dimarts, 28 de maig de 2019

Joan Hernández Mora, pioner del turisme


Entre les personalitats menorquines que han estat atretes pel turisme cal destacar Joan Hernández Mora, tal i com s’ha preocupat d’apuntar Joan Hernández Andreu al llibre que li ha dedicat recentment.

Joan Hernández Mora en la seva joventut

Així, just acabada la II Guerra Mundial, i segurament conscient del que significava la reinstauració del Foment del Turisme, escrivia una nota històrica per al programa de festes de sant Jaume del 1948, en la qual es dirigia als “veïns, estrangers i visitants”. Tres anys més tard, en el programa de les festes del 1951, a una nota sobre “un general anglès”, comentava que aquest era “com un turista més que ve a aquestes festes” i en el de les festes de Gràcia del 1953 la seva atenció a la presència de turistes torna a quedar patent.

Fruit d’aquest interès, el 1959 va dictar una conferència als aspirants a guia intèrpret, que fou publicada el 1963 a la Revista de Menorca (que també l’edità de forma separada) sota el títol de La Historia de Menorca y el turismo. Hernández Mora té clar que les persones que visiten un lloc precisen ser ateses de forma professional. Comença explicant als futurs guies qüestions  evidents: han de ser “persones educades i correctes i tractar de forma amable els visitants” i han de tenir el millor coneixement possible d’algun idioma estranger, a més de ple domini de l’espanyol. Dona una passa més en indicar que cal que coneguin perfectament l’organització nacional del turisme, en els seus aspectes legislatius i pràctics. Finalment els reclama que estiguin dotats d’una certa cultura en matèria de geografia, història i art, al menys d’Espanya, amb l’objecte d’aplicar aquests coneixements a “l’escàs territori d’aquesta illa”.

Hernández demostra estar al corrent del fet turístic, que defineix com el desplaçament col·lectiu d’individus d’un país a un altre durant un temps limitat. No s’engana sobre els seus trets i té bon olfacte per preveure’n l’evolució: davant dels que consideren excessiu qualificar de massiu el trànsit de persones que tenia lloc aquells anys, ell sentència que “no cabe duda de que el turismo es, hoy, un fenómeno de masas”.

Mostra la mateixa perspicàcia respecte al desenvolupament del turisme a la nostra illa. Així els guies són necessaris per ”la aparición periódica y masiva de visitantes extranjeros y nacionales que llegan a Menorca en número creciente”. El fenomen s’havia iniciat els darrers anys. Una data important en el seu progrés havia estat l’any 1956, potser per mor de la inauguració de l’hotel Port Mahón. Tanmateix, no pot deixar d’anotar que els antecedents immediats ja eren promissoris i es remuntaven, si bé amb un volum menor, a molts anys enrere. Encara fa una darrera distinció cronològica, assenyalant que feia una mica més de vint anys havien començar a arribar els veritables turistes, ja que abans s’havien fet presents alguns viatgers, però, només es tractava d’un nombre reduït d’intel·lectuals.

D’aquesta manera, entre el darrer terç del segle XVIII i la Guerra Civil va passar per l’illa “un brillante desfile de historiadores, de naturalistas, de arqueólogos, de juristas y de literatos”, que venien animats amb la intenció de realitzar algun estudi o investigació, preparar un llibre, redactar una monografia de la seva especialitat o simplement cercar algun motiu d’inspiració per a una novel·la o un llibre de viatges.

L'Arxiduc Lluís Salvador

Hernández Mora ofereix una molt documentada relació de personalitats il·lustres, que encapçala per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que vingué a preparar la seva monumental obra Die Balearen. Li segueixen l’arqueòleg francès Cartailhac, que va explorar personalment els nostres camps en cerca de material per al seu tractat Els monuments primitius de les illes Balears; el viatger de la mateixa nacionalitat Gaston Vuiller, que descriu amb simpatia Menorca al seu llibre de viatges Les Illes oblidades, i l’historiador Guillon, autor de l’important estudi Port-Mahon. França a Menorca sota Lluís XV (1756-1763). Més tard van comparèixer l’arqueòleg català Martorell i Peña, que inclogué els monuments de l’illa a la seva obra Apuntes arqueológicos i Josep Pin i Soler, català com l’anterior, que al seu llibret Varia II ens va llegar la seva visió de la Menorca de principis del segle XX, que també va incorporar a la novel·la Alicia. Pels mateixos anys es feu present el professor Lemaire, de la Universitat de Bordeus, qui redactà la completa monografia Les ocupacions militars de l’illa de Menorca durant les guerres de l’Antic Règim.

Continua la nòmina amb els arqueòlegs Fritz Kessler i Albert Mayr, que van estudiar la nostra prehistòria i l’escriptor suec Frank Heller, qui situà a Menorca els personatges de la seva novel·la Les Finances del Gran Duc. No sabem d’on treu Hernández aquesta notícia ni si estava al corrent que el 1924 el cineasta Murnau s’havia inspirat en aquesta obra per filmar la pel·lícula del mateix nom, els exteriors de la qual va situar a la costa Dàlmata. L’historiador anglès Brian Turnstall vingué a documentar-se per a la redacció del seu llibre L’Almirall Byng i la pèrdua de Menorca, moderna i completa lectura del dramàtic tema (que li va costar la vida al seu protagonista). Frederick Chamberlin, un altre anglès, va concentrar la seva atenció a la nostra illa en la seva monografia Les Balears i les seves gents. D’altra banda, l’artista francès Eugène Dabit ens va deixar una curiosa interpretació de Ciutadella al seu relat L’illa. En tots els casos Hernández anota els títols que esmenta en la seva llengua original.

Francesc Cardona i Orfila
Aquesta llarga sèrie de savis i homes de lletres també tingué els seus guies: els propis intel·lectuals i erudits menorquins. Hernández aprofita per deixar constància dels noms més rellevants de la tradició cultural de l’illa, al cap de la qual col·loca, com és lògic, Joan Ramis i Ramis, així com els seus germans. A la mateixa època situa el botànic Andreu Hernández i Basili i el seu fill, el metge Rafael Hernández Mercadal. Posterior a ells és el ciutadellenc Rafael Oleo i Quadrado, historiador i naturalista.

Tot seguit destaca el triumvirat intel·lectual que a la segona meitat del segle XIX van formar a Maó els naturalistes Francesc Cardona i Orfila i Joan Joaquim Rodríguez Femenías i l’historiador i propietari d’un notable museu particular Joan Pons i Soler, que foren succeïts pel pare de l’autor, Francesc Hernández Sanz, qui durant mig segle va assessorar innumerables investigadors. No pot deixar d’esmentar el maonès Pere Ballester i Pons, jurista de projecció nacional i estudiós dels costums illencs. Finalment, anota l’arqueòleg Joan Flaquer i Fàbregues, que va prestar grans serveis com a orientador de visitants especialitzats.

Sir David Beatty

Tots ells són els guies més valuosos que ha tingut Menorca, i constitueixen l’antecedent extraprofessional dels guies moderns, dels quals són mereixedors del major respecte, com a exemples de com servir amb dignitat i competència la professió. Més endavant, Hernández Mora també s’ubica en aquesta tradició i recorda el seu paper de guia de l’Almirall Beatty, primer Lord de la Marina Britànica, distingit durant la I Guerra Mundial, a qui va acompanyar durant la seva visita del 1925 i del qual recorda una anècdota. L’anglès va llegir en posició de salutació militar la làpida commemorativa de l’obertura del camí d’en Kane, primer en llatí i després traduïda a l’anglès, enmig del silenci respectuós de tots els acompanyants, com homenatge al governador Richard Kane.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada