dimarts, 11 de maig de 2021

Establiments famosos de la plaça de la Miranda de Maó

Una personalitat remarcable de la plaça de la Miranda fou Teodor Làdico, que vivia al palauet del número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern. Làdico era el cap del Partit Republicà Federal de Menorca i seria l’únic candidat que es presentà a les eleccions a Corts del 1873. Amb motiu de la proclamació dels resultats, els socis del partit, acompanyats d’una banda de música, el van anar a felicitar al seu domicili de la Miranda. La música executà diverses peces que van atreure una nombrosa concurrència al passeig, que s’omplí en un instant. L’homenatjat donà les gràcies des d’una de les finestres de la casa; després, una comissió va entrar a l’edifici, al son d’himnes patriòtics, per felicitar-lo pel triomf obtingut en les eleccions, mentre la banda seguia tocant fora. La seva carrera culminaria l’11 de juny, quan era nomenat ministre d’Hisenda, però dimití el dia 28. Poc duraria la República, escapçada l’any 1874 pels cops d’Estat de Pavía (gener) i Martínez-Campos (desembre).

 

Nevada del 1883. Fotografia Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Durant la Restauració va seguir en política i fou elegit senador per Puerto Rico el 1887 i el 1893. Una afecció ocular el va forçar a retirar-se de les seves activitats el 1900, de les quals se’n feu càrrec el seu fill Jordi Teodor. Dotze anys més tard Teodor deixava d’existir. El seu fill continuà residint a la casa de la Miranda fins al seu traspàs, el 1926. La casa va passar a la seva filla Pilar i a la seva mort, esdevinguda el 1958, el seu fill Lluís Ponte la va vendre a l’Estat.

A la plaça també es van instal·lar establiments d’anomenada. La famosa fonda d’Oriente, un local molt conegut i que és citat en diversos llibres, com el que publicà el 1848 l’oficial americà Francis Schroeder, amb els records de la seva estada amb la flota dels Estats Units a la Mediterrània, que tenia la seva seu a Maó, o el del 1876 de Bayard Taylord, poeta i periodista americà. L’hotel primer estava ubicat a la veïna plaça del Príncep, però el 1866 s’anunciava a la Miranda. L’any següent s’oferia feina per a un mosso “que fos del país”. És curiós que la fonda fos emprada per venedors estrangers (francesos i suïssos), que presentaven allà els seus objectes, sobre tot rellotgeria i joieria (rellotges d'or i plata, anells, arracades, rosaris encastats en plata, rellotges de paret,...). S’admetien per al pagament joiells d'or vell. En alguna ocasió es posaren a la venda màquines de cosir i els seus accessoris: sedes, fils i agulles.

 


Altres institucions tenien més volada. El febrer del 1869, a l’escalfor de la Revolució Gloriosa, Benet Pons i Fàbregues va constituir a una casa adossada a la de Teodoro Làdico, al carrer de Santa Ana, l’Ateneo Menorquín. El discurs inaugural va anar a càrrec de Juli Soler, qui destacà que l’objecte de la societat era estendre la moralitat i la instrucció i “desenvolupar així les facultats superiors”. Allà es van celebrar vetllades literàries i s’organitzaven classes gratuïtes, en especial d’idiomes, fins que el local es va quedar petit i fou traslladat al carrer de les Moreres.

Un dels establiments més recordats és el col·legi de Sant Tomàs d’Aquino. Fundat el 1880 per Bartomeu Allés, va tenir diverses seus, als carrers d’Alfons III i Sant Roc, fins que el 1901 se’n va fer carrer el mestre Mateu Fontirroig i es va instal·lar al número 1 de la plaça de la Miranda, la ubicació més recordada, malgrat que només va estar-hi fins el 1907, quan es traslladà a s’Arravaleta, coincidint amb la introducció de les classes per a filletes. Els antics alumnes rememoraven moltes vegades els seus jocs entre els arbres del passeig.


Un dels inquilins més freqüentats va ser el fotògraf Joan Femenías, que declarava que havia començat les seves activitats el 1869, encara que no va obrir el seu estudi de la casa número 4, just a l’entrada des de la plaça del Príncep, fins el 1871. Allà anaven molts maonesos a fer-se els seus retractes, una relativa novetat en aquell moment. Llavors la fotografia tenia un caire artístic; per encoratjar la clientela, els primers mesos Femenías va fer venir el francès Mr. Robieu, que anunciava com a “pintor fotogràfic de reconegut prestigi”.

Dos anys més tard, el diari El Menorquín lloava en una gasetilla la còpia fotogràfica que havia tret “el jove fotògraf Joan Femenías i Comelles” del gravat del quadre del port de Maó del pintor Joan Font, publicada a la revista La Ilustración Española. Seguint en aquesta línia, el 1877 El Bien Público remarcava que les fotografies que havia fet de les Cases Consistorials i del talaiot de Trepucó eren unes veritables obres d’art. El març del 1883 la ciutat va experimentar una forta nevada. Segons les fonts de l’època no es recordava una tan intensa des del 1830. Femenías va treure una fotografia de la plaça Miranda que la premsa encara tenia present el 1917.

 


No tot van ser flors i violes. El 18 d’octubre del 1878 va descarregar sobre Maó una gran tempesta, en realitat un cap de fibló, a les dues i mitja de la matinada. Tot i que només va durar un quart d’hora, causà grans danys, perquè arrossegava gran quantitat de pedres de bona mida, la majoria de tres unces (90 grams), encara que es van comptar del doble. El vent va arrabassar les astes de dos molins i moltes cases es van inundar. Segons els diaris, el nombre de vidres romputs era incalculable i totes les cases van patir: a la fàbrica Industria Mahonesa es van trencar dos-mil cinc-cents, a la parròquia del Carme dos-cents cinquanta i a la galeria fotogràfica de Femenías “quasi tots”.

L’èxit que va obtenir el fotògraf el va impulsar a obrir una botiga a la plaça del Carme, en el cap de cantó del carrer del nord (potser on més tard es va posar Sturla). Allà exhibia fotografies els anys 1883 i 1884, possiblement en gran format. Els periodistes alabaven una del “port de Maó en tota la seva extensió” i diverses del Llatzeret amb multitud de bucs fondejats. Al mateix temps, al local de la Miranda s’hi podien veure reproduccions de dos quadres de Francesc Pons (Venus).


La gran afluència de públic aconsellà la renovació completa del comerç, de manera que el 1884 va obtenir llicència d’obres, la qual cosa l’obligà a alinear la façana amb la resta d’edificis de l’entrada a la plaça. L’home també tenia la seva residència a l’indret, però no era, com en ocasions acostumaven els comerciants, al seu establiment, sinó al número 25. El 1890 l’Ajuntament l’autoritzà a construir les voravies, ja que llavors era una tasca particular de la qual el municipi únicament verificava que es fes segons les ordenances municipals.

La seva fama feia que rebés visites, com la dels tretze passatgers del iot nord-americà a vapor May, de 445 tm. A principis de segle, la seva publicitat anunciava que al seu estudi de la plaça Miranda, 4, feia retractes cada dia “encara que plogui”. El 1903 comunicava la novetat dels retrats mats i l’any següent venia un gran assortit de postals, un nou format que llavors tenia molta sortida. El 1909 les postals eren de bromur, tècnica que permetia obtenir imatges de gran qualitat. Devers 1912 es va retirar i al seu local s’hi establí el seu fill Sebastià, que es dedicava a la intermediació financera: admetia dipòsits de diners, constituïa hipoteques i concedia préstecs personals. El 1917 l’Ateneu de Maó li va atorgar un diploma per haver exposat obres seves, fora de concurs, a la segona exposició de Belles Arts que organitzà l’entitat.

 


Un altre establiment famós fou el de Joan Pons que, cap al 1891, traslladà a la plaça la fàbrica de begudes gasoses que havia fundat a la rampa de l’Abundància dos anys abans. Paral·lelament, va aconseguir l’exclusiva de la venda de les cerveses Velten i Bock Lyonnais, però l’experiència no devia ser del tot positiva i el 1893 va aixecar, amb el senyor Mercadal, un forn a l’entrada a la plaça, que tenia el nom de “La Gavilla de Oro”. Segons el periodista, el local comptava amb els darrers avenços: una maquinària d’amassar moguda per un motor a gas; el forn per coure, enlloc de llenya, emprava carbó i l’escalfor estava graduada per un piròmetre. La iniciativa devia de tenir èxit, perquè l’any següent es va mudar a un edifici més gran al proper carrer de Sant Ana, on va prendre el nom de “La Mahonesa”, i s’hi va estar molt d’anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada