Els primers anys de la Biblioteca Pública de Maó

El 30 de juny del 1867 es procedia a l’obertura de la Biblioteca Pública de Maó. Álvarez de la Braña, el bibliotecari, havia preparat el terreny informant sobre els llibres que s’havien rebut en donació. El mes d’abril publicava un article sobre els avantatges de les biblioteques. 

En l’acte formal d’inauguració, que fou presidit pel subdelegat del govern, el bibliotecari va llegir un llarg discurs, que va ser reproduït per entregues a la premsa. Després d’explicar l’evolució de les biblioteques al llarg de la història, feia una breu referència sobre les circumstàncies que havien donat lloc a la instauració de la de Maó i enumerava alguns llibres canònics que disposava, com la Ilíada, la Història Natural de Plini, el Quixot, Artículos de Fígaro o les obres de Virgili, Ciceró i Ramon Llull, les quals li permetien “acollir la fundada esperança que les persones que s’afanyen perquè el progrés moral dels pobles sigui una veritat, han de procurar que els habitants de Maó s’aficionin a la lectura dels llibres importants que el Govern de S.M. posa des d’avui al servei del públic.” 

Ramon Álvarez de la Braña, primer bibliotecari de la Biblioteca de Maó

Per cloure l’acte, es dirigí als assistents el subdelegat del Govern, qui agraí l’establiment de la biblioteca a la reina i als seus predecessors, que havien tramitat l’expedient i instaren la Diputació a proveir-la de fons. L’horari de la biblioteca va quedar fixat de les nou fins a la una del matí. Les primeres setmanes obria també els diumenges. El bibliotecari no era l’únic personal al seu servei, ja que també hi havia un porter, el sou del qual anava a càrrec de l’Ajuntament.

Els dies següents, el diari El Menorquín oferia les seves impressions. La sala presentava un gran aspecte i els seus llibres, dels quals comentava els que cridaven més l’atenció, convidaven a la lectura. El diumenge la biblioteca es va veure molt concorreguda, si bé les setmanes posteriors l’afluència va minvar, de manera que els mesos de juliol i agost només hi van anar 113 lectors, la qual cosa demostrava, segons el periodista, l’escassa afició a la lectura que hi havia a Menorca. També lamentava que les hores d’obertura no fossin les millors perquè hi pogués acudir “la classe treballadora”, tot i que sempre seria el centre on concorrerien els que desitgessin cultivar el seu enginy. Tampoc incitava a assistir el fet que no hi hagués un braser que fes mes suportable la freda temperatura que s’experimentava a l’hivern al saló de lectura.

Després de l’obertura, van continuar les donacions, que el bibliotecari comunicava puntualment a la premsa perquè aquesta en donés constància. De la Braña es mostrava entregat a la seva feina i aprofità un viatge que va fer a Madrid per aconseguir la cessió gratuïta de noves obres, com les que va fer l’editor Lluís Tasso, nascut a Menorca i que treballava a Barcelona. D’aquesta manera a final d’any la biblioteca comptava amb 10.700 volums, si bé hi havia bastantes obres duplicades, en especial a la secció de Teologia, i d’altres d’inservibles, de manera que les obres disponibles s’avaluaven en 9.000.

El 1868 continuà la tònica. La biblioteca va seguir creixent, però el públic era reduït: els primers quatre mesos només es van prestar vint-i-cinc llibres. Quatre mesos més tard el total de lectors només sumava setanta-nou persones. Les seccions més consultades eren les d’Història (37 obres), Belles Lletres (22 préstecs) i Ciències i Arts (12); les altres tres només afegien 8 llibres a l’estadística.

El 8 de desembre de 1868, De la Braña va ser ascendit i obtingué destí a la Biblioteca de Lleó. La Biblioteca de Maó tancà les seves portes i el governador de la província va ordenar realitzar l’inventari dels seus llibres, sens dubte per traslladar-los a un altre lloc, segurament a Palma. Assabentat, De la Braña es va dirigir a diverses persones d’influència a Madrid, entre elles el diputat per Menorca, per aconseguir que el ministre de Foment revoqués l’ordre. El mes de juliol el bibliotecari anunciava al Diario de Menorca l’èxit de les seves gestions. La resta de la seva carrera demostrà la seva vàlua escrivint obres sobre paleografia, monuments, guies de viatge i història. 

El fet que la biblioteca romangués tancada provocà les crítiques de la premsa, en especial el 1870, fins que el 2 d’agost s’incorporava un nou bibliotecari, Domingo Blesa i Márquez, que la va dirigir fins el 23 de novembre del 1873, en què marxà per incorporar-se a la Universitat de Salamanca. En aquest període va començar a rebre els volums del Die Balearen (en alemany), que l’Arxiduc Lluís d’Àustria enviava de forma gratuïta, normalment a través del seu col•laborador menorquí Cardona i Orfila, que recordem havia estat un dels primers bibliotecaris de l’entitat. Al llarg dels anys, l’Arxiduc faria arribar la totalitat del Die Balearen, així com diverses obres que anava editant sobre indrets com Bizerta, Síria i Egipte o la costa del nord d’Àfrica. Una altra persona que va fer nombrosos donatius fou Pere Riudavets. En aplicació del reglament de biblioteques, una setmana a l’any s’interrompia la consulta per procedir a la neteja dels volums.

Els darrers mesos de la seva estada, Blesa va rebre crítiques per compatibilitzar les seves funcions amb les de professor de l’Institut de Maó, qüestionant la seva dedicació i l’acumulació de sous de les dues entitats. Pel cantó contrari, el diari El Menorquín publicà un article titulat “La Instrucció”, signat per T. (probablement l’empresari Joan Taltavull), dedicat expressament a Blesa. En ell s’elogiava l’aportació de la biblioteca a la instrucció pública i es posaven en valor les obres de Proudhom, Ferrer de los Ríos, Goethe i Espronceda, tot apel•lant de forma irònica a la joventut estudiosa perquè assistís al centre.

L’activitat de la Biblioteca quedà interrompuda fins l’1 de juliol del 1874, en què Miquel Roura i Pujol va ser nomenat com a encarregat. Roura era el director de l’Institut de Maó, càrrec que deixà en aquest moment, però va mantenir la seva càtedra de Geografia i Història, amb caràcter interí, fins el 1881, tot i renunciant al sou. Nascut a la Ciutat Comtal, el 1867 s’havia llicenciat a la Universitat de Barcelona en Filosofia i Lletres, on l’any següent n’obtingué el doctorat, per incorporar-se tot seguit a l’Institut de Maó com a professor de Lletres. El 1884 aprovà les oposicions al Cos de Bibliotecaris i passà a ocupar la plaça amb caràcter fix.

Com a mostra de la seva activitat, al quinquenni 1881-1885 es van servir un total de 15.076 comandes. Van ingressar a la biblioteca 1.331 obres, 528 per compra, 435 enviades pel ministeri i 188 per donació. Durant el període, es van enquadernar 498 toms. El fons tenia un total d’11.881 volums, dels quals uns 8.000 procedien dels ex-convents de Menorca, entre els que es comptava un regular nombre d'incunables o llibres impresos al segle XV, alguns perfectament conservats i una col•lecció d'obres rares o curioses dels segles XVI i XVII. La biblioteca estava subscrita a la Gaseta de Madrid i al Diari de Sessions del Congrés, així com als periòdics locals El Bien Público, El Liberal i El Católico.

Segons Ma. Lluïsa Serra, la biblioteca va ser atesa per Miquel Roura i Pujol amb gran cura i va adquirir moltes obres, de manera que està ben assortida de llibres d’aquells anys. La premsa de l’època era del mateix parer. Periòdicament es donava compte dels volums rebuts en donació, així com del resum de les compres. La majoria de les altes provenien de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual depenia l’entitat. Roura va emprendre una política activa per completar les col•leccions del centre: el 1883 publicà un anunci amb la llista de les obres de Joan Ramis que hi mancaven, tot indicant la seva disposició a adquirir-les. També es va ocupar de la restauració dels llibres antics. 

La biblioteca rebia de forma esporàdica visites d’inspecció del Ministeri, que sempre finalitzaren amb l’enhorabona sobre l’estat de la biblioteca. El 1883 Roura va començar a obrir la biblioteca els diumenges d’estiu, avançant-se en dos anys a l’ordre del Ministeri que generalitzava a tot el país aquesta pràctica, pensada per fomentar la lectura.

Els esforços de Roura van culminar amb el catàleg de les obres de la institució, que la Diputació Provincial acordà de publicar el 1883. Ocupa dos volums que van aparèixer el 1885 i el 1890 i li va valdre la felicitació del cap superior del Cos de Bibliotecaris i director de la Biblioteca Nacional, Manuel Tamayo y Baus. Així mateix va redactar una completa ressenya dels incunables (és a dir els primers llibres impresos, fins el 1500), que aparegué el 1890 i donava compte de les vuitanta-cinc obres d’aquesta mena que hi havia a la Biblioteca, essent el més antic del 1475. En aquella data, l’entitat comptava amb 14.000 llibres.