dimarts, 21 de gener de 2014

Però, quan sortirem de la crisi?

Després de quatre anys de crisi, els economistes som interpel·lats pels ciutadans sobre les dificultats econòmiques. Per uns, els que ens dedicam a l’economia hi som els causants; la majoria ens demana quan en sortirem. Tal vegada fora bo que féssim memòria, ja que, excepte els més joves, tots tenim experiència d’altres episodis similars.

Personalment, quan vaig començar a sortir de la innocència de la infantesa em vaig trobar amb la crisi del petroli que entre el 1974 i 1984 va assolar l’economia espanyola, i a la qual la depressió actual cada vegada s’hi sembla més. Posteriorment, la meva entrada en el mercat laboral va venir marcada per la ressaca postolímpica que, entre els anys 1992 i el 1993 va portar fins a extrems mai vistos les xifres d’atur.

La crisi actual és més fàcil d’explicar que de solucionar. L’esclat de la bombolla immobiliària va provocar a la vegada tres problemes: un, disminució de l’activitat econòmica i atur; dos, una forta caiguda dels ingressos de l’estat, que portà el dèficit públic a valors mai vistos des de la guerra civil; i tres, dificultats enormes per les entitats bancàries, especialment per les Caixes d’estalvi, que havien estat les que més havien finançat les operacions immobiliàries.

Una primera lliçó ens hauria de dur a limitar i regular de forma més estreta el mercat immobiliari, capaç de provocar etapes de gran creixement seguides de profundes alteracions econòmiques. Aquests anys que es parla tant de “reformes”, encara ningú ha platejat la més òbvia: aquella que talli les fonts d’un creixement econòmic basat en el sector de la construcció. A Menorca, la modificació del PTI hauria d’endurir les condicions d’accés al sòl de les empreses, enlloc d’afeblir-les, que és el que sembla que es projecta. La societat hauria d’estar escalivada per les dificultats actuals i hauria d’enfrontar-se als intents de repetir els errors del passat.

L’actuació dels diferents governs enfront a la crisi ha estat deficient, a Espanya i a tots els països on la depressió ha estat forta. Els governs van creure que els estímuls keynesians podrien reactivar l’economia, sense tenir en compte que el fort dèficit fiscal i la reducció del crèdit ocasionada per la crisi bancària feia aquesta opció inviable. Quan els inversors van perdre la confiança en els països que patien més la crisi i van demanar uns interessos més alts per finançar els governs es va provocar el gran problema europeu, que posava en qüestió la pervivència de l’euro, davant del qual els governs dels principals països europeus van demostrar la seva baixa preparació i capacitat per prendre les decisions adequades en el moment correcte.

A Espanya, cada partit ha volgut solucionar la crisi a la seva manera i açò ens ha allunyat de la solució. El 25 d’octubre d’enguany es compliran 35 anys des de la signatura dels Pactes de la Moncloa. Aquests ens posen davant l’evidència que hi havia una altra manera de superar la depressió actual. El 1977 els principals partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials del país es van posar d’acord en un conjunt de mesures per treure al país de l’abisme econòmic en què s’havia enfonsat degut a la manca de mesures davant una crisi que ja durava quatre anys. En els acords tots els agents econòmics i socials van aportar idees i tots van renunciar a polítiques per prendre una posició única davant del problemes. Aquesta cultura del pacte va seguir els anys següents, fins a la definitiva sortida de la crisi a partir del 1985.

Si examinam les actuacions dels darrers quatre anys veurem que s’ha fet exactament el contrari. Si el lema dels Pactes de la Moncloa va ser “Tots ens hem d’estrènyer el cinturó”, aquests anys tots els partits, malgrat estar d’acord en la necessitat de reduir el dèficit, han competit per declarar que els retalls no podien tocar a determinats grups econòmics o socials. Gran error, perquè tothom té bons motius per exigir no contribuir a la reducció del dèficit. La Sanitat, l’Educació, els pensionistes, els aturats, els treballadors, el sector turístic, els empresaris,... Tots han rebut promeses inviolables de què la seva part no es tocaria i tots han acabat contribuint. D’aquesta manera als desencantats amb Zapatero els ha seguit els decebuts amb Rajoy.

Els errors han abundat: per un costat, les mesures de despesa i el plan-e va encoratjar l’expectativa de què l’Estat de Benestar podia créixer indefinidament i que la crisi es superaria sense esforç. Per altra, la darrera reforma laboral i l’amnistia fiscal han convençut als treballadors que els empresaris no estan contribuint a la resolució dels problemes. És inacceptable que un partit prometi davallar els impostos i després els augmenti fortament, perquè era evident que es tractava d’una promesa impossible de complir.

En ocasions, els ajustos s’han plantejat de forma errònia. Si el problema és que la recaptació fiscal ha caigut per la crisi, els augments d’alguns impostos s’haurien d’haver plantejat de forma temporal, amb data de caducitat, ja que si, per exemple, ara es recapta menys IVA perquè la gent compra menys cases i automòbils, el dia que les compres es normalitzin, no caldrà patir uns tipus impositius tan alts. Una mesura temporal hagués donat als ciutadans més confiança i la confiança és un factor important per a la recuperació econòmica.


A Espanya els polítics, segons l’esquema del caudillisme hispànic intenten fer creure que poden solucionar tots els problemes i evitar que els ciutadans s’hagin d’implicar. La realitat s’encarrega de desmuntar una teoria tan grollera. L’economia té les seves lleis i el pressupost no està al marge. Els polítics de tot signe polític expressen la seva frustració dient que tots els governs són una coalició entre el Ministre d’Economia i tots els altres ministeris. Evidentment voldrien gastar de forma indefinida, però açò només passa en els contes infantils.

El dèficit econòmic espanyol va arribar a l’11% el 2009 i de llavors ençà poc em millorat. Un desajust tan important era impossible que es solucionés sense la participació de tots. L’article 31 de la Constitució espanyola diu: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques”. És clar que no tots poden aportar igualment i per açò després matisa que ho faran “d’acord amb la seva capacitat tributària mitjançant un sistema tributari just”. Aquesta és la filosofia que es tenia que haver aplicat des del principi: tots hem de contribuir a reduir el dèficit, tot i que cadascú segons les seves possibilitats.

En canvi, cada govern ha fet recaure l’esforç en uns grups, mentre intentava salvar als altres, creant unes expectatives impossibles de complir i dificultant l’acceptació dels ciutadans, que és l’actiu més important. Diversos estudis han demostrat que bona part de l’èxit d’alguns països del nord d’Europa es deu a la disposició de la gent a acceptar les normes i acords. Els països que van tots a una, on es compleix la llei i les persones acaten les decisions del Govern (amb independència que intentin canviar aquests acords fent ús dels seus drets), són els que històricament han prosperat.

Els països del sud, Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal, amb la seva indisciplina davant la llei i incompliment fiscal no fan sinó debilitar la societat. Els partits polítics, enlloc de defensar el bé comú, pretenen guanyar les eleccions a qualsevol cost i açò no fa més que generar alternativament expectatives de salvació i frustració davant la realitat. Per aquest motiu, a Itàlia s’ha hagut d’acudir a un economista que, per damunt de les opcions de partit, està realitzant els ajustos de forma coherent. Així si amb Berlusconi l’interès que es demanava pel deute italià (la “prima de risc”) va arribar a ser més alta que l’espanyola, ara està clarament per davall.

Superar la triple crisi econòmica, bancària i fiscal no és fàcil. Les mesures a prendre no són agradables, ja que requereixen un gran esforç col·lectiu. Cap partit pot solucionar-ho tot sol i només si cadascú està disposat a cedir en part de les seves pretensions i a convenir que l’altre té raó en algunes de les mesures que proposa podrem solucionar la crisi. Al capdavall, de la crisi sempre se surt, però segons com es facin les coses es pot sortir abans o després, reforçat o debilitat.


Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada