dimarts, 21 d’agost de 2018

La creació d’un model de turisme menorquí

Els mitjans de comunicació es refereixen amb freqüència a la manca d’un model menorquí de turisme, a la qual cosa li atribueixen diversos mals relacionats amb la nostra evolució econòmica. Tanmateix, el creixement turístic de la nostra illa es va fer a partir d’una idea molt concreta i donà lloc a una organització peculiar de les activitats d’allotjament, diferent de la de les altres illes i valorada pels agents privats i l’administració de forma molt positiva. Menorca sempre ha tingut model turístic, basat de forma conscient en la contenció i el respecte al territori. Quan qualque inversor s’hi ha separat, l’opinió pública i els hotelers li han retret.


Els empresaris de l’illa van articular, entre el 1946 i el 1955, un model particular de desenvolupament turístic, que mantindrà la seva vigència els vint-i-cinc anys següents i superarà els diversos reptes que se li aniran plantejant amb adaptacions als canvis de l’entorn. El seu naixement fou un procés endogen, protagonitzat per actors locals, els caps més visibles dels quals foren Joan Victory, Gabino Sintes i Joan Casals, però que en realitat conformen una llarga llista, que van ser els fundadors de la major part dels primers hotels, restaurants i urbanitzacions, i que serà assumit promotors forans que invertiran durant aquest període.

D’aquesta manera es construiran pràcticament tots els nuclis turístics i els hotels fins passada la meitat dels anys seixanta. Al principi, la limitació del capital implicà una modèstia en les realitzacions. Els centres turístics s’executaren en marines rocoses, ja que el preu de les platges era elevat. Com que el capital era reduït i el nombre de clients exigu tampoc era possible la reinversió de quantitats considerables, els establiments eren petits i s’executaven per fases i experimentaven nombroses ampliacions.


L’esquema turístic menorquí estava fonamentat en la construcció d’establiments de categoria mitjana alta, per atreure el que s’anomenava un “turisme selectiu”, és a dir de masses, però amb una capacitat adquisitiva relativament alta. Per tant, l’aposta era fer prevaler la qualitat a la quantitat. Dins d’aquest plantejament, des del primer moment s’hi va inserir la construcció d’un parador nacional de turisme, el qual ja era una opció seriosa arran de la visita a l’illa del director general de Turisme, el 1948. Al llarg de quaranta anys es van plantejar diversos projectes a dos indrets: cala Galdana, on es van arribar a adjudicar les obres, i l’illa del Rei.

L’existència de dos intents molt avançats d’aixecar un parador són una mostra de la inclinació pel turisme de qualitat dels menorquins, tant dels promotors com dels ajuntaments, així com d’una capacitat d’influència no gens menyspreable sobre l’administració franquista. La impossibilitat de portar-lo a terme ens parla de la dificultat de perseverar en un model de turisme de qualitat sense controlar els ressorts de l’oferta, atès que els inversors exteriors i la insuficiència de les infraestructures poden malmetre les actuacions.


La lentitud en la venda dels paratges més bells no era símptoma d’insensibilitat dels propietaris dels terrenys, ans al contrari, demostra que les expectatives urbanitzadores eren altes i els exemples mallorquí i pitiús ben presents. De fet, pràcticament tots els terratinents vendrien les terres pocs anys més tard, quan l’arribada dels promotors exteriors proporcionés els fons necessaris. Llavors serà quan s’edificaran la majoria de les platges (cala Galdana, Arenal d’en Castell, Son Bou, Son Xoriguer, Binidalí,...). Altres seran obra del capital local (Sant Tomàs, Cala en Blanes). L’èmfasi en la majoria dels casos passa als hotels de grans dimensions, però se manté l’opció per la categoria mitjana-alta.

Des del començament, la major part de la inversió es va desplaçar cap als centres residencials en detriment dels hotels. Si bé al principi aquesta actuació responia a la demanda, a la meitat de la dècada dels seixanta, l’increment de les arribades de turistes fa patent un desequilibri de l’oferta, el qual, malgrat els tocs d’atenció del Foment del Turisme i altres agents del sector, lluny de corregir-se, es va accentuar fins les envistes de la crisi dels setanta. Aquesta disparitat va determinar que els allotjaments extrahotelers tinguessin un pes desorbitat en l’oferta menorquina. Mentre el nombre de visitants creixia, açò no va ocasionar cap dificultat, però posava les bases de la crisi de la dècada del 1980, quan la construcció d’apartaments per inversors locals van rebaixar la categoria dels establiments, tot posant en qüestió la política de qualitat.

D’altra banda, la insuficiència de l’oferta va possibilitar que, a diferència de la resta de les Balears, fins èpoques recents el mercat estigués en mans dels hotelers, que van poder aconseguir preus favorables i una rendibilitat positiva. Aquest fet també va permetre que la categoria dels locals de l’illa fos superior, generant un procés retroalimentat de millora de la qualitat.


El model menorquí incorporava fins i tot una estètica: la de l’illa blanca i blava, on el blau el posaven la mar i el cel i el blanc les construccions, bàsicament apartaments i xalets, però també els hotels, a condició que fossin discrets. L’ideal no deixava de ser “la caseta”, una fusió de les cases dels llocs i les construccions de vorera, totes ben emblancades. D’aquesta manera, la segona part dels anys seixanta, l’opinió pública aplaudí el sorgiment del poblat de pescadors de Binibèquer, considerat unànimement l’ideal urbanístic de Menorca, al qual seguirien conjunts similars (cala Morell), o variacions sobre el tema a cap d’en Font o platges de Fornells.

El turisme, com indicava Mascaró Pasarius el 1966, tenia el suport de dos potents grups de poder: les autoritats i la premsa. A partir del 1945, l’únic mitjà escrit insular, el Diario Menorca, va animar des de les seves pàgines el sorgiment del turisme. Els primers temps cobria les més mínimes actuacions relatives a centres turístics i hotels, així com les activitats del Foment del Turisme, fent del turisme una notícia, malgré lui. La seva actitud es va convertir en una veritable campanya de premsa els anys seixanta, fins el 1974. A més de la informació, editorials, articles, reportatges i cartes al director nodrien una opinió favorable al sector, que no excloïa la publicació de judicis adversos, que nedaven en contra del gran corrent d’admiració.


Els governants de l’illa sempre hi van estar a favor. No es tractava d’adoptar la política nacional, ja que al respecte dins del règim hi havia divisions i desconfiances. Més bé seguien l’exemple del pioner, Joan Victory, batle de Maó i procurador en Corts, que es féu hoteler, i altres com Carlos de Salord, delegat del Govern, que va promoure dos centres d’interès turístic nacional. També es manifestaren clarament en favor del sector els batles de Maó, Gabriel Seguí i, una dècada més tard, Rafael Timoner, aquest darrer industrial i un dels impulsors de na Macaret. Tots aquests polítics, tant en les seves declaracions com en les seves actuacions optaven pel model menorquí: construccions reduïdes, de qualitat i que s’expandien de forma lenta. L’administració franquista va donar el vistiplau a l’excepció menorquina, la mesura de la qual equilibrava la disbauxa de les altres Balears.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada