L’evolució adversa de la indústria de calçat després de la Guerra Civil segons la Cambra de Comerç de Menorca

 La Cambra de Comerç va tornar a publicar les seves memòries després de la Guerra Civil, les quals són el principal mitjà per conèixer l’evolució econòmica de Menorca durant aquesta època. L’entitat prestava una especial atenció a les manufactures del calçat i la bijuteria, que considerava, sobretot la primera, les activitats més rellevants de l’illa.

Fàbrica Lluís Esteban Lleonart. Fotos del passat illa de Menorca. Joan Bagur Truyol

A la finalització de la contesa, el 1939, el sector del calçat va experimentar una notable recuperació: les sortides de cabotatge van pujar a 263.072 kg, el que suposava un increment de prop de 65.000 kg respecte a l’any 1935. La fabricació de calçat de goma, que havia restat paralitzada durant la contesa, aconseguí ocupar el 70 per cent dels obrers que emprava abans i, com que la demanda nacional era puixant, no va assolir uns resultats millors per la manca de cautxú verge i de determinats productes químics. Per comptes, havia estat la primera factoria d’Espanya en obtenir cautxú regenerat en quantitats significatives des del punt de vista industrial, la qual cosa era ben interessant, atesa el reduït volum de cautxú verge que es podia importar.

L’any següent, la indústria menorquina havia adquirit un enorme desenvolupament, que recordava els seus millors temps. El ram del calçat confeccionava articles d’una gran qualitat, motiu pel qual no estaven sotmesos a un preu taxat. Existien 123 tallers, que donaven feina a 2.691 obrers i havien produït 645.200 parells, amb una facturació estimada de 54.100.000 pessetes. La manufactura estava concentrada a Ciutadella, on havia 71 tallers i 1.688 obrers, que produïen 130.000 parells, bàsicament de sabates de dona. La producció de calçat de goma es realitzava en una sola fàbrica, que havia confeccionat uns 233.680 parells de sabates i 5.426 articles d’aquest material, així com 646.000 kg de cautxú regenerat.

El 1941 l’estat de la indústria seguia essent pròsper. Els 127 tallers de calçat es dedicaven sobretot a la producció manual (que llavors s’anomenava d’“artesania”) i gaudien d’una conjuntura esplèndida: la major part treballaven al màxim de la seva capacitat. Uns pocs feien calçat en sèrie amb maquinària que, encara que no assolien l’auge dels anteriors, es trobava en un estat bastant florent. Tanmateix, el sector començava a notar una escassetat de sola que, si es confirmava, podria aturar el seu desenvolupament. També existia un establiment d’adobats de pell, la situació del qual era puixant, perquè proveïa els tallers de calçat.

La fabricació d’articles de goma sembla que anava en augment, ja que va obtenir 300.000 parells de calçat, 505.000 articles de goma i 600.000 kg de cautxú regenerat, per la qual cosa s’avaluava la seva facturació en uns 10 o 12 milions de pessetes.

Acabadores de sabates d'Alaior 1940. Fotos Antiguas Menorca .Col·lecció Guida Melià

Aquest extraordinari progrés es va estroncar el 1942. La conjuntura industrial es va capgirar tant per l’escassetat de primeres matèries com per la disminució de la demanda. La producció de calçat es va ressentir de la manca de pell i soles, per la exigüitat dels contingents assignats als tallers. També els va afectar negativament la prohibició de la venda dels articles d’artesania en els mateixos establiments que el calçat mecànic, la qual cosa els va abocar a haver de vendre’ls a comerços especialitzats, ja que la gran majoria de les botigues optà per vendre únicament els primers.

L’elaboració de pells adobades, que els anys anteriors havia gaudit d’un auge mai igualat, per les grans vendes que es feia a les empreses de calçat, va entrar en decadència. La fabricació d’articles de goma també va declinar, perquè només es podien fer de deixalles de goma, la qual cosa empitjorava el resultat final, motiu pel qual la seva demanda s’havia anat reduint, de manera que la producció s’havia paralitzat i alguna fàbrica havia arribat a vendre per davall dels preus fixats per la llei i ni així havia aconseguit col·locar els seus articles.

El 1943 la situació del ram del calçat era similar a la de l’any anterior, per culpa de la falta de primeres matèries. El darrer trimestre la producció va augmentar una mica, però no va arribar ni d’enfora a la dels dos anys anteriors, en què la temporada de menys vendes havia superat en un 20% als millors mesos d’aquest. L’elaboració de pells adobades també va repuntar el darrer trimestre, seguint l’evolució del calçat. La fabricació d’articles de goma continuava patint un descens notable per la manca de cautxú verge i perquè les deixalles de qualitat eren destinades exclusivament a la producció de pneumàtics i no es podien destinar al calçat.

El 1945 el sector secundari experimentava greus dificultats, ja que a la penúria de les primeres matèries, la distribució de les quals estava intervinguda per l’estat, i l’elevat cost de la resta s’hi afegien les elevades càrregues socials. També es veia perjudicada pel fet que en molts casos existien preus màxims de venda, que no tenien en compte el cost de producció, que seguia augmentant, la qual cosa posava en perill la pervivència de les empreses. Per aquest motiu la indústria, sobretot la del calçat, experimentava una sensible crisi, que es manifestava en la desaparició dels petits tallers i la reducció de l’activitat de les fàbriques més potents.

Taller de calçat d'Alaior.1954. Fotos Antiguas de Menorca. Andrés Fuster Aguiló

Malgrat tot, el calçat continuava essent la principal indústria de l’illa. Es caracteritzava per la seva producció de qualitat, d’una perfecció no superada per cap regió espanyola. Hi treballaven uns 4.000 dels 9.000 obrers de Menorca, que confeccionaven 420.000 parells (83.800 d’home, 275.000 de senyora i 61.000 de fillet), a més de 224.000 sandàlies i 210.000 parells de sabates de goma.

L’any següent la situació es tendia a estabilitzar, però el 1947 es va crear una psicosi de reducció de preus que paralitzà les transaccions, fins al punt de perjudicar de forma seriosa l’estabilitat de les empreses de calçat i bijuteria, que es van veure obligades a treballar en règim de setmana reduïda. Encara que no es disposava de dades, la producció manufacturera de l’illa havia patit un notable descens en relació al 1946.

El 1948 s’havien esvaït les expectatives deflacionistes, però no s’havia esdevingut la tan esperada reactivació, i la fabricació de calçat i bijuteria continuava amb el seu sensible descens. La recuperació va tenir lloc l’any següent, però l’increment de la producció no afectà els preus, de manera que l’economia de les empreses no va millorar.

El 1953 s’assenyalava que la fabricació de calçat tenia lloc a Maó, Ciutadella i Alaior. A Ciutadella era l’activitat més important, la seva qualitat era excepcional i, per aquest motiu, era extremament apreciada en els mercats nacional i estranger. També es tractava de la indústria primordial d’Alaior. A partir del 1952 la Cambra subratllava que la manufactura de l’illa es desenvolupava en un context general d’estancament, que el 1954 i el 1955 va donar lloc a casos aïllats de crisi aguda. El 1956 es va produir un sensible augment de les exportacions, però l’any següent alguna empresa de calçat va patir un col·lapse molt sensible. L’any 1958 la crisi s’agreujava dia a dia i el ram del calçat experimentava una veritable penúria que mantenia en atur forçós a un bon nombre de treballadors.

Fabrica Segui i Cia. Fotos Antiguas de Menorca. Joan Bagur Truyol

La recuperació va tenir lloc el 1959, gràcies als efectes favorables del Pla d’Estabilització; es constatava una reducció de les existències i una conjuntura econòmica més propícia, de manera que la reactivació dels sectors del calçat i la bijuteria era indubtable, ja que, a més, s’havien incrementat les exportacions.

El 1962 continuà l’obertura a l’exterior amb l’adhesió d’Espanya a l’acord del GATT. La fabricació de calçat es reestructurava conforme als cànons moderns. Tanmateix, la seva evolució va ser dificultosa. L’any següent el sector patia un descens de la seva facturació. La disminució de la demanda havia provocat una nova crisi, perquè les empreses menorquines no podien competir en preus amb les que produïen de forma mecànica ja que aquí la confecció era majoritàriament manual.