La desesperada situació de la indústria de Menorca durant la postguerra

 Durant alguns anys, la Cambra de Comerç editava unes memòries sobre l’activitat econòmica de Menorca que són una font apreciable per conèixer la seva evolució durant les primeres dècades del segle XX, en especial la de la indústria. Després de la Guerra Civil, l’entitat va continuar aquesta tasca, amb mínims canvis respecte als anys anteriors a la contesa.

Com és lògic, les principals branques manufactureres eren el calçat i la bijuteria, però la Cambra es referia a altres activitats que tenien un cert pes a l’illa, com l’alimentària. El 1939 destacava l’existència d’una fàbrica de formatge fos elaborat pel sistema suís, que omplia el buit que s’havia creat a Espanya per la impossibilitat d’importar gènere de l’estranger; aquell any la producció havia ascendit a uns 60.000 kg.

El 1940 la situació de la indústria menorquina contrastava amb l’estat del comerç, que havia experimentat un gran decandiment per la manca d’articles per a la venda. En canvi, la primera havia assolit un gran desenvolupament, que havia permès al calçat i la bijuteria florir com en els seus millors temps.

A Menorca existien set fàbriques de farina, amb una capacitat total de 57.750 kg diaris. Es tractava d’una indústria moderna, ja que eren les úniques factories de cilindres existents a Balears i la seva molta estava molt perfeccionada, però restaven quasi totalment paralitzades per la carència de matèria primera. Només molien la farina necessària per a l’illa, la qual, per mor del racionament, havia reduït el seu volum a una sexta part de la que obtenien abans de la Guerra.

L’any següent la conjuntura era similar. El comerç patia greus problemes a causa de les dificultats d’aprovisionament de gènere i l’escassetat de doblers de les classes mitjana i baixa, la qual cosa restringia el consum als articles de primeríssima necessitat. El desfasament entre els jornals i els sous i els preus obligava les famílies a dedicar la major part dels ingressos a la compra d’aliments i a relegar a un segon terme la roba i altres objectes.

Farinera de s'Arangi. Fotos Antiguas de Menorca. Agustín Sainz

Aquesta desproporció també tenia la seva incidència en la productivitat de la indústria. Tot i que els salaris havien augmentat un 60% en relació als d’abans de la Guerra, els preus havien crescut el 187%, de manera que l’estat de les classes treballadores era del tot insostenible. Com que els ingressos dels operaris no s’adequaven al cost de la vida, el rendiment laboral era anormal. Aquesta minva en la capacitat de treball afectava de forma aclaparadora la producció industrial. Com veiem, la Cambra de Comerç reconeixia que aquells anys s’experimentava una veritable fam, tan accentuada que repercutia fortament en els resultats de la mà d’obra.

En clar contrast, la major part de la indústria prosperava des de la fi del conflicte. Així i tot, la fabricació de formatge fos començava a defallir, perquè l’escassetat de pinsos causava una menor producció de llet. A més, hi mancava el paper d’estany necessari per envasar els formatgets. Aquests obstacles havien ocasionat una disminució de l’activitat que, sense ser alarmant, constituïa un contratemps per al desenvolupament d’aquesta indústria. D’altra banda, l’elaboració de formatge experimentava una tendència creixent. Havent estat de 132.021 kg el 1939 i 227.435 kg el 1940, el 1941 havia assolit els 400.000 kg, però encara era uns 150.000 kg inferior a l’any 1936, situació provocada per l’esmentat dèficit de pinsos. Encara que la Cambra de Comerç no ho indica, cal suposar que aquestes xifres es refereixen a la quantitat que sortia de l’illa per comerç de cabotatge.

Una de les poques excepcions a aquest estat de coses era la fabricació de farina, perquè la producció s’havia restringit a les quotes que l’Estat assignava a les factories i, com que aquestes eren molt minses, el seu volum es veia limitat a una quarta part de l’anterior a la Guerra Civil.

El 1942 la conjuntura es va capgirar. La indústria travessava moments de greus dificultats per la penúria de primeres matèries en alguns rams i la restricció del consum en d’altres. La construcció, pel seu costat, no podia fer front a la demanda creada per la reparació dels edificis danyats per l’aviació franquista durant la Guerra, perquè els materials eren subministrats en unes quantitats tan reduïdes que no cobrien ni d’enfora les necessitats del mercat.

Guia de Menorca. 1948

La crisi es va consolidar l’any següent. Pel que fa a la producció de formatge, aquesta va augmentar fins als 464.520 kg, però la Cambra insistia que la manca absoluta de pinsos provocava un “enorme” descens de la quantitat obtinguda, que impedia que les formatgeries de l’illa recuperessin l’auge de què havien gaudit abans del 1936.

En el cas de la fabricació de farines, les restriccions imposades pel Govern mantenien el volum molt a una quarta part de l’anterior a la contesa. A desgrat d’açò, les lleis socials obligaven els propietaris a mantenir el mateix personal que llavors, fet que els generava pèrdues quantioses.

Durant aquell any els salaris de la indústria s’havien recuperat gràcies a l’aplicació d’un plus per la carestia de la vida de dues pessetes per als homes i una per a les dones. Així i tot, els jornals resultaven insuficients per cobrir les necessitats més peremptòries de les famílies, perquè els preus dels articles, fins i tot els més bàsics, eren molt elevats. Aquests darrers eren racionats per la Delegació de Proveïments, però les quotes repartides eren del tot minses, fet que obligava els obrers a adquirir-los -segons assenyalava de forma textual la Cambra- al “mercat negre”.

L’entitat continuava remarcant que la precarietat de l’alimentació impedia que els treballadors realitzessin les tasques que tenien assignades, de manera que no podien oferir un rendiment normal. Segons els seus càlculs, el salari mínim que hauria de mester un obrer amb un fill seria d’entre 650 i 700 pessetes al mes, quan només en cobrava 300.

Cartilla de racionament. Fotos Antiguas de Menorca. Rafael Olives Pares

El 1943 la memòria de la Cambra repetia de forma textual el que havia apuntat l’any anterior sobre l’estat crític en què es trobaven el comerç, la indústria i la construcció. El 1945 recapitulava sobre els problemes d’aquestes activitats, sobretot la indústria, en un to bastant crític amb la política econòmica del Govern. Així feia notar que el seu progrés es veia impedit per l’intervencionisme de l’Estat, que imposava unes elevades càrregues socials i provocava una penúria de primeres matèries (distribuïdes directament per l’Administració) que s’afegia a l’elevat cost de la resta de subministraments. A més, denunciava que, en molts casos, s’establien uns preus màxims de venda que eren fixos i no guardaven proporció amb els de les primeres matèries, en continu augment. Aquesta desproporció trencava l’equilibri dels comptes de les empreses, que veien així esquerdar-se la base primordial de la seva existència.

En aquell moment, finalitzada la II Guerra Mundial, s’entreveia la possibilitat d’incrementar les exportacions, però aquesta tardaria en fer-se efectiva, fins que es concertessin els oportuns tractats comercials, per la qual cosa la indústria experimentava una crisi sensible. Les perspectives no eren favorables perquè a les complicacions nacionals s’hi afegien les exteriors: l’economia mundial s’havia enfonsat i la seva reconstrucció no seria fàcil si les potències guanyadores no actuaven amb la mateixa unitat d’acció que havien portat durant el conflicte.

La Cambra reiterava el contratemps que suposava el desproveïment de productes bàsics, que s’accentuava pel caràcter insular de Menorca. Reconeixia que s’havien dictat nombroses disposicions en favor de les classes humils que milloraven la seva capacitat adquisitiva, però no bastaven per solucionar-ne els problemes vitals. L’escassetat dels articles de primera necessitat sotmesos a racionament feia imperatiu acudir al mercat extraoficial amb preus astronòmics, inassolibles per a les famílies, de manera que el seu estat arribava al límit de la veritable desesperació. En paral·lel, s’observava un major dispendi en diversions i despeses supèrflues (se suposa que dels pocs que s’ho podien permetre), que evidenciava la pèrdua de l’esperit de previsió i estalvi que caracteritzava la vida abans de la contesa.

Pel que feia a l’elaboració de formatge, tant per al consum com per primera matèria de la indústria, es realitzava en els llocs, per la qual cosa s’ignorava el volum total obtingut. La fàbrica de formatge fos Industrial Quesera Menorquina havia produït el 1945 140.000 quilograms; hi havia altres factories de poca importància i una de llet condensada sense activitat. 

Industrial Quesera. Fotos Antiguas de Menorca. Pablo Cardona Natta

A banda, existien alguns obradors de capses de cartró per al calçat que es venia a la Península; els tallers d’arts gràfiques confeccionaven impresos i fullets per al comerç insular. Finalment s’apuntava l’avenç d’algunes indústries destinades al mercat local, que es beneficiaven del tancament del mercat nacional, com les que es dedicaven a la producció i restauració de mobiliari, que cada dia assolia un major auge, així com l’artesania que avançava, ni que fos de forma modesta.