Els arbres i la jardineria del passeig d’Isabel II de Maó

 Els arbres van ser un element bastant problemàtic del passeig d’Isabel II de l’Esplanada. Ja el 1868 el Diario de Mahon reclamava que es redrecessin i es podessin. El 1882 es va procedir a realitzar quatre forats per plantar-hi arbres que poguessin fer ombra. Per evitar que es criessin tan raquítics, com molts altres que s’havien posat al llarg dels anys, es va profunditzat fins a perforar la capa de pedra dura del subsòl. El periodista demanava que es fes igual amb la resta d’arbres que presentaven poc desenvolupament, per aconseguir que es formés “una frondosa alameda” a l’indret. A partir de llavors devia ser una pràctica corrent. Els temporals també eren responsables del mal estat de l’arbrat del passeig. El 1902 un vendaval va arrabassar dos grans arbres i el 1920 en va malmetre uns quants.

 

El passeig d'Isabel II devers 1930

No era freqüent que la premsa informés de les varietats plantades. Així i tot, el 1917 s’indicava que s’havien multat dos al·lots per arrabassar una palmera del passeig, per tant en aquest any aquesta espècie ja hi era present. Devia ser recent; l’any anterior la Revista de Menorca comentava que s’estaven plantant pins i palmeres per millorar l’aspecte de la població. El 1911 l’Ajuntament va acordar plantar al passeig deu araucàries, però no totes es van desenvolupar correctament, ja que set anys més tard, el 1918 es replantaven els arbres que hi mancaven, entre ells una araucària.

Sota la direcció de Joan Riudavets, el jardiner, es van traslladar els arbres que hi havia al carrer sant Josep, que es constatà que era massa estreta, la majoria al passeig. També es va assegurar tot l’arbrat amb tutors de llenya per protegir-los del vent. Paral·lelament es va arrabassar un pi, que creixia entre arbres d’una altra espècie, que fou substituït per un altre igual que els seus companys, probablement acàcies, ja que el jardiner indicava que les fumigava contra el pugó, una plaga freqüent d’aquesta mena d’arbres. Al mateix temps es van col·locar dues palmeres, provinents d’una donació, però es dubtava que prosperessin pel mal estat de les arrels. Per arrodonir l’actuació es van renovar les pasteretes de l’extrem del passeig.

 El 1928 es va escometre una important renovació de l’arbrat i els jardins. A l'extrem sud i a l'exterior de passeig d'Isabel II es van plantar arbres ornamentals, en concret mèlies. Arbres d’aquesta espècie encara es poden veure en l’actualitat en aquesta part de la plaça.

 

En primer pla, Mèlia en l'actual Esplanada

També es van plantar a les voreres de l’avinguda Quadrado, oberta feia pocs anys, i del camí de circumval·lació de la plaça de l'Esplanada al costat nord. La premsa informa que, prèviament, s’havien obert forats per col·locar els nous arbres i es van aprofundir i eixamplar els dels que se substituïen perquè en ells hi hagués prou terra per a l’arrelament dels arbres. Així i tot, com que es van arrabassar els que hi havia davant de can Terrés (a l’entrada del passeig pel carrer de les Moreres) i s’havia eixamplat la via pública en aquest punt, no es restava espai a la placeta que llavors hi havia davant del passeig d’Isabel II.

 Paral·lelament, es va procedir a la reparació, reforma i embelliment dels jardinets de l'extrem nord del passeig d'Isabel II. Els arbres havien estat adquirits a Barcelona i les operacions es van fer sota la direcció del jardiner Riudavets, que l’Ajuntament havia enviat a la Ciutat Comtal per adquirir els coneixements necessaris per a la cura dels arbres.

 Aquestes descripcions ens parlen, per un costat, de quant va costar que prosperessin els arbres del passeig, per la duresa del sòl i, per l’altre, de la freqüència amb què es renovava l’arbrat de la població i que contrasta amb la situació actual, en què els arbres es mantenen fins que la mort o les malalties els sorprenen, amb el resultat que, a vegades es veuen esquifits o, pel contrari, amb un desenvolupament excessiu que causa molèsties a veïns i passejants.

 

Pseudoacàcia ornamental

Les imatges que disposam del passeig d’Isabel II provenen de les postals de principis del segle XX, però és possible que no corresponguin a la disposició inicial de la zona, sobretot pel que fa a l’arbrat i els objectes ornamentals, ja que segurament algunes de les actuacions realitzades posteriorment havien modificat algun dels elements originals. Un d’aquests eren els testos. El 1868 la premsa informava que estaven col·locats entre els bancs que hi havia als dos costats del passeig i estaven fets de calcàries fines d’Alcalfar. El periodista es queixava que se’ls havia donat una capa de calç que impedia d’apreciar la seva qualitat.

 Com era de témer, aquests elements van ser objecte d’actes vandàlics. El 1874 alguns van ser tombats del seu pedestal i el 1876 un va ser abatut i va quedar fet dos trossos. Un sinistre més important es va produir el 1882, quan uns van aparèixer romputs i altres arrabassats dels seus pilars ornamentals. El fet va ser premeditat, perquè un test va aparèixer fora del passeig, a la part de la plaça que emprava la guarnició per als seus exercicis.

Els testos devien ser grossos: el 1882 un al·lot estava penjat d’un d’ells, que li va caure damunt d’un peu, per la qual cosa el van haver de dur a ca seva. L’Ajuntament, amb la voluntat d’acabar amb aquests incidents i millorar la comoditat “del lloc predilecte de la nostra societat”, va fer retirar una part dels testos el juliol del 1886 i en el seu lloc va fer col·locar catorze bancs de fusta. Aquesta actuació completava la del 1884, quan ja s’hi havien instal·lat bancs amb peus de ferro colat.

Testos del passeig (detall d'una postal)

Segurament, la quantitat de persones que acudien al passeig aconsellava de retirar uns elements com aquests, fràgils, que patien accidents i impedien el pas. Tanmateix, aquests contratemps no van finalitzar: els primers dies del 1900 van ser tombats els vuit pilars amb testos que hi havia a la vorera sud del passeig, que van ser arrabassats de la seva base durant la matinada, ja que el vespre anterior estaven intactes. La premsa va censurar la manca de vigilància de la guàrdia nocturna del barri. La cosa no va acabar aquí: el mes de març qualcú va fer caure dos testos més.

El 1907 es va procedir a la recomposició i emblancat de les balustrades i els testos del passeig, però el 1909 van aparèixer romputs uns quants i els que algunes cases particulars tenien al carrer, així com un banc de llenya del carrer de les Moreres. Tot es va arranjar i uns dies més tard es procedia a donar calç als bancs de pedra, els testos i el pavelló de la música. A partir d’aquesta època l’emblancat del passeig es devia de fer de manera anual, ja que és habitual trobar la notícia d’aquesta actuació als diaris, normalment a mitjans de juliol. No van deixar de produir-se accidents: el 1916 dos fillets que jugaven van fer caure un test, que es va rompre; per sort ells no es van fer mal. Mesos més tard es va trobar un altre test tombat. El periodista no va deixar de reclamar més vigilància i aprofità per censurar “que la chiquillería convierta el mencionado paseo en campo de juegos, molestando a los transeúntes con sus gritos y juegos.”

Jardins del passeig d'Isabel II devers 1933

El gener del 1921 va haver un acte de vandalisme extrem: es van destrossar els arbres, especialment les araucàries, als quals es van esqueixar o rompre les branques. També es van arrabassar els brots tendres de les plantes dels testos, alguns dels quals es van arrencar dels seus pilars, i es va tirar un banc al mig del passeig.

 Hem comentat que al passeig hi havia bancs de pedra i de fusta. Un solt de La Voz de Menorca del 1924 ens permet de saber que eren els únics que no estaven fixats al pis i per aquest motiu a vegades eren desplaçats o col·locats de manera extravagant, amb els suports posteriors enfonsats a la síquia per al reg de l’arbrat, un nou exemple de la manca de civisme d’aquells antics maonesos.