L’empresa menorquina, exemple d’innovació de les petites coses

Actualment la innovació és una paraula d’ús comú per indicar la introducció de novetats. En el món contemporani té tanta importància que ha esdevingut un fetitxe, un mantra que tothom aplica en qualsevol àmbit, ja sigui econòmic, cultural, educatiu, artístic o social. Aquesta moda és recent, ja que durant dècades va ser un concepte tècnic i especialitzat i fou a partir dels anys vuitanta que passà al llenguatge comú.

Aquest fet ha tingut dues conseqüències negatives. La primera és la creença que només existeix innovació des de fa poc temps, quan, al contrari, és un fenomen arrelat a la naturalesa humana; l’home sempre ha creat noves coses. La segona és que, enlluernats pels exemples més paradigmàtics d’innovació, que són els més radicals, no es té en compte que la majoria d’aquestes consisteixen en petits canvis en la forma diària de treballar.

Les dues idees estan relacionades, perquè aquestes modestes variacions   repercuteixen de forma favorable en la vida de tothom. De fet, el progrés de l’economia menorquina s’ha basat en la introducció de novetats, la majoria, petits elements que, en acumular-se, han dotat a la nostra economia d’un gran dinamisme.

L’inici de la modernitat econòmica de l’illa comença amb dos fets esdevinguts devers 1850: la fabricació de calçat per a Cuba i l’establiment d’una línia marítima regular amb Barcelona. En el context internacional són dos esdeveniments intranscendents: no van transformar la història de la tècnica ni de l’economia, però per a Menorca van ser dues innovacions crucials. Abans es fabricaven sabates per al mercat local amb unes primeres matèries i uns dissenys tradicionals. Jeroni Cabrisas, un emigrant ciutadallenc a l’Havana, va aprendre a utilitzar noves pells i noves formes, i implantà màquines de cosir modernes de fabricació americana. Aquests nous coneixements van permetre als menorquins vendre al mercat antillà.

Per exportar cal un transport segur. Aquest es va aconseguir substituint els velers pels vaixells de vapor. Jeroni Tudurí de la Torre era el descendent d’una família de mestres d’aixa de Maó que construïa embarcacions de vela des del segle XVIII. Després de visitar les noves drassanes de Barcelona i Liorna va observar que el futur estava en aquest tipus de vaixells i va convèncer altres empresaris per establir aquesta línia marítima. La innovació només va ser la idea, ja que el buc es va comprar a Glasgow, però es tractava de tenir el coratge de deixar de fer les coses com s’havien fet sempre. Si no, tal vegada s’hagués tardat dècades en comptar amb un mitjà de transport modern. Aplicat al present, diríem que si el Parc Bit és necessari per Menorca, l’hauríem d’impulsar sense esperar que altres ens ho facin. Tal vegada el Consell Insular podria avançar els doblers i més endavant recuperar-los del Govern Balear.

La història econòmica de Menorca ens mostra una successió d’innovacions. Un cas exemplar és el d’El Caserio. El seu naixement ja fou rompedor: entost de vendre el formatge en fogasses, es creava un nou producte industrial que l’emprava com a primera matèria. Pere Montañés, mentre treballava d’enginyer industrial a França, va veure que allà es venia formatge fus. Tornà a Menorca i es va rodejar de l’equip humà necessari per muntar una empresa capaç d’afrontar l’immens repte que era elaborar i vendre el nou producte. Aquesta forma d’actuar és similar a la de Carles Ruiz amb les sumadores. Un dels trets dels innovadors moderns és que formen grups de persones amb la formació necessària per poder trencar barreres. Així ho han fet Steve Jobs o Bill Gates, que per treure tot el profit del seu talent han cercat socis i col·laboradors.

La història d’El Caserio és alliçonador per un altre motiu. Els anys setanta i vuitanta va anar llançant productes alternatius als clàssics formatgets: Bonsi, un formatge baix en calories, Roqueta, tipus roquefort, filatto, formatge rallat. Quan Kraft va adquirir l’empresa el 1992 va aportar nous articles, però no en va crear cap més. Els primers anys la fortalesa de la multinacional li va permetre seguir creixent, però al segle XXI va anar reculant en el mercat de làctics fins que va vendre l’empresa. Els líders del mercat agroalimentari, com Danone, tenen una estratègia d’innovació permanent que els porta a treure constantment nous gèneres, noves marques i nous envasos. Aquesta és la línia que havien encetat els Montañés; Kraft, en abandonar-la va afeblir l’empresa. A Menorca podem fer les coses millor que ho fan les multinacionals.

La bijuteria també ens proporciona exemples notables. El naixement del sector ja és un model d’innovació. La fabricació de moneders de plata, un negoci amb dècades d’èxit, es va esfondrar en pocs mesos. Llavors, els empresaris menorquins van fer de la necessitat virtut i reconvertiren les màquines, que havien introduït feia molts pocs anys, per confeccionar un conjunt de productes relacionats: objectes de regal i ornament personal, la fabricació industrial dels quals tot just començava.

Diversos dels articles elaborats van profunditzar en aquest esperit creatiu: el “toledín”, la imitació del damasquinat o or de Toledo, la paternitat del qual es disputen diverses empreses menorquines, fou un producte d’un gran èxit que devem als destres fabricants de l’illa. Molts s’hi van dedicar; no feien res que no estigués a l’abast tecnològic d’altres indústries espanyoles, però s’avançaren pel seu tarannà renovador.

Per innovar no cal ni un gran capital ni crear tecnologia punta. Només es precisa la valentia d’atrevir-se a fer les coses d’una manera diferent. Quasi sempre es tracta de petites variacions en la forma de treballar que poden sorgir a qualsevol àmbit, ja sigui la literatura, l’urbanisme o l’economia; tant a la indústria, com al turisme o l’agricultura. Per fer-ho és bo aprendre fora de Menorca i, en tornar, rodejar-se de col·laboradors ben formats i potenciar el seu esperit creatiu. Així ens ho han demostrat multitud d’empresaris i treballadors menorquins. Que el seu exemple ens il·lumini.

Alfons Méndez Vidal