dimecres, 9 de setembre de 2020

Perquè donen l’esquena els polítics als problemes econòmics?


Entre totes els assumptes que els ciutadans confien als seus dirigents, els econòmics són les que afecten de forma més immediata al seu benestar. Per aquest motiu, en algunes ocasions són al centre del debat polític, com a Espanya als Pactes de la Moncloa del 1977, o a les eleccions americanes del 1992, guanyades per Bill Clinton, qui amb la frase “És l’economia estúpid!”, desconcertà els seus rivals.

Els països que es prenen de forma seriosa els afers econòmics, com els laboriosos danesos, alemanys i holandesos, gaudeixen d’una economia pròspera, baixes taxes d’atur i uns comptes públics sanejats. En canvi, aquells que s’enreden en discussions polítiques sens fi, com Bèlgica, França o Itàlia, rellisquen de forma lenta, però constant, cap a l’estancament.


Malauradament, Espanya forma part del segon grup. Aquí, els assumptes més purament ideològics, com la lluita pel poder entre els partits, el procés català o el destí de la monarquia acaparen el debat públic, mentre els grans temes econòmics, com l’atur o el dèficit pressupostari, reben una atenció superficial.

Les qüestions doctrinàries i el xoc dels interessos partidaris poden contaminar matèries de gran rellevància que, potser per aquest motiu, veuen com els seus problemes s’eternitzen, sense que s’arribi a una entesa que permeti d’afrontar-los de forma efectiva. Una d’aquestes és l’educació. Sempre que es tramita una nova Llei s’acaba topant amb les pedres de l’assignatura de religió i les escoles concertades. Mentrestant, les competències dels alumnes segueixen a la cua d’Europa, com recorda periòdicament l’informe PISA, de manera que els joves no reben els ensenyaments adients per integrar-se al mercat de treball o començar una carrera universitària.


No és estrany que açò succeeixi, si tenim en compte que la majoria dels presidents del país (Felipe González, Aznar, Zapatero, Rajoy) han estudiat Dret i tenen poca sensibilitat envers l’economia. Una de les anècdotes més comentades de Zapatero va ser la frase que el ministre d’Economia Jordi Sevilla li va dedicar el 2003 després de sentir-lo xerrar sobre el tema: “Te veo inseguro. Lo que tu necesitas para saber de esto son dos tardes”. Lògicament, açò no basta, ja que el fet que Pedro Sánchez sigui doctor en Economia tampoc ha servit per augmentar el nivell dels debats econòmics, que segueixen enredats en les mil-i-una misèries que conformen l’actualitat política.

Menorca no s’allunya d’aquest esquema: la majoria dels presidents del Consell Insular, incloent l’actual, Susana Mora, no tenen formació econòmica, encara que la titulació de Santiago Tadeo en Ciències Empresarials tampoc va millorar la seva gestió. De fet, el seu mandat es recorda bàsicament per la polèmica reforma de la carretera general.


La pobresa del debat econòmic s’aprecia de forma meridiana en la gran eina de l’Estat: els Pressupostos. En època de bonança, totes les activitats són prioritàries i augmenten les dotacions en infraestructures, cultura, ensenyament, investigació,.... Quan ve la crisi, ningú se salva i s’apliquen retallades lineals que ens deixen a la casella de sortida. Aquesta manca de determinació contrasta amb altres països europeus, capaços d’arribar a pactes d’estat per impulsar les inversions en R+D+i, educació o energies renovables, tant en èpoques de bonança com de depressió.

Només així s’explica que el Tribunal de Comptes acabi de descobrir que la Seguretat Social, lluny d’estar en dèficit, és creditora de 103.690 milions d’euros, que l’Estat es va quedar entre 1989 i 2013, quan les pensions tenien superàvit, i que van servir per tapar els comptes de l’Estat, sempre deficitaris. Alguna raó tenia el president d’Holanda quan, en les recents discussions del fons de rescat europeu, censurava el desgavell econòmic dels països del sud.

Hauria de ser motiu de debat la manca de recursos per quadrar els comptes públics, fins i tot quan l’economia creix, que ens mena a xifres astronòmiques de dèficit quan arriben les crisis, com vam veure el 2010 i tornarem a constatar el 2020 i que han forçat al Govern a haver de mendicar als Ajuntaments perquè li deixin els seus estalvis. Tampoc es comprèn l’abúlia dels poders públics davant les xifres de l’atur, les més altes d’Europa des de fa quaranta anys, sense oblidar els nostres índexs de desigualtat, també entre els majors del Continent.


A Menorca els anys passen sense que s’abordin les qüestions que afecten al nostre progrés, com la política turística. Nombrosos economistes han assenyalat la indefinició del nostre model. Aquesta va ser la tesi central de la conferència que donà l’estiu del 2016 Antoni Riera, dins del cicle re(pensar) Menorca. Des de llavors, poc s’ha avançat. Ens segueixen mancant dades i els únics canvis han vingut de la dinàmica del mercat, que ha portat el lloguer vacacional, hotels de ciutat, agroturismes i mercat francès. Veurem què ens depara el món postcoronavirus, però sense brúixola només arribarem a bon port per casualitat.

El turisme s’hauria d’integrar en una reflexió més àmplia sobre l’economia, que calibrés el pes que han de tenir els sectors de la construcció, la indústria i l’agricultura. ¿Ens convé diversificar o hem de concentrar els esforços? ¿Deixam caure definitivament la indústria o apostam per reindustrialitzar l’illa? ¿Ens hem de conformar amb les manufactures tradicionals del calçat i la bijuteria o hem de fomentar noves iniciatives? ¿Serem capaços d’aprofitar el tiró de la digitalització i les noves tecnologies de la informació i la comunicació?


Les qüestions anteriors interpel·len als nostres polítics, però no són precisament els temes que estiguin damunt de la taula en els plenaris del Consell Insular o dels ajuntaments de l’illa. I, evidentment, si els menorquins no estiram del carro, no serà el Govern Balear el que vindrà a dir-nos cap a on s’ha d’encaminar la nostra economia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada