Davant la sorpresa dels menorquins, fa unes setmanes va tenir lloc a Ciutadella un congrés de terraplanistes, al qual alguns mitjans de comunicació van donar una cobertura notable. És fàcil esquinçar-se les vestidures, tant per la celebració d’un esdeveniment clarament contrari a la realitat com per la deriva sensacionalista de la premsa, però la veritat és que es tracta de la punta de l’iceberg de la deriva anticientífica de la nostra societat, que veiem cada dia aquí i allà, i entre els col•lectius més insospitats.
Estirant el fil, els terraplanistes naveguen a l’estela dels antivacunes. Donant l’esquena a tota evidència científica i del fet que només a partir del moment que vam disposar d’aquest medicina quasi miraculosa hem pogut controlar la Covid, eliminar pràcticament l’amenaça de mort i fer vida normal, grups de persones, alguns d’ells metges, segueixen oposant-se a la seva administració. Així no és d’estranyar que altres neguin que la terra gira al voltant del sol: tots tenen en comú posar sentiments, pors i emocions per davant de la raó.
Val a dir que la ideologia antivacuna feia temps que havia arrelat entre nosaltres. La legítima preocupació per la salut ha confós a persones que s’han arribat a creure que els efectes secundaris són pitjors que les malalties. De fet, ja hi havia hagut casos de fillets morts perquè els seus pares no els havien vacunat d’alguna malaltia greu. Aquests col•lectius beuen del mateix pou dels que opinen que els aliments que menjam estan emmetzinats per productes químics i transgènics i només són saludables els tomàtics i les lletugues del seu hort.
És evident que són grups minoritaris i que la gran majoria ens fiam de les autoritats sanitàries que afirmen que els nostres queviures ofereixen una plena garantia per a la salut, és més, mai havien estat tan segurs. Tanmateix, la desconfiança és una mala herba que creix sense control i, qui més qui menys, pensa que alguna cosa deu haver de cert i que la carn està plena de vacunes... El mal de la nostra època és precisament aquesta desconfiança que, per elevació, acaba dirigint-se a la ciència, la tècnica i la medicina tradicional.
La cultura de la sospita es basa en posar les pròpies creences i sentiments per davant de qualsevol altra consideració. És portar l’individualisme i la subjectivitat a l’últim extrem i suposa passar de l’aforisme grec que l’esser humà és la mesura de totes les coses al jo com vara de mesurar l’univers.
Només d’aquesta manera s’entén l’èxit de figures com Donald Trump, que aconsegueix que les seves mentides, deliris i falsedats siguin considerades de forma seriosa per milions de nord-americans. En una altra conjuntura històrica, un personatge d’aquesta índole hauria estat bandejat ràpidament i no hauria estat elegit ni candidat del seu partit, al qual omple de descrèdit, tant com al seu país.
És com si un terraplanista arribés a la presidència del govern. Quan els periodistes afirmaven “no deixis que la veritat espatlli una bona notícia” eren conscient del seu cinisme. Trump no deixa que la veritat li espatlli l’atac a un contrincant, convençut que es troba més enllà del bé i el mal. La postveritat és l’afirmació rotunda que ningú pot qüestionar les seves afirmacions, perquè el simple fet de ser seves les fa autèntiques, igual que els terraplanistes, els antivacunes i tots aquells que rebutgen, de forma conscient o inconscient, que hi hagi una realitat més enllà dels seus desitjos.
El seu adveniment també prova que és en l’àmbit de la política on l’erosió dels valors il•lustrats –veritat, objectivitat i ciència–, ha arribat més enfora. No és tan sols que es defensin postures de caire extremista, sinó que es fa en contra dels fets contrastats, la lògica i el funcionament real del món. Com els utòpics, es posa al capdamunt de tot les seves esperances.
Trump ha fet escola i de cada vegada més polítics utilitzen el seu manual d’estil per convèncer l’opinió pública, la qual cosa degrada la nostra democràcia. Però tampoc hem d’exagerar la seva influència. Agrupacions polítiques en les antípodes dels ultraconservadors també pouen de la desconfiança envers la idea de progrés per negar la realitat i promoure canvis radicals.
Una sensibilitat extrema envers les disfuncions de la vida en comú ha menat a l’eclosió d’un pessimisme sobre la humanitat. El canvi climàtic, les emigracions, les guerres i la desigualtat econòmica són vistos no com reptes davant la imperfecció del món, sinó com proves del fracàs de la nostra societat. No se sap quin és el model alternatiu que plantegen, perquè en molts casos és més un moviment negatiu, un “així no”, que propositiu.
Aquests col•lectius radicals congreguen la simpatia del públic perquè advoquen per la millora de les condicions de vida de grups marginats. Tanmateix, és freqüent que caiguin en els vicis de la postveritat, posant els seus postulats per davant dels fets i la lògica. Un exemple d’actualitat: la teoria queer, que propugna que la lliure elecció del gènere ha d’estar per damunt de la realitat biològica del sexe, és rebutjada per la gran majoria de la comunitat científica. La reacció dels seus apòstols és acusar els científics d’estar contaminats per la cultura patriarcal, és a dir, de no ser científics, una forma d’argumentar que sintonitza amb el terraplanisme.
Històricament, els partits progressistes s’havien estalonat en la raó. Marx va concebre un socialisme científic oposat al socialisme utòpic. La nova esquerra antimarxista rebutja aixecar les seves banderes a partir d’una anàlisi rigorosa de la realitat i, de la mà de Gramsci, reivindica, en un moviment simètric al trumpisme, l’optimisme de la voluntat enfront al suposat pessimisme de la intel•ligència.
Només ens queda esperar que la majoria dels ciutadans tengui prou seny per resistir els cants de sirena de tots aquests corrents irracionals.
Sr. No havia llegit res seu. M'agrada força el seu anàlisi d'avui a És Diari i des d'ara el seguiré al blog.
ResponElimina