per tant, adreçades al turisme internacional, mentre que les locals, en ser escrites en castellà es dirigien bàsicament als turistes espanyols.

El primer precedent d’aquest tipus d’obres són les anomenades “guías de forasteros”, una denominació que pot portar a error, ja que el seu contingut va evolucionar amb el pas del temps. El primer és el “Kalendario particular y Guía de forasteros en la Corte de Madrid” publicat el 1722. Tenia una periodicitat anual i consistia en un directori de tots els organismes de l’estat i un calendari amb dades astronòmiques i festivitats. Fou l’origen de les diverses guies d’aquest tipus que es van publicar a les principals ciutats d’Espanya i Amèrica durant els segles XVIII i XIX.

Van tenir una important funció en proporcionar les informacions necessàries per aquells que, per motius comercials o diplomàtics havien de residir fora del seu lloc d’origen. A mesura que transcorrien els anys es van anar convertint en directoris on figuraven tots els integrants de les entitats públiques i privades, estatals i locals, civils i militars del territori. Per tant, la seva finalitat no era turística, però no es pot descartar que els viatgers nacionals en fessin ús. Entre el 1865 i el 1870 s’edità una “guía de forasteros” general de tota Espanya.

A les Illes Balears, després d’una primera sèrie apareguda entre el 1788 i el 1808, la publicació es va reemprendre entre el 1848 i el 1868 i aquesta incloïa una ressenya històrica, llistats amb els integrants de les institucions esmentades de totes les illes i la relació de les festes. A Menorca es va editar una el 1827, però la més remarcable és la del 1863, ja en aquest cas el seu abast era diferent. Incorporava una descripció geogràfica i econòmica de tots els pobles de l’illa, així com informació sobre comunicacions i allotjaments. Per aquest motiu en certa mesura cobria la funció de guia de viatgers i, de fet, sembla que la seva intencionalitat devia de ser atendre a tots els visitants de l’illa, almenys així ho deixen entreveure les fonts de l’època.

Excepte aquesta obra, durant tot el segle XIX no hi ha cap guia de viatges de Menorca, la qual cosa contrasta amb l’illa de Mallorca on Antoni Furió publicà la primera el 1840, la qual malgrat el seu títol, Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares, es cenyia a l’illa gran. Així mateix, el segon volum del llibre Recuerdos y Bellezas de España de Pau Pifarrer, aparegut el 1842, també era dedicat només a aquesta illa.

El 1870 va aparèixer a Madrid la “Crónica de las Islas Baleares”, redactada per Fernando Fulgosio, i que formava part de la Crónica General de España, que dirigia des del 1865 Cayetano Rosell, amb la finalitat de cobrir totes les províncies i territoris d’ultramar del Regne. L’obra reparteix les seves 93 pàgines gairebé per igual entre la geografia i la història. Per primera vegada apareixen les illes menors: després de les desset pàgines de Mallorca, la part menorquina ocupa onze pàgines i la de les Pitiüses quatre.

Els capítols de Menorca comencen per Ciutadella, de la qual es destaquen les muralles i baluards que donen al port; el Born, amb els seus palaus; la catedral i el passeig que va fins el castell de Sant Antoni. As Mercadal s’esmenta la muntanya del Toro, des del cim de la qual hi ha un vista ben agradable i variada. Al Nord del terme, es troba el castell de Fornells en el port del mateix nom. La granja d’Addaia és la millor de l’illa, amb exquisides fruites, bona caça i un port important. Alaior té un clima tan saludable que els francesos la van comparar amb Montpeller. Els horts de s’Alblegay i Cala en Porter abunden en fruita.

Maó presenta un aspecte pintoresc en extrem. El clima és agradable; per alguns, el millor de l’illa. Les cases són de bona construcció, al gust anglès. L’orgue de Santa Maria és un dels millors d’Europa. L’autor remarca la importància del port de Maó, i descriu les seves ribes i illots, així com els edificis que s’hi troben, i el poble des Castell. També recull un extens text de Moratín, escrit amb motiu de la seva visita a Maó el 1796.

Fulgosio explica amb detall com són els llocs menorquins i els seus productes, entre els quals sobresurt el formatge que es fa amb la llet de vaques, bens i cabres, i que és justament lloat fora de l’illa. Els artesans de Menorca mereixen una atenció especial, ja que reuneixen més coneixements que els d’altres bandes, perquè per poder viure han d’aprendre diversos oficis i, a més, ocupen part del seu temps treballant en petits llocs a mitgeria. Quasi tots els que es dediquen al comerç han navegat o adquirit el seu capital a Amèrica.

L’autor s’interessa de manera particular pels monuments prehistòrics i distingeix entre talaiots i taules. Tot i que no és sistemàtic, n’enumera un bon grapat, com ara els de Ciutadella i Torre d’en Galmés. També indica l’abundància de coves que hi ha a l’illa, i destaca les de cales Coves i les de Ciutadella, sobre tot les de Parelleta, que comenta que han estat visitades moltes vegades per naturals i estrangers.

Alfons Méndez Vidal

Lleis amb data de caducitat

Segons els diccionaris, la llei és una norma jurídica de caràcter general dictada pels òrgans que tenen atribuït el poder legislatiu. És la font més important del dret i les altres, reglaments, costums i principis generals del dret, hi estan subordinades. Només és un estat de dret aquell que regula la seva convivència a través de lleis. Una de les notes bàsiques de la llei és la seva permanència en el temps, que és allò que garanteix la seguretat jurídica. Si les lleis canvien cada poc, els ciutadans es troben confusos, perquè és difícil discernir quina és la norma aplicable.

Tanmateix, la vida actual està sotmesa a transformacions constants, a les quals la legislació s’ha d’adaptar si vol donar resposta als nous problemes que van sorgint. De forma paral·lela, el fet que les lleis siguin fetes per parlaments i governs elegits democràticament, explica que un relleu polític impliqui la modificació de les normes aplicables. Aquests dos fenòmens en ocasions es donen de forma simultània: els períodes de fortes convulsions socials fomenten canvis polítics ràpids i reformes normatives febrils.

Però tot excés és nociu. Arriba un punt que les noves lleis ja no serveixen per adaptar-se a les transformacions de la societat, sinó que únicament són fruit del joc polític conjuntural. De fet acaben essent una demostració de força a través de la qual governs dèbils intenten demostrar el seu poder. És per aquest motiu que els anglesos, que tenen la democràcia més antiga del món, diuen que un impost vell és un bon impost; de la mateixa forma una llei antiga és una bona llei.

És notori que els darrers anys vivim una angoixant crisi, que no és només econòmica, ans també social i política. Els governs no esgoten el seu mandat i les enquestes mostren que els nous governants perden de forma ràpida el suport popular, tant a Espanya com a molts països d’Europa, i amb independència de si es tracta de partits d’esquerra o de dreta. Aquesta situació d’inestabilitat dóna peu als nous governants a corregir o derogar de forma accelerada les lleis aprovades pels anteriors gabinets. Els partits de l’oposició els responen amb la mateixa moneda i amenacen que revertiran les reformes que proposa el Govern.

Les modificacions constants de la legislació laboral, urbanística, de les lleis educatives, dels tributs, però també del codi penal, de les pensions, dels drets socials i de les lleis que regulen l’administració, confirmen dia a dia l’estat de descomposició en el qual estem immersos. Per anar més ràpid el Govern utilitza figures excepcionals que li permeten aprovar normes amb rang de llei sense passar pel Congrés. Temes conflictius des de fa anys es regulen en pocs mesos sense prou reflexió.

 El pitjor de tot és que s’ha arribat a l’extrem que no hem d’esperar a un canvi de govern, sinó que el partit en el poder esmena la legislació que ell mateix havia aprovat. Aquests dies el ministre d’Educació ha aprovat, ja començat el curs escolar, una ordre que enduria els requisits per a obtenir les beques Erasmus; davant les protestes ha reculat en qüestió d’hores. Fer i desfer, com Penèlope.

Fa poc, les planes del diari Menorca censuraven un Interventor per haver-se negat a avalar que l’Ajuntament de Maó utilitzi uns fons disponibles per pagar els proveïdors. La realitat és que la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària, aprovada el 2012, impedeix de forma taxativa aquest ús. El govern està tramitant la seva correcció i, de fet, havia pactat amb la Federació de Municipis i Províncies que la nova regulació s’aplicaria enguany, amb la qual cosa, la norma no s’hauria aplicat mai. Aquest pacte es va transcriure en una nota informativa, però finalment el text que el Govern ha enviat al Parlament no entrarà en vigor el 2013 sinó l’any vinent.

Fer i desfer i, entretant una terrible situació d’inseguretat jurídica. La norma no resol els problemes reals, en aquest cas els diners disponibles no es poden utilitzar per pagar proveïdors, i el funcionari municipal que ha de controlar que s’apliqui la llei rep unes crítiques que hauria estat més just dirigir al ministre d’Economia.

Els exemples es poden multiplicar: el Govern Balear va aprovar a principi d’any una col·lecció de noves taxes: als envasos, als cotxes de lloguer i a les grans superfícies comercials, les quals va suspendre el dia que havien d’entrar en vigor i ara ha eliminat. Aquesta supressió és sorprenent perquè els afectats van manifestar la seva oposició mesos abans de l’aprovació dels nous tributs. Aquest episodi recorda l’ajuda de 2.500 euros per fill, implantada pel Govern de Zapatero el 2007, qui l’eliminà el 2010.

La sospita que totes aquestes reformes enlloc de resoldre els problemes de la gent els empitjoren està ben fonamentada. Els polítics utilitzen les lleis com a instrument de propagada per aconseguir titulars als diaris. Si l’opinió pública es gira en contra, no tenen més que rectificar. Tanmateix, amb aquestes lleis efímeres, la seva credibilitat s’enfonsa. Segurament no és tant cinisme com manca de competència.

El resultat és que ningú sap fins quan estaran vigents els drets que els emparen ni quant durarà la normativa que afecta la seva vida econòmica. Aquesta incertesa fa que el consum i la inversió es retraguin i els ciutadans malfiïn dels governants. Al final ens quedam com el Cid, de qui el poeta deia: “¡Dios, qué buen vassallo, si oviesse buen señor!”.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Roy Baker

La National Geographic Magazine va publicar en el seu nombre d’agost del 1928 un article de Roy Baker, cònsol americà a Barcelona, amb el nom de “Les Balears, illes germanes de la Mediterrània”. El text té catorze pàgines, la meitat de les quals inclouen diverses fotografies. Tot i que gairebé la meitat del text es refereix a Menorca, només hi ha una fotografia de l’illa. El complementaven catorze pàgines amb imatges en color de Gervais Courtellemont, fotògraf de l’agència Magnum. És conegut per emprar la tècnica de les plaques autocromes, l’única que permetia d’obtenir il·lustracions en color, a la I Guerra Mundial. El reportatge, titulat “Les illes encantades de la Mediterrània”, conté tres fotografies de Menorca, cinc d’Eivissa i desset de Mallorca.

A l’article, Baker comença destacant la diferència existent entre Mallorca, a la qual els darrers anys acudeixen molts turistes i és coneguda pel públic americà gràcies al reportatge que li va dedicà la mateixa revista el 1924, i les altres illes, que són desconegudes pels viatgers. Diferencia Menorca, que té marcades influència angleses i holandeses, de Mallorca, clarament espanyola, i d’Eivissa, en la qual sembla predominar el caràcter aràbic. És interessant indicar que l’autor comenta que a Eivissa s’acusa als mallorquins, temorosos que part de la lucrativa corrent turística es desviï cap a les Pitiüses, d’haver estès el rumor que l’illa és cruel i hostil, i conclou indicant que “aquesta explicació és interessant perquè demostra que tots els illencs tenen els seus ulls posats en els turistes; fins i tot a Formentera parlen d’aquesta possibilitat”.

Les Balears tenen en comú l’amabilitat dels seus habitants; quan un turista els demana on és una botiga o un hotel, l’acompanyen fins a la porta. A Maó, dos cultes funcionaris van deixar la feina per mostrar-li les coses dignes de veure a la població i ajudar-lo a cercar informació. A Ciutadella, va entrar per error en un club, on l’invitaren a quedar-se i va estar fins a les dues de la matinada xerrant amb els parroquians, la majoria dels quals propietaris de fàbriques de sabates. Al final només li van deixar pagar el cafè.

De Menorca realça en primer lloc la importància i bellesa del port de Maó, que s’endinsa en una costa rosa i gris, i on el govern espanyol planejava construir un dels millors ports de la Mediterrània. Recorda que la rada té fama com a refugi d’embarcacions d’ençà que Magon, germà d’Aníbal, hi hivernà. Comenta que passades les ruïnes del castell de Sant Felip es troba el noble casal de Sant Antoni, on, segons els illencs el 1798 es va instal·lar Lady Hamilton, l’amant de Nelson, després que l’almirall prengués l’illa amb la seva esquadra, una afirmació que els historiadors no comparteixen.

“And then Mahon!” s’exclama Baker, intentant explicar la joia dels viatgers quan, en girar la punta des rellotge, veuen la ciutat com una lluminosa taca de color rosa i blanc sobre el penyal. La població ofereix una col·lecció de carrers pintorescos que brillen esplèndids sota el sol; Maó espurneja, com tota l’illa. És un laberint de carrers netíssims que fan pujades i baixades plens de “cases de nines” brillants. L’autor remarca que l’empremta de les dominacions angleses encara és fort i dóna a la vila un aire indefinible i suggestiu de ciutat anglesa de províncies. Les ventalles sempre obertes, al contrari del que és habitual a Espanya, mostren finestres de vidres quadrats en un marc blanc. És aquesta mescla de trets espanyols i anglesos el que dóna a Maó el seu caràcter, que és compartit pels seus habitants.

Baker es desplaça fins a Fornells amb l’antiquat automòbil d’un advocat maonès. Al poble s’hi arriba per una bona carretera que travessa un paisatge d’una rara bellesa, en una successió de turons, uns descurats i altres aclarits fins al punt del dandisme, en els quals les característiques parets seques menorquines despleguen el seu patró sempre canviant. Les cases de camp, llargues, baixes i blanques, amb extensions aquí i allà, donen una lliçó d’harmonia de volums, línies, angles i corbes.

L’arribada a Fornells, un petit llogaret de pescadors coincidí amb l’entrada d’una petita barca que, segons els van explicar, havia agafat el peix més gran que mai s’havia vist, i que feia quasi cinc metres. Tot el poble, encapçalat pel capellà, es va reunir al voltant del monstre, especulant a quina espècie devia de pertànyer. El peixot va ser tallat en trossos i transportat al mercat de Maó.

L’anglès després de Maó, troba que Ciutadella té un inesperat aspecte “hispano-morisc”. La vila apareix polsegosa i somnolenta sota un sol radiant i les cases i els carrers, de color vermell, blau, rosa i verd, són força cridaners. El seu aspecte general és displicent i els seus atractius són la catedral, la millor naveta de l’illa i una dotzena de façanes i caps de cantó “dignes de ser gravats en bronze”.

A l’autor li xoca que les menorquines no treballin al camp, com és comú a la major part d’Espanya, sinó que es dediquin a les feines de la casa o, com una concessió als nous temps, vagin a les fàbriques. També és remarcable que l’omnipresent espardenya de corda espanyola a Menorca està pràcticament extingida. Ja sigui perquè l’illa produeix bona part de les sabates de luxe d’Espanya o per un sentiment d’orgull local, el fet és que els menorquins duen sabates.

Baker dedica la major part del text a descriure els monuments prehistòrics de l’illa, dels quals informa que n’hi ha més de dos-cents, comptant talaiots, taules i navetes, així com les coves que foraden literalment penyals i turons. L’autor comenta que a vint minuts de passeig de Maó hi ha un talaiot molt ben conservat (segurament el de Trepucó). Fa uns dotze metres de diàmetre i set i mig d’alt i té a prop una gran taula.

Tanmateix allò que proporciona la més profunda emoció al visitant són les coves prehistòriques, ja que les taules, talaiots i navetes són una visió colpidora quan un s’adona del seu significat, però no tenen l’efecte immediat sobre la imaginació d’aquestes coves excavades per l’home qui sap fa quan de temps.

Cales Coves reuneix multitud d’aquestes coves que foraden la costa de l’illa. L’autor afirma, potser influït per Crawford Flitch, que “els homes de les cavernes no podrien haver seleccionat una millor ubicació per obtenir una visió espectacular. Des de la vorera de la mar la visió de les altes parets que es precipiten de forma abrupta i els cops de les ones provoquen un esbalaïment; per completar l’efecte hem d’afegir la visió d’unes quaranta obertures fosques que s’estenen pel penyal”. Baker es detén a explicar la seva visita a diverses d’aquests coves, on intentava trobar restes prehistòriques com les que havia vist a les col·leccions locals.

Alfons Méndez Vidal

Llums i ombres en la reforma de l’Administració Local

El Govern s’ha proposat modificar en profunditat l’Administració Local, a través d’un projecte de llei que, segons ha declarat té com objectiu principal “racionalitzar recursos per aconseguir una major sostenibilitat financera”. Aquest argument és bastant feble, ja que, tant pel poc pes que tenen les entitats locals, com per la seva major flexibilitat, no suposen cap problema pel dèficit públic nacional. De fet, els ajuntaments van finalitzar el 2012 en situació d’equilibri i el seu deute s’ha reduït, situació que contrasta amb els greus desequilibris de l’Estat central, les autonomies i la Seguretat social.

La majoria dels municipis actua amb gran responsabilitat financera. Els dèficits que presenten alguns normalment són conseqüència de l’incompliment de la llei i no del seu funcionament normal. Realment, el seu principal problema és el finançament, que està regulat en una llei del 1988. Hi ha un consens que diversos tributs han quedat antiquats. Fa anys que s’anuncia la seva revisió i és significatiu que el Govern prioritzi la revisió del funcionament dels municipis sobre el seu finançament.

Cal reconèixer que el diagnòstic que fa el Govern té alguns encerts. És cert que les competències i els serveis que presten els ajuntaments no estan ben delimitats i aquest fet provoca distorsions. El principi d’una administració-una competència seria una bona regla per clarificar la situació actual. També és veritat que els petits municipis no poden desenvolupar les seves funcions de forma adient. Tanmateix, la solució que es pretén donar a aquests reptes no està ben enfocada.

La Llei vol traspassar els serveis de tipus educatiu i social dels ajuntaments a les comunitats autònomes. Es tracta de dues matèries ben diferents. Els ens locals sempre han jugat un paper en l’educació. Proporcionen els terrenys on es construeixen escoles i instituts i són els responsables del manteniment, conservació, neteja, els subministraments i el personal de consergeria dels primers. A més, participen en l’organització dels centres a través del Consell Escolar. Des de fa anys els ajuntaments han impulsat l’educació preescolar i els ensenyaments musicals i artístics.

Fins ara la normativa ha permès la participació dels ajuntaments en l’educació. Aquesta situació és compartida amb altres països, per tant, la llei no encerta en intentar excloure’ls hi. Al contrari, seria més positiu refermar la competència dels municipis i que les comunitats autònomes els traspassessin els seus centres de preescolar, que solen ser pocs, juntament amb els recursos suficients.

Ben diferent és el cas dels serveis socials. Tots els estatuts d’autonomia declaren que és una competència autonòmica i la llei només l’atribueix als municipis de més de vint mil habitants. A la pràctica, la desídia de les comunitats autònomes, unida a la voluntat dels municipis de satisfer les necessitats veïnals, ha fet que aquests muntin geriàtrics, centres de dia i altres serveis similars. L’aprovació de la llei de la dependència, que dóna drets a aquest col·lectiu, no ha fet sinó remarcar la incongruència que qui té l’obligació de prestar aquests serveis–les comunitats autònomes– descarregui el seu gruix  sobre qui no la té –els ajuntaments.

Tanmateix, tindria sentit que els ens locals retinguessin els serveis socials de proximitat, lligats a l’atenció immediata dels col·lectius desafavorits (serveis de treball social, ajuts d’emergència social, etc). Les comunitats autònomes es podrien centrar en l’atenció social en centres assistencials. Però, perquè aquesta delimitació funcioni, aquestes han d’organitzar una xarxa de la dependència, igual que hi ha una d’assistència sanitària. Açò significa que han d’establir un mapa assistencial que determini on han de ser aquests centres i construir els que calguin. D’aquesta manera, els municipis no haurien d’anar obrint geriàtrics i centres de dia per suplir la inactivitat autonòmica.

Aquesta és la distribució lògica de funcions, ben diferent de l’actual, a la qual hem arribat després de tres dècades en les quals l’activitat municipal ha pal·liat les vacil·lacions de les comunitats autònomes. El problema de fons de la reforma és com obligar a les comunitats autònomes a assumir uns serveis pels quals han demostrat un escàs entusiasme. La por dels municipis és que es creï un buit i els ciutadans perdin uns serveis essencials. A més, les dificultats financeres de tots fan que els terminis establerts per la llei siguin massa curts: un traspàs de funcions d’aquesta magnitud s’ha de realitzar de forma progressiva durant un mínim de deu anys.

Finalment, respecte als petits municipis el Govern es confon. El problema bàsic no és que els serveis siguin més cars en poblacions de menys de 5.000 habitants. El problema és que en els municipis molt petits hi ha dificultats per prestar els serveis amb la mateixa qualitat que en els altres. A Espanya hi ha 8.114 municipis, dels quals 4.861 tenen menys de 1.000 habitants i 1.960 entre 1.000 i 5.000 habitants. Els problemes més greus es donen als municipis de menys de 1.000 habitants. S’hauria de promoure la seva fusió, com està fent des de fa dècades la majoria dels països europeus.

Amb la reforma que proposa, el Govern està demostrant que, malgrat les seves bones intencions, té un cert desconeixement de la realitat local. Esperem que rectifiqui perquè sinó difícilment es resoldran els problemes.

Alfons Méndez Vidal