dimarts, 24 de juliol de 2018

L’oferta de baixa qualitat desfigura el sector turístic menorquí (1987-1994)


L’expansió turística de la segona meitat dels anys vuitanta va afectar profundament l’estructura econòmica menorquina, perquè coincidí amb una crisi industrial, primer del sector del calçat, entre 1986 i 1987 (tancament de Calzados Leo, Novus, Roseta, Empress), i a partir del 1988 amb les creixents dificultats de la bijuteria, que s’agreujarien els primers anys noranta.


L’estiu del 1988 s’informava que els hotels inaugurats a Ciutadella havien rebut una allau de peticions de treball de menorquins. Un empresari comentava que fins llavors els illencs eren refractaris a ocupar-se en l’hostaleria, però amb la crisi del calçat açò s’havia acabat i el 90% de les sol·licituds eren de Ciutadella. Al mateix temps, empresaris del calçat invertien en hotels i apartaments, com els Mesquida, que van impulsar l’hotel Patrícia.

El creixement dels apartaments, amb un ampli segment de baixa qualitat i la persistència d’una notable fracció que actuava fora de la legalitat, van causar un fort impacte, tant en la societat menorquina, com en el propi sector turístic. A finals del 1986 el president del Foment del Turisme explicava que el problema era que l’increment de l’oferta s’havia fet de cop després d’un llarg període d’estancament i que coincidia amb la crisi del mercat britànic. Aquest boom pressionava els preus a la baixa, especialment en els apartaments.

A principis del 1987 es va manifestar aquesta inquietud a un debat celebrat a Ciutadella. L’acceleració del ritme de la construcció, principalment d’apartaments, estava abocant l’illa a un procés de “balearització”. Per un costat, es va expressar la impossibilitat d’aturar l’embat, ja que existia una gran quantitat de sòl vacant i, per l’altre, el temor que s’esgotés el sòl urbanitzable, el que donaria peu a l’execució de noves urbanitzacions en platges verges. S’enfrontaven dues visions: la que valorava més els avantatges econòmics i de creació de llocs de feina i la que remarcava el perill que suposava el fenomen per a la conservació del territori i l’equilibri de l’economia.


En plena temporada es van aixecar crits d’alarma, blasmant sobretot la gran quantitat de blocs d’apartaments que es construïen arreu i principalment a la costa de Ciutadella i es Mercadal. El ministre Maravall, que era el quart any que estiuejava a l’illa, comentava que s’havia d’aturar l’especulació urbanística abans que Menorca es convertís en un rusc d’abelles. Els projectes visats pel Col·legi d’Arquitectes i aprovats pels ajuntaments creixien de forma exponencial. El conseller de Turisme denunciava que l’oferta havia crescut més que la demanda i que açò era enormement negatiu perquè provocaria una política de preus a la baixa. Així mateix es preguntava per la orientació que estava prenent el sector turístic menorquí que, havent tingut l’oportunitat de crear una oferta diferenciada per atreure un turisme d’alt poder adquisitiu, estava cometent els mateixos errors de les altres illes.

En una taula redona realitzada a finals del 1987 entre els principals actors turístics, tots estaven d’acord que els nous allotjaments estaven “balearitzant” Menorca i que la clientela que arrossegaven era la de més baix poder adquisitiu de les illes. També havia coincidència en el fet que s’havia trencat el tradicional equilibri intersectorial de l’economia. El vicepresident del Foment del Turisme va expressar la seva alarma perquè s’havia acabat amb la identitat turística tradicional i l’oferta era sucursalista dels capitals forasters. L’existència d’unes 25.000 places incontrolades per l’administració provocaven la degradació de la qualitat turística, suposaven una competència deslleial, no creaven llocs de treball i eren un frau fiscal. El director general d’Ordenació Turística reconeixia la situació, però es queixava de la manca de disponibilitat del Govern central a modificar la Llei d’arrendaments urbans, que permetia la comercialització d’habitatges que a la pràctica s’explotaven turísticament.

El febrer del 1988 el Diario Mallorca anunciava en portada que “el crecimiento turístico baleariza Menorca”. L’article se centrava en diversos projectes per construir noves urbanitzacions (cap de les quals finalment es va portar a efecte) i els apartaments il·legals i contenia acusacions creuades dels diferents partits polítics sobre qui era el responsable de la proliferació de promocions urbanístiques. Al principi de la temporada del 1989 era la portada del Diario Menorca la que es denunciava “La nefasta “balearización” de una ex-paradisíaca Menorca”. Citant fonts del mateix sector turístic se censurava el deteriorament general del producte turístic menorquí, en el qual se sumaven greus deficiències en les infraestructures de les urbanitzacions, l’augment d’hotels, apartaments i cotxes de lloguer i la multiplicació de locals de restauració de baixa qualitat amb un increment del turisme, un turisme de masses de baix poder adquisitiu que massificava l’illa.


El 1988 Emili de Balanzó, el secretari general del Foment del Turisme, declarava que Menorca s’havia convertit en una cosa barata, massificada i amb un futur incert i els tour operadors havien passat a marcar els preus, el que abans no succeïa. El creixement desmesurat del nombre de visitants havia superat les infraestructures existents, amb una rendibilitat dubtosa. L’any següent es feien públics els resultats d’un estudi de la Secretaria General de Turisme sobre els paquets turístics de la Mediterrània. S’indicava que Menorca competia directament en preu i qualitat amb nou destinacions, del Marroc, Tunísia, Croàcia, Grècia i Espanya. La conclusió era que Espanya es veia amenaçada per altres destins progressivament més econòmics.

La gravetat de la qüestió de les places il·legals va menar a què el 1989 es constituís una comissió al Parlament Balear per estudiar el tema. Es va concloure que a Balears suposaven unes cent mil places (vint mil a Menorca) i una facturació de més de 90.000 milions de pessetes. La Federació Hotelera de Mallorca va elevar l’estimació fins les cent cinquanta mil places, el 20% a Menorca. L’Associació Hotelera de Menorca coincidia amb aquest valor de 30.000 llits, amb la particularitat que eren apartaments de menys de tres anys. L’entitat denunciava el fet des del 1986 i l’acusava d’aguditzar la competència amb els establiments legals. Els hotelers reprovaven que els grans majoristes seguissin oferint apartaments no legalitzats en la seva publicitat. A final de temporada, ASHOME i Foment del Turisme coincidien en considerar que l’oferta fora d’ordenació (en part en procés de regularització) igualava l’oficial: 24.000 places.

A final del 1989 la premsa informava d’un canvi de tendència de la demanda que apostava per grans establiments amb espais verds i bons serveis. A Canàries, els apartaments s’havien depreciat i en alguns casos havien acabat en mans dels bancs per no poder pagar els préstecs i a Mallorca havia més de 4.000 en venda, que es pensava que acabarien nodrint el turisme residencial. Paral·lelament, Esteve Bardolet presentava un estudi en les Jornades sobre turisme i medi ambient en el qual analitzava l’impacte ambiental del turisme. Menorca, amb 1,3 habitants per plaça turística tenia una saturació de l’oferta superior a Mallorca (1,8 h/p), tot i que les Pitiüses estaven més carregades (0,7 h/p). Proposava com a ideal dos habitants per llit i 80 llits per quilòmetre quadrat, i així estimava que a Balears existia un sobrant de 130.000 places turístiques, 18.800 a Menorca, que era l’illa menys congestionada, ja que l’excés suposava el 36,8% del total de places, mentre que a les Pitiüses pujava al 65%.
 
Publicitat oficial amb apartaments
El 1992 la CAEB va fer públic que l’oferta d’apartaments de les illes Balears s’havia reduït per primera vegada en una dècada, si bé a Menorca seguia a l’alça. L’associació indicava que l’oferta il·legal d’apartaments turístics minvava la competitivitat global del producte turístic.

El 1990-1991 es va experimentar una davallada del nombre de turistes, però va resultar un fenomen transitori i les xifres foren superades amb amplitud els tres anys següents, a la qual cosa contribuí la devaluació de la pesseta del mes de setembre del 1992. La primera quinzena d’agost del 1993 es van produir casos de sobre contractació i Conselleria de Turisme fins i tot va demanar els tour operadors que desviessin clients fora de l’illa per evitar problemes; el 1994 s’assoliria un nou rècord absolut de visitants.

En definitiva, l’expansió dels apartaments del 1985-1994 va guanyar la partida i reconfigurà l’oferta turística menorquina sota uns paràmetres de baixa qualitat, massificació i forta dependència del mercat britànic, que han tingut efectes fins a l’actualitat, la qual cosa és un recordatori de la importància estratègica del tipus d’allotjaments que s’ofereixen per a l’evolució futura del turisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada