A la segona va la vençuda: la creació de la Biblioteca Pública de Maó

El maig del 1838, el cap superior polític de la província, un cop superades les reticències de l’Ajuntament de Maó, donava el seu vistiplau a la creació de la biblioteca pública de la població. A partir d’aquí semblava que tot havia d’anar com una seda. El mes de juliol ell mateix autoritzava el consistori a establir l’impost extraordinari per recaptar els fons necessaris per formar-la i es comprometia a sol·licitar al Govern el local necessari quan la corporació maonesa nomenés el bibliotecari. D’altra banda, el desembre del 1838 la Junta d’Alienació de convents cedia a la corporació, no una part, sinó la totalitat del convent del Claustre per instal·lar-hi presons, tribunals i altres dependències.

 

Destí final de la biblioteca pública de Maó (1866)

Per notícies disperses sabem que l’Ajuntament va ingressar els 120 pesos i que el juliol del 1840 el cap superior polític nomenava el prevere Josep Seguí Mercadal com a bibliotecari. Tanmateix, tot apunta que el consistori no va destinar els fons recaptats a la fundació de la biblioteca del Carme. En efecte, quan el mes de maig del 1845 el cap superior de la província, interpel·lat per la Comissió Central de Monuments històrics i artístics, demanà al batle si aquesta s’havia arribat a obrir, aquest li manifestava que “encara” no s’havia constituït aquest servei.

Aquesta passivitat feia perillar els llibres. A banda dels estralls que causava la manca de conservació, el 1849, arran de l’acord de l’intendent de la província per alienar el convent de Sant Diego d’Alaior, el cap superior polític va reclamar a l’Ajuntament de Maó l’inventari dels seus llibres i les claus de la cel·la on es custodiaven. Va resultar que ni l’Ajuntament ni els membres de la comissió que els havia elaborat se n’havia quedat còpia, per la qual cosa la suprema autoritat provincial va ordenar la confecció d’un nou inventari, a pesar de les protestes que aquestes obres eren destinades a la futura biblioteca de Maó i que eren tancades amb clau per evitar-les danys.

La polèmica s’esvaí aviat, però, malgrat el pas dels anys, el tema no estava oblidat del tot. El mes d’abril del 1856, el regidor del consistori maonès Jaume Ferrer va proposar que es reprenguessin els tràmits per obrir la biblioteca pública i, amb aquest objecte, es va demanar a Josep Seguí si estava disposat a ocupar el lloc de bibliotecari, alhora que es demanava a la Comissió de Monuments històrics un exemplar de l’inventari, si encara existia.

 

Carta del 1845 en relació a l'obertura de la biblioteca. AHM

Josep Seguí contestà als dos dies excusant que l’estat de la seva salut, les atencions de família que, com era públic i notori pesaven sobre ell, a més de les obligacions del seu ministeri (recordem que era capellà) no li permetien en aquell moment assumir el càrrec que havia acceptat el 1840 en interès del bé públic. El mes de juny era Francesc Femenías qui assenyalava que, després d’haver cercat a casa seva, no havia trobat cap document relatiu a l’inventari del Carme que anys enrere havia passat a net i del qual es van remetre tres còpies al governador de la província, com també es va fer amb els dels convents de Sant Francesc de Maó i de Sant Diego d’Alaior. La corporació, en rebre aquest escrit, va resoldre demanar els inventaris a la suprema autoritat provincial.

Aquesta actuació del 1856 és important, perquè demostra que l’aspiració de crear una biblioteca amb els llibres dels convents suprimits encara era viva, segurament mantinguda per un cercle de persones instruïdes de la població. Per aquest motiu, no ens hauria d’estranyar que a algun d’ells li cridés l’atenció la publicació del Reial Decret del 1859 que aprovava les bases per a l’organització dels arxius i les biblioteques del regne, en el qual es preveia l’existència de biblioteques públiques dirigides per personal del cos d’arxivers-bibliotecaris. El fet és que el Diario de Menorca del 25 de maig del 1859 en va publicar íntegrament el seu contingut. Començava el segon intent de fundació de la biblioteca, dues dècades després del primer, i que aquesta vegada sí que arribaria a bon port.

Aquest grup d’il·lustrat devia de convèncer el subdelegat del Govern, Agustí Sevilla, que va acollí la proposta amb entusiasme i gràcies a les seves gestions veia la llum la Reial Ordre de 21 de novembre del 1861 que ordenava constituir l’esmentat establiment. En virtut d’aquesta disposició, es van traslladar a Maó les llibreries dels convents extingits, segons Ma. Lluïsa Serra, els de Jesús de franciscans, que tenia una magnífica col·lecció d’obres de Teologia, Filosofia i Medicina; el del Carme; el de Sant Diego d’Alaior; el del Socors de Ciutadella i el del Toro. Així mateix, es va realitzar un nou inventari, tasca que fou desenvolupada per Miquel Pons, auxiliar del Llatzeret de Maó. Un article de premsa del 1868 remarcava la feina del sotsgovernador civil, del qual s’afirmava que “va ser general i soldat”, atribuint-li en solitari, de forma un xic exagerada, el mèrit tant d’aconseguir del Govern la formació de la biblioteca, com de reunir els més de nou mil primers volums.

 

Els llibres del convents desamortitzats a altres indrets

Segons explicaria un bibliotecari de la institució anys després, els llibres havien patit actes vandàlics i l’efecte destructor dels insectes, de manera que només en van restar disponibles 9.600, que foren els que es van dipositar el mes de març del 1862 en l’ampli refectori del convent de Sant Francesc de Maó, que la Junta Municipal de Beneficència de la població, que tenia al seu càrrec la seva custòdia, va cedir per a Biblioteca Pública a sol·licitud del sotsgovernador. La sala feia uns vint metres de longitud per cinc i mig d’amplària i una altura de quatre metres, sense calefacció ni més llum que la natural.

Paral·lelament, el ministeri va integrar la institució maonesa entre les biblioteques i arxius de l’Estat, les quals havien de ser dirigides per un funcionari, és a dir un empleat a compte dels pressupostos de l’Estat, en aquest cas amb la categoria d’ajudant de tercera classe, ja que la de Maó  havia estat qualificada com a biblioteca de tercera categoria, el darrer esglaó d’aquesta mena d’establiments.

Al principi, van tenir cura de la biblioteca alguns joves “de no escassos coneixements bibliogràfics i títols acadèmics”. L’1 de juliol del 1864 Francesc Cardona i Orfila fou designat com a encarregat, i seguia sense ser funcionari. El succeí el mes de maig de l’any següent Gabriel Mas i Vidal, ara ja sí com a ajudant de bibliotecari interí del cos de bibliotecaris i arxivers. Entre els dos enllestiren la primera ordenació de la biblioteca i així almenys els llibres, que fins llavors restaven desgavellats, van ser separats en prestatgeries. Alhora, les gestions del nou sotsgovernador de la província, Fermín Abella, i els representants de Menorca a la Diputació Provincial, Diego Salord i Jaume Moncada, van aconseguir que aquesta concedís una subvenció de 2.500 pessetes a la institució.

Reglament de la biblioteca. El Menorquín 1867

El 2 d’agost del 1866 fou nomenat Ramon Álvarez de la Braña com a bibliotecari amb plaça fixa, qui va emprendre l’autèntica organització dels volums de l’entitat, que ell mateix qualificava de “penosos treballs científics i materials”. Álvarez va ordenar la biblioteca en sis grans seccions, cadascuna identificada per etiquetes de diferent color: Teologia (blanc), Jurisprudència, Ciències i Arts (verd), Belles Lletres, Història (blau) i Enciclopèdies i miscel·lània. Segons el bibliotecari, estaven dignament representades les Belles Lletres i la Història, però no tant les Ciències i Arts, la Jurisprudència i les Enciclopèdies.

Així mateix, s’encarregà de donar ús als fons rebuts de la Diputació, per a la qual cosa fins i tot publicà un anunci en premsa en el qual indicava que adquiria, per compra o canvi, tota classe d’obres, especialment si tractaven d’assumptes de Menorca. Gràcies a aquests doblers es van aconseguir 528 volums, als quals es van afegir els 300 llibres, 163 fullets i 6 cartes geogràfiques que van cedir alguns particulars. El bibliotecari va fer inserir en els diaris locals les relacions dels llibres regalats, tot indicant els noms dels donants.

Les dotacions de la Diputació tindrien continuïtat: el 1867, a proposta de Teodor Làdico, li fou atorgada una subvenció de vuit-centes pessetes. La dècada del 1870, la biblioteca disposava d’una consignació anual de cent duros, que es dedicaven majoritàriament a fer-se amb llibres. Segons Ma. Lluïsa Serra, la quantitat era suficient, com es comprova pel fet que hi constin totes les obres bàsiques del segle XIX.