L’amplitud
de la plaça de l’Esplanada la feia apte per a qualsevol activitat de masses,
especialment al segle XX, en què aquestes encara no comptaven amb espais
específics per a la seva pràctica. L’esport va ser una de les activitats que es
popularitzaria aquesta centúria.
Partit de futbol a l'Esplanada de Maó. Fot de Francesc Seguí pub per D. Mercadal |
El
futbol va ser introduït a la nostra illa per les tripulacions de les
embarcacions militars que visitaven de forma assídua el port de Maó. Les
primeres notícies aparegudes a la premsa insular són del 1900 quan, amb poques
setmanes de diferència, s’hi refereixen l’anarquista El Porvenir del Obrero i el monàrquic El Bien Público. L’ample ventall
ideològic és un avís de l’extensió que arribarà a prendre aquest esport. El
març de l’any següent ja s’informa dels primer partits, a càrrec dels marins
del creuer anglès Calliope, que va passar quinze dies al port, a l’Esplanada
des Castell, on van executar “el último turno de su juego
gimnástico favorito denominado foot-ball”. Dos anys més tard,
la tripulació d’aquesta embarcació disputava un altre partit contra la d’un
altre buc de la marina britànica, el Cleopatra, al mateix lloc.
El
primer matx que es va disputar a l’Esplanada de Maó fou protagonitzat per
tripulants del creuer anglès Leader, el 30 de setembre del 1905, i va ser
seguit per multitud de curiosos. La secció d’Esports de l’Ateneu de Maó recollí
el guant i organitzà els primers partits locals, per a la qual cosa va obrir
una subscripció entre els seus socis i convocà una reunió per al 20 de
desembre. El tema estava prou madur perquè el dia següent tingués lloc a l’Esplanada
l’esmentat encontre en el qual hi van participar “una veintena de adiestrados”. La premsa indica que va presenciar
l’espectacle una nombrosa concurrència, que lloà la destresa i habilitat dels
jugadors. Davant l’èxit, es convocava un altre partit al mateix punt per al
diumenge següent.
Va
ser un èxit total i el dia de Sant Esteve tenia lloc el tercer encontre, en el
qual els equips dels “vermells” i els “verds” van empatar a un. El periodista
assenyalava que l’interès que despertava el joc era cada cop major. El camp
quedava completament rodejat d’espectadors, el que no era d’estranyar, “perquè
a tots el països passa igual”. El públic acudia de forma creixent i es creuaven
apostes, en ocasions crescudes, en favor d’un equip o l’altre. La febre va
continuar el dia 1 en què els vermells van guanyar als verds per tres a un. A
la notícia hi trobam la primera descripció d’un gol, el segon, que fou destacat
perquè la pilota fou llançada contra vent.
Guardamarines holandesos |
A
partir d’aquest moment, cada setmana va haver partit a l’Esplanada, llevat dels
que s’havien de suspendre pel mal temps. Els encontres es van començar a
ajustar a les normes reglamentàries de temps i dimensions del camp. El març del
1906 els jugadors de l’Ateneu ja pensaven en anar a Ciutadella per disputar un matx
en aquella població, amb la idea d’estendre l’afició al joc i fer-lo així més
competit. L’encontre va tenir lloc el dia 25 en la plaça del Born i, com que
feia un temps primaveral, hi va assistir moltíssima gent.
La
cosa havia quallat tant que, al cap de pocs dies, la secció d’Esports de
l’Ateneu organitzava el primer campionat de Menorca de futbol per al mes de
maig, “seguint les regles habituals del joc: equips d’onze jugadors, degudament
uniformats”. El guanyador rebria un diploma d’honor i un baló reglamentari.
El
campionat es reduí al partit que van disputar el dia 20 a l’Esplanada des
Castell l’equip de l’Ateneu de Maó i el Bólido de Villa Carlos davant d’una
gran multitud. Encara que es van jugar diverses pròrrogues, finalitzà amb empat
a zero, segons el comentarista, per un excés de zel defensiu dels jugadors. Ja
van aparèixer comportaments poc esportius per part dels aficionats: els
jugadors maonesos van patir molèsties per part d’alguns espectadors “lo cual atribuimos sin duda a un exceso de patriotismo mal entendido”. El partit de
desempat es va jugar al mateix escenari el 10 de juny. En aquesta ocasió, l’equip
de l’Ateneu va fer valer la seva superioritat, guanyant per dos a zero. El
segon gol “fue aplaudido de forma estruendosa”, ja que “el señor López Coll lo logró solo y de un modo magistral”. Com s’observa, el
llenguatge futbolístic ja estava plenament format en aquesta remota època.
El
27 de maig es va celebrar el primer encontre internacional, que va enfrontar a
l’Esplanada de Maó l’equip de l’Ateneu i un de format per oficials holandesos
del creuer Friesland, davant d’un públic nombrós, que va contemplar la derrota
dels seus compatriotes. En el marc del Concurs de ramat que va tenir lloc el
mes de juny as Mercadal, van competir l’equip de l’Ateneu de Maó contra el All Right de Ciutadella, que fou batut
per un gol a zero pels maonesos.
Els
nous usos socials van provocar els primers problemes de convivència: el mes de
juny uns al·lots que jugaven un partit de futbol van muntar una cridòria
espantosa. La cosa va acabar malament i en lloc de pilota al final van volar
pedres, la qual cosa va ocasionar la intervenció d’un adult i un agent de
policia. El mes d’octubre, un home que entrava per la carretera de Sant Climent
va rebre una pilotada, en jugar-se en aquells moments un encontre a la plaça.
Els
anys següents van veure els progressos de l’afició al futbol. El 1907 es va
constituir el primer club de Menorca, el Club Mahonés de Foot-ball, domiciliat
a l’Ateneu i que nomenà president a Francesc Femenias Andreu, el director de
l’Elèctrica Maonesa, un dels impulsors de l’esport. L’abril de l’any següent el
campionat de Menorca es va celebrar a l’Esplanada de Maó, amb la participació
del club maonès, el des Castell i el Robur
de Ciutadella. Els ateneistes van guanyar la final enfront dels castellers
(2-1), davant d’una gernació estimada en quatre-mil persones; es va lloar el
progrés efectuat pels ciutadellencs en el poc temps que duien jugant.
Creuer Friesland. Foto Joan Llabrés Bernal. |
El
1909 el club maonès va donar la campanada en el seu desplaçament a Palma per
jugar el campionat de Balears, del qual va sortir guanyador. Aquest any va
aconseguir batre per primera vegada, i de forma clara (5-2), als guardamarines
del creuer Friesland, que havia comparegut una o dues vegades cada any, sense
haver pogut ser batut fins aquell moment. En l’acte de confraternització que
tingué lloc després al saló del Consey, el president del Club Maonès va
remarcar que considerava els holandesos com els seus mestres, dels quals havien
rebut excel·lents lliçons.
El
març del 1910 una selecció de la Federació Catalana de futbol es va desplaçar a
Menorca per jugar contra l’equip de Maó, que tenia fama d’haver assolit un bon
nivell mercè als seus encontres contra els mariners dels bucs estrangers que
freqüentaven el port. El diari La
Vanguardia es va fer ressò de l’expedició i el dia 20, en una tarda de vent
i pluja, els catalans demostraren estar molt ben entrenats i van batre per 7-0 els
maonesos. El matx va deixar una forta empremta i encara se’l recordava el 1926,
quan vingué Sampere, un dels antics jugadors de l’equip català, a arbitrar un
partit.
La
utilització de l’Esplanada com a camp de joc, on es competia gairebé a diari,
seguia provocant molèsties als vianants. El desembre del 1909 un periodista
denunciava la persecució del futbol per part de la policia local. Els agents
esperaven que la pilota surtis del camp, “per tirar-se a sobre d'ella amb més
zel que si es tractés d'una bomba terrorista”. Censurava que aquest mateix zel
no els permetés de veure com molt a prop, a la mateixa Esplanada, alguns joves
es jugaven els pocs diners que tenien als jocs de cartes de catxo o “monte”, i així
s’enfonsaven en un vici de conseqüències desastroses per a les famílies i la
moralitat pública. El futbol, en canvi, havia honrat la ciutat de Maó en
diferents ocasions i desenvolupava una constant tasca moralitzadora. Molts
joves aprenien que, per ser forts, no eren convenients ni les begudes
alcohòliques ni perdre hores de la nit.
Malgrat
tot, durant molts d’anys l’Esplanada seguí essent el camp de futbol de la
població, fins que el progrés de l’esport menà a la creació de llocs específics
per a la seva pràctica, el primer el del Concurs Hípic, que fou inaugurat
l’agost del 1923. El 1924 encara es va jugar un partit a l’Esplanada, en el
qual l’equip maonès empatà a dos contra l’España des Castell.
El
1925, en què el campionat de Menorca havia quedat establert en camps
reglamentaris, un reporter es queixava que a la darrera jornada, en virtut
d'ordres rebudes de fora, només s’havia disputat un encontre i l’interès dels
aficionats anava minvant. Recordava com, abans, cada diumenge es jugaven quatre
partits a camps improvisats a les diverses poblacions de l'illa, de manera que
cada dia l'afició creixia. Un vell aficionat comentava que, quan es jugava a
l'Esplanada, sense tanques i sense marcar tan sols les línies, les coses anaven
bé i creixia l'afició a l'esport. En aquell moment, amb camps de joc, cotitzant
mensualment, pagant entrades per veure els partits, amb comitès, subcomitès i àrbitres
col·legiats i no col·legiats, les coses començaven a prendre un mal rumb. Havia
passat una altra pàgina de la història de la plaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada