dimarts, 7 d’agost de 2018

Toni Vidal, la fotografia del silenci


Quan els visitants baixen a veure l’exposició de Toni Vidal a la sala d’exposicions de ca n’Oliver de Maó, igual que quan entraven a la del Roser de Ciutadella, s’empara d’ells un silenci religiós, reverencial, envers la col·lecció de fotografies, la majoria d’un imposant blanc i negre, que s’estén al seu davant. Toni Vidal plasma el silenci en les seves instantànies, ja es tracti de paisatges, fàbriques, carrers o persones. La seva és una fotografia callada, que exigeix de l’espectador un cert respecte, primer pas per a una reflexió sobre el sentit d’allò que estem mirant.



El fotògraf és el primer a sentir respecte pels seus models, ja siguin treballadors o persones corrents. Tots són mostrats amb una gran dignitat, que evidencia una especial consideració per la feina i per la vida, no sempre fàcils. En ocasions, l’actitud deferent de l’òptica confereix una qualitat escultòrica a la fotografia: les mans i les cares exhibeixen uns contorns tan definits com els d’una figura sòlida. Els retrats, tant importants en l’obra de Vidal, ofereixen aquesta contundència dels cossos massissos, que els converteix en arquetips del pintor avantguardista, l’escriptor sorrut, l’assatgista esmolat o el poeta del poble.

El silenci, especialment quan es tracta de racons dels nostres pobles o habitacions de les cases, té un tirant nostàlgic. Els menorquins som nostàlgics; l’escriptor català Pin i Soler comentava el 1905 que “la nota més freqüent en els prosadors i poetes del port de Maó és la recança vers les coses enyorades”. Molta gent que va a l’exposició és ben sensible a aquesta qualitat de la fotografia de Vidal; el llibre de visites és ple d’agraïments per haver immortalitzat la Menorca d’ahir.


Pescadors sargint les xarxes, fillets jugant al carrer, sastres cosint una americana, un mestre d’aixa fabricant un llaüt a Calasfonts, avui en dia envaït pel turisme, són escenes que ens remeten a una realitat que fa dècades que ha desaparegut per sempre. Toni Vidal s’hi recrea: els carrers estan sense asfaltar; els llocs abandonats, amb peces rompudes; les cales del port quasi buides; la majoria dels personatges són venerables ancians.

 Si la nostàlgia ens toca tant al viu no és només pels indrets que veiem, sinó, sobretot, per com ens els ensenya el fotògraf. Tot està cobert per un tel de clausura, de ruïna. La fàbrica de gas de Maó –com La España Industrial– era a punt de tancar, mentre al costat s’ampliava el port i s’aixecava la nova central elèctrica. Els bons temps dels pescadors, dels pagesos, dels industrials, ja han passat, i esperen amb serenitat, amb un estoïcisme ben menorquí, que caigui el teló i posi fi a l’obra de teatre que ha estat la seva vida, de la qual s’està representant el darrer acte.


Toni Vidal fa el gruix del seu treball durant les dues dècades que van de la meitat dels anys seixanta a la meitat dels vuitanta del segle passat. Període de grans transformacions, quan emergeix el turisme i una notable activitat industrial –són els anys de les urbanitzacions, els tractors i els polígons industrials. El trànsit és palpable a les festes de Sant Joan, ja preses pel jovent, però encara sense turistes. Al fotògraf, la nova vida no li interessa; es concentra en el que va deixant enrere: algun paratge marítim sense construccions, fàbriques condemnades a mort i els darrers pagesos familiaritzats amb la mula i la romana.

En tots els períodes de trànsit, alguns espais palesen signes de declivi. La guia O’Shea, del 1868, assenyalava que a la ciutat de Maó “tot és silenci, decadència i endarreriment” i dues dècades més endavant, Josep Ma. Quadrado li atribuïa “una decadència trista”. El mateix Pin i Soler descrivia un paisatge deshabitat: “al port de Maó hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos”. I presentava els carrers des Castell de manera similar a com ho fa Vidal: “les casetes són elegantones; se’n poden llogar les que volguéssiu, car sempre n’hi ha de tancades”.
 
Toni Vidal
Les cases de lloc i de poble de Vidal fa anys que no s’emblanquen. Les madones, totes les dones, ni es recorden de quan les seves mares cada dissabte agafaven la granereta per cobrir les parets de calç. La gent està ocupada moltes hores fent bijuteria, sabates, construint xalets, carreteres,... i no es pot dedicar a la seva llar; encara no ha arribat el dia que hi haurà prou doblers per pagar un pintor o folrar l’enfront de pedra, perquè no s’hagi de pintar.

Els senyors de lloc ja no poden assumir el manteniment dels grans casalots del camp; els missatges i els jornalers s’han anat a construir les urbanitzacions o a conduir camions. I tanmateix, encara no han arribat els estrangers que compraran els edificis, els reformaran i els permetran de recuperar el seu esplendor. Vidal dona testimoni d’aquest entreacte que separa els temps antics d’esforçats pagesos i obrers i la postmodernitat de turisme i qualitat de vida.


Un dels mitjans dels quals es val el fotògraf per reforçar el seu missatge és el contrast. El rellotge del sastre remarca la pobresa de les robes i eines dels obrers de les fotografies del costat. La mirada sorpresa i innocent d’una filleta mena els nostres ulls a la funda que cobreix la pistola del guàrdia civil. Les barres descarnades d’una vaca –símbol de mortalitat– donen fe de l’eternitat de les aspres penyes que adornen el paisatge. Una violinista a l’interior de la fàbrica remarca la rudesa de les màquines que només poden moure homes forts com la roca, alhora que entona els darrers compassos de l’antic concert industrial.



La manera com enxampa Vidal el moviment també està en plena concordança amb la seva voluntat de silenci. El recorregut de l’aigua que surt d’un poal, el pas d’una motocicleta o les evolucions d’un grup oriental de dansa queden congelats. El fotògraf atorga solidesa a l’evolució dels cossos, que és una forma de fer-los callar, de dir-los que es tranquil·litzin, de posar-hi pausa on hi ha agitació.

Allà on Vidal pot expressar amb més precisió les seves ànsies de quietud, de repòs, és a la natura. Còdols i rocs, cebes i fulles de trau no precisen cap detall tècnic per expressar la seva serenitat, la seva concentració, la bellesa que emergeix de la seva pròpia essència i que només espera de l’artista un punt d’atenció per ser recuperada per al públic.


El fotògraf posa de relleu el seu detallisme, la capacitat de percebre l’encant semiocult dels objectes. Tal vegada, també forma part del nostre tarannà menorquí. Manuel Amat, el 1933, comentava que Menorca només era assequible pels pacients tastadors de matisos paisatgístics i psicològics. Era la terra dels secrets encisos, que calia cercar amb fanalet; una illa diminuta que sabia extreure gràcia de la seva petitesa. Així és la fotografia de Toni Vidal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada