El fracàs de la reforma de l’administració pública

El 1835 Mariano José de Larra escrivia un simpàtic text periodístic sobre l’administració espanyola, en el qual li atribuïa un mal que considerava endèmic del país: la vessa. Cent noranta anys després, la societat espanyola presenta diverses particularitats, però cap vici remarcable, mentre que l’administració encara ens diu sovint allò de “vuelva usted mañana”. 

Ara bé, no es tracta que els funcionaris siguin uns ganduls, sinó que la seva organització ha quedat ancorada en el segle XX, quan la màquina d’escriure era tecnologia punta i els tècnics s’havien de saber les lleis de memòria davant la dificultat de tenir entre mans la disposició legal precisa. Si entrau als despatxos d’un ajuntament, el Consell Insular, la comunitat autònoma o l’Estat, veureu que el personal treballa com a qualsevol oficina, una gestoria o el despatx d’un arquitecte, però la feina no surt i tot s’eternitza.

I l’administració electrònica? Aquesta que ens permet (o ens obliga, segons els casos) a fer les gestions de forma telemàtica, “només amb un clic”. Amb açò, l’administració espanyola ha seguit les ensenyances del príncep de Lampedusa i ha aconseguit canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Si m’apurau, pitjor, ja que no ha servit per millorar la tramitació dels expedients, sinó que, en molts casos, s’acumula documentació digital sobrera que destorba la resolució dels tràmits i n’empitjora els resultats finals.

I mira que vam començar amb bon peu. Quan va arribar la democràcia i es van reorganitzar els serveis de l’Estat, la dècada del 1980, es va impulsar una modernització de l’administració pública per adaptar-la a la introducció de la informàtica, la gran novetat d’aquells anys. Es van dictar lleis més simples i s’apostà per una gestió professional, flexible i adaptada a la societat contemporània. Durant uns anys els progressos van ser perceptibles i els funcionaris joves vam aprendre a servir els ciutadans, que començaven a exigir els nous drets que, sota l’influx de la Constitució, transposaven les lleis. 

Tanmateix, la reforma tenia un punt feble: els recursos humans. És cert que les lleis sobre funció pública que es van aprovar eren una passa endavant, però molt tímida i, a més, han quedat petrificades, segrestades pels funcionaris antics, aquells que deien que, si ells havien patit unes oposicions, tothom havia de passar pel tub. És més, en els cossos superiors de l’Estat, se segueixen fent exàmens orals, com al segle XIX.

En aquell temps, algunes empreses, com els bancs, encara empraven el venerable sistema d’oposició memorística que, presumptament, garantia la igualtat i el mèrit, tot i que en realitat impedeix qualsevol millora dels mètodes de treball i dona l’esquena als moderns sistemes de recuperació de la informació, on el que cal no és carregar la memòria d’articles, sinó saber cercar informació específica sobre qualsevol tema. De llavors ençà, els procediments empresarials de captació de personal s’han transformat espectacularment a tots els nivells, des del darrer oficinista fins als gerents i alts càrrecs. Entretant, les oposicions es compten pel número de temes i l’acumulació de cursos de formació, és igual del que siguin, perquè tot compta.

En realitat el punt clau de tota organització és la professionalització, un concepte que ja figurava en les lleis dels anys vuitanta, però que s’ha fossilitzat, de manera que per accedir a una plaça de tècnic basta amb qualsevol titulació. La revolució que han viscut les universitats, que les ha menat a oferir un ventall extraordinari de noves especialitats, no ha afectat les demandes de treball de l’administració, on amb un títol de Dret es pot fer quasi qualsevol feina. 

No és d’estranyar, la titulació més habitual entre els parlamentaris és, amb diferència, la de Dret. Sota el seu influx han modelat una administració obsessionada pels procediments. A altres països també hi ha altres professions: enginyers, economistes, metges... més preocupats per l’assoliment dels objectius i els resultats, que aquí són irrellevants.

Les noves lleis, en les seves exposicions de motius recullen els nous conceptes organitzatius i inclouen principis generals sobre agilitat i servei al ciutadà, que són desmentits pel seu contingut, minuciós i absolutament casuístic, fins al punt que ja no es fan reglaments, sinó que les lleis absorbeixen detalls i més detalls, molts cops contradictoris... La joia de la Corona, la Llei de Contractes del Sector Públic, ocupa 367 pàgines, que omplen 347 articles, 55 disposicions addicionals, més les habituals disposicions transitòries i finals, així com sis annexos. La llei francesa equivalent només té una cinquantena d’articles.

D’aquesta manera, la pràctica administrativa es torna més i més feixuga. Les proclames de transparència són refutades per la prolixitat dels procediments i la redacció dels informes, que reprodueixen el text literal de tota una profusió de lleis, venguin o no al cas, perquè l’important és “evacuar” un dictamen de no  menys de deu pàgines, confonent obscuritat amb profunditat. Així es retorcen els procediments i, amb l’excusa de respectar els drets dels ciutadans, se’ls obstaculitza fins a l’extrem la resolució de les seves gestions. 

Actualment s’està desenvolupat un procés de regularització que farà fixos milers de funcionaris interins, passant només un concurs o una petita oposició. Si repassau els requisits, veureu com les especialitats més concretes poden ser desenvolupades per qualsevol graduat universitari i els mèrits són l’antiguitat i cursets al pes, sense valorar la relació amb el lloc de treball.

És el reflex de l’administració que tenim, en la qual, a manca de professionals, qualsevol qüestió esdevé “molt difícil de resoldre” i cal acudir a una “contractació externa” (que no és gratis), que al final “no dona els resultats que s’esperaven”, per manca d’uns coneixement que només els tècnics de la casa podrien tenir...  I així passen els mesos, els temes no es resolen, es cometen errors, s’acaba al tribunal Contenciós i si no t’agrada... “vuelva usted mañana”.