Els peixos no tanquen els ulls. La mirada pietosa d’Erri De Luca

A mesura que avançava el segle XX, la novel·la es va anar decantant envers la mirada subjectiva. El narrador en tercera persona havia dotat la narrativa decimonònica d’una pretensió de totalitat i d’objectivitat que pretenia explicar, de forma una mica ingènua, però amb una gran ambició, la totalitat del món. El narrador en primera persona es resigna a descriure el que veu, el fragment d’un gran quadre –pensem en Conversaciones en la Catedral de Vargas Llosa– o la petita porció que ens ha tocat de viure, com podria ser el cas de Cees Nooteboom.

Al segle XXI aquesta estratègia narrativa ha donat una nova volta de rosca amb l’autoficció, amb la qual l’autor renuncia a donar compte de res que no hagi viscut o, com a mínim hagi indagat, travestint-se d’investigador o de periodista, segons els casos. No es que es tracti d’una idea totalment nova, ja que diversos escriptors l’havien desenvolupat amb anterioritat, el que és inèdit és el predomini que adopta aquesta tècnica dins del conjunt de la narrativa contemporània.

Amb Els peixos no tanquen els ulls, Erri De Luca ens ofereix la seva versió de la literatura autoreferencial: el narrador, un home que, amb el pas de les pàgines, sabem que té seixanta anys, ens va desgranant el moment central de la seva vida, que va tenir lloc cinquanta anys abans, quan en tenia deu: “Eva y su esposo, saliendo del jardín, habían vivido ya todo el bien del mundo. La vida añadida más tarde, lejos de aquel lugar, no fue más que una divagación”.

Tots els escriptors tenen els seus referents literaris. Erri De Luca ens presenta els seus, que resumeixen la seva experiència de lector. Al començament, el nen desgrana els pensaments que el van assaltar quan va llegir El Quixot: “Me asaltaban lágrimas de rabia ese escritor que abollaba a golpes a su criatura. […] Y, por el contrario, era él quien tenía razón, Quijote, según mis diez años: nada era lo que parecía.” Ja a prop de la conclusió del llibre, l’autor deixa escrit que fa molt de temps que llisca sobre les escriptures sagrades, sense fe, que a més paladeja en hebreu antic, que per a ell fa gust de mannà. De la Bíblia, com hem vist, ens reconta la història de la primera parella al paradís, que assimila a la seva. Altres al·lusions resten implícites. La deliberació que fa a les pàgines finals sobre la justícia: “Puede ser verdad para los demás, útil para una comunidad y para su sistema de contrapesos a los agravios, pero para mí era inservible” sembla un ressò de l’estirabot camusià: “entre la justícia i ma mare, jo triï ma mare”. Aquest eco es referma per l’atmosfera del llibre, la seva mescla de llum i violència, que recorda l’inici de l’Estranger.

De fet, De Luca invoca el seu territori vital: el sud, un espai lluminós, amb una gent dotada d’un llenguatge viu: “el napolitano sabe azotar. En ningún otro idioma siento la úlcera de un insulto. Quien me lanza uno en italiano es como el que tira una piedra a la sombra en vez de al cuerpo”. Dit sigui de pas, aquí i allà la novel·la va deixant petites reflexions sobre el llenguatge, un altre dels focus d’interès de l’autor: “Hoy creo que las revistas de pasatiempos son una buena escuela de escritura, adiestran en la exactitud del vocablo.”

Tanmateix, la ciutat de Nàpols queda en la recambra, amb unes pinzellades breus, però sentides, de les vivències de la guerra i la fosca postguerra. El que l’escriptor vol remarcar és la lluminositat meridional de l’illa, aquesta illa propera a la gran ciutat on transcorre la major part de l’acció. La novel·la arrenca amb una potent escena de pesca, en la qual ja ens enfrontam als horitzons plens de llum i de mar que donaran el to a tota la narració. Els moments viscuts a la platja, sota el sol i els para-sols i a la platja dels pescadors, entre les barques, són les més vívides, les que es queden en el record del lector.

Els peixos no tanquen els ulls és una petita novel·la, o un conte llarg, una narració que avança a mig camí entre el pas llarg de la novel·la i el pas curt del relat. De la primera conserva el gust per l’estructura, pel desenvolupament de la història i el dibuix dels personatges, mentre que del segon traspua la intensitat. Aquesta intensitat, així com un cert gust per triar les paraules i per confegir frases dotades d’un apreciable enginy i una gran capacitat d’evocació, “en el ápice del verbo [amar] los adultos se casaban, o bien se mataban”, “los pensamientos, que llegan desde lejos y se van al mundo de las olas con la barca”, “la cara colorada bajo la prensa del sol”, tot plegat dota a la prosa de De Luca d’una qualitat poètica. En bastants altres moments, i en especial cap al final, ens sentim embolcallats per un lirisme que sembla voler transcendir les barreres de la prosa amb l’aspiració de crear un poema.

Potser una de les formes de dotar d’un alè poètic és la indeterminació dels personatges i els llocs. No sabem ni el nom del narrador, que resta com un implícit “jo”, ni de la resta de figures, que són la mare, el pare, els avis, l’al·lota, els companys de classe, els pescadors, els veïns,... essers anònims, el que no equival a prototipus, ja que cadascú està animat pels seus trets particulars. L’espai també està poc definit. S’esmenten les terres llunyanes: Nàpols o els Estats Units (o Amèrica), Bòsnia, la ciutat del Danubi i el Saba, Itàlia, Grècia, però no sabem quina és l’illa on els personatges deixen la seva empremta.

Remarquem que hi ha una història, una aventura, tots els ingredients d’una novel·la. Erri De Luca utilitza una bona estratègia narrativa, que el porta a entrellaçar dos fils textuals: la relació amb el seu pare i el descobriment de l’amor, que al seu torn s’enreda amb la percepció de la violència. Ho fa amb prou traça per menar la trama a un punt culminant en què culminen les dues històries. En l’escena més inoblidable del llibre conflueixen la resolució del conflicte patern amb la de l’afer amorós.

En un cert sentit es tracta d’una novel·la d’aprenentatge en la qual el protagonista esbrina el significat de l’amor, que a l’inici és una simple paraula, un ingredient de les novel·les, el tema de la primera declinació llatina i que, en conèixer l’al·lota s’anirà omplint de contingut, d’experiències vitals, i que també acabarà lligat a la bellesa. Com a contrapunt, De Luca desplega la història del seu pare, plena d’esperances frustrades, d’anhels d’un inassolible futur. La vida no és tan sols amor; s’hi acumulen penes, compromisos ineludibles, com diria Lennon “les coses que passen mentre nosaltres estem ocupats fent plans”.

De Luca ha escrit una novel·la curta, aparentment senzilla, però sota la qual hi batega tota una geologia de capes de significat. Les dues històries són clàssiques, encara que la mirada del narrador, que una vegada i una altra reprèn la seva identitat present i passada, les ferides que li han anat deixant el pas dels anys, li atorguen un pes considerable. En una pàgina sabem que ha treballat de paleta en la construcció, en una altra que ha vist la guerra de Bòsnia, més enllà que ha participat en manifestacions i revoltes, sabem que ha viscut amb moltes dones, que no té fills, li agrada pujar muntanyes,... circumstàncies totes que remeten a la biografia d’Erri De Luca i que ens deixen la impressió d’un home que ha transitat per moltes vies, està cansat, i, instal·lat en la vellesa, mira l’existència amb els ulls tenyits de tristesa o més bé de pietat, amb el cor ple d’humanitat.