dilluns, 1 de juny de 2020

Acabarà la Covid-19 amb la massificació?


La pandèmia de la Covid-19 ha afectat de manera profunda la vida de tothom. A gairebé tots els països, la població s’ha reclòs a casa seva durant uns mesos, alhora que se segellaven les fronteres.

Sobre les conseqüències que pot tenir un esdeveniment tan excepcional s’han expressat molt de comentaristes. La majoria apunten a la consolidació de tendències ja ben presents, com la digitalització. Altres són bastant òbvies, vista l’evolució de la malaltia: l’enfortiment del sistema sanitari. No són pocs els que demanden solucions permanents a les contínues crisis econòmiques que estem patint, a través d’un reforçament de les ajudes als més desafavorits (l’anomenada renda bàsica).

Tanmateix, pocs esmenten les qüestions que impliquen canvis radicals en relació a les pautes vigents. El confinament decretat de forma universal ha suposat la interrupció d’uns hàbits de mobilitat extrema, associats amb freqüència a situacions de massificació cada vegada més exagerada.


Els dos fenòmens tenen múltiples facetes, que evidencien un vigor extraordinari. Treballar en una població i viure a desenes de quilòmetres és habitual per a milions de ciutadans. La indústria turística ha experimentat un creixement incessant des de la fi de la II Guerra Mundial. A Balears cada dècada superam xifres que semblava que eren un sostre inassolible. Les vacances han deixat de ser un període únic anual a la suma de dos, tres i un nombre cada cop major de desplaçaments amb objectius diferents o complementaris (platja, compres, concerts, natura).

Com que la quantitat de destins no pot augmentar de forma substancial, el fet que un nombre superior de persones es mogui ha comportat que els punts vacacionals es vegin més i més saturats. Durant l’estiu pràcticament tota la costa mediterrània està envaïda de banyistes. Fins i tot hi ha embussos per pujar a l’Everest.


Els museus i centres d’art, antics temples de la saviesa, s’han transformat, gràcies  a la potenciació de les seves col·leccions i l’organització d’exposicions temporals, en rateres on uns visitants destorben els altres, fins al punt que la gestió de quantitats ingents de clients s’ha convertit en un repte de logística. Les grans ciutats turístiques (París, Londres, Venècia, Barcelona, Bangkog,...) també pateixen per organitzar uns fluxos humans enormes. Determinades activitats artístiques, com els festivals, han assolit xifres d’assistència inaudites i el seu èxit ha fet que el seu nombre es multipliqui.

La mobilitat i la massificació provoquen considerables efectes secundaris: contaminació atmosfèrica i alt volum d’emissions de CO2, problemes de trànsit, dificultats per obtenir els recursos hídrics i tractar les aigües residuals i els fems. L’afluència d’un volum creixent de visitants crea una demanda d’allotjament que expulsa del mercat immobiliari els residents.


Diversos col·lectius han fet sentir les seves crítiques. Els ecologistes reclamen la reducció de la mobilitat per mitigar l’emergència climàtica i controlar l’escalfament global i d’altres d’efectes nocius per al medi ambient. Els ciutadans dels destins turístics clamen contra la gentrificació dels barris on habiten, convertits en un decorat.

Fins ara, la potència de la mobilitat massiva ha estat immune a les veus discordants. No és d’estranyar. El nostre sistema econòmic es basa en la producció a gran escala. Com major és la quantitat de béns o serveis, el seu cost és menor, la qual cosa fa pujar les vendes, primer dins d’un país i després a l’estranger, de manera que el comerç i el moviment de persones s’expandeix en un cercle retroalimentat que, sinó es regula, és imparable i mena a l’afebliment de les fronteres, causa i conseqüència d’aquest fenomen que coneixem com a “globalització”.


La pandèmia és el primer enemic seriós que s’ha enfrontat a aquest estat de coses. En poques setmanes hem vist el que semblava increïble: els avions a terra; els carrers, les carreteres, els camps de futbol i els cinemes buits. Les fronteres, que havien esdevingut línies imaginàries traçades en un mapa, han tornat a ser barreres reals. Les normes sanitàries han abolit la massificació, declarada culpable de la propagació de la plaga.

La qüestió candent és si estem davant d’un parèntesi o d’un canvi de paradigma. ¿Tornarem a viatjar i a amuntegar-nos a platges, places, museus, festivals i botigues? Segurament seran les autoritats les marquin el rumb, ja  que són les que decideixen si es mantenen, ni que sigui parcialment, els requeriments d’espai i les restriccions en l’aforament dels equipaments col·lectius, com escoles, teatres, bars i avions.


La consolidació d’aquestes obligacions provocaria un increment del cost dels serveis ja que, a més, el preu dels locals és molt sensible a l’augment de la demanda. Aquest encariment moderaria l’apetència dels consumidors pels actes massius i podria revertir la tendència expansiva de la mobilitat, sobretot si eleva el preu del transport. També és possible que, d’ara endavant, una part de la ciutadania rebutgi les grans aglomeracions i es decanti per formats més reduïts.

És evident que també es pot donar el cas contrari i que les ganes de deixar enrere aquesta pàgina trista de la nostra història ens meni a enterrar els protocols i restriccions que estem experimentant, en especial si apareix una vacuna que elimini el perill. M’agradaria creure que la prudència necessària per prevenir futures plagues, així com els evidents perjudicis socials i mediambientals causats per la mobilitat massiva, evitaran que oblidem tot el que hem après.


Una de les lleis de l’economia és que “la moneda dolenta desplaça la moneda bona”. Aplicat al nostre cas significaria acceptar que la força bruta del mercat s’imposi a la racionalitat social. Esperem que, per una vegada, prevalgui la raó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada