Des de la seva fundació, els directors de la Biblioteca Pública de Maó van anar ampliant el seu fons. La millora no va venir acompanyada d’un augment de l’assistència i periòdicament s’aixecaven veus lamentant l’escassa afició a la lectura dels maonesos. L’Arxiduc Lluís Salvador comentava devers 1890 que era molt quieta i poc freqüentada; les dones no hi anaven mai. El 1880, amb motiu de la inauguració del casino Centre Recreatiu, la premsa feia notar que ja existien set societats d’aquesta classe a la ciutat, totes beneficiades per una nombrosa assistència. Els seus socis les fornien de mitjans per eixamplar i adornar els seus locals. En canvi, els centres d'instrucció amb prou feines eren coneguts i la biblioteca pública es veia deserta. Tal com apunta Ma. Lluïsa Serra, l’assistència es reduïa bàsicament als investigadors locals, els erudits que es desplaçaven a l’illa i els alumnes del contigu Institut de Segon Ensenyament.
Necrològica de Miquel Roura. Revista de Menorca, 1909
Miquel Roura, qui n’era el bibliotecari des del 1874, va morir el 1909 als 68 anys. Encara no s’havia jubilat i seguia exercint el càrrec, que deu ser la persona que ha ocupat més anys. El substituí de forma accidental José Pérez de Acevedo, catedràtic de l’Institut de Maó, qui dirigí la institució amb eficàcia fins que es nomenà un funcionari fix, Fèlix Durán, el setembre del 1913, el qual s’està poc temps a Maó.
Posteriorment, la biblioteca va passar per èpoques d’autèntic abandonament i manquen obres d’aquesta època. Maria Lluïsa Serra, que accedí al càrrec el 1951 (on s’està fins a la seva mort, el 1967), era conscient d’aquesta mancança, però indicava que la parquedat de les assignacions que rebia havia impedit als darrers directors de completar les col·leccions. Així i tot, el 1966 posseïa uns vint-i-cinc mil volums.
El 1948 la biblioteca va abandonar el claustre de Sant Francesc, deixant en solitari a l’Institut de Segon Ensenyament (que s’hi estaria fins a la inauguració del nou edifici, el 1963), per ser traslladada a l’edifici de la plaça de la Conquesta que havia donat a la ciutat l’empresari i exbatle Josep Codina, on formà part del que s’anomenà Casa de Cultura, que integrava l’Arxiu i el Museu, tot i que aquest darrer uns anys més tard s’hi va separar.
La
fundació de la Biblioteca de Maó s’ha d’entendre com a fruit d’un important
impuls modernitzador i de foment de la cultura. A partir de l’ordre del 1859
que permeté la creació d’aquesta, es va obrir a la majoria de províncies d’Espanya
una biblioteca de l’Estat.
Rafael Prieto i Caules, diputat per Menorca
Aquesta embranzida es va refermar durant el Sexenni Democràtic. A finals del 1869, la direcció general d’instrucció pública va aprovar el projecte de biblioteques populars, que s’establien en el si de les escoles d’ensenyament primari amb la finalitat expressa “de popularitzar la cultura entre les classes privades fins ara dels goigs que proporciona una bona educació”. El mes d’abril, l’Ajuntament de Maó sol·licitava la institució d’una d’aquestes biblioteques i va rebre el suport del diputat per Menorca Rafael Prieto i Caules.
Al mateix temps, l’Ajuntament des Mercadal va demanar-ne una altra, que s’inaugurà el mes de maig i obtingué una bona acollida, assistint-hi un públic nombrós. La institució, que presidia Josep Carretero, també va obrir una escola i projectà crear un teatre d’aficionats. Davant l’acusació d’alguns cercles catòlics que a l'escola s'ensenyava el protestantisme, l’entitat va emetre una nota en la qual puntualitzava que no era una societat ni política ni religiosa, sinó únicament es proposava fomentar la instrucció a través de la lectura. Els individus afiliats representaven tots els partits polítics, “dels absolutistes als republicans”, però tots es declaraven seguidors de l’església “catòlica, apostòlica i romana”.
Per formar aquesta biblioteca s’havien reunit al llarg de tres mesos 300 escuts, amb els quals es van adquirir dos-cents volums i també es costejava el lloguer d’un local espaiós on s’havia establert una escola nocturna gratuïta. L’escrit finalitzava destacant els avantatges morals de la institució, que “robava temps a l'oci per dedicar-lo a la feina, substituïa la taverna per l'escola i escatimava el vici per abraçar la virtut”.
A
Maó hi mancava aquest afanyt d’unitat i la claredat dels objectius. En realitat,
la idea d’instaurar una biblioteca popular havia estat de Rafael Prieto i
Caules, que encarregà a l’empresari Joan Taltavull (persona amb gran interès
per l’educació i que fou un dels impulsors de l’Escola de Nàutica, fundada el
1855 i embrió de l’Institut de Maó) d’instar a la Junta d’Instrucció de Maó que
demanés al Govern la formació d’aquesta entitat, que pensava seria fàcil d’aconseguir.
Tanmateix, l’exposició que havia redactat el diputat no va convèncer alguns
membres de la Junta, que recelaven sobre la creació de biblioteques en el si de
les escoles públiques, ja que “diaris autoritzats i competents” les
consideraven perjudicials per a la seva feina. Aquesta oposició va impedir atènyer
la majoria necessària per prendre l’acord.
El Menorquín, 1870
Prieto i Caules, en veure que l’afer no avançava i que la biblioteca perillava perquè molts pobles la demanaven, es va dirigir directament al batle i únicament llavors la corporació va acceptar de sol·licitar el seu establiment. Joan Taltavull, molest per la resistència que havia experimentat el projecte i de l’escàs reconeixement públic de les gestions del diputat, va dirigir una carta al diari El Menorquín en què destapava l’afer. Al cap d’uns dies, membres de la Junta d’Instrucció publicaven unes puntualitzacions que intentaven desviar la seva responsabilitat, que van ser rebatudes per Taltavull en un altre escrit. Tot plegat demostrava una lamentable confusió i esperit de divisió que fregava la roïndat.
El mes de juliol, la direcció general concedia la controvertida biblioteca a l’escola d’instrucció primària de Maó, que estava instal·lada dalt de les porxades del mercat de la Verdura (actual plaça Colon), i dirigia el professor Francesc Torrent. En realitat, la biblioteca consistia en una col·lecció de llibres, diferent en cada localitat, i la que li va correspondre a Maó va ser la número 79, formada per un total de 155 obres i 10 fullets, la relació dels quals fou publicada a la Gaseta de Madrid (actual Butlletí Oficial de l’Estat), i que l’Ajuntament es va haver d’encarregar de transportar a Menorca.
L’arribada dels llibres fou saludada per la premsa, assenyalant que “Sense instrucció els pobles no poden ser lliures, perquè no saben administrar els seus interessos i són víctimes de l'ús de camarilles enganyoses, enemics gairebé sempre de la llibertat i el progrés.” La Crónica de Menorca va inserir la relació dels volums, que configuraven el que era una biblioteca escolar de l’època. Abraçada diferents manuals per aprendre a llegir, una gramàtica anglesa, tractats de matemàtica elemental, obres de geografia i història, catecismes i llibres sobre comptabilitat, economia, dret i gimnàstica.
Tanmateix,
com era de témer vistes les dificultats que havia patit la sol·licitud de la
biblioteca, el seu desenvolupament va ser molt dificultós i al cap d’un any
encara no s’havia obert. La premsa censurava la sort dels llibres. El professor
els havia classificat i es van guardar, amuntegats en un armari de l'escola, però
l’Ajuntament no havia pogut reunir els fons per la inauguració. L’any següent el
consistori decidia a la fi costejar una prestatgeria amb destí a la biblioteca
popular, però no seria fins l’abril del 1874, quasi quatre anys més tard de la
seva aprovació, que obrí les seves portes al públic. L’anunci indicava que era
al lloc que ocupava l’escola pública de fillets, a la plaça de la Verdura. Hi
podien anar tots els que volguessin emprar el seu fons, de 8 a 11 del matí i de
2 a 5 del capvespre, un horari més ampli que el de Biblioteca Pública i que es
prometia modificar en funció de l’estació.
El Constitucional, 1871
Mentrestant, el 1871 Ciutadella havia aconseguit la seva biblioteca per a l’escola d’instrucció primària que dirigia Joan Lluís Oliver, la qual cosa fou celebrada com un triomf pels liberals, que assenyalaven que donaria òptims fruits a un lloc com Ciutadella, on l'esperit públic es veia constantment amenaçat pels que encara somiaven en absurds privilegis i no vacil·laven a usar tota mena d'armes per matar tota idea nova. Açò no obstant, les coses tampoc devien de resultar senzilles, perquè dos anys més tard encara es realitzava una reunió preparatòria per a la fundació d’una biblioteca popular al Colegio Ciudadelano.
No van ser els únics establiments d’aquesta mena. El mes d’abril del 1874 la Gaseta de Madrid acordava destinar la col·lecció de llibres núm. 540 perquè servís de base a una biblioteca popular a l'escola d'instrucció primària que dirigia as Castell Jaume Togores Mulet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada