La font de la polèmica al passeig d’Isabel II

 El 1882 va esclatar una interessant controvèrsia sobre el passeig d’Isabel II de l’Esplanada quan l’Ajuntament de Maó, que per primera vegada tenia un batle republicà, va reorganitzar l’espai on hi havia la font. A finals de setembre el diari monàrquic El Bien Público reprovava que es destinessin fons públics per convertir el sortidor “en un informe munt de pedres sense utilitat ni bellesa”. Immediatament El Liberal (òrgan oficial dels republicans) replicava amb to irònic que els conservadors no havien deixat cap model d’on poder copiar el gust i la bellesa i es demanava si les seves crítiques no responien al fet que no s’havia atès la proposta d’erigir una estàtua a l’ex-reina Isabel.

 

Passeig d'Isabel II devers 1925

El tema va provocar les airades protestes de la premsa dretana. El Semanario Católico publicava un solt que s’expressava així: “¡¡¡Cielos, qué es AQUELLO??? ¿Es un clapé, un talayot, una sitja, un abrevadero, un horno para cremación de algun Menotti, una barricada, una pagoda o un pegote, AQUELLO que terrible y magestuoso se levanta en el Paseo que fue de Isabel 2ª?”

Les diatribes sobre l’estètica del monument i el seu cost es van perllongar els mesos següents. El novembre, amb motiu de la liquidació del pressupost amb dèficit, El Bien Público redoblava el to acre de les seves gasetilles. El Liberal va contestar que en el seu dia es veuria el que havien costat les obres i l’“altre diari” es convenceria que la despesa no era exagerada ni de bon tros suficient per cobrir el dèficit del pressupost. Només les pedres corcades que s'havien canviat en els seients aprofitant les velles haguessin costat, d'haver-les hagut de fer noves, tant com tota l'obra executada per eixamplar el passeig i proporcionar una major comoditat a la gent que hi concorria.

La polèmica no va remetre. El mes de març de l’any següent El Bien Público, en informar sobre els treballs de col·locació de nous bancs al passeig, comentava amb sarcasme que: “Els entusiastes admiradors de l’octava meravella que es va aixecar en l’esmentat passeig són d’enhorabona: des d’ells podran examinar al seu gust la monumental obra que, segons es diu, ha donat origen a un nou estil arquitectònic”.

 

La rèplica d’El Liberal va ser prou ponderada, tot remarcant que el diari conservador havia escollit el sortidor del passeig de l’Esplanada com al seu tema favorit per censurar la Corporació municipal. Tanmateix, quan un diari només trobava com a objecte de les seves invectives una petita obra que havia costat deu o dotze duros, allò era la millor prova de la bona administració d'un Ajuntament.

Tanmateix, l’obra devia ser prou desafortunada perquè l’Ajuntament emprengués una insòlita rectificació. En efecte, als pocs dies, El Bien Público anunciava, amb l’estil corrosiu amb què venia tractant la qüestió, de la desaparició d’“una de les glòries artístiques de Maó”, que havia estat derruïda la darrera nit: la gruta del passeig de l’Esplanada. El dia següent continuava amb les pulles, apuntant, segurament a tall de broma, que el Jutjat d’Instància havia obert sumari per esbrinar les circumstàncies de les desafortunades obres del passeig d’Isabel II que, afegia, alguns atribuïen als redactors d’El Liberal, davant de l’escarni d’amics i enemics. Al final es concloïa, més seriós, que havia estat l’Ajuntament qui havia esbocat la construcció a l’empara de les ombres de la nit.

El Liberal contestà, intentant llevar ferro a l’assumpte, que El Bien Público reprovava de forma estúpida que s'hagués destruït una obra que va ser executada com un simple assaig, sense deteriorar per a res l'antiga font que allà existia. Concloïa amb un toc àcid que no s’apurés el diari monàrquic, que la pedra de la gruta, si no arribava a figurar en la Exposició Artística de Madrid, podria tenir aplicació per recompondre el moll del Llatzeret, destruït pels seus amics per extreure-hi dàtils.

 

Indiferent a la polèmica que havia suscitat, la font va seguir en actiu durant molt d’anys. El mes de maig del 1903 les seves aigües es devien d’haver corromput i feien olor, per la qual cosa fou buidada i netejada, però el juliol del 1907 el problema es va reproduir. El 1915 es va començar a plantejar la reforma del sortidor i del pis que l’envoltava. La qüestió es va reiterar el 1917, sense prosperar, de manera que el 1918 ja duia un llarg temps sense funcionar.

El 1921 Josep Cotrina en feia una descripció humorística a la Revista de Menorca. Comentava que era una font màgica, ja que si un joc de llums conferia diferents colors a les aigües de la de Montjuïc a Barcelona, la de Maó tenia incomptables usos: els fillets sabien que el seu recipient era un lloc adequat per als seus jocs; els majors, amb un poc de bona voluntat, la podien utilitzar com a guia de records; els dies de tómbola prestava inestimables serveis com a dipòsit d’objectes: restes inútils, bastons i capells dels concurrents; fins i tot, caixa on es guardava la recaptació diària. Algunes vegades, per finalitzar, la font tenia aigua. Eren dies de gala, d’extraordinària solemnitat, quan es coronava el modest monument de línies irregularment corcades pel temps amb un sortidor, més modest encara, que llançava dèbils fils d’aigua, entre l’admiració dels fillets, les seves mainaderes i els soldats que admiraven al seu torn aquestes mainaderes.

 

Font  de Montjuïc

El maig del 1924 La Voz de Menorca reprenia el tema en un to elegíac, record de temps millors. Feia notar l’estrany efecte que produïa la font, ja que aquells dies que els arbres es vestien de verd i les plantes florien, la font es veia “seca, molt seca” i es convertia en un diminut circ acrobàtic infantil, en lloc de reflectir en el mirall de les seves aigües les fulles i les flors i deixar sentir la dolça remor de les que queien a la tassa central. El mes de setembre reprenia el tema i anotava que, el vespre anterior, al circ en què s’havia convertit la font seca hi havia multitud de gimnastes, als quals els servia de barra fixa per als seus exercicis la barana circular que s’havia aixecar per a la caça de l’ànec (referint-se probablement a alguna atracció de la fira muntada per les festes de Gràcia).

 El març del 1926, amb motiu d’unes obres de manteniment del pis, la premsa continuava criticant que la font estigués seca i només servís de punt de joc infantil. Havia arribat l’hora de la tant desitjada reforma: uns dies més tard l’aigua brollava cristal·lina i al seu voltant es congregava una gernació de curiosos que es recreaven en la consideració de les obres de jardineria, ja que s’havia aprofitat per replantar l’espai que la circumdava. Segons el periodista, en una descripció que ens permet de fer-nos una idea de com era el monument, el jardiner municipal havia adornat la columna del centre i la tassa que la rematava amb copinyes i cariàtides, que li donaven un bell aspecte. Al seu perímetre s’havien muntat, entre escarpats granítics, vuit testos amb plantes aquàtiques. Al costat de la barana que circumval·lava la font s’havien col·locat arbustos i plantes ben combinades i de bon gust i, per resguardar el conjunt –recordem que era cobejat pels infants– s’havia erigit una tanca de filferro. Els extrems del passeig també s’havien embellit i en el d’enmig s’anaven a plantar unes airoses tuies.

 

Tuies

El mes d’agost el diari assenyalava que la font, situada al nord del passeig, era el centre d’atracció d’innumerables passejants, que es recreaven en la contemplació de l’espectacle “alegre, placentero y hasta poético” que oferia la combinació del verd de les plantes, la policromia de les flors i els colors canviants de les aigües, contemplació agradable sempre, i especialment durant el temps estival. La gent fins i tot demanava que es construís una font a l’altre extrem del passeig.

L’any següent la font era lloc d’esbarjo per a multitud de persones. Per entre les seves aigües, netes i diàfanes, serpentejaven infinitud de peixos de colors, als quals petits i grans tiraven un munt de miques de pa. Tanmateix, el sortidor no funcionava i es trobava a faltar que no llancés a l’aire els seus “raigs cristal·lins”.

Segons La Voz de Menorca, el 1927 els jardins seguien essent motiu d’agradable observació, sobretot els de l’extrem nord que, a més de ser els més antics, eren a redossa de la tramuntana. El jardiner municipal tenia cura de la faixa de terra que rodejava la font i de les tres jardineres que hi havia al costat, que el mes de maig es veien cobertes de belles plantes, exuberants i amb profusió de flors d’una gran diversitat de colors. El setembre encara es ressaltava l’abundància de plantes del jardinet que vorejava la font i la gran quantitat de flors de diverses varietats i bells colors que s’hi veien, les quals havien rebut els elogis del conegut jardiner i horticultor de Barcelona Josep Vidal.